VICTIMES MORTALS DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A L'HOSPITALET

L’objectiu d’aquest article és, des de la perspectiva local, fer un recull de les formes de repressió del franquisme que provocaren víctimes mortals i, per sobre de tot, recordar i treure de l’oblit els noms de les persones que van perdre la vida pel seu compromís contra el feixisme.

Una primera versió d’aquest text va ser publicada a la revista Temps i espais de memòria, núm 3, febrer 2016, que edita el Memorial Democràtic de Catalunya.

L’exili

Com és sabut, les víctimes mortals de la repressió franquista a Catalunya van ser menys que en d’altres indrets d’Espanya perquè la major part dels militants i combatents del bàndol republicà van poder fugir. Prop de mig milió de persones es van exiliar, sobretot a França, i d’aquestes entre un terç i la meitat no van tornar en els mesos següents perquè sabien que patirien greus represàlies per les seves activitats polítiques i sindicals.

L’exili, però, també va provocar morts, donades les horribles condicions en les que es va fer: fugida a peu en ple hivern, atacs per part de l’aviació franquista, camps de refugiats a les platges… Tanmateix, és molt difícil trobar-ne documentació.

Tenim la sort que un dels grans testimonis de l’exili republicà és el d’un hospitalenc, Ramon Moral i Querol, i que el podem trobar en línia. Moral ens explica la història de Pilar Pascual, vídua de 65 anys, que viva al Carrer príncep de Bergara, a la que li van denegar el permís per sortir del camp de refugiades per reunir-se amb els seus fills. Quina va ser la seva sort?

L’Enric Gil ha identificat 367 habitants de l’Hospitalet que es van exiliar de forma permanent, dels quals tres quartes parts ho van fer a França i una quarta part a Amèrica[1]. Ell mateix adverteix que no són tots, i dels que tenim més informació són precisament els que van sobreviure al tràngol i van tenir descendència.

Algunes de les 313 persones que consten en el padró hospitalenc de 1940 com desaparegudes[2] han estat trobades a l’exili. De la majoria, però, encara no sabem  amb certesa quines circumstàncies van haver de patir, ni quantes van morir com a conseqüència de l’exili.

Els afusellats per “rebel·lió” militar

En els primers mesos de l’ocupació, a partir del 26 de gener de 1939, es va empresonar a moltes persones acusades d’activitats contràries al “Glorioso Alzamiento Nacional”, és a dir, durant la Guerra o, fins i tot, per les seves activitats polítiques i/o sindicals des de l’octubre de 1934.

Per una banda, la policia, amb la possible col·laboració d’escamots de falangistes, detenia a qui trobaven oportú a partir de denúncies. Per una altra, es feien indagacions dels milers de persones empresonades durant la Guerra, totes considerades sospitoses i que havien de demostrar la seva no implicació en activitats polítiques amb avals fets per addictes al règim.

Després de les tortures, les persones detingudes eren lliurades a la jurisdicció militar i patien simulacres de judici amb forma de consell de guerra, alguns dels quals acabaren en pena de mort pel delicte de “Rebel·lió” o  “Adhesió a la rebel·lió”, executada majoritàriament al mur del Camp de la Bota.

L’absurditat de la repressió franquista és màxima: acusaven als opositors d’allò que havien fet ells. I a més, amb retroactivitat! És a dir, condemnaven per uns fets titllats de delictes que no eren delicte en la legislació vigent quan foren comesos.

 

Fotografia de Josep Segarra a l'infermeria de la Model. Fotografia inclosa en el seu expedient judicial.

La primera aproximació als noms de les víctimes mortals de la repressió franquista a Catalunya la va fer Josep Mª Solé i Sabaté, basant-se en els registres de cementiris i defuncions. Va trobar-ne 22 de l’Hospitalet. 

Posteriorment, quan els arxius militar foren accessibles, Jordi Cánovas va fer recerca a partir d’aquests noms i va afegir-ne un més.[3]

Un primer buidatge de tots els expedients dels executats a Barcelona de l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer fou fet per Joan Corbalán [4]

En 2015, però, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va publicar el buidatge que havia fet dels procediments militars judicials (sumaríssims) que hi havia en l’esmentat arxiu militar de tota Catalunya. La quantitat total d’expedients oberts pujava a 82.000, que afectaven a 78.188 a persones físiques diferents, dels quals, 4.411 van concloure amb sentència de mort i 3.358 foren executades.

