martes, 27 de abril de 2021

BARCELONA, LA NOSTRA VEÏNA A LA QUE ESTIMEM I TEMEM

(Aquest text és el pròleg del llibre del Jesús Vila Quan l'Hospitalet va perdre la platja. Primer de tot, recomanar la seva lectura i, després, agrair al Jesús que em permeti publicar el pròleg al blog.)

No faig cap revelació si dic que la majoria de les coses que passen i han passat històricament a l’Hospitalet han estat conseqüència de la proximitat de Barcelona. Sobretot a partir del segle XI, quan la ciutat comtal va esdevenir capital d’un territori cada vegada més gran.

Vista de Montjuïc des del port, l'any 1899. Font: Nuevo Mundo, 5-7-1899

Barcelona va influir en el l’espai que la envoltava, la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana inclosa. Fins al punt, que el poble va reeixir al voltant del petit hospital sorgit a la vora del camí que formava part de les vies de comunicació de Barcelona i no a redós de la sagrera de l’església. Finalment van haver de fer una església nova al nucli principal, en la segona meitat del segle XV.

Bé, ja estic caient en l’errada que sovint critico. No hauria de dir que Barcelona fa això o allò altre, hauria de dir les classes socials dirigents que exercien el seu poder polític i l’explotació econòmica des d’un centre de poder. Barcelona era capital del comtat del mateix nom, del conjunt de comptats catalans i el principal centre de poder de la Corona d’Aragó.

La Casa de l'Ardiaca, l'any 1920.

Més enllà de la capitalitat política d’un estat independent, característica que va perdre a finals del segle XV, Barcelona era la residència de famílies nobles, però també d’empreses comercials i gremis artesans. Aquest fil econòmic i la tensió social que se’n derivà, mai desapareguts del tot malgrat les catàstrofes demogràfiques, les crisis econòmiques i les desfetes polítiques, van fer que Barcelona conegués un seguit de transformacions al llarg del segle XVIII que la van convertir en una de les grans ciutats industrials d’Europa durant el segle XIX.

Vista del Port de Barcelona, l'any 1874. Font: La Ilustración española y americana, 30-6-1874

Fins aquell moment, l’Hospitalet era un poble que gaudia i patia la proximitat de Barcelona per les oportunitats de mercat, la presència dels ramats que n’hi tenia pel seu abastiment, els setges dels exèrcits que la volien conquerir, etc. Però era un poble de vida totalment rural, més proper a la realitat del Baix Llobregat que a la vida urbana barcelonina.

La costa de Can Tunis i la Marina de l'Hospitalet vista des de Montjuïc, l'any 1917. Els usos industrials del sòl s'anaven imposant als agrícoles i a la pesca. Font: Mercurio, 27-9-1917

El creixement autosostingut del capitalisme, però, ho va canviar tot, i pel que fa a la nostra ciutat va generar un nou procés: la suburbialització. Ras i curt, vam esdevenir un dels suburbis de Barcelona, on s’hi van localitzar usos del sòl de més agradables (com ara camps de conreu o barris de casetes) i de no tan agradables (sitials d’escombriaires, indústries, nuclis de barraques i fins i tot de coves, abocadors...). Dels diferents usos del sòl, al llarg del segle XX va acabar triomfant el d’habitatge per a la classe treballadora, sobretot arran dels episodis migratoris al voltant de 1920 i 1960. 

Extensió de l'àrea metropolitana de Barcelona pel Baix Llobregat, l'any 1972.

A finals d’aquesta centúria l’Hospitalet s’ha incorporat a la zona central de l’àrea metropolitana, amb serveis com els hospitals o la Ciutat de la Justícia. Els gratacels de la Plaça Europa o els hotels, però, no són una materialització de la centralitat metropolitana, són una nova forma de subordinació del nostre espai als interessos de les classes dirigents de Barcelona o de ves a saber d’on (coses de la globalització neoliberal), és a dir, una nova forma de suburbialització.

El creixement econòmic del capitalisme industrial té com una de les plasmacions materials més importants la urbanització de la població. L’expansió de les grans ciutats ha generat àrees metropolitanes, conurbacions, megalòpolis... Els burgesos que tenien les regnes de les empreses també volien tenir el control polític de l’espai on s’hi localitzaven les infraestructures necessàries per desenvolupar les activitats industrials i comercials amb les que guanyaven cada vegada més diners. A més, el negoci immobiliari es va consolidar com un sector que oferia beneficis creixents però que tenia una especial dependència de les connexions polítiques.

La Tèrmica del Besós, l'any 1914. La suburbialització també va estendre's cap al nord.

En conclusió, la burgesia barcelonina va voler controlar el Pla i va impulsar les grans annexions de 1897. Per què l’expansió es va aturar a la Riera Blanca? En aquell any l’Hospitalet no tenia gaire importància industrial, a diferència de Sants i, encara que molt menys, Les Corts; senzillament, no érem prou importants. Bé, això no és cert del tot, una part del terme de l’Hospitalet sí que començava a aixecar cert interès: el Delta.

