lunes, 4 de marzo de 2019

CAN TRINXET, MEMÒRIA OBRERA, PATRIMONI PERDUT I OPORTUNITAT PEL FUTUR

La instal·lació de Trinxet i Gras

La fàbrica coneguda com Can Trinxet va ser la més important de l’Hospitalet durant unes quantes dècades. Milers i milers de dones i homes van treballar-hi filant i teixint cotó i van passar bona part de la seva vida en aquell conjunt industrial.
 
Can Trinxet, l'any 1907. A l'angle inferior esquerre, el Carrer Santa Eulàlia. En l'angle inferior dret, el Carrer Salvadors. Font: Ilustració catalana, 15 de setembre de 1907. Per llegir l'article sencer, cliqueu aquí.

Tot començà quan Avel·lí Trinxet i Casas (Vilanova i la Geltrú, 1845-Barcelona, 1917) decidí instal·lar la seva fàbrica a Santa Eulàlia, que aleshores era un apèndix econòmic i urbanístic de Sants. El primer document que tenim de la relació entre Trinxet i l’Hospitalet és la petició de la construcció de la fàbrica, finalment aprovat el setembre de 1905. 



El projecte era de l’arquitecte Joan Alsina i Arús (Barcelona, 1872-1911), que havia col·laborat amb Gaudí i Domènech i Muntaner. Aquesta fàbrica va ser la seva principal obra. N’era un dels prometedors arquitectes modernistes, però ja no va fer cap altra obra important, molt probablement per raons de salut, ja que va morir poc després amb 39 anys.



Es tractava d’un extraordinari edifici modernista de maó vist, precedent directe de la fàbrica Casaramona (1909), l’arquitecte de la qual, en Josep Puig i Cadafalch, havia estat l’autor de la casa de la família Trinxet a Barcelona, amb pintures murals de Joaquim Mir Trinxet, nebot de l’industrial. Aquesta joia artística fou enderrocada per la constructora Núñez y Navarro el 1968.
 
La casa dels Trinxet al Carrer Còrcega de Barcelona. Una de les pitjors destruccions patrimonials de la història de Catalunya, tant pel que fa a l'edifici com pel que hi havia a dins.

L’any 1906, al solar contigu de la fàbrica Trinxet de Santa Eulàlia, Miquel Gras, va encarregar la construcció de dues petites naus destinades a fàbrica tèxtil, amb el projecte de l’arquitecte Modest Feu (Barcelona, 1870-1933). A partir de 1907, totes les ampliacions de les fàbriques de Gras i Trinxet van ser projectades per Feu, seguint amb l’estil modernista de maó vist.

Plànol i alçat d'una de les primeres naus de Can Gras de 1906 (Font: AMH) i foto actual.

Els edificis que avui anomenem Can Trinxet són en realitat de Can Gras. Els dos de 1906 a tocar del Carrer Santa Eulàlia, i les dues naus transversals, la de l'esquerra de 1909 i la de la dreta de 1910, com es pot veure a la façana. També la seva xemeneia és la que conservem.

El gegant industrial de l’Hospitalet

Les dues empreses, Trinxet i Gras, degueren començar la seva activitat vers 1906-1907. Tant l’una com l’altra es van ampliar en els anys següents. Destaca especialment l’ampliació de 1916, relacionada amb el gran creixement econòmic provocat per la neutralitat espanyola durant la I Guerra Mundial (1914-1918). El 1923 era, de llarg, l’empresa més gran de la localitat, amb 1.155 persones a la plantilla, de les quals el 90 % eren dones

De l'ampliació de 1916 només conservem els plànols de l'estructura. Font: AMH

A partir de 1917, amb la mort d’Avel·lí Trinxet, van ser els seus fills els que van prendre les regnes de l’empresa. No sabem l’any exacte, però és aquesta l’època en la que Trinxet comprà Gras. La plantilla, el 1930, era de 1.200 persones.

La Ilustració Catalana, 1 de març de 1914.