Segons aquesta publicació, el total de persones amb veïnatge a l’Hospitalet que van haver de patir un “Sumaríssim d’Urgència” van ser unes 800, 1,65% de la població. Aquesta proporció és, per cert, la més baixa del Barcelonès i Baix Llobregat[5].

Els noms de les persones afusellades les podem conèixer per tres fonts, que no són coincidents. Per tant, farem la llista dels noms que ens aporten totes tres:

nom	edat	Can	Cor	ANC
José Alberola Esteban	46		x
Manuel Alcoberro Francisca	30		x
José Alonso Mellado	33	x	x
Pere Anton Roig	45	x	x	x
Agustín Aragonés Jiménez	49	x	x	x
Antonio Arévalo Martín	29		x
Josep Benages Casella	38		x
Teodosi Comillas Expósito	38	x
Santiago Demesas Díez	47		x
Josep Domènech Avellanet	21	x	x	x
Martirián Domingo Fortuny	32	x	x	x
Pedro Escobar Gutiérrez	61			x
Lluís Fabregat Solsona	28		x	x
Josep Ferrer Berbis	32			x
Antonio Fuentes Boj	47	x
Vicente Herrera García	46	x		x
Manuel Ibáñez Navarro	21	x	x	x
José López Alcocer	30	x
Emilio López Gausi	56		x
Joan Lorca Dalmau	20	x	x	x
Pedro Magín Luís	47	x	x	x
Josep Manresa Lladó	38			x
Juan Martínez Marín	36		x
Pedro Martínez Olmo	28	x	x	x
Antonio Monteagudo Sánchez	36	x	x	x
Manuel Muñoz Sánchez	22		x	x
Josep Palos Alqueza	47	x	x	x
Josep Pastallé Canals	49	x	x	x
José Pelegrín Ortiz	32		x
Diego Pérez Castellón	30	x		x
Ambrosi Rodríguez Rubio	21	x	x	x
Francesc Ruiz Ballester	38	x	x	x
Josep Segarra Ventura	37	x	x	x
Ginés Soler García	43		x	x
Joaquim Terradas Pascual	36		x
Manuel Torà Bellido	31	x	x	x
Constantino Tormo Gil	29	x	x	x
Andreu Valls Safon	22		x
Enric Vila Farrés	23	x	x	x
Andrés Zambudio Carrión	29		x	x
Francisco Zamora González	26			x

Segons Cánovas (Can de la llista) van ser afusellats 23 homes; segons Corbalán (Cor a la llista) van ser 32; segons l’ANC foren 28 els hospitalencs afusellats entre 1939 i 1945[6]. 

 

Manuel Ibáñez i Constantino Tormo, dos dels afusellats de l'Hospitalet. Font: Cánovas, op. cit.

 

Tenien entre 21 i 61 anys. Els noms aportats per Cánovas o Corbalán que no tenen la “x” a la columna de l’ANC no vol dir que no fossin afusellats, vol dir que en la llista de l’ANC consta un domicili que no era l’Hospitalet. Fins que no es faci una comprovació de tots els expedients no podrem confirmar el veïnatge d’aquestes víctimes, de les que a hores d’ara tenim dades contradictòries.

Josep Domènech i Avellanet en 1937. Font: FONTOVA, Rosario. La Model deBarcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 137. En aquesta publicació podreu llegir alguns dels notables poemes d'aquest jove anarquista.

La llei de fugues

A l’Hospitalet es va produir una altra modalitat d’assassinat polític, que ja he tractat amb més profunditat en un altre article d’aquest blog.

Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet van sortir un parell de nits (6 i 9 de maig de 1939) i van assassinar 15 homes (10 i 5, respectivament), aplicant la vella Llei de Fugues. Es tractava d’una forma d’execució extrajudicial, aprofitant la llei que permetia disparar contra un detingut que fugia. 

La policia informa a l'Ajuntament dels assassinats del 6 de maig de 1939

 

El més probable és que fos un acte de represàlia per la mort, el 30 d’abril, del comissari de policia que encapçalava la repressió política a la ciutat, José León Giménez, a mans d’un grup de guerrilla urbana.

