EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, el vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

ELS PRIMERS PASSOS DE COMISSIONS OBRERES A L'HOSPITALET

1.     Objectiu, origen del text i fonts utilitzades

Evidentment, aquest és un text de caire commemoratiu. Em vull sumar a les diverses activitats que es fan per recordar el 50 aniversari de la creació de les Comissions Obreres, fent referència a la participació de la gent de l’Hospitalet en la fundació del nou moviment polític i social, i a la creació de la primera comissió obrera de la ciutat, tot plegat en el bienni 1964-1966.

La major part del text procedeix de la meva aportació a l’obra col·lectiva L’Hospitalet, llocde memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, que vam editar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2007 i que es va exhaurir i no es troba en línia.

Una de les principals característiques de l’obra és que, a més de les fonts d’arxiu, hemeroteca i la bibliografia, vam utilitzar de forma principal les entrevistes a prop d’una cinquantena d’homes i dones protagonistes de la repressió i la lluita antifranquista, els noms dels quals apareixen al text.

Tot plegat era un dels principals fruits del grup que havia sorgit l’any 1995 amb el nom de l’Hospitalet Antifranquista al si del Centre d’Estudis i que més tard esdevingué una entitat independent amb el nom de El Pont de Llibertat. D’altres concrecions de la seva tasca van ser un vídeo, que podeu veure més avall, i el monument d’Arranz-Bravo que hi ha a la cruïlla de Rambla Marina i Av. Del Carrilet.

  L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura / Rosa Carbó (dir.); Omar Pinedo; El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista [et a.].-- L'Hospitalet de Llobregat : Ajuntament : El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista, 2007

2.     La creació i expansió de les Comissions Obreres

Per la creació i difusió de CC.OO. disposem d’un excel·lent text, la tesi doctoral d’Elionor Sellés, que podem consultar en línia. També és molt recomanable l’exposició “Tothom al carrer. La lluita antifranquista al Baix Llobregat 1960-1979”, de la que és coautora amb el Pepe Fernández, i de la que es va editar el catàleg.

A començaments del 1964 hi havia unes desenes de persones a l’àrea metropolitana de Barcelona que s’havien destacat en lluites obreristes i/o havien estat escollits representants sindicals de la CNS, el sindicat vertical únic, amb criteris oposats als oficials. En aquests moments la majoria de les forces crítiques i opositores al franquisme havien decidit practicar "l'entrisme", és a dir, entrar, participar en les institucions existents en la mesura que fos possible, aprofitant les petites escletxes que tenia el règim. Participar en les eleccions sindicals i sortir escollit representant legal dels treballadors (enllaç o jurat)  fou gairebé la principal possibilitat de portar a terme aquest entrisme.

Aquests activistes de l’obrerisme, sobretot comunistes (la majoria del PSUC, com el Felip Gómez), i cristians (la majoria de la JOC i la HOAC), havien anat coincidint en les reivindicacions i les idees i estaven en cerca del model organitzatiu. Com mesos abans a Madrid, a finals del 1964 volien crear un moviment social i polític que coordinés i fes estables les comissions que s’havien creat a moltes empreses com a òrgans representatius dels obrers al marge dels que oferia l’oficialista sindicat vertical.

Durant el mes d’octubre els impulsors de la iniciativa van intentar forçar la CNS perquè els deixessin els locals de Via Laietana. Davant la negativa van cercar la complicitat dels capellans progressistes i van fer reunions en algunes. Segons Josep Mª Folch, també en una de l’Hospitalet, encara que no especifica en quina en concret. En aquell moment n’hi havia algunes amb rectors o vicaris compromesos amb l’antifranquisme, com ara les de Sant Isidre, Santa Eulàlia de Provençana o Sant Josep. Finalment, es va fundar la Comissió Obrera Central de Barcelona del 20 de novembre del 1964 a la parròquia de St. Medir en una reunió d’unes 300 persones.

