viernes, 24 de abril de 2020

EL FRANQUISME (5). ELS ANYS CINQUANTA: LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM. LA POLÍTICA

5.1. La fi de l’aïllament.
Durant la dècada de 1950 el règim franquista va sortir del seu aïllament i va ser gradualment acceptat pels països capitalistes desenvolupats. 


Espanya va ingressar a l'ONU l'any 1955.
Per una banda, des del 1947, el món occidental ric (Amèrica del Nord, Europa Occidental i Japó) protagonitzava una fase de creixement econòmic com no s’havia conegut mai, i necessitava territoris per a la seva expansió. Espanya oferia unes bones condicions per a la inversió (mà d’obra barata i submisa, infraestructures mínimes...).


A França, aquest període d'extraordinari creixement econòmic se'l coneix com "els 30 gloriosos". Fou un fenomen comú als països de l'Europa Occidental, Japó, Canadà, Austràlia... i liderat pels EUA, que van imposar el seu model d'"american way of life".
Per una altra, érem en la Guerra Freda, és a dir l’enfrontament entre el bloc capitalista occidental,  liderat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), contra el bloc socialista oriental, liderat per la URSS. Els EUA van veure l’Espanya franquista com un possible aliat.
La visita del president dels EUA, Eisenhower, a Madrid, el desembre del 1959 va significar la certificació de l'acceptació del règim franquista per part del bloc occidental. Poques fotografies han tingut tanta significació política i econòmica com aquesta.
L’any 1953 es van signar uns pactes entre Espanya i els EUA. Espanya cedia el seu territori per a usos militars (inclòs l’armament nuclear) i a canvi rebia suport polític i econòmic. L’any 1955 Espanya era acceptada a l’ONU, el principal organisme internacional que uns anys abans havia condemnat el règim franquista.
Tanmateix, el 1957 es creava la Comunitat Econòmica Europea, i els països amb règims dictatorials, com Espanya o Portugal, no eren acceptats.

5.2. Evolució política del règim
L’any 1951 es va produir un important canvi de govern. En les carteres d’economia apareixien les primeres figures contràries a l’autarquia. En les carteres polítiques, hi havia una majoria de conservadors, però també algun reformista. Les tensions entre les diferents famílies del règim i les mobilitzacions polítiques van provocar nous canvis l’any 1956 i 1957, amb una inestabilitat com no havia conegut el règim fins aleshores.
Joaquín Ruiz-Jiménez fou nomenat ministre d'Educació el 1951. Pertanyia a la família dels "catòlics" i era del sector més liberal i reformista del règim. Arran de les mobilitzacions universitàries del 1956, el sector més conservadors va aconseguir la seva destitució.
El govern de 1957 finalment deixava el poder econòmic en mans de “tecnòcrates”, contraris a l’autarquia, i la política en mans de conservadors. Fins i tot, va entrar al govern Pere Gual, sense cartera, per representar la burgesia catalana, tradicionalment poc o gens representada als governs franquistes.
L’any 1958 s’aprovava una nova llei fonamental, la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que reafirmava el sistema, i començava així:
        “Yo, Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España,
Consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
I- España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado y tarea colectiva de todos los españoles.
II - La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación.
III - España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada, aspira a la instauración de la justicia y de la paz entre las naciones.
IV - La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. Los Ejércitos de España, garantía de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán poseer la fortaleza necesaria para el mejor servicio de la Patria.”
5.3. L’oposició política.
Aquesta dècada va ser la de menor activitat antifranquista. La derrota de les guerrilles va portar a la pràctica desaparició de la lluita armada, amb algunes excepcions, com la de l’hospitalenc Quico Sabaté. La repressió de la protesta política, la homosexualitat, etc. va continuar. Les execucions van ser escasses, però la presó i la tortura van continuar com abans.
Quico Sabaté vivia a França i feia incursions per Catalunya. Finalment fou mort el 1960.
Les mobilitzacions socials també van ser escasses, de les que parlarem en un altre apartat. Per la seva significació política, hem de destacar les vagues dels tramvies a Barcelona (març de 1951 i gener de 1957) i les de la Universitat de Madrid (febrer de 1956). En aquesta última, per primera vegada els fills dels vencedors de la Guerra Civil es manifestaven a favor de la democràcia, en contra del règim i les seves organitzacions, especialment l’estudiantil SEU.