Els homes assassinats foren:

Nom	edat
Francisco López García	40
Ramon Doch Puigdemazas	41
Miquel Berenguer Andreu	32
Paulino Albaladejo Martínez	32
Francisco Fernández Santiago	24
Juan Mellado Pérez	49
Antonio Rocuco (¿) Moreno	43
Antonio García Martínez	37
José Morata Carmona	38
Basilio Juanes Zanfoga (¿)	38
Antonio Gimeno Fandos	26
Antonio Busto Valle	29
Ramon Deu Díaz	31
Genaro Frías Escobar	26
José Ugedo Berenguer	28

Aquesta cacera humana no era la forma habitual de la repressió. Caldria comprovar si es va produir a d'altres llocs i si va anar associada a represàlies pròpies d'un exèrcit d'ocupació.

La violència arbitrària

En la seva obra abans esmentada, Solé i Sabaté comentava que s'havien produït a Catalunya unes 30 o 40 morts que es poden qualificar d'"arbitràries", sense passar pels tribunals.

Al llibre de registres del cementiri de l’Hospitalet trobem un seguit de noms que ofereixen molts dubtes. Com és que foren enterrats a la fossa comuna dos “soldats nacionals desconeguts” el 26 i el 28 de gener? S’entén que un exèrcit en retirada abandoni cadàvers sense identificació, però, un exèrcit vencedor, que ofereix pensions i avantatges a les famílies dels seus “caiguts”?

En abril i març de 1939 dues dones i un home van morir per “hemorràgia cerebral” i foren enterrats a la fossa comuna, trets propis del registre de les víctimes polítiques del franquisme en aquells moments. Un home i una dona van ser enterrats el dia 29 de gener de 1939, i en el registre no indica la causa. Els seus noms no apareixen amb posterioritat com víctimes del “terror roig”; ho foren del “terror blau”?[7]

Domènec Pastor Petit, el gran escriptor hospitalenc, ens relatà que va veure com, vers l’abril de 1939, un militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar en català quan li va preguntar per una adreça, a la Rambla Just Oliveras[8]. Les característiques del relat i la trajectòria de l’autor fan versemblant aquest episodi. Aquests actes de barbàrie puntual sempre han format part de la memòria col·lectiva i eren transmesos de forma oral i gairebé mai eren registrats documentalment, fins a perdre la versemblança.

Els testimoni de Pastor Petit és només això, un testimoni, que convindria confirmar documentalment. Al llibre del cementiri podem trobar alguns noms que es correspondrien amb l’home gran possiblement assassinat a la Rambla.

Un altre testimoni oral m’ha explicat un episodi semblant en la pujada del metro de Santa Eulàlia, en els anys setanta! Algú sap alguna cosa?

La presó i les comissaries

Ramon Gómez, en un altre llibre de memòries, ens informa de la mort del pare d’un company d’escola, de cognom Escodà, que era empresonat a la Model. Quan la mare, que era en llibertat condicional, va demanar explicacions li van fer signar un paper acceptant la versió oficial segons la qual el seu marit s’havia suïcidat.[9].

Un altre testimoni ens parla de la mort provocada per les pallisses a la presó de Domingo Polo, que havia estat militant de la CNT, el fill del qual, Ferran, fou un dels exiliats que morí en un camp nazi[10].

La documentació dels expedients dels presoners de la Model es troba a l’ANC i no es consultable per municipis. D’aquests dos casos esmentats he pogut localitzar un expedient, i es confirma la informació: va morir a la infermeria de la Model l’abril de 1942, després de gairebé dos anys empresonat. El compromís de confidencialitat que he hagut de signar no em permet dir el nom.

De qui també tenim constància documental és de Josep Costa Morell. Havia estat detingut l’octubre de 1939, quan tenia 17 anys, per llençar fulls volanders de les Joventuts Llibertàries i la FAI. També fou acusat de voler organitzar un grup armat. Va morir l’1 de maig de 1943 “a consecuencia de la factura de la base del cráneo (…). La citada fractura le fue producida al intentar suicidarse (…)”[11]. La lectura del seu expedient carcerari em fa imaginar l’infern que foren aquests quatre darrers anys de la seva vida.