Aquell any, Trinxet es va integrar en un trust empresarial, la Unión Industrial Algodonera, S.A. En concret, era la Fàbrica núm. 12 d’aquest conglomerat industrial. I com a tal, va rebre al rei Alfons XIII, el juny de 1930, dins del recorregut de la seva darrera visita a Catalunya. Això ens mostra la importància de la fàbrica o la influència que tenien els Trinxet.

Alfons XIII sortint de Can Trinxet



Fotos de 1930 i 2011.
La crisi mundial va afectar a aquesta societat que cotitzava en borsa, i les factories de la Unión van tancar l’agost de 1934. L’alcalde Ramon Frontera va declarar que ja havien intentat tancar Can Trinxet l’any anterior, però la seva intervenció i la de la Conselleria de treball de la Generalitat ho va impedir aleshores[i].


Escenari de lluites obreres

El moviment obrer de les primeres dècades del segle XX va ser molt intens, impulsat per les molt dolentes condicions de vida i treball de la classe treballadora. L’estiu del 1913 el sindicat “La Constancia” va convocar una vaga que va durar sis setmanes, va afectar més de 50.000 obrers/es, i que va començar a dues fàbriques de Sants i dues de Santa Eulàlia: Caralt i Rifà. 

Manifestació d'obreres a Barcelona. Font: Mundo Gráfico, 20 d'agost de 1913

La reacció de Trinxet davant aquesta gran mobilització ens mostra quin serà el seu tarannà en els següents anys: va acomiadar 600 treballadors/es amb l’excusa de fer obres[ii]. L’any següent el trobem adscrit a l’Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet, creada per Josep Caralt per trobar massa tova la patronal existent, el Fomento del Trabajo.

Segons algunes fonts, encara que no és segur, aquesta patronal de Sants i l’Hospitalet va organitzar la primera banda parapolicial per eliminar sindicalistes. Les tensions socials es van agreujar a partir de 1914, quan els preus van pujar molt més que els salaris.

Obreres de l'Hospitalet, probablement de Can Trinxet; 1920.

El següent episodi va ser el de la vaga dels contramestres, els més alts càrrecs en les fabriques tèxtils, convocada pel seu sindicat, El Ràdium, l’any 1916. La tardor de 1917, només quatres empreses es negaven a pactar amb els vaguistes, tres de Sants i Trinxet. En relació a aquest conflicte es van produir diversos atemptats, com el que patí Antoni Trinxet (30 de novembre), en el que va morir el seu xofer, i l’empleat de l’empresa Joan Llopis (un esquirol?, 27 de desembre), que també fou assassinat. Es tracta dels primers crims de l'època del pistolerisme.

El Poble Català, 21 de febrer de 1918

La repressió indiscriminada es va desfermar. Un dels detinguts va declarar, més d’un any després, que la policia el va portar a la fàbrica Trinxet, on el van torturar i arrencar una confessió[iii]. També trobem notícies d’una càrrega de la guàrdia civil al carrer de Santa Eulàlia, a l’alçada de Can Trinxet, en la que van resultar ferides de sabre tres dones[iv]. Aquest fet es produí el febrer de 1919, en el marc de la vaga general que coneixem com de la Canadenca.

Portada de L'Esquella de la Torratxa; 1920.

Quan es va produir el tancament de la fàbrica l’agost de 1934, la mobilització obrera i la pressió política van aconseguir la seva reobertura l’1 de setembre[v]. Tanmateix, es va tornar a tancar en la primavera de 1935. Durant la Guerra Civil fou col·lectivitzada i amb el nom de Col·lectiva Fabril i Tèxtil i es va dedicar a fer roba militar.


El franquisme

Durant els primers anys del franquisme, la família Trinxet va recuperar la propietat de la fàbrica i tot i mantenint-se dins de la Unión van crear noves raons socials, com Trinxet, S.A. o Confecciones Reunidas, S.A. Els fills del fundador van morir el 1941 i 1945, i el control, parcial, de l’empresa va passar a la tercera generació.

