jueves, 28 de enero de 2016

LES ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE L’HOSPITALET (1970-1980)


L’Hospitalet va passar de 120.000 a 240.000 habitants al llarg de la dècada del 1960 i va arribar a 295.000 el 1981. Els barris ja existents es van omplir i en van aparèixer de nous (Bellvitge, Can Serra…). El desastre urbanístic, la corrupció o la manca de serveis i equipaments foren tan enormes com en els pitjors llocs. A l’Hospitalet vam tenir un Porcioles propi, Matías España i Muntadas, alcalde entre 1962 i 1973, que va impulsar els estralls que encara patim. Els anteriors (Solanich, Jonama, etc.) tampoc no van destacar per defensar els drets dels habitants.

Bellvitge, després de les inundacions de 1971

Hi va haver experiències de moviment veïnal prèvies a la fórmula de les associacions de veïns (AV). Les dues més reeixides ja ens indiquen quin serà l’origen de l’associacionisme veïnal: la cooperativa d’habitatges del barri de barraques de la Bomba (1965), impulsada per un matrimoni de militants comunistes, i el Centre Social La Florida (fundat el 1961, però que pren un caràcter reivindicatiu a partir de 1966-67), de Càritas. La resta eren una associació bombillaire, un altre centre social només assistencial i algunes asociaciones de cabezas de familia, en una de les quals (Sanfeliu) un grup de veïns benintencionats, engrescats pel capellà, van voler fer una entitat realment de barri i no van aconseguir ni la legalització.

Cristians i comunistes s’havien trobat a les fàbriques i ja col·laboraven en el moviment obrer local: la caiguda de catorze militants de Comissions Obreres i el PSUC a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, l’abril del 1968, n’és una prova. Als barris, els col·lectius de cristians de base amb voluntat de compromís social i polític, per una banda, i les cèl·lules clandestines del PSUC amb altres militants de grups polítics a la seva esquerra, per l’altra, també es van trobar o es van buscar, sovint arran d’un fet catalitzador: un pla urbanístic, la demanda d’un semàfor, els problemes en un bloc…. En dos barris, Bellvitge i la Florida, van sorgir comissions de barri, una experiencia que pretenia traslladar als barris les comissions obreres.
Full volander de la Comissió de Barri de La Florida

Però la legislació permetia crear associacions de veïns de barri o carrer i els grups d’activistes dels barris optaren per aquestes entitats legals, que els permetien actuar obertament. Era una forma d’entrisme, no pas en una institució política del règim, sinó en la societat mateixa. Val a dir que el dirigent del PSUC Felip Gómez i l’advocat Antonio Martín van assessorar molts grups de la ciutat i del Baix Llobregat en aquest sentit. La primera associació (Sant Josep) va ser legalitzada l’abril del 1970 i entre l’abril del 1971 i el desembre del 1973 se’n van crear set més: Collblanc-Torrassa, Ildefons Cerdà, Santa Eulàlia, la Florida-Pubilla Casas-Can Vidalet, la Marina (de Bellvitge), Bellvitge-Norte i Can Serra. Entre novembre del 1975 i maig del 1976 es produí una segona tongada, quan el model organitzatiu, vist el seu èxit, es va estendre als altres barris: Sanfeliu, Campoamor (que després va donar lloc a la del barri de Gornal, quan els expropiats passaren a viure al nou polígon), la Bomba, el Centre i la Florida.
Una de les primeres manifestacions veïnals de la ciutat, el febrer de 1971, convocada per l'AV Ildefons Cerdà de Granvia Sud, que ens ha cedit la imatge.

Les dates de les legalitzacions (podien portar mesos o fins i tot anys d’existència clandestina) són les següents:

Sant Josep
abril de 1970
Collblanc - la Torrassa
abril de 1971
Ildefons Cerdà
juliol de 1971
Santa Eulàlia
octubre de 1972
Pubilla Casas - la Florida - Can Vidalet
novembre de 1972
La Marina (Bellvitge)
març de 1973
Campoamor (posteriorment, del Gornal)
setembre de 1973
desembre de 1973
Can Serra
desembre de 1973
Centre
maig de 1975
San Roque (Bellvitge)
juny de 1975
Sanfeliu
novembre de 1975
La Bomba
1975
La Florida
maig de 1976