Certificació de la mort a la presó de Josep Costa Morell

 

Tots els testimonis referents a les presons franquistes, especialment les d’aquells anys són coincidents: les tortures i condicions penoses eren la causa de moltes morts. En Joan Montblanc ha comptabilitzat un total de 13 hospitalencs que van morir a la presó.

Els morts als camps nazis

Les morts dels/les exiliats/des que van caure sota el domini nazi també són atribuïbles al franquisme. Per dues raons; la primera, òbvia, perquè l’exili fou provocat per la persecució militar i política del franquisme; la segona, perquè el règim triomfant no va reconèixer la nacionalitat espanyola a les persones exiliades i i les va llençar a les urpes del sistema concentracionari alemany.

L'estudi pioner de Pep Ribas i Enric Gil informava de, com a mínim, 33 homes de l’Hospitalet, gairebé tots morts en el camp de Gusen-Mauthausen[12]. Un posterior estudi de Tania González aportava les dades de 43 homes morts als camps nazis.

A una exposició del Museu Municipal de l'Hospitalet del 2023, es van documentar 66 homes deportats i es confirmen els 43 assassinats.
Malauradament no tenim documentació de les dones empresonades a Ravensbrück.

Els seus noms són:

Nom	edat
Pelegrí Aguilar Bou	51
Antoni Andreu Méndez	34
Josep Aragón Muñoz	37
Manuel Arnau Viña	25
Antoni Arranz Barrio	45
Jaume Artigau Viñas	34
Josep Ballester Serrano	31
Martí Cabanes Bel	53
Ángel Callejón Martínez	24
Federico Callejón Martínez	30
Josep Calpe Vidal	48
Vicenç Capdevila Montserrat	32
Pere Cuyàs Niubó	36
Manuel Fernández Torres	33
Eloi Ferrer Díaz	34
Vicent Ferrer Salvador	42
Eloi Ferrer Díaz	34
Fèlix Garcia Cirac	34
Bautista García Navarro	25
Miguel Lariarte Uribe	37
Jaume Mañá Argelaga	24
Joan Martínez Caparrós	39
Francesc Muñoz López	25
Joaquim Nebot Esteban	22
Joan Oller Mendizábal	48
Josep Panes Gil	23
Manuel Piñas Arrabal	34
Manuel Polo Sánchez	36
Ferran Polo Tàpies	27
Gener Porta Plana	49
Eugeni Querol Puyo	26
Josep Ramis Grimal	47
Josep Ramon Alcaraz	26
Severiano Rubio García	22
Josep Ruiz Gómez	40
Marià Ruiz Gómez	41
Remigi Saura Benages	37
Josep Saura Marco	26
Antoni Serracho Guardiola	29
Francesc València Conesa	25
Manuel Vives Campos	38
Josep Vives Campos	40
Emilio Zafón Camps	41

 

Amb aquest llibre, editat en 2011, Joan Zafón va rescatar de l'oblit la història del seu pare, mort al camp de concentració de Neuengamme, a les afores d'Hamburg.

 

Repressió dels guerrillers

L’Hospitalet havia estat una important font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de guerrillers durant la postguerra. De fet, l’assassinat del comissari de l’Hospitalet, José León, l’abril de 1939, es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista, anarquista en aquest cas. El fet és atribuït al grup guerriller comandat pel torrassenc Joaquim Pallarès i Tomàs.

Blas Zambudio Torres, conegut com “El Lleó de la Torrassa”, havia organitzat un grup d’acció que fou atacat per la policia per primera vegada en desembre de 1941, quan fou detingut José Rafí Urpí. Zambudio s’escapolí a trets d’una segona emboscada en un bar de La Torrassa, però finalment va caure abatut pels trets de la policia a Barcelona el gener de 1942. 

La resta del grup va morir poc després, en el que es trobava el sevillà Antonio Serrano Caro, de 27 anys. Segons les llistes de Corbalán i l’ANC, Rafí i Serrano eren hospitalencs i foren engarrotats a La Model el 28 de març de 1942[13].