Un dels principals protagonistes del procés organitzatiu i un dels que va dirigir la reunió fundacional fou l'Ángel Rozas (1927-2010),  aleshores veí de Collblanc-Torrassa, que esdevingué un dels líders de la nova organització, fins que la persecució policial el va empènyer a la clandestinitat el 1967 i l’exili el 1969. Rozas és una de les figures mítiques del moviment obrer català de l’època franquista.

Ángel Rozas

No va ser l’únic participant de la ciutat a la reunió de Sant Medir. Algunes militants del PSUC, com Pura Fernández i María Manchón, amb dues companyes que treballaven a "Lámparas Z", foren el nucli d’una organització paral·lela a Comissions que s’anomenà "Dones Democràtiques" i que abordà durant uns anys temes relacionats amb la problemàtica específica de les dones i que no era només de caire sindical.

 

En aquesta entitat també va participar l'actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que aleshores viva a l'Hospitalet.

A partir d’aquest moment les CC.OO. van esdevenir el gran protagonista del moviment obrer a Catalunya i a bona part d’Espanya. Al llarg del 1965 i 1966 gaudiren d’una relativa tolerància i, a Catalunya, es van estendre per les comarques més industrialitzades. Una part dels militants antifranquistes començaren a dedicar-se en cos i ànima a l’extensió de Comissions, que endegaren “l'operació rasclet", amb la qual es pentinava el territori català per crear nuclis de l’organització a partir de grups ja existents i propers.

3.     La primera comissió obrera hospitalenca

A l'Hospitalet, el gran impulsor de les CC.OO. fou en Jaume Valls. Àngel Rozas es dedicà a la direcció de la organització, i com a membre de la qual va patir una nova detenció el febrer del 1965 i una persecució acarnissada des del desembre del 1966. Felip Gómez, que ja havia estat escollit enllaç en les elecions del 1959, fou destinat, més aviat, al treball d’organització del PSUC.

Jaume Valls ja militava al PSUC quan arribà a Collblanc el 1964, amb 34 anys, però com que portava responsabilitats partidàries de les comarques lleidatanes no podia portar a terme cap lluita pública. Quan a mitjan del 1965 fou alliberat d’aquestes tasques es va poder dedicar al que a ell li agradava, el moviment obrer. Aleshores treballava a la foneria SAMPER, a Collblanc mateix.

 

En una fàbrica com aquesta fou creada la primera comissió obrera de l'Hospitalet

En aquesta empresa metal·lúrgica, Valls detectà l’actitud lluitadora de José Carrasco, i entre tots dos van formar un grup, que, primer prenent una cervesa després de la jornada, més tard en reunions explícitament obreristes, van autoproclamar-se com comissió obrera de l’empresa. Això va ser a finals del 1965, a Pubilla Casas, al barranc generat per la riera de Can Rigalt. Segons el testimoni de Valls, hi participaren més de 50 treballadors, esperonats per les conquestes laborals, i se’n coordinaven amb les CC.OO., sobretot les del Baix Llobregat, a les que aportaven entre 300 i 400 pts. setmanals.

Valls fou acomiadat l’any 1967 i la comissió es disolgué, com la majoria de les que es creaven en aquells anys. Tanmateix, l’experiència de les lluites i les millores aconseguides anaven deixant petjada en els/les treballadors/es.

4.     D’altres pioners de les CC.OO locals

En 1965 es crearen les primeres comissions obreres de SEAT, amb la participació de l'Antonio Mayo, aleshores amb 25 anys. Juan Manuel Serrano, amb 20 anys, treballador de "Dragados y Construcciones", en 1965 contactà amb d'altres obrers conscients i crearen una de les primeres comissions al ram de la construcció. Una mica més tard, en Pep Ribas fou dels impulsors de la coordinadora del Barcelonès del ram de la banca, en la que també va participar Julio Morera, i Amèlia Merino, que anys després vindria a viure a l’Hospitalet.