De les AV s’ha dit repetidament que foren una escola de democràcia. És cert. El funcionament de les AV era democràtic i estenia les pràctiques democràtiques (assemblees, eleccions, presa de decisions per majories, etc.) als barris. En un país amb una dictadura, milers de persones van exercitar hàbits democràtics per primer cop en activitats promogudes per les AV. 
Pàgina del butlletí de l'AV de Can Serra de febrer de 1978
A les AV s’hi va portar a terme una intensa lluita per la igualtat entre dones i homes. Les dones es van incorporar amb més facilitat al moviment veïnal que a altres moviments socials o expressions de la vida pública. Al llarg de la dècada del 1970 hi va haver sis presidentes d’AV. No arribaren a la paritat, però per aquells anys era una presència important. L’assistència de vocalies de dones d’algunes AV hospitalenques a les Primeras Jornadas por la Liberación de la Mujer (Madrid, desembre del 1975) i les Jornades Catalanes de la Dona (Barcelona, maig del 1976) mostra que aquest va ser un tema prioritari. 

Revista Barrio de l'AV de Collblanc-Torrassa de febrer de 1976
El moviment veïnal fou un dels grans fronts de lluita de l’antifranquisme. En la mateixa gènesi de les AV hi ha els partits d’esquerra clandestins, sobretot el PSUC. Cada protesta era una denúncia de la responsabilitat de les institucions franquistes, especialment les municipals, per la terrible situació urbanística i social dels barris, palesa en cada requalificació de terrenys, en cada inspecció, en cada carrer de la ciutat, i les mobilitzacions esdevenien una reivindicació de democràcia. I també trobem les AV hospitalenques a l’Assemblea de Catalunya, i en la petició de les manifestacions del febrer del 1976. En l’àmbit local, les AV i les UTT dominades per la gent de Comissions Obreres convocaren una concentració per demanar amnistia i llibertats democràtiques, el gener del 1976, denunciant el simulacre d’eleccions municipals; també van participar en la creació de l’Assemblea Democràtica de l’Hospitalet, el juliol del 1976; i també van ser un dels impulsors de la manifestació que va recórrer la ciutat el 10 de setembre del 1977, tot escalfant l’ambient per l’endemà a Barcelona. 

Manifestació de la Diada a l'Hospitalet (10 de setembre) en 1977

La incorporació del catalanisme a la reivindicació social i l’antifranquisme, en la lluita veïnal i obrera, entre altres, va ser clau en la integració de la població que acabava d’immigrar i va allunyar el perill de la fractura social. De totes les lluites socials del tardofranquisme, la veïnal va tenir una importància especial en l’arrelament dels nouvinguts, ja que al cap i a la fi es lluitava pel territori en què vivien. És significatiu que el subjecte de la lluita fos el barri, un territori o col·lectiu abastable per l’experiència quotidiana, fruit de la història i, en certa mesura, de la voluntat dels veïns i veïnes. La realitat administrativa del municipi només es trobava en el moment de la petició al poder, de la gestió, i quan les exigències de les reivindicacions van impulsar una primera coordinadora de les AV més combatives el 1974, arran de les mobilitzacions per denunciar i resoldre els dèficits escolars.

Pintades a Pubilla Casas

En conclusió, les AV van facilitar l’arribada de la democràcia, van ajudar a la lluita feminista, van contribuir a la integració de la immigració, van crear xarxes de relació social entre persones que arribaven de lluny… Van ser cabdals en la dècada del 1970 per totes aquestes importantíssimes raons. Però hem de destacar que el moviment veïnal, com tots els moviments socials, va tenir un seguit de conseqüències molt més immediates. Cal recordar els beneficis que les mobilitzacions populars produeixen en els grups socials que les protagonitzen i hem fet ressaltar el que ha estat qualificat de «sindicalisme veïnal».
Manifestació al davant de l'Ajuntament, reivindicant escoles, convocada per l'AV de Can Serra. Fotografia cedida per Pilar Massana.

La lluita veïnal va millorar la vida de la població hospitalenca: va aturar les edificacions salvatges,va intentar dignificar els habitatges, va fer brollar zones verdes, va conquerir escoles, equipaments mèdics i esportius, mercats, línies d’autobús, biblioteques… Gràcies a la lluita veïnal, diverses generacions hem tingut escoles i instituts, tenim millor salut, hem practicat esport o hem tocat un instrument musical. I ara gaudim de serveis i espais que no hi serien si no fos per la lluita veïnal.   