Un altre grup, encapçalat per Joaquim Pallarès, fou detingut en 1943 i nou dels seus membres, amb edats entre 20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i (alguns) mort, i executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia” (sic), és a dir, amb garrot vil,  i foren enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. A més de Pallarès que l’any 1943 tenia 20 anys, també hi havia un altre veí de La Torrassa, Pere Tresols i Meix, de 28 anys[14].

En la llista d’executats de Corbalán i l’ANC després d’un Consell de Guerra també apareix com a domiciliat a l’Hospitalet Martín Gibert Martínez. Una primera recerca bibliogràfica i d’hemeroteca ens aporta que sembla qua amb els germans Jaume i Josep Soler Fernández eren militants del Movimento Libertario Español, i que van ser acusats de cometre diversos atracaments i assassinats entre 1944 i la seva detenció en gener de 1948. Foren engarrotats a la Model el 25 de febrer de 1948.

En el marc de la lluita contra la guerrilla urbana, en març de 1949 és mort per la policia a casa seva de la Torrassa Miquel Barba Moncayo, i en octubre fan el mateix als carrers de Barcelona amb l’hospitalenc Josep Sabaté[15]. En febrer de 1950 fou afusellat al Camp de la Bota Manuel Sabaté, el germà petit de Quico i Josep, més pel seu cognom que pel que havia arribat a fer[16].

Francesc, “Quico”, Sabaté és un dels mites de la lluita guerrillera, per la seva constància. Després de molts anys d’accions de tota mena, fou abatut per la guàrdia civil i el sometent local a Sant Celoni en 1960. Segons la CNT de l'Hospitalet, al grup de Sabaté hi havia un altre hospitalenc, Rogelio Madrigal Torres, que havia fugit a França en 1956.

Els guerrillers hospitalencs morts foren d’organitzacions anarquistes, en els primers anys de les Joventuts Llibertàries i més tard del MLE i d’altres. L’acusació dels que van morir executats era de bandidatge, terrorisme, atracament, etc… 

Els seus noms són:

Nom	mort	data
Blas Zambudio Torres	A	gener 1942
José Rafí Urpí	E	28-març-1942
Antonio Serrano Caro	E	28-març-1942
Joaquim Pallarès i Tomàs	E	29-març-1943
Pere Tresols i Meix	E	29-març-1943
Martín Gibert Martínez	E	25-febrer-1948
Miguel Barba Moncayo	A	març 1949
Josep Sabaté i Llopart	A	17-octubre-1949
Manuel Sabaté i Llopart	E	24-febrer-1950
Rogelio Madrigal Torres	A	4-gener-1960
Francesc, “Quico” Sabaté i Llopart	A	5-gener-1960

 mort: A, acció; E, execució

Repressió de l’antifranquisme pacífic

Un cop abandonada la lluita armada en la dècada de 1950, les formes de lluita política i social pacífiques foren gairebé les exclusives en els rengles antifranquistes. Tanmateix, la resposta franquista no ho era pas de pacífica. En les seves memòries, Pepe Guitérrez ens parla de Rafael, un jove havia contret la tuberculosi a la presó de Burgos, on havia estat empresonat per raons polítiques, i que finalment va tornar al seu poble andalús d’origen a morir vers 1966[17].

M’ha arribat el testimoni de Ramon Roig Altadill, militant de la CNT que fou detingut quan anava a les Canàries. Després de 4 dies detingut a la comissaria de Via Laietana fou alliberat i va morir pocs dies després, als 59 anys, el juliol de 1975. Teniu records d’aquest cas?

Malgrat que és el període del franquisme més proper també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes de la repressió. Les persones i les famílies que no han continuat en l’activitat política sovint han volgut oblidar[18].

D’altres formes de repressió?

N’hi ha dues causes de mort que són d’inclusió dubtosa dins la categoria de repressió política, si més no directa.

Per una banda tenim les morts provocades per bombardeigs de l’aviació o accions militars en general contra la població civil. Si bé són accions bèl·liques, també poden considerar-se un càstig contra zones de població majoritàriament “rojo-separatista”, en llenguatge franquista.

Per una altra, la repressió econòmica. El nou règim va mantenir conscientment en la misèria les famílies de “desafectos”, una altra denominació franquista, i aquesta situació va provocar no poques morts.

Resum

Tenim proves documentals de 23 a 32 homes amb veïnatge a l’Hospitalet que van ser afusellats al mur del Camp de la Bota durant els primers anys del franquisme. També en aquells primers dies de l’ocupació foren assassinats 15 homes més a l’Hospitalet mateix. També tenim constància documental de 43 homes morts als camps nazis. També sabem de tretze casos de mort a la presó. I hem localitzat 10 hospitalencs morts arran de la seva activitat guerrillera.

Però tenim testimonis, notícies, sospites de més persones, de les que tenim informació fruit de la recerca o la casualitat. Sabem que tenim moltes històries que recuperar i molts noms que dignificar. Hem de respectar el silenci si és una opció conscientment escollida, però normalment ha estat una imposició de la por.

N’hi han força iniciatives que volen recuperar els noms de les víctimes. Confio en contribuir-ne.

Cal que aportem els testimonis orals i documentals que puguem.

---

[1] GIL, Enric. No en van tornar: Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2014, pàg. 35

[2] GIL, Enric i RIBAS, Josep. “Hospitalencs als camps nazis. Exili I deportació”. A L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressio i lluita antifranquista. L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007, pàg 34

[3] SOLÉ I SABATÉ, Josep Mª. La repressió franquista a Catalunya 1938-1953, Barcelona, Edicions 62, 1985, pàg. 312-315 i CANOVAS, Jordi. “Hospitalencs afusellats. Els consells de guerra”. A:  L’Hospitalet lloc de memòria..., pàg. 173-183

[4] CORBALÁN GIL. Joan. Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956), Barcelona, Cossetània Edicions, 2008

[5] ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Procediments militars judicials (sumaríssims) 1930-1980 de l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2015. http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf

[6] A les llistes de l’ANC i Corbalán hi ha els noms exposats la taula i els de 4 homes més que els he inclòs a la categoría de guerrillers (Serrano, Rafi, Gibert i Manel Sabaté) i un altre, Enrique Sánchez Roldán, “el Mula”, que totes les fonts el qualifiquen de delinqüent comú.

[7] Registro de sepulturas del 30 de Diciembre del 1937 al 9 de Mayo de 1946, Oficina del Cementiri Municipal. Ajuntament de l’Hospitalet

[8] PASTOR PETIT, Domènec. Posta de Sol sense Lluna. Memòries d’infantesa de la Guerra Civil, Barcelona, Editorial Base, 2009, p. 260-261. Aquest fet també fou divulgat per l’escriptor i periodista Eugeni Casanova a http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4169142/75-anys-tret-front.html

[9] GÓMEZ, Ramon. Anys victoriosos, anys triomfals, La petita història dels anys 40 a l'Hospitalet de Llobregat, Lleida Pagès Editors, 2002, p. 145-146

[10] GIL i RIBAS, “Hospitalencs als camps nazis”. A:  L’Hospitalet lloc de memòria..., pàg. 96

[11] Sumarísimo Ordinario núm. 8.533, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona

[12] GIL i RIBAS, op. cit. pàgina, 120-131 aporten 32 noms. Poc després va aparèixer el testimoni de Joan Zafón Trilla, que explicà l’experiència del seu pare, Emilio, que morí en el camp de Neuengamme; ZAFON, Joan. El rellotge de Neuengamme, Barcelona, Dux, 2011

[13] FONTOVA, Rosario. La Model de Barcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 130 i La Vanguardia Española, 27 de març de 1942. http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/la_model_histories_preso.pdf

[14] Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona.

[15] DELGADO, Manuel, PADULLÉS, Jofre i HORTA, Gerard (dirs.). Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012, p. 35

[16] CLARÀ, Josep. Manolet Sabaté aprenent de maqui. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2014, p. 59-60 i 83-84

[17] GUTIÉRREZ, Pepe. Memorias de un bolchevique andaluz. Barcelona, El Viejo Topo, 2002.

[18] TRAYNER, Mª Pau, MONTÓN, Miguel Ángel i CAMÓS, Joan. “Presos i preses de l’Hospitalet, (1969-1976)”. Quaderns d’Estudi [L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet], núm. 23 (octubre 2010), p. 95-96