El Modernisme
En les dècades finals del segle XIX l’art es debatia entre un corrent oficial i conservador (l’academicisme) i un altre d’alternatiu i revolucionari, si més no en les formes (l’avantguardisme).
 |
| Interior de la Casa Navàs (1901-1908), de Lluís Domènech i Montaner, a Reus. |
Tanmateix, una part de la burgesia no es trobava a gust amb cap de les dues tendències. En volia un art que fos modern, que expressés el seu gust per la modernitat i el seu allunyament respecte la tradició, lligada al conservadurisme polític, però que tampoc fos excessivament alternatiu, perquè no era partidària de cap mena de revolució.
 |
| Danae (1908), del primer president de la Sezession de Viena, Gustav Klimt. |
També havia de ser un art que respongués a les necessitats de viure amb comoditat i luxe, que reflectís la situació social privilegiada de la burgesia.
A cada lloc d’Europa es va desenvolupar de manera diferent i va tenir un nom diferent: Sezession a Àustria, Modern Style a Gran Bretanya, Art Nouveau a França i Bèlgica, Jugendstil (estil jove) a Alemanya, Liberty a Itàlia, Modernismo a Espanya... Enlloc, però, es va desenvolupar com a Catalunya.
 |
| El Palau de la Música Catalana (1905) de Lluís Domènech i Montaner és en esència una caixa recoberta d'elements decoratius, entre elles una escultura d'en Pau Gargallo, La cavalcada de les valquíries (a la dreta de la fotografia). Font: Palau de la Música |
El Modernisme català va aparèixer en el moment de l’eclosió del catalanisme polític conservador, i va encaixar perfectament dins de les necessitats de la burgesia catalanista i el seu projecte polític modernitzador, diferent de l’oficial espanyol, però en absolut revolucionari.
 | ||
| Els primers freds (1892), de Miquel Blay, i El desconsol (1903), de Josep Llimona, il·lustren l'evolució de l'escultura modernista, amb una creixent incorporació del simbolisme. |
L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser l’oportunitat per tirar endavant projectes artístics públics amb el nou tarannà creatiu. La llibertat formal s’obrí pas, partint de diferents influències, sempre incorporant les novetats tècniques en arquitectura i en totes les expressions artístiques.
 |
| A les golfes de la Casa Milà (1910), Antoni Gaudí va fer servir els seus arcs parabòlics. Font: La Pedrera |
Per una banda hi havia la influència històrica, especialment la medieval, una època en la que Catalunya va gaudir una situació política i econòmica que era valorada com a molt positiva. En aquesta línia, es va utilitzar força el maó vist, de procedència mudèjar i moltes aplicacions pràctiques.
 |
| La Casa Milà (1906-12), "la Pedrera", és la darrera obra de Gaudí abans de recloure's a la Sagrada Família. |
Per una altra banda, va haver una llibertat creativa molt important, que agafava alguns elements dels estils artístics avantguardistes i simbolistes. També es van crear formes noves, inspirades en la Natura.
 | ||
| Celler cooperatiu d'El Pinell de Brai (1922) de Cèsar Martinell. |
Antoni Gaudí destaca per la seva creativitat, tant en els elements estructurals com en els decoratius. Com la resta d’arquitectes modernistes era el director d’orquestra d’una munió d’artistes i artesans que creaven uns edificis únics.
El Noucentisme
El Noucentisme es un corrent cultural sorgit a les primeres dècades del segle XX. També té aspiracions de modernitat i renovació, de ser propi del segle XX; tanmateix, la seva inspiració principal serà la tradició clàssica i mediterrània.
 |
| La Deessa (1909), de Josep Clarà |
A Catalunya tindrà una difusió especialment important, perquè el catalanisme conservador i la Mancomunitat, la primera institució política d’autogovern en dos segles, van incorporar-lo com el seu estil oficial a partir de 1914.
 |
| Tres nus al bosc (1913) de Joaquim Sunyer. |
A Catalunya, va sorgir en bona mesura com una reacció contra el Modernisme, com una tornada a un cert ordre. Seria un reflex artístic del catalanisme conservador però modernitzador front al resorgiment del catalanisme d’esquerres.
 |
| El Casal Sant Jordi (1929), de Francesc Folguera, és un edifici noucentista força proper al Racionalisme. Es troba a la cruïlla de Casp amb Pau Claris, a Barcelona. Fou encarregat per la Tecla Sala, per la qual cosa podem dir que és una mica de l'Hospitalet (o com a mínim fet amb la riquesa generada per la població de l'Hospitalet). Fotografia de 1934. |
De vegades es difícil distingir les obres noucentistes de les historicistes, que vam veure que eren pròpies de l’academicisme més conservador. De vegades, però, eren obres molt properes a les avantguardes.
 |
| La Fàbrica Myrurgia (1927), de l'arquitecte hospitalenc Antoni Puig i Gairalt. Es tracta d'una obra noucentista, propera, però, als aires del racionalisme. Foto: Natalia Piernas (2014). |
L’Art déco
Aquest art que transitava entre l’academicisme i l’avantguarda va tenir una darrera manifestació en les dècades de 1920 i 1930: l’Art déco.
 |
| Autoretrat en bugatti verd (1929), de Tamara de Lempicka |
Es considera que la irrupció d’aquest estil és l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials a París l’any 1925. Doncs era això, un estil molt decoratiu (pel món burgés) i molt relacionat amb la cultura industrial.