"Ni un bloque más", la consigna a Bellvitge

A la plaça de la Carpa, de Can Serra, on estaven previstos 13 blocs ara hi ha un parc, una escola, un mercat i un aparcament; al passeig de Bellvitge hi anaven 18 torres i 11 blocs; el Parc de les Planes, entre la Florida i Can Serra, estava ocupat per tres indústries, entre elles la molt contaminant Cardoner; a la Mansana de Sindicats, al Centre, volien aixecar 6 blocs, etcètera. Els terrenys del futur Parc de la Marquesa a Collblanc foren okupats el 1976. Entre novembre de 1975 i febrer del 1976, van caldre enfrontaments gairebé diaris amb els grisos per aturar les obres a Bellvitge. Anys més tard, les lluites per la plaça de la Bòbila a Pubilla Casas ja van ser contra els marrons. 
Cada barri té desenes de lluites per explicar, la majoria, tot sigui dit, guanyades. Les vocalies de joves van ser capaces d’organitzar una Olimpíada Popular, el desembre del 1974, amb nombroses competicions esportives per denunciar la mancança d’instal·lacions. Aquell any va començar una llarga campanya demanant escoles amb la música de «volem pa amb oli», mentre col·lectius de pares i mares i professionals de l’ensenyament sorgits de les AV començaven a crear escoles.

El debat urbanístic va agafar una volada extraordinària quan el Pla Comarcal va ser modificat el 1974 i es va començar a desenvolupar en els diferents plans parcials de barri. L’oportunitat no va ser desaprofitada per les AV, sobretot perquè tenien la capacitat per intervenir-hi. Al si de les AV van aparèixer molts projectes d’autogestió popular que, sovint, substituïen les iniciatives públiques inexistents: biblioteques, cineclubs, assessories jurídiques, esplais, festes populars (sovint són l’origen de l’actual festa major del barri), concerts, excursions… 
 
Butlletí de l'Av de Collblanc-Torrassa
Com és sabut, però és de justícia recordar un cop més, l’ajuda de molts professionals, com ara periodistes o arquitectes, entre altres, va ser cabdal per a les seves activitats.  L’activitat d’aquells anys va ser molt intensa. No hem fet un estudi quantitatiu, però és evident que les AV no van tenir associats la majoria d’habitants dels barris, ni tan sols aconseguien mobilitzar-los. Tanmateix, eren freqüents les accions amb centenars de participants, que més tard, quan va arribar el temps de la crisi del moviment veïnal, es van convertir en molt estranyes.

Després d’uns gegantins èxits aconseguits en poc temps, a finals d’aquella mateixa dècada trobem ja indicis de que s’està produint una davallada. El desembre del 1979, en la I Assemblea de les AV de Catalunya, a Manresa, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va fer una ponència en la que es deia: “la nova situació municipal ha sacsejat el moviment associatiu. Existeix una certa crisi.”[1]

La nova situació municipal a la que es referien era, evidentment, la de l’existència dels ajuntaments democràtics d’ençà de les primeres eleccions municipals l’abril anterior. En aquestes eleccions, els partits d’esquerra que havien impulsat i fornien d’activistes i dirigents les AV havien obtingut bons resultats.  En concret, a l’Hospitalet, les eleccions municipals del 3 d’abril (amb un cens de 203.052 electors i 119.051 votants, és a dir amb una participació del 58,2%) van tenir el següent resultat:




PSC/PSOE
PSUC
CC/UCD
CiU
PTC
Com. Cat.
ERC
MCC/OEC
Vots
48.686
41.457
10.581
8.763
3.918
2.135
1.842
672
%
41,2
35,1
8,9
7,4
3,3
1,8
1,6
0,5
regidors/es
12
11
2
2
-
-
-
-



Si comparem aquests resultats amb els de les dues eleccions generals anteriors (juny del 1977 i març del 1979) veiem que en les municipals els socialistes van obtenir un resultats una miqueta inferiors, els comunistes del PSUC uns 8 punts més, l’UCD força menys, Convergència es va mantenir i els comunistes a l’esquerra del PSUC (PTC, BEAN, LCR, MCC…) es mantenien al voltant dels 8.500 vots. El partit més “premiat” en les municipals fou el PSUC, sens dubte per la seva presència majoritària en les AV i d’altres entitats de barri com els esplais, grups de dones, etc.