Fotografia publicada el 1959

En aquests primers anys de la dècada de 1940 un personatge ben curiós, un producte de la corrupció franquista, Julio Muñoz, es va fer amb el control de la Unión i, per tant, també de Can Trinxet. Els anys de l’autarquia van ser positius per la fàbrica, donada la bona relació de Muñoz amb les autoritats polítiques, que, per exemple, repartien l’escàs cotó entre les diferents empreses. Això no va evitar la mancança d’energia o de matèries primeres en diverses ocasions.
Font: Arxiu Centre d'Estudis de l'Hospitalet

Quan la derrota nazi era imminent, el règim franquista va passar per uns moments de feblesa, aprofitats pel moviment obrer clandestí. En aquells moments, com en les dècades anteriors, el sindicat anarquista CNT era l'organització hegemònica. Sabem que a Trinxet existia un grup cenetista i que va convocar una vaga el març de 1946.
Font: Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana. A l'article s'afirma que a la fàbrica hi treballaven més de 1.500 treballadors/es.

Tanmateix, durant els anys següents, com a la pràctica totalitat de les empreses catalanes, el moviment obrer va llanguir, per la repressió, la lenta millora del nivell de vida i per la política social força paternalista que es va dur a terme. 

El conjunt industrial en una fotografia publicada en 1959.

Com els sous i condicions de feina venien determinades per la llei, moltes grans empreses proporcionaven a les plantilles una quantitat extra (el ”plus”) o un lot de menjar. També creaven serveis mèdics o oferien ajudes econòmiques puntuals per situacions extraordinàries. A més, s’ajudava a l’organització d’equips esportius o excursions. 

Conxita Vicente, teixidora a Can Trinxet. Font: BARNÉS, Judith. "L'Univers Trinxet", d'obligada lectura per tothom que vulgui aprofondir en la història de la fàbrica.

La política social de Trinxet fou intensa, encara que sense arribar a la de l’empresa veïna INDO. Moltes persones que van treballar-hi en les dècades de 1940 a 1960 i que ens han deixat el seu testimoni recorden les prestacions. Trinxet disposava d’una residència al Carrer Salvadors per treballadors, un economat i una escola d’adults.

Treballadores de Trinxet. Font: AMHLAF0003171

També recorden els sous ben minsos, que s’havien de complementar amb hores extres, la fèrria disciplina i les penalitzacions, el fred i la calor que es passava a les grans naus, les llargues hores dempeus, les jornades de vuit hores amb només mitja hora de descans, els torns de nit, etc.

Jaume Codina reparat la roda d'un embarrat de Can Trinxet. Fotografia cedida per la seva filla Neus Codina.

Bona part de la plantilla tenia familiars a la fàbrica, i s’hi van formar parelles i bones amistats. Més de la meitat de les hores de la vida (exceptuant les de son) es passaven a la fàbrica o en el trajecte d'anada i tornada, que sovint es feia en grup, especialment a les hores d’entrada o sortida extremes, les 5 de la matinada o les 10 de la nit.

Treballadores de Trinxet

Trinxet va patir greus crisis els anys 1963 i 1967, sembla que més aviat per tripijocs dins del complex conglomerat empresarial al que pertanyia que per problemes propis. Es va acomiadar una part important de la plantilla, que continuava sent majoritàriament femenina. Una altra part va passar a d’altres raons socials del trust. Les darreres restes de l’activitat de les empreses sorgides de Trinxet van concloure en la primera meitat de la dècada de 1980.


La decadència i revifalla del patrimoni

L’edifici va anar deteriorant-se de mica en mica i alguna de les naus es van llogar com magatzem. L’enderroc definitiu de la major part del conjunt es va fer l’any 2001. Només es van mantenir els quatre edificis que encara hi són, i que originalment eren de Can Gras.

Enderroc de Can Trinxet, l'any 2001. Fotografia de Marta Pallarès.

Des d’aquell moment, s’han produït dues pèrdues patrimonials molt sorprenents. Per una banda, la destrucció de la casa del porter l’any 2002, després de la qual va haver el compromís de la reconstrucció, que, evidentment, no s’ha portat a terme. En segon lloc, l’any 2018 va caure un porxo. El deteriorament gradual de les restes també ha estat continu. El 2017 es van refer els sostres i habilitar alguns espais per encabir una exposició, de l’Andy Warhol.