El 1966 tornaren a haver eleccions sindicals (en algun cas foren al 1967) i l’èxit dels candidats opositors al règim a les grans empreses, allà on era més difícil controlar-les fou evident. El ministre del ram, José Solís, va voler donar una mica més de marge a l’actuació genuïnament obrerista, el que estava permetent una certa llibertat d’actuació a les organitzacions sindicals clandestines. Els militants de Comissions ja tenien la consigna de presentar-se (José Carrasco, José Muñoz, Francisco Hernández, García Soria, Serrano), els que tenien tradició de lluita ho continuaren fent (Josep Cutillas), i molts joves “rebels” que més tard s’hi afiliarien també sortiren escollits (Tomás Martínez a TEMSA, una empresa de la Carretera del Mig, Claudio Ruiz en una empresa del sector de la construcció, ...).

CC.OO. esdevingué la gran protagonista del moviment obrer, perquè fou el receptacle on cabien totes les ideologies i, fins i tot, sindicats existents. Una prova d’això fou quan, a començaments del 1966, en Francesc Pedra, que mantenia una relació orgànica amb la CNT de Sants, assistí a les reunions de la Comissió de la construcció, vidre i ceràmica que es feien a St. Medir, a les quals portà al seu “fill polític” el Pepe Gutiérrez, que havia començat  a treballar a Frasquerías Pedret. També el Julio Morera, d'USO, fou a la fundació de les CC.OO. de la banca.

Pepe Gutiérrez i un altre company, Juan Berrio, van intentar, durant dos anys (1966-68), implicar a altres obrers de l’empresa per tal de crear-hi la comissió obrera, però van fracassar. Una cosa molt semblant li passà a l'Antonio Ballesteros en aquell mateix moment en una altra empresa del mateix ram i també de Collblanc, Vidrieras Rovira. El màxim que va aconseguir fou portar a un grapat de companys a una reunió a una església de la Trinitat on va venir en Marcelino Camacho. La por era massa forta en un barri, un sector i unes empreses que havien patit fortes escomeses de l’aparell repressor franquista.

A les seus del sindicat vertical, en reunions o cursets, els militants obreristes es sortien del guió oficial i engrescaven als representants electes a fer una tasca de veritable defensa dels seus companys. Com recorda el Francisco Hernández, els cursets eren concebuts com un front més de lluita, on, com no hi havia torn d’intervencions al final de cada sessió, els activistes, organitzats o no, interrompien als ponents, per exposar punts de vista diferents o provocaven el debat. A més, els organitzats detectaven als enllaços més contestataris i els anaven atraient cap a les seves organitzacions i les seves propostes. Com diu el Tomás Martínez, ell era militant de Comissions sense saber-ho, i segur que el seu cas es pot aplicar a molts d'altres. 

Però també eren detectats per les autoritats i els patrons, i les amenaces i els acomiadaments eren habituals, com també es donaren alguns casos d’intent de suborn, amb la promesa de la concessió d’un pis dels que promovien les institucions oficials.

 "Un recorregut històric de CCOO a l'Hospitalet 1964-2014", un video en l'elaboració del qual vaig tenir el plaer de col·laborar.

5.     La primera onada repressiva

El resultat de les eleccions sindicals del setembre i octubre del 1966, amb uns resultats excel·lents per a les candidatures organitzades des de les CC.OO., l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CC.OO. en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat, significaren la fi del període de relativa tolerància. 

La tempesta repressiva es desfermà sobre el moviment obrer clandestí i una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas, es va produir el 26 de desembre a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

El 27 d’abril l’aparell policial va caure sobre la parròquia de St. Jaume de l’Almeda i, de retruc, sobre el barri sencer. Com cada dissabte hi havia una reunió de Comissions i foren detingudes 42 persones de les que finalment foren jutjades 16, dels quals tres eren de la comissió de SAMPER i un altre vivia a l’Hospitalet, encara que estava organitzat a una empresa de fora de la ciutat.