Com va influir la nova situació política municipal en les AV? Ha estat durant molt anys un tòpic afirmar que els nous ajuntaments democràtics van buidar les AV. Dels nous regidors, dos de socialistes i sis de comunistes havien estat dirigents d’AV; a més, dos dels socialistes i un dels comunistes havien estat activistes del moviment veïnal amb una certa constància.[2] D’altres alts càrrecs també en procedien. Per exemple, tres directores d’àules de cultura havien estat quadres d’entitats de barri.[3]

No negaré que una certa influència negativa en la vida de les AV va tenir el “transvasament” de dirigents veïnals als càrrecs polítics municipals i, en general, la nova situació política a partir de la primavera del 1979. L’any 1979 ha estat percebut com el punt d’inflexió del moviment veïnal en molts estudis sobre el tema[4] i en alguns casos va ser així, com també veurem en el cas de l’Hospitalet.

Però la crisi era anterior a 1979, si més no en un bon grapat d’AV de la ciutat i, com darrerament s’està reconeixent, d’arreu.[5] I també sembla clar situar l’inici de la primera crisi del moviment veïnal català al voltant del 1977, i, en concret, de les eleccions generals del juny d’aquell any, les primeres després de la llarga i sagnant dictadura franquista. Val a dir que a Madrid també és l’any 1977 el punt d’inflexió en les mobilitzacions veïnals, l’inici del seu declivi. [6]

En la revista En equipo, butlletí de l’AV de Santa Eulàlia, de febrer-març del 1978, apareixia un article “Sobre las asociaciones de vecinos”, signat per G. Marcos, en el que es deia:

“Desde finales de la década de los sesenta, aparecen en Cataluña una serie de luchas reivindicativas en los barrios, que tienen como motivo fundamental la defensa de las condiciones de vida de las clases populares. (…) La importancia de estas luchas significaron en muchos casos, no sólo conseguir determinadas victorias materiales (consecución de escuelas, ambulatorios, semáforos, etc..) sinó crear espacios de libertad, empezar a organizar a los vecinos desde la base, en definitiva poner en crisis a la mayoría de Ayuntamientos Franquistas. (…)
Las AA.VV. conocían su época de esplendor. ¿Cuál es la situación actual de las AA.VV.? ¿qué papel deben jugar en una situación demócratica? Las AA.VV. están en crisis. El problema de fondo estriba en determinar el significado y el alcance de esta crisis. Si se trata de una crisis coyuntural o si por el contrario estamos ante el inicio de una trayectoria que va a desembocar en la muerte de las AA.VV.” 

Més endavant parlarem del cas d’aquesta entitat en concret, però la reflexió és sobre el conjunt de les AV, i l’anàlisi del paper de les AV i la seva situació en aquell moment concret em sembla d’una lucidesa extraordinària. Tot seguit, analitzarem alguns casos d’AV de la ciutat per intentar destriar les característiques i causes d’aquest fenomen.

Bellvitge era un barri aïllat de la resta de la ciutat, començat a habitar el 1965 i que el 1975 superava el 30 mil habitants[7]. Els desastres urbanístics i constructius només eren superats per les mancances en equipaments. Vers el 1969 sorgí una comissió de barri, que més tard endegà el camí de creació d’una AV, la que després es dirà “Bellvitge-Norte”. D’aquest procés es va separar un grup que es movia al voltant d’una parròquia perquè entenia que l’AV que resultaria estaria massa controlada per militants de partits polítics, especialment del PSUC, i van crear una altra anomenada “La Marina”. A més, una altra AV, “San Roque” i el Casal també van participar en la lluita veïnal, potser de les més importants de l’àrea metropolitana, amb un impacte real sobre la qualitat del barri indiscutible.