El Partit Comunista va saber llegir la situació i va proposar una Política de Reconciliació Nacional (juny de 1956), en la que proposava la superació de l’enfrontament de la Guerra i la creació d’un bloc a favor de la democràcia. La gairebé total inactivitat de les grans organitzacions progressistes del passat (CNT-FAI, UGT-PSOE, ERC, etc.) va fer que el PCE (el PSUC a Catalunya) esdevinguessin els principals partits de l’antifranquisme.

5.4. La política exterior.
Ja hem comentat la gradual integració d’Espanya al bloc occidental i als organismes internacionals durant la dècada, des de l’OMS el 1950 fins l’OCDE el 1959. Els ambaixadors de gairebé tot el món van tornar a Madrid.


La Guerra de l'Ifni, un conflicte volgudament amagat. Font: https://www.elnacional.cat/es/cultura/guerra-ifni-1957-espana_214917_102.html
La contrapartida a la incorporació a l’ONU va ser l’acceptació de la política de descolonització, amb l’abandonament de la retòrica i la pràctica imperialista, tant del gust del règim. El 1956 van haver de concedir la independència al Protectorat del Marroc, però es van reservar alguns petits territoris, com l’Ifni. Això va provocar una absurda guerra l’any 1957 entre Espanya i el Marroc.

5.5. Evolució política de l’Hospitalet.
La inactivitat de l’alcalde Enric Jonama aixecava tensions fins i tot en els partidaris del règim. Les tensions van provocar la seva destitució i la substitució per Josep Tayà el febrer de 1952.
El nou equip de govern va encetar un conjunt d’obres públiques que començaven a pal·liar els extraordinaris dèficits en habitatge (Blocs Florida, 1954-55) o escoles (Grupo Escolar Santa Eulàlia, 1954). Era ben poc, però es començava a fer alguna cosa.
La incorporació dels “tecnòcrates” al govern local es consolida amb l’arribada a l’alcaldia del metge, vinculat a l’empresa Tecla Sala, Ramon Solanich, el març del 1956. Amb ell s’incorporaren d’altres professionals lligats les indústries de l’entorn: España, Cottet, Riviere...
Calia que l’Hospitalet participés de la gran transformació econòmica i urbanística que començava, i calia un equip que gestionés la situació a gust del capital.


Fins i tot per ser taxista havies de tenir un informe polític favorable. Font: Boletín de Información Municipal, núm. 13, 1r trimestre de 1957.
L’activitat del nou equip fou important i, sempre molt per darrere de les necessitats d’una població en constant creixement, es van tirar endavant diverses obres i equipaments: Grupo Escolar Pubilla Casas (1957), Camp del Centre d’Esports l’Hospitalet (1957), Mercat de La Florida (1959)...
L'alcalde Solanich encapçala el grup d'autoritats en la inauguració del Mercat de La Florida. Font: AMHL 843 AF 0001461 /a.Juan Ripoll /d.Ramon Solanich i Riera.
L’oposició política local passa per una situació semblant a la del conjunt de Catalunya. Les organitzacions importants de dècades anteeriors, fins i tot en la clandestinitat, com l’hegemònica CNT, desapareixen. A partir de militants com Ángel Rozas i Felip Gómez a Collblanc o Felipe Cruz i Pura Fernández a La Bomba es crearen uns primers nuclis del PSUC.

martes, 7 de abril de 2020

LA LLUITA PER LA SANITAT PÚBLICA. EL CAS DE L’HOSPITALET


Per si no ho teníem clar, la pandèmia de COVID-19 ens està mostrant com és d’important la sanitat pública. I quan surto a aplaudir a les 20 h també aplaudeixo a les persones que han lluitat perquè tinguem un dels millors sistemes sanitaris del món.
 
Pancarta de la Federació d'Associacions de Vens i Veïnes de l'Hospitalet contra les retallades en la sanitat pública. Fotografia pròpia, del març de 2013.
 
Com que tinc tendència a enrotllar-me, si l’amable lector/a vol anar a la part de l’Hospitalet, pot saltar-se els tres primers apartats i passar directament al que té com a títol “Qui ha defensat la sanitat pública a l’Hospitalet?”
 
Breu història de la sanitat pública espanyola

Els serveis sanitaris públics que ara gaudim són el fruit d’un procés molt llarg, de petits i grans avenços legislatius i socials, fruit de moltes lluites. Durant el segle XIX, l’Estat gairebé no es va ocupar del tema i va deixar que els ajuntaments i la societat civil s’organitzessin com poguessin.

Per una banda, es creaven les juntes locals de sanitat, sovint per afrontar les diferents epidèmies que assolaven la població periòdicament. La primera junta d’aquest tipus de l’Hospitalet de la que tinc notícia és del 1835[i].

Per altra banda, la població creava mutualitats, la principal funció de les quals era l’assistència mèdica a canvi d’un pagament regular. Entre 1851 i 1904 es van crear 12 entitats d’aquesta mena a l’Hospitalet, que tenia entre 3 i 5 mil habitants en aquells anys.

Segell del Montepío de San Antonio de Padua, amb evident simbologia maçònica, per cert. Aquesta entitat va ser creada en la dècada de 1850 i va tenir una llarga trajectòria.
 
Els progressistes en el poder van fer una primera Llei de Sanitat el 1855, que va tenir poca incidència perquè les institucions públiques no tenien recursos.

El moviment obrer i el Desastre del 1898 va fer que l’oligarquia es plantegés fer algunes reformes. A partir de 1900 es van aprovant lleis i creant institucions relacionades amb accidents de treball, maternitat, etc. La despesa pública en sanitat passà del 0’08% del PIB l’any 1900 al 0’24% l’any 1921[ii].

La Constitució republicana reconegué per primera vegada la sanitat com un dret social. La “Ley de Bases de Régimen Sanitario” (1934) concretava aquests drets i la despesa pública sanitària pujà al 0’71% del PIB el 1933. Què hauria pogut fer la República si l’haguessin deixat existir i desenvolupar-se?

El franquisme va recollir les estructures republicanes i va crear el “Seguro Obligatorio de Enfermedad”, implantat el 1944. El sistema va ampliar-se per apropar-se als models que s’havien desenvolupat amb l’Estat del Benestar a l’Europa Occidental, creant l’anomenada Seguridad Social el 1967.
 
L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90
 
El nou sistema democràtic reformà el sistema sanitari l’any 1978 i creà l’Institut Nacional de Salut. Una fita important va ser l’aprovació, el 1986, de la “Ley General de Sanidad”, que va permetre que la salut pública fos finalment universal, és a dir, que arribés a tothom, encara que no hagués cotitzat. El seu principal impulsor, un dels pocs socialdemòcrates que encara quedaven al PSOE, fou l’Ernest Lluch.

La salut pública ha estat un dels serveis públics transferits a les comunitats autònomes. Aquest fet ha agreujat els problemes de finançament de la sanitat pública, en situar-la com un dels elements del debat polític centralisme-autonomisme.

L'herència que van recollir les comunitats autònomes de la sanitat franquista era desigual i allunyada de la sanitat universal. Font: Cambio 16, 23-1-1984
En qualsevol cas, la democràcia li ha anat bé a la salut pública, que va passar de significar el 3,42% del PIB l’any 1976 al 6,77% l’any 2009. Des d’aleshores, la crisi ha frenat el creixement[iii].

El retard de la imposició de l’Estat del Benestar a Espanya, i Catalunya, degut als anys perduts pel franquisme, ha provocat que la despesa sanitària anés per darrera de la mitjana de la UE. Vicenç Navarro escrivia el 2004:
El gasto público sanitario español es uno de los más bajos de la Unión Europea que integraban 15 países (UE-15). Representa sólo un 5,8% del Producto Interior Bruto (PIB), siendo el promedio de la UE-15 un 7,2%. (...) Si en lugar de tomar este indicador tomamos la cifra de gasto sanitario público por habitante (...) vemos que tal gasto fue (...) el más bajo de la UE-15 después de Grecia y Portugal. [iv]
L’Estat del Benestar.

Què és això de l’Estat del Benestar dins del qual hi ha la sanitat pública? És l’organització de les institucions públiques perquè assegurin el benestar de la població, amb assistència en cas de necessitat, oferiment de serveis i redistribució de la riquesa.

Això que ens pot semblar molt obvi era gairebé inexistent durant el segle XIX, i la pobresa es tractava amb criteris de caritat. La ideologia dominant justificava les desigualtats i els rics ho eren perquè eren superiors, per tant vers els pobres només cabia la compassió.

Davant d’això, el moviment obrer i les ideologies democràtiques i revolucionàries plantejaven alternatives, basades en els drets humans i de ciutadania: pensions, educació i sanitat pública... I també posaven l’èmfasi en una recaptació d’impostos proporcional a la riquesa.

Les generacions actuals ens hem oblidat que els nostres avis van abandonar l’opció de la revolució social comunista o anarquista a canvi d’uns serveis socials que garantien una vida digna, mantinguts en la seva major part pels impostos dels rics. Va ser el pacte social que va generar l’Estat del Benestar. A alguns països es va fer als anys 30’s, però sobretot es va fer després de la 2a Guerra Mundial. A Espanya, es va fer de forma explícita amb els anomenats Pactos de la Moncloa (1978).


Els "Pactos de la Moncloa" es van fer mentre hi havia un pols entre la mobilització popular i els interessos de l'oligarquia, sota l'ombra del perill d'un cop d'Estat militar. En la foto, manifestació a Santa Eulàlia, 1977.
 
La ideologia que mantenia aquest sistema era la socialdemocràcia. El seu extrem eren els països nòrdics (amb Suècia com a model), però era compartida arreu en bona mesura fins i tot pels partits de dretes liberals i demòcratacristians.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Sanfeliu reivindicava un ambulatori l'any 1993.
Què ha passat en les darreres dècades? Que la majoria de la classe treballadora d’Europa no contempla l’opció revolucionària, i creu que els drets els té gràcies a la seva bandera i l’himne nacional. Això ha permès que la burgesia pugui reduir de mica en mica els serveis socials i fer-ne negoci. A més, tornem als temps de la caritat, i celebrem les donacions dels que paguen menys impostos dels que haurien de pagar.
"L'Estat del Benestar? Que li tallin el cap!". Margaret Thatcher, caricaturitzada com la reina de cors d'Alícia.
 
La sanitat pública, com la resta dels serveis socials, pensions, etc. no només es defensa impedint que es redueixi o intentant que augmenti les seves prestacions on ara no arriba (odontologia, psicologia, etc.). També es defensa mantenint un sistema tributari just, amb impostos directes i progressius, que facin pagar als rics pels seus beneficis. Aquesta era la clau de volta del Pacte Social que mantenia l’Estat del Benestar.

La crisi de 2008 i les retallades

La crisi que va esclatar el 2008 va tenir en la sanitat pública una de les seves principals víctimes. Com ja hem comentat, l’ascens de la despesa pública es va aturar i fins i tot va disminuir. Malgrat les declaracions inicials (la cimera de la UE d’octubre va acabar amb una declaració en la que es deia que “calia refundar el capitalisme”) en els següents anys es va anar pel camí de la reducció de la despesa pública i en que els Estats paguessin els deutes privats.


Tall de la Granvia contra les retallades en la sanitat pública, l'any 2011.
 
Quan les autoritats econòmiques de la UE van imposar les polítiques d’austeritat, un dels llocs on els governs van retallar més la despesa pública va ser en la sanitat. La resposta popular va evitar que el desastre fos més gran. De forma paral·lela al 15-M, al indignats, van aparèixer multitud de grups i plataformes a ciutats i comarques que defensaven un hospital, un CAP o un servei que volien eliminar o reduir.
 
Podem recordar que el pla de privatitzar 6 hospitals i 27 centres de salut de la Comunitat de Madrid del president del PP Ignacio González (més tard empresonat per corrupció) provocà la creació de la Marea Blanca entre 2012 i 2014.
 
Assemblea de la Marea Blanca. Font: http://www.mareablanca.cat/
 
A Catalunya també van sorgir moltes iniciatives, com Dempeus per la Sanitat Pública o la revista Cafèambllet, que partint de les retallades van arribar a denunciar la gestió semiprivada de molts hospitals, la concessió d'obres i serveis a empreses d'ex-polítics, etc. El vídeo "On són els meus diners, senyor president" va aixecar molta polseguera.


A hores d’ara hi ha una veritable guerra de dades. La majoria de fonts indiquen que a Catalunya el govern d’Artur Mas i el conseller de sanitat Boí Ruiz (ex-gerent de la patronal dels hospitals privats) van fer més retallades en la sanitat pública que cap altre govern a Espanya.

A tot això cal sumar les maniobres polítiques de l’Estat contra les institucions catalanes en el conflicte polític actual. El juny del 2016 es va fer pública una conversa entre el ministre de l’Interior Jorge Fernández i el cap de l’oficina antifrau Daniel de Alfonso. El segon li deia al primer, mentre organitzaven tripijocs policials i judicials contra líders polítics indepes:
“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT (...)”[v]
Quantes morts hauran costat les clavegueres de l’Estat?
 
Qui ha defensat la sanitat pública a l'Hospitalet?

En les darreres dècades, la defensa de la sanitat pública va sorgir, com tantes altres coses (moviment de pensionistes, feminisme, etc.) al moviment veïnal de la dècada de 1970. Els nous barris tenien grans deficiències, i la reivindicació de centres d’atenció sanitària fou una de les més freqüents i persistents.

L'any 1975, l'AV de Collblanc-Torrassa va fer una exposició per denunciar la situació del barri i fer les pertinents reivindicacions. D'una desena de plafons, el 4t anava destinat a la sanitat.
 
Les forces polítiques antifranquistes, amb protagonisme de comunistes, sobretot del PSUC, i cristians de base, van crear les Associacions de Veïns. El nou moviment veïnal fou fonamental per aconseguir els estàndards mínims pel que fa a serveis socials, amb prioritat per educació i sanitat.

Tancament a la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, el març de 1978.
 
Durant la dècada de 1970 la lluita veïnal va centrar-se en l’urbanisme, perquè calia aturar la construcció de més blocs i reservar espais per zones verdes i equipaments. Tanmateix, van haver ja en aquells moments nombroses mobilitzacions específiques pel tema sanitari.

Butlletí veïnal de 1975.
 
També el molt actiu moviment obrer d’aquella època es va desenvolupar al sector sanitari, i va contribuir moltíssim a la seva dignificació.

La lluita va continuar en les dècades següents. Els equipaments promesos i concedits sobre el paper trigaven en arribar als barris. El 2009 n’hi havia una dotzena de CAP (alguns, provisionals), als que es va sumar aquell any el CUAP del Carrer Cobalt. S’havia completat el mapa sanitari, però la saturació dels centres era la norma.

La sanitat pública patia diversos intents de limitació i privatització, especialment quan els aires del neoliberalisme de Reagan-Thatcher van arribar al nostre país i van impregnar els programes del PP i Convergència, com era d’esperar, però també, oh sorpresa!, del PSOE.
 
Explícita portada de la revista de la Federació d'AA.VV. de l'Hospitalet
 
Afortunadament, no tothom es va oblidar que per gaudir dels drets cal lluitar i el 2002 es va crear una Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de l'Hospitalet. La formaren associacions de veïns, sindicats i alguns partits, a més d'usuàries i professionals del sector.


Potser l’activitat més destacable va ser, el gener de 2003, uns tancaments de protesta a tres ambulatoris de la ciutat en contra de l’externalització de la gestió dels centres sanitaris, i exigint la inauguració de les noves instal·lacions de la Torrassa[vi].

La lluita contra les retallades

Podem afirmar que l’Hospitalet és una de les poblacions capdavanteres en la defensa de la sanitat pública. Des del 2012, cada dimecres, un grup d’activistes del moviment veïnal local i de treballadors es planten a la porta de l’Hospital de Bellvitge i fan manifestacions: és tracta de Rebelión Bellvitge.

Fotografia publicada el 2016. Font: Carlos Tejedor, de l'AVV de Bellvitge.
 
Des del 2018, juntament amb la gent que lluita en la Marea Pensionista, han ampliat les accions a la porta de l’Hospital General de l’Hospitalet (antiga Creu Roja). Cada setmana, durant anys i anys han estat picant pedra. Quants llits no s’hauran eliminat gràcies a la seva constant presència?

Font: Cafeambllet, 2014

Un nom que surt constantment en aquesta lluita, des de la Plataforma del 2002, és Miguel Mansergas. Una conversa amb ell ens informa perfectament de la situació de la sanitat pública a Catalunya i a l’Hospitalet.


Un altre episodi extraordinari va ser el de l’ocupació de CAP Rambla Marina del barri de Bellvitge per part del veïnat durant 22 dies entre octubre de 2011 i maig de 2012. Durant uns mesos, l’epicentre de la defensa de la sanitat pública catalana va ser a l’Hospitalet.

Les persones que treballen en el sector han protagonitzat nombroses lluites. Només esmentaré una que potser recordarem. El novembre del 2018 els metges i les metgesses de l’atenció primària van fer una vaga per millorar la qualitat del servei. Recordo alguns comentaris (minoritaris) fent retrets als i les vaguistes. Potser gràcies a aquesta vaga ara s’ha salvat alguna vida.

La meva manera de dir GRÀCIES és escriure aquest article.



[i][i] AMHL “Correspondència 1835”
[iii] https://datosmacro.expansion.com/estado/gasto/salud/espana Existeixen moltes fonts de dades estadístiques amb xifres diferents, però totes coincideixen en la lleugera davallada de la despesa pública en sanitat en relació al PIB de la darrera dècada, p.ex. https://www.mscbs.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2016/7Gast_Sanit.pdf