 |
| Interior del Casal Sant Jordi (vers 1931), on podem veure elements Art déco. |
L’Art déco acceptava moltes propostes de les avantguardes, però treient qualsevol aspecte revolucionari. Era un avantguardisme moderat, consumible per la burgesia.
 |
| A la sèrie de televisió Agatha Christie's Poirot, de la cadena britànica ITV, té una presència molt important l'Art déco, tant a la capçalera com als episodis, ambientats en l'època d'entreguerres. |
El Modernisme a l’Hospitalet
El Modernisme es va estendre per tota Catalunya i va arribar també a l’Hospitalet. Als edificis residencials, l’arquitecte municipal, Marià Tomas i Barba, el va incorporar a partir de la Casa del Carrer Major, 54 (1904), d’aires historicistes. Més tard, va fer la Torre Puig i la Casa Batlle (1910) a la Rambla, la Casa Soronellas i la Casa dels Cargols (1911) a la Torrassa, etc...
 |
| Casa Batlle (1910), de Marià Tomàs i Barba. |
Probablement, el millor edifici modernista de la ciutat sigui la Casa del Director de la fàbrica Tecla Sala, de la que no sabem ni l’autor ni la data.
L’arquitectura industrial va ser un altre camp en el que es va desenvolupar el Modernisme. Can Trinxet, de Joan Alsina (1905) i Modest Feu (1907-1916), era el millor exemple. D’altres fàbriques (Can Trias, Can Vilumara, Can Gras, Can Llopis, Cosme Toda, etc.) també responen a aquest model d’arquitectura de maó vist amb decoracions exteriors.
 |
| Can Trinxet, la fàbrica de maó vist disenyada per Joan Alsina i Arús l'ny 1905. Font: CELH AF 0104 trinxet / a. Josep Thomas i Bigas, La Ilustració Catalana, 15-9-1907 |
El Noucentisme a l’Hospitalet
Els anys de l’hegemonia d’aquest estil coincideixen amb una gran activitat constructiva a l'Hospitalet. De nou, destaca en Ramon Puig, sobretot perquè des de 1912 era l’arquitecte municipal. Podem dir que a la ciutat es van fer desenes (de les que conservem una bona part) d’edificis amb un cert gust noucentista, amb elements classicistes, com ara esgrafiats.
 |
| Casa a la cruïlla de Ronda de la Torrassa i Carrer Roselló, a la Torrassa. |
L’arquitectura industrial va ser, un altre cop, el camp en el que es van poder mostrar amb més amplitud els principis artístics, car era el lloc on s’hi abocaven més diners en la construcció a l’Hospitalet. Les sòbries fàbriques d’Albert Germans, Cosme Toda i Can Gomar (malauradament enderrocada) en són els millors exemples.
 |
| Can Gomar, un extraorinari edifici industrial noucentista, enderrocat uns 20 anys ençà. |
Val a dir que en Ramon Puig treballava amb el seu germà Antoni, i que ben bé no podem destriar l’autoria d’un o l’altre en alguns dels edificis d’aquesta època. Uns altres edificis d’aquesta fase també molt destacables són el Centre Catòlic (1924), la Capella del cementiri i l’Edifici de Correus (1926) o Ca n’Oliveras (1930).
D’altres arquitectes també treballaren a l’Hospitalet, com Josep Plantada, que va donar a Can Buxeres l’aspecte classicista actual, o com Lluis G. Colomer, autor de la Casa Coca (1925) i de diverses actuacions a Tecla Sala i Cosme Toda.
 |
| Casa Coca (1925), de Lluís G. Colomer |
L'escultura noucentista ha tingut una expressió molt important i tardana a l'Hospitalet. Durant les dècades de 1950, 1960 i 1970 l'estatuària pública de la ciutat es va encarregar sobretot a dos escultors que seguien aquest estil Rafael Solanic i Hèctor Cesena.
 |
| Al Parc de Can Buxeres podem admirar Noia amb Colom (1976, encara que la versió en bronze és posterior) de Rafael Solanic, i La família (1974), d'Hèctor Cesena. |
L’Art déco a l’Hospitalet
De nou, els germans Puig i Gairalt, sempre oberts a les novetats, van ser els protagonistes de la introducció dels nous corrents. La Casa Sanfeliu (1928), la Casa Ysern (1930) i el Mercat de Collblanc i la Casa Boleda (1932) en són les millors manifestacions.
 |
| El Mercat de Collblanc, l'any 1932. |
Recordem que en la dècada del 30’s els germans Puig encara faran una altra adaptació al Racionalisme.
Aquest estil permetia la creació de molts elements amb contingut artístic, com passava amb el Modernisme. És fàcil trobar baranes, portes, bústies, esgrafiats, etc. d’aquesta tendència.
 |
| Vitrall i cancell de l'Ajuntament, d'en Ramon Puig (1933) |
Hi trobo a faltar les obres artístiques extraordinàries (tant modernistes com noucentistes) que hom pot veure als dos cementiris que hi ha a la ciutat.
ResponderEliminarTens tota la raó. I fins i tot uns relleus avantguardistes d'Hèctor Cesena, imitant una mica a Subirachs. Incorporaré alguns esments, però de fotos em sembla que no puc posar perquè crec que tenen una protecció especial.
Eliminar