Doncs bé, el febrer del 1978 es produí a Bellvitge una gran mobilització per millorar la situació sanitària (més assistència mèdica i farmacèutica) i de salubritat (cobriment de clavagueres, eliminació de rates…), i aquesta campanya la convocà el Comité Unitario de Acción Municipal. El CUAM havia estat creat l’octubre anterior i tenia com a objectiu el de aplegar a totes les entitats (polítiques, socials, esportives, etc.) en la lluita veïnal. Venia a ser una reedició de la Taula Democràtica de Bellvitge, la concreció al barri de l’Assemblea de Catalunya, creada el 1976. Les intencions dels promotors del nou organisme unitari eren sumar forces i superar divisions d’anys anteriors, però el que estaven fent era subordinar el moviment veïnal als partits polítics. 
Tancament a la parròquia convocat pel CUAM


El CUAM fou creat per militants del PSUC i del PSOE i en l’acta de l’assemblea constituent aquests dos partits són els primers en signar i els segueixen, en aquest ordre –i aquí l’ordre és important- quatre partits més (ORT, ERC, UDC i CDC), dos sindicats (CC.OO. i UGT), dues organitzacions polítiques juvenils (JSC i JCC), dos esplais, el Casal, l’AV Bellvitge-Norte i nou entitats més. En un document del març del 1978 hi apareixen un altre partit, el PTE i la seva organització juvenil, UJM, l’AV San Roque i d’altres entitats del barri. La que s’oposà sempre al CUAM va ser l’AV La Marina, que a aquestes alçades havia optat per posicions assembleàries, en la línia ideològica de l’anarquisme o del moviment autònom. Al llarg de l’any 1978 es va configurar una assemblea setmanal al voltant de les obres d’un edifici que els altres partits i associacions havien transigit que s’edifiqués mentre que ells/elles consideraven que tampoc s’havia d’aixecar.

El fet que el CUAM fos el protagonista de la lluita veïnal, és a dir, que els partits fossin els protagonistes de la lluita veïnal i que les AV i d’altres entitats socials fossin comparses, va debilitar extraordinàriament a aquestes últimes. A començaments de l’any següent, les AV són poca cosa més que una entelèquia jurídica. Això provocà que diferents activistes de diverses procedències es plantegessin la refundació d’una AV del barri amb les restes de les anteriors. En aquella tardor, el barri fou escenari d’una fortíssima lluita en defensa de l’escola pública encapçalada per les APA’s (aleshores es deien APA’s), els/les PNN’s dels instituts i els docents i pares/mares de la “Guardería Tin-tin”. És a dir, els problemes socials no s’havien solucionat. La nova AV fou legalitzada el novembre del 1979 i ha estat capaç de mantenir una lluita exemplar al llarg dels anys següents, essent un dels principals motors, per exemple, de la “Guerra de l’aigua”, a partir del 1991.

Analitzem el cas d’una altra AV, la de Santa Eulàlia. En 1960 tenia 20 mil habitants i en 1980 arribà als 35 mil[8]. A partir del 1974 l’AV fou capaç de treure, amb una extraordinària regularitat, un butlletí, En equipo, d’una gran qualitat tenint en compte els mitjans que tenien. En l’editorial del número de gener del 1975 es planyen de l’escassa assistència de socis/es en una assemblea, malgrat la gran participació que havien tingut les darreres activitats i en que existia un “compacto y activo grupo de más de 30 socios, que incansablemente viene trabajando en la Asociación”. El número de novembre/desembre del 1978 comença amb un article en el que explica les raons del retard de mig any en la seva aparició: “porque toda nuestra fuerza, lamentablemente escasa, se ha volcado en los frentes de trabajo. (…). Pero 15 personas no dan más de sí.” Els activistes s’han reduït a menys de la meitat. La crisi de l’entitat era evident i els membres de l’AV de Santa Eulàlia n’eren molt conscients, de la davallada pròpia i de la que patien d’altres, com hem vist en l’inici de present text.

A més, l’AV de Santa Eulalia va ser escenari d’un enfrontament pel seu control entre les persones afins al PSUC i les que eren militants o simpatitzants d’altres grups o ideologies, des del PSOE fins a llibertaris/es. En un altre document d’aquesta associació de febrer del 1977 es constata que en els dos primers mesos d’aquell any s’havien produit més baixes que altes, fenomen totalment nou en la història de l’entitat.[9]

Pubilla Casas fou escenari d’un altre episodi interessant. És el barri més septentrional del municipi i es barreja amb el barri de Can Vidalet, que comparteix amb Esplugues. L’any 1926 fou dissenyat com a ciutat-jardí, amb carrers estrets disposats de forma radial. Tanmateix, s’ompliren de blocs alts durant el