L’estratègia de CC.OO. fou continuar actuant  de forma pública, com els anys anteriors, i es mantingueren les convocatòries de les concentracions del 1r de maig a Torre Baró i el bosc de Sant Julià (Sabadell), que foren dissoltes amb molta facilitat i duresa per la policia. Els grups de l’Hospitalet van anar a Torre Baró i la militància del PSUC i CC.OO. van patir moltes detencions, la majoria de 72 hores, tret d’algunes persones com Felipe Cruz, que passà tres mesos a presó. L’Ángel Morera, de la JOC, i els seus amics van anar amb la intenció d’enfrontar-se amb la policia, però el desplegament del grisos fou espectacular i no van tenir oportunitat de fer-hi res.

En relació al primer de maig de 1967 a Torre Baró, reproduïm les diligències policials que va publicar el que va ser el gran advocat laboralista i defensor dels drets humans Albert Fina, en el llibre que va fer en 1978, Des del nostre despatx. La lectura d’aquestes pàgines mecanografiades pel funcionari de la policia franquista ara gairebé fan riure, però no hem d’oblidar que darrera les detencions hi havia tortures, empresonaments, multes, etc...

6.     I la CNT?

Quan fem el relat del moviment obrer de la dècada de 1960 intentem explicar les coses que van passar. Tanmateix, no puc deixar de pensar en el que no va passar. En una ciutat com l’Hospitalet, on la CNT i les tendències anarquistes havien estat clarament majoritàries, no puc deixar de preguntar-me, on era la CNT?

Evidentment, la repressió explica una part de la seva desaparició, però la repressió la patien totes les organitzacions contràries al franquisme. Durant la dècada de 1940, quan la repressió era més forta, la CNT era capaç de mantenir una estructura clandestina i impulsar vagues a la ciutat, com les de Can Trinxet.

Els contactes i pactes que van fer alguns sectors de la CNT amb el ministre Solís durant 1965, van arribar a ser coneguts per les masses obreres fins al punt de provocar el seu rebuig? Cap dels activistes obrers que foren entrevistats va esmentar cap coneixement d’aquestes reunions ni del document resultant ni dels “cinc punts” que recollia. Tampoc sembla ser aquest el motiu de la gairebé total desaparició de la central anarquista.

No trobo cap explicació convincent. El fet és que la CNT pateix la davallada de l’antifranquisme de la dècada dels 50, però no es refà en la dècada dels 60, i d’altres forces, especialment PSUC i CC.OO. ocuparan el seu lloc.

El 50 aniversari de l'inici del moviment veïnal hospitalenc

L’any 2010, un grapat de persones del Centre d’Estudis de l’Hospitalet vam tirar endavant el projecte de fer una exposició i un seguit d’actes commemoratius del 40 aniversari delmoviment veïnal a la ciutat.

Com és que ara, en 2015, faig un article que diu que el moviment veïnal de l’Hospitalet fa 50 anys? En 2010 el que vam recordar és el 40 aniversari de la legalització de la primera associació de veïns (AV), la de Sant Josep. En 2015 el que vull fer és ampliar el concepte de moviment veïnal i recordar que abans i al costat de les AV també n’hi va haver.

L’any 1965 es produí un fet que considero que és el primer que podem qualificar de moviment veïnal: la fundació de la Cooperativa d’Habitatges de La Bomba. 

La Bomba en una fotografia de 1957 (extreta del web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya)

La Bomba era un barri de barraques situada on ara és el centre comercial Granvia-2. Una cooperativa d’habitatges no és per se una mobilització de tipus veïnal, el seu objectiu és associar a un grup de persones per, aprofitant la legislació existent, adquirir uns pisos en propietat. Tanmateix, aquella entitat va fer moltes més coses, que sí podem considerar accions per millorar la vida dels habitants d’un barri, és a dir, moviment veïnal.