D’ençà de les primeres obres d’expansió del port del 1870, la direcció presa va ser la de Montjuïc, i més tard, per darrere de la muntanya. Al Pla Jaussely del 1905 ja s’incloïa part de la Marina de l’Hospitalet com espai de la futura urbanització de Barcelona. La incorporació d’aquest territori dins dels projectes del futur port franc de Barcelona ja els explica en Jesús Vila.

Pla Jaussely. Font: La Ilustració Catalana, 1-1-1911

El fet és que l’any 1920 es produeix la segregació/annexió d’una part del nostre terme municipal. Aquest fet, que el valorem tradicionalment com un fet agressiu per part de la poderosa Barcelona contra el feble l’Hospitalet, també pot ser vist com un menyspreu. Per què no es va plantejar l’annexió de tot l’Hospitalet i sí la de Sarrià un any després? L’any 1933, l’extrem més al nord del terme també va ser incorporat a Barcelona per prolongar la Diagonal. Bé, les persones que creiem que la identitat hospitalenca és important i que la democràcia guanya amb un municipalisme més proper a la ciutadania ens n’alegrem.

Val a dir que les fronteres dins del Barcelonès havien variat força durant el segle XIX. Les Corts es va independitzar de Sarrià en 1836 i Barcelona va annexionar-se Hostafranchs en 1839, per posar dos exemples propers. Durant la dècada de 1850 van haver canvis en la frontera entre l’Hospitalet i Sants, que va quedar fixada en la Riera Blanca. D’altres canvis no es van materialitzar: el 1872 unes famílies de Santa Eulàlia i Collblanc van demanar que els seus barris passessin a formar part de Sants. 

Font: CELH AF 0523 Granvia / a. desconeguda, Memoria del ejercicio de 1928

La suburbialització de l’Hospitalet és un fenomen econòmic provocat per interessos socials que va tenir una materialització política en 1920 (i una altra del mateix tipus en 1933). Les annexions de 13 municipis per part de Madrid entre 1948 i 1954 van tenir un sentit contrari: partint d’una motivació principalment política van generar grans beneficis al capital immobiliari.

Ocupació urbana (1953-1983). Font: Manuel Herce, "La Rehabilitació de l'entorn metropolità i l'oportunitat olímpica", Quaderns d'Estudi, núm. 2, 1987

Com ens mostra el Jesús, la construcció de l’espai és fruit de la lluita de classes. Barcelona deu tenir el rècord mundial d’aixecament de barricades, com va assenyalar ni més ni menys que Engels a finals del segle XIX. En la majoria de les revoltes de la gran Barcelona, l’Hospitalet ha participat, i en algunes ha estat capdavantera. La lluita pel disseny i gestió de l’espai ha estat molt dura durant el segle XX i el que portem de XXI. Hi ha un fil des de la segregació del 1920 fins al PDU Granvia-Llobregat, afortunadament aturat el 2020. 

Edificis de Martinsa-Fadesa en construcció en la Plaça Europa, l'any 2008. En aquells moments, aquesta immobiliària estava protagonitzant la mes important fallida de la història d'Espanya. La Plaça Europa, un dels grans escenaris de la bomobolla immobiliària i la crisi del 2008.

La destrucció de la platja de la Farola i la Marina agrària no es va deure a la segregació de 1920, sinó a l’expansió del port de Barcelona i després a la creació del Polígon de la Zona Franca. Es convenient de recordar-ho perquè si volem recuperar espais naturals no hem de plantejar-nos accions “irredentistes” sinó més aviat, d’una vegada per totes, el decreixement econòmic. Cal recordar-ho, perquè la nova fase de la lluita de classes serà, ja és, en la fase post peak oil (i post peak cooper, phosphates, i de tot...) i de catàstrofe climàtica.

 

ANEX DEL 6 DE MAIG DE 2021

El Jesús Vila i jo vam sortir al programa "La Metro" de La 2 parlant del tema. Si ho voleu veure... cliqueu aquí.

El Jesús Vila, durant el reportatge.


3 comentarios:

  1. Els territoris annexats a Barcelona els hem de seguir considerant hospitalencs? És a dir, Sants és dins de Barcelona, però hom segueix reivindicant-ne la identitat santsenca, hi ha el districte de Sants, en record a la vila de Sants. Fins i tot des de segons quins entorns es reivindica la independència de Barcelona de les antigues viles (encara que de manera poc seriosa).
    Pedralbes és al districte de Les Corts, però a Sarrià se'n conserva la memòria de què aquell fou un territori de l'antiga vila.
    Crec que es podrien explorar fòrmules perquè no desapareixi el passat hospitalenc del territori agregat, sense acritud, però des de la idea que l'Hospitalet no acaba allà on acaba la frontera estricta, com per altres motius la de Barcelona tampoc.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A hores d'ara no hi ha una reivindicació "irredentista" de la Marina segregada. Trobo que és molt més pertinent reivindicar la possibilitat d'accès (en cas de nous confinaments municipals) i la capacitat de gestionar l'espai en funció dels interessos propis. Aquí ho dic https://www.rtve.es/alacarta/videos/la-metro/marina-far-lhospitalet/5895406/

      Eliminar
  2. Sobre Sarrià i Pedralbes:
    http://www.elpuntavui.cat/article/1-territori/10-administracions/512772-monestir-en-disputa.html

    ResponderEliminar