La caseta del porter i el porxo, destruïts el 2001 i el 2018 respectivament. Fotos de Conchi López (1991) i Natàlia Piernas (2011).

A l’espai de l’antiga fàbrica s’han aixecat molts blocs de pisos. En les naus que es mantenen es va plantejar fa més de 10 anys situar l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts. Com que no es van començar les obres, la localització provisional de l’Escola, al Gornal, ha esdevingut definitiva.

Restes de l'edifici original de 1906, conservades per estar enganxades a un edifici posterior. Compareu amb la primera imatge de l'article. Foto pròpia de 2014.

L’any 2017 fou creada la Plataforma Can Trinxet Viu, un conjunt de persones i entitats que volen conservar aquest bé patrimonial i posar-lo al servei de la població del barri i del conjunt de la ciutat, emmirallant-se en experiències com Can Batlló, Fabra i Coats, etc.

Jornada veïnal reivindicativa organitzada per Can Trinxet Viu, juny de 2018. Font: El Llobregat


En aquest procés, la primera condició és, evidentment, reconèixer la importància patrimonial de les restes industrials de Can Trinxet i prendre el compromís de la seva conservació. Aquestes ratlles tenen aquesta funció.

L'autor d'aquestes ratlles a l'acte reivindicatiu de la rehabilitació de Can Trinxet, organitzat pel Grup de Patrimoni de l'Hospitalet. Font: http://patrimonilh.org/manifest-cronica-acte-defensa-patrimoni-lhospitalet/

A més, cal reconèixer el caràcter obrerista d’aquest patrimoni. Vida quotidiana de milers d’obreres, mobilitzacions, la gènesi del pistolerisme... Són arguments per fer d’aquests edificis un equipament relacionat amb la cultura popular, de la classe treballadora, i gestionada per les organitzacions populars, de base.

Annex de l'agost de 2019

Nova documentació ens aporta més informació sobre la història de can Trinxet.

En primer lloc una reunió de la Junta Local de Reformas Sociales el novembre de 1915, convocada per l'alcalde, perquè...
“a llegado a su conocimiento y al de algunos de los vocales presentes algo anómalo que se ha dado en la fabrica de hilaturas del Sr. Gras sita en la barriada de Sta. Eulalia de este término municipal de lo cual se han hecho eco algunos órganos de la prensa diaria de Barcelona. Segun esta version han sido despedidas de dicha fábrica por el Director de la misma tres obreras por acusar éstas á aquel de tomarse con el personal femenino ciertas libertades atentatorias á la moral”  (Arxiu Municipal de l'Hospitalet, Caixa 4007, Serveis Socials)"
En resum, que el director de Can Gras, Jacint Corominas, fou acusat d'assetjar i agredir sexualment les treballadores, i que les tres dones que el van denuncia  (Dolors Ventura, Carme Fuertes i Dolors Pallarés) foren acomiadades. El director Corominas i el nebot del propietari van comparèxer davant la Junta, ho van negar tot, i es va acabar la investigació.

En segon lloc, tenim notícia d'una vaga a Can Trinxet, entre el febrer i el maig de 1928. Les fonts són les comunicacions oficials entre el govern Civil i l'Ajuntament que es conserven a l'Arxiu del Govern Civil, caixa 260. Val a dir que n'hi han moltes de semblants de Berga, Manresa, Balsareny, etc.
Diuen poca cosa més que la vaga la fan "16 hombres, 200 mugeres y 14 niñas actitud pacifica". La darrera notificació que es conserva relacionada amb el conflicte laboral de Can Trinxet, del 3 de maig, diu així:
"(...) parece ser que este se ha agravado con la última determinación tomada por el fabricante dando de baja en la contribución a 497 telares."




[i] La Vanguardia, 24-ago-1934, pàg. 17
[ii] El Globo, 30-jul-1913, pàg. 1
[iii] El País, 26-feb-1919, pàg. 1
[iv] El Sol, 19-feb-1919, pàg. 4
[v] La Vanguardia, 1-set-1934, pàg. 17

No hay comentarios:

Publicar un comentario