Tenim dues fonts que ens informen d’aquell fet. La primera ja la vaig publicar en un altre blog i es tracta d’un article del butlletí que editava “El Hogar Social de Casa Antúnez”, anomenat Ideal. L’article fou reproduït en el llibre escrit per un dels principals protagonistes de la vida associativa de Can Tunis, Elies Ortiz Garrido, que es diu Relat d’una experiència. Barri de Can Tunis, publicat per l’Editorial Claret l’any 1997.

Reproducció del llibre esmentat d'Elies Ortiz

L’altra font és el butlletí que la mateixa cooperativa va editar en 1968, arran del trasllat del primer grup de socis/es a Bellvitge, que també ha estat publicat en un excel·lent bloc sobre el barri de La Bomba.

Pàgina 2 del Boletín Informativo de la Cooperativa de Viviendas Obreras de la Barriada de La Bomba, editat en desembre de 1968

Totes dues fonts coincideixen en que en 1965 un grapat de veïns/es de La Bomba comencen a fer accions col·lectives per millorar la situació del barri. En concret, tapar la sèquia que el travessava i començar a construir una mena de centre cívic que havia de tenir una funció principal, fer d’escola.

Al darrera de la Cooperativa hi havia el matrimoni de militants del PSUC format per Pura Fernández i Felipe Cruz, dels que ja he parlat en diverses ocasions, pel seu paper en la fundació de Comissions Obreres i en el moviment veïnal de Bellvitge o per la seva relació amb l’actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. Doncs, mentre fundaven CC.OO, Dones Democràtiques, allotjaven les reunions clandestines del PSUC, editaven i distribuïen propaganda antifranquista, treballaven i tiraven endavant la casa i la familia, també posaven la primera pedra del moviment veïnal a la ciutat, que després continuaran amb molt d’èxit, a partir de finals de 1968, a Bellvitge, impulsant una comissió de barri i després l’Associació de Veïns Bellvitge-Nord.

L’altra gran experiència de moviment veïnal prèvia a l’existència de les AV fou el Centre Social de La Florida. Em baso en l’article que va escriure Honorio Blasco pel número 8 del setmanari L’Estaca, publicat en juny de 1978. Per l’autoria i la proximitat, pensó que és una font molt fiable. També són imprescindibles el llibre Memorias de un bolchevique andaluz, de Pepe Gutiérrez, un altre dels protagonistes en aquells anys, i les aportacions de Montse Santolino.

Resumint el que ja vaig escriure en L’Hospitalet lloc de memòria (2007), a partir de 1966 es produeix un viratge de l’entitat de l’assistència a la lluita social. En primer lloc, van ser un grapat de joves de la JOC, fent una mena d’entrisme semblant al que feien en el camp sindical. A partir de 1967 l’entitat va esdevenir una illa de llibertat que va atraure a tota mena de lluitadors antifranquistes, especialmente joves inconformistes.

Les activitats del Centre Social en aquells anys eren abundants i diverses, des de les excursions i el ping-pong fins les xerrades i les primeres accions veïnals. En 1967 van treure un butlletí on ja denunciaven els problemes socials i urbanístics del barri. Poc després, aquests/es activistes polítics i socials van crear una comissió de barri.

Portada del Butlletí de Centre Social La Florida de 1967

En conclusió, a l’Hospitalet, a partir de 1965 en La Bomba i 1967, com a mínim, en La Florida, cristians progressistes i comunistes, alhora o imitant el que s’estava fent a les fàbriques, començaren a desenvolupar un nou front de lluita. Ho feren, com el moviment obrer, de forma molt horitzontal però generant organismes estables de lluita. A més, aprofitaren les estructures del règim que pretenien destruir.

Finalment, el model organitzatiu que va triomfar va ser el de les AV, a l’Hospitalet, des del 1970. És de justícia recordar, però, que va haver moviment veïnal abans de les AV.