Les
malalties infeccioses són aquelles que són provocades per microbis i que són
contagioses. Durant segles i segles han estat la principal causa de mortalitat
de la humanitat, ja que ni tan sols es coneixia l'existència dels
microorganismes que les provocaven.
De
mica en mica, a partir de la Revolució científica del segle XVII, es van posar
les bases de la medicina moderna. A hores d’ara coneixem els bacteris, virus,
fongs, etc, que causen la majoria de les malalties infeccioses i sabem com
s’han de combatre. Tanmateix, els microorganismes patògens muten, apareixen de
nous...
Sense poder ser exhaustiu, aquí tenim les principals malalties infeccioses de la història local.
La
pesta
La
malaltia infecciosa més terrible de la història ha estat la pesta. La gran
pandèmia que va assolar Europa (i d’altres territoris d'Àsia i Àfrica) entre
1347 i 1352 va matar al voltant d'una tercera part de la població. A la zona de
Barcelona sembla que va arribar a bord d'un vaixell genovès, el maig de 1348.
A
partir d'aquell moment, la pesta va “visitar” Barcelona i rodalies amb
diferents intensitats i modalitats els anys 1362, 1371, 1374, 1381, 1396, 1410,
1429, 1439, 1448, 1457, 1465, 1475, 1483, 1489, 1494, 1497, 1501, 1507, 1515,
1519, 1530, 1558, 1564, 1580, 1589 i 1651.[i]
Ben bé podem dir que entre 1348 i 1530 la pesta fou endèmica a Catalunya, i que
al llarg de la segona meitat del XVI i durant el XVII va afectar poques
vegades, però de forma molt dura.
 |
| Com podem veure en aquest goig, al Carrer de l'Hospital de Barcelona es venerava la Mare de Déu de Bellvitge, que era considerada una "advocada contra la peste". |
Malauradament
no tenim dades de les mortalitats provocades per la pesta a l'Hospitalet perquè conservem molt
pocs registres parroquials. A les ciutats era més alta que als pobles, però en
una vila com l’Hospitalet, propera a una ciutat...?
Per
protegir-se d'aquesta malura hom demanava la protecció sobrenatural, sobretot
de Sant Roc, a qui s'atribuïen especials virtuts preventives i terapèutiques. L'any
1587 un contagi procedent del Gironès no va arribar al Barcelonès, fet que es
va atribuir a la intercessió del sant.
Sant
Roc fou nomenat copatró de l'Hospitalet i la important colònia d'immigrants
occitans del poble va crear la confraria de Sant Roc l'any 1587, a qui de seguida van haver de tornar a demanar
protecció quan la gran epidèmia de 1589[ii],
en aquesta ocasió sense èxit.
 |
| Una de les pintures del Retaule de Sant Roc, atribuït a Jaume Huguet I, per l'església parroquial de l'Hospitalet. Representa al sant guarint als malalts de pesta. |
Les
festes del poble es van començar a celebrar al voltant del seu dia, el 16
d'agost, i es va encarregar un retaule
dedicat al sant per l'església parroquial.[iii]
Les
epidèmies de pesta van deixar d'assolar Europa Occidental a partir de la dècada de 1720, tot
i que va reaparèixer de vegades, ja en parlarem.... La prosperitat del segle XVIII, les mesures de confinament i aïllament, com la construcció d'un llatzeret l'any 1721, etc, van contribuir a
que en aquella època hi haguessin poques epidèmies.
 |
| Un montepio de l'Hospitalet del s. XIX es va dedicar a Sant Roc, encara recordat com "libertador de la peste". |
El
segle XIX. El còlera
El
creixement urbà de Barcelona i la colonització del Delta del Llobregat van
provocar una altra onada de malalties infeccioses, que tenien com a vehicle de
transmissió l'aigua bruta. Els protagonistes de la nova època van ser el
paludisme i el còlera. El metge local Josep Faura, va escriure el 1844:
“Las
enfermedades mas comunes que se observan y que pueden llamarse endémicas son el
colera-morbo, que regularmente aparece en mayo y remite en noviembre, y las
calenturas intermitentes que se manifiestan á ultimos de agosto y desaparecen á
mediados de enero (...), cuales enfermedades se combaten felizmente por los
metodos regulares.”[iv]
Parlem
primer del còlera. Durant el segle XIX es van produir quatre veritables
pandèmies d'aquesta malaltia que afectaren diversos continents. La primera va
arribar a l’Hospitalet el 1834. No tenim dades del seu impacte, però [v].
 |
| Horrible matanza de los jesuitas en la Iglesia de San Isidro de Madrid. Les epidèmies eren atribuïdes a enverinaments de pous i fonts. El col·lectiu jueu fou acusat de la pesta medieval. De l'epidèmia de còlera de 1834, a Madrid, foren acusats els frares, i es van produir atacs a diversos convents. |
De
la segona, tenim dades indirectes. Sabem que en el 3r trimestre de 1854 es van
produir 170 defuncions, mentre que en el mateix període de 1855, 1856 i 1857 la
mitjana de defuncions fou 23. Les dades del 4t trimestre de 1854 i 1855 són 31 i 16 morts, respectivament[vi].
Per tant, podem quantificar les morts provocades a l'Hospitalet per l'epidèmia
de 1854 en unes 162 persones (un 5% de la població). El que sí sabem és que fou
especialment greu entre el 10 d'agost i el 10 de setembre[vii]. Segurament fou l'epidèmia més greu dels darrers segles.
De
l'epidèmia de 1865 sí que tenim dades: 250 afectats (un 7,5 % de la població),
80 greus i 27 morts (un 0,8 % de la població)[viii].
La de l'any 1885 s'estengué entre el 30 d'agost i el 7 d'octubre i provocà la
mort de 3 persones[ix].
L'actuació de la Junta Municipal de Sanitat segurament va influir positivament
en la baixa morbiditat d'aquella epidèmia al poble[x].
El
paludisme
El
paludisme (o malària) era endèmic al Delta del Llobregat. La malaltia
s’encomana a partir de la picadura d’un mosquit, per la qual cosa les aigües
estancades, abundants en aquesta zona, afavorien la seva difusió. La malura era
coneguda popularment com “les febres intermitents”, “les tercianes”, etc.
Hi va haver una epidèmia l'any 1812, un moment ben catastròfic de la nostra història, després d'una mala collita de cereals l'estiu anterior i amb l'Hospitalet a la línia del front entre l'exèrcit francès i els guerrillers de la comarca durant la Guerra del Francès.
La
relació entre les basses i el paludisme era coneguda. Per aquesta raó es va
prohibir el conreu d’arròs al Delta l’any 1852. Entre novembre de 1868 i gener
de 1869 es parla d’una “epidemia de fiebres, causada por el agua estancada”[xi].
A partir de 1886 va haver una epidèmia de paludisme molt greu al Baix Llobregat. Llavors, les
autoritats sanitàries van fer el 1889 un “Dictamen sobre el Saneamiento
de Castelldefels y Llano del Llobregat”[xii].
En ell es feia un repàs a la situació d’alguns pobles:
-
Viladecans: Entre 1800 i 1888 s’havien produït 2.404 naixements i 3.097 morts.
A l’estiu, 1/4 de la població patia paludisme, especialment els que vivien a la
carretera.
-
Gavà: Entre 1800 i 1888 s’havien produït 4.417 naixements i 4.094 morts. El
paludisme era poc freqüent. Entre 1870 i 1887 havien mort 67 persones per
“fiebres intermitentes”.
- Castelldefels:
“Situación lamentabilísima”; l’any 1760 tenia 122 veïns i el 1887 tenia només
55 veïns. De 1750 a 1799 la població es va renovar dues vegades, i entre 1800 i
1888 quatre vegades. Gairebé en tots els anys, les defuncions havien superat en
10 o 12 als naixements. El 1875, dels 211 habitants, 198 van patir la malaltia
i van morir 19.
- El
Prat: Cada any, el paludisme afecta 1/5 part de la seva població, especialment les
masies de la Marina, i s’han arribat a donar unes febres que maten en 3 o 4 dies.
 |
| Un reportatge a Catalunya Gràfica, el març de 1923, tractava del problema del paludisme a El Prat, i la seva relació amb el conreu d'arròs. |
Sembla
que a l’Hospitalet no afectava tan durament, i no s’inclou dins d’aquest
informe. Tanmateix, en un altre informe de 1894 sí es parla de l’Hospitalet i
veiem com el paludisme, tot i no ser catastròfic, continuava sent endèmic:
“Durante
el último quinquenio no se ha registrado ninguna epidemia, habiendo sido las
enfermedades mas comunes, el reumatismo general agudo y crónico y en el otoño,
las fiebres intermitentes ó paludismo.” [xiii]
Altres
malalties
A
més del còlera i el paludisme, d’altres malalties infeccioses feien aparicions
esporàdiques. La febre groga va arribar a Barcelona el 1821 i molta
gent va fugir de la ciutat i es va instal·lar en barraques a pobles de les
rodalies, com ara Sants. Aquesta malaltia vírica va tornar l’estiu de 1870. No
sabem si va afectar l’Hospitalet.
 |
Un episodio de la fiebre amarilla en Buenos Aires (1871), una pintura de Juan Manuel Blanes, ara al Museo Nacional de Artes Visuales de Montevideo. Aquesta pintura és considerada gairebé una fotografia de l'epidèmia que va matar al voltant del 8% de la població de la capital argentina, la majoria immigrants italians i espanyols. La febre groga havia afectat Buenos Aires, amb menys virulència, els anys 1852, 1858 i 1870. Veiem que les pandemies mundials eren habituals durant el segle XIX.
|
El
metge Josep Faura va descriure extensament dues epidèmies a l'Hospitalet: una de tos ferina l'any 1834 i una altra de tifus els anys 1842
i 1843; aquesta darrera malaltia s’hi havia manifestat esporàdicament des del 1836. Si les
dades que proporciona són certes, en els nou mesos que va durar va afectar
1.216 persones (un 47% de la població!), de les que van morir 75 (un 3% de la
població).[xiv]
 |
| Les dues publicacions conegudes de Josep Faura |
La
tardor de 1867 van donar-se a l’Hospitalet 30 casos de verola. Recordem que pel
tractament d’aquesta malaltia s’havia desenvolupat la primera vacuna. De fet,
la documentació local parla de que s’havien fet 109 “inoculacions”[xv].
Una altra es va produir entre desembre de 1887 i gener de 1888, amb 27 afectats
i 4 morts[xvi].
Un
interessant document ens diu que entre l’1 de juliol de 1877 al 30 de juny de
1878, es van produir a l’Hospitalet 108 defuncions. Les seves causes: 1 per
paludisme, 47 per altres malalties infeccioses, 12 per tisi i 26 per d’altres
malalties[xviii].
Quines són aquestes altres malalties infeccioses? Un altre document de juny de 1898
ens informa que només en aquell mes havien hagut 5 malats de diftèria (dels que
van morir 2) i 5 malalts d’escarlatina (dels que va morir 1)[xix].
Per
tant, en un any “normal”, sense epidèmies, més de la meitat de les morts eren
provocades per malalties infeccioses. Atenció a la tisi, la tuberculosi, una
malaltia que no generava epidèmies però era de les més constants i mortals. Molts
estudis afirmen que fou la principal causa de mortalitat a la Europa del segle
XIX.
 |
| Retrat de Robert Koch, qui va descobrir el bacteri causant de la tuberculosi. L'any 1890, una revista d'informació general, La Ilustració catalana, publicà diversos articles seus amb els que divulgava el tractament contra aquesta malaltia. Font: La Il. cat. 15-12-1890 |
Segons
m’expliquen els meus pares, a mitjan segle XX, als pobles d’Andalusia la
tuberculosi era esmentada com “la enfermedad”, sense més. Ha estat qualificada
de “pesta blanca”. D’altres testimonis em parlen del rebuig social que patien
les persones que sobrevivien a la tisi.
 |
| Segell de correus de 1953, dedicat a la "Campaña Nacional Antituberculosa". Fins la dècada de 1950 aquesta malaltia va afectar terriblement la població del país. Al segell podem veure la Creu de Lorena, símbol internacional de la lluita contra aquesta malaltia. |
El
segle XX
El segle XX va començar amb una epidèmia de verola l’any 1901. Si comparem els morts a l'Hospitalet de 1901 amb els de 1902, la verola va matar una vintena de persones. I en 1903 es va produir un "número alarmante de infecciones tifoideas"[xvii].
Les malalties infeccioses continuaven sent presents i mortals, encara que les
epidèmies eren cada vegada més infreqüents i menys mortals. La xarxa d’abastiment d’aigua potable i de
clavegueres va millorar l'estat higiènic de la població. Aquest factor i,
potser, les vacunes del Dr. Ferran van fer que l'epidèmia de còlera de 1911 no
tingués gaire incidència a Catalunya. Potser el lloc on va ser més greu va ser El Vendrell, d'on procedien dues persones que van manifestar els símptomes quan eren a l'Hospitalet (La Mañana, 9-9-1911, pàg. 1).
Tot i això, encara es van produir
algunes de molt importants.
Destaca, per sobre de totes, la grip de 1918, un
pandèmia mundial. Si comparem les morts a l’Hospitalet de 1918, 379, amb les
dels anys anterior i posterior, en els dos casos 249, podem concloure que les
morts provocades per la grip serien unes 130, un 1,2% de la població.[xx]
 |
| Com podem veure, en el primer terç del segle XX, la tuberculosi era la malaltia infecciosa més mortífera. També podem veure l'impacte de l'epidèmia de grip. Compte amb la pneumònia (la pulmonia), una malaltia del sistema respiratori, com la tuberculosi. |
Insistim
en la importància del subministrament d’aigua potable i la recollida d’aigües
residuals en la millora de la salut pública. La filtració d’aigües residuals en
els aqüífers d’on encara s’extreia l’aigua per beure en pous va provocar alguns
brots de febre tifoidea al Centre (1928), Les Planes i Sant Josep (ambdues el 1935). En total van ser 23 afectats, dels que van morir 6 persones. Una breu epidèmia a Barcelona, l'any 1914, no va afectar l'Hospitalet perquè procedia d'una filtració s'una latrina a la conducció d'aigua a la Dreta de l'Eixample.[xxi]
El que sí va afectar durant els anys 1912 al 1914 va ser el tifus. Segons informava La Vanguardia del 23 de novembre del 1914:
“Cumpliendo
órdenes del gobernador civil el inspector de sanidad doctor Trallero efectuó
ayer una visita de inspección al vecino pueblo de Hospitalet de Llobregat, con
objeto de comprobar una denuncia sobre el estado sanitario de aquella
población. Los informes adquiridos resultan satisfactorios ya que aunque han
ocurrido algunos casos de la epidemia reinante, la mayoría de ellos han sido
debidos á infecciones contraídas en Barcelona, no á focos existentes en la
localidad. En total han ocurrido tres defunciones y todas ellas de individuos
procedentes de esta capital. Según datos estadísticos que obran en aquel
ayuntamiento, en los años 1912-13-14, del primero de octubre á la fecha hubo
respectivamente en dicho pueblo 32, 22 y 24 casos de tifus. En la actualidad
existen 24 y de ellos 20 procedentes de Barcelona”
La
bomba sanitària va esclatar el 27 d’agost de 1931. El ministre de la Governació
comunicà, a Madrid, que a l’Hospitalet s’havien declarat cinc casos de pesta,
amb tres defuncions. Més tard, el total d’afectats pujà a onze. L’anunci es va
fer quan semblava que el brot havia estat controlat, i de seguida es va
relacionar la seva existència amb els sitials dels escombriaires de
Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia.
 |
| Dos diaris de Madrid, La Voz, del 27 d'agost de 1931 i Ahora, del 28 d'agost de 1931. |
|
|
|
El
governador civil va visitar l’Hospitalet el 18 de setembre i va manifestar que
“está dispuesto a que desaparezcan los lugares de
infección que ha visto y no se explica cómo la gente puede vivir en un sitio en
que se crían hasta 11.000 cerdos y hay un olor insoportable.”[xxii]
La
misèria dels primers anys de la posguerra va provocar que apareguessin a
l’Hospitalet brots de verola, febre tifoidea, xarampió i va arribar-hi una
epidèmia de tifus exantemàtic al voltant de 1942[xxiii].
Aquesta darrera, fou coneguda popularment com “el piojo verde”, perquè la
malaltia es contreia per les picadures dels polls.
 |
| Ban de l'Ajuntament de 1940. Obtingut d'una gran exposició sobre la sanitat local de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat (AMHL) que es pot consultar en línia. |
Pel
tractament dels afectats del “piojo verde”es va construir un edifici, que més
tard es va reformar i dedicar a escola de formació professional, que avui
coneixem com Institut Llobregat. No sabem com va afectar a la ciutat l'epidèmia de grip asiàtica de 1957.
La
darrera pandèmia de còlera que afectà Europa també va arribar a Espanya, tot i
que el règim franquista ho va intentar amagar. Era l’any 1971 i es va portar a
terme una campanya de vacunació. I aquí intervenen els meus records personals:
ens van portar a l’Hospital de la Creu Roja i ens van vacunar als nens i a les nenes.
 |
| Campanya de vacunació contra la poliomelitis, tos ferina, diftèria i tètanus, portada a terme a l'Hospitalet la primavera de 1967. |
La
SIDA va ser la darrera malaltia infecciosa que ens va colpejar durant el segle
XX. L’any 1996 es creava a l’Ajuntament una Comissió Tècnica, que informava que
a la ciutat n’hi havia 347 afectats a la ciutat[xxiv]. El desembre de 2000, 571 persones havien desenvolupat la malaltia, de les quals
339 havien mort.[xxv]
Reflexions
finals
En
definitiva, les grans epidèmies de segles anteriors que provocaven mortalitats
catastròfiques ja només són als llibres d’història. Les infraestructures
relacionades amb el cicle de l’aigua, els coneixements i tractaments mèdics,
els hàbits higiènics, etc. ho han aconseguit en aquesta part del món.
Això
no treu que no hàgim de tenir consciència de la seva existència, i que no hem
de baixar la guàrdia: l’abús dels antibiòtics provoca bacteris més perillosos;
el canvi climàtic estén l’àrea d’influència de microorganismes patògens;
apareixen nous virus...
Si
abans les aigües brutes i les escombraries eren els vehicles dels principals
problemes de salut pública, en el segle XXI sembla que els problemes vindran
per l’aire brut, per la contaminació atmosfèrica.
Ens
costa, però, prendre consciència del perill que representen els fums per la
nostra salut. Abans, les epidèmies eren catastròfiques i generaven un impacte
brutal. Ara, els càncers, malalties respiratòries, al·lèrgies, etc... són dispersos
i hem normalitzat la seva existència. Comencem a prendre mesures per no
embrutar tant l’aire de la ciutat. Massa tard?
Ens
hem de felicitar per les victòries obtingudes, però cal estar amatents.
ANNEX DEL 14 DE JUNY DE 2020
Ara fa dos anys i mig
escrivia:
“ En definitiva, les grans epidèmies de segles anteriors que provocaven
mortalitats catastròfiques ja només són als llibres d’història. (...) Això no
treu que no hàgim de tenir consciència de la seva existència, i que no hem de
baixar la guàrdia: (...) apareixen
nous virus... “
En una intervenció al programa Veïns de la Televisió de l'Hospitalet
deia que les grans epidèmies actuals no eren les provocades pels microorganismes...
Doncs sembla evident que no em guanyaré la vida com
endeví.
Bé, és cert que la
COVID-19 no ha provocat una mortalitat catastròfica, sobretot gràcies a les
mesures contundents de confinament, entre d’altres, però ha estat una pandèmia que
ens ha afectat molt durament; i encara no sabem si ens tornarà a colpejar.
Segons les dades del 14 de juny, la taxa crua de positius per cada 10.000
habitants a l’Hospitalet és de 115,24, de les més altes de l’àmbit metropolità.
Ens superen Sant Boi (133), Sant Adrià (125) i Cornellà (116).
A Catalunya, n’hi
ha ciutats amb molta més afectació, com Igualada (174), Olot (156) o Girona
(133). Les taxes també són semblants a les de l’àrea metropolitana de Madrid.
Les dades de mortalitat que
tenim són comarcals, i la del Barcelonès és de 22,74 morts per cada 10.000 h,
comparable a la d’Osona (23), Moianès (21) i per sota d’Anoia (42) i Bàges (30).
En qualsevol cas, la
mortalitat real només la sabrem quan puguem comparar la quantitat de morts del primer semestre de
2020 amb els anys anteriors.
Les àrees bàsiques de
salut (ABS) de l’Hospitalet més afectades
són Collblanc i Can Serra (128) les dues de Santa Eulàlia (125 i 127) i
Centre-Sanfeliu i Sant Josep (115).
La resta de barris és
per sota de la mitjana local: La Florida – 113, La Torrassa – 111, Les Planes –
110, Bellvitge – 102, Pubilla Casas -
92, Gornal i Granvia Sud – 87.
Són unes diferències prou
petites com perquè puguem pensar que l’atzar hagués tingut una certa influència. Tanmateix, la desviació de la
mitjana d’alguns barris sí que demana un estudi més profund, i caldrà veure si els
factors que afavoreixen l’expansió de la pandèmia són l’edat de la població, la
renda, la densitat, la proximitat amb Barcelona o un altre focus...
[i] BATLLE, Carme. L’expansió
baixmedieval, Barcelona, Edicions 62, 1988, pàg. 252; DURAN, Eulàlia i
CAHNER, Max. “La fi de l’Edat Mitjana i el Renaixement” dins DD.AA. Història de Barcelona, Barcelona, Aedos,
1975, pàg. 419 i 449; SOBREQUÉS, Jaume. Història de Barcelona, Barcelona, Rosa
dels vents, 2008, pàg. 121; LARIOS, Agustí G. Les festes majors a l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep,
l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999, pàg. 16.
[ii] CODINA, Jaume. Els
pagesos de Provençana, 1987, vol. II,
[iii] DÍAZ, Roberto. “El retaule de Sant Roc” a Quaderns d’Estudi, núm. 21, 2009, Centre
d’Estudis de l’Hospitalet
[iv] FAURA, José. Memoria
del tifo epidémico observado en el pueblo del Hospitalet (…), Barcelona,
1846.
[v] Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat (AMLH) “Correspondència 1838”
[vi] AMHL “Correspondència 1854”, “Id. 1855”, “Id. 1856” i “Id.
1857”
[vii] AMHL “Correspondència 1855”
[viii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”
[ix] AMHL “Correspondència 1884-1885” i SALMERON Inocencio, Xipreret núm. 76, setembre 1986
[xi] AMHL “Correspondència 1869”
[xii][xii] Arxiu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya “Lligall 70”; el Dictamen fou recollit per la
premsa de l’època, com ara L’Art del Pagés.
Revista Agrícola Setmanal, any XIII, núm. 366, 9 de març de 1889
[xiii] Memoria
sobre el estado higiénico de los Pueblos mas importantes del distrito de San
Feliu de Llobregat AHCSFL Caixa 574
[xiv] FAURA, op. cit. pàg.
19
[xv] AMHL “Sanitat. Juntes
1834-1920”
[xvi] AMHL “Correspondència 1888-1889”
[xvii] AMHL “Correspondència 1900-1901” i "Correspondència 1902-1903".
[xviii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”
[xix] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”
[xx] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet
la historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 130.
[xxi] CARANDELL, op. cit.
pàg. 56 i 57 i DE RAMON, Jaume. Subministrament d'aigua i tifus a Barcelona (1914-1915), Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1996.
[xxii] La Libertad, 19-09-1931, pàg. 2
[xxiii] CARANDELL. op. cit.
pàg. 88 i 89.
[xxiv] http://lhdigital.cat/c/document_library/get_file?uuid=d4e80f84-993e-4700-84c5-cf7849e53035&groupId=10919
[xxv] http://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/diari/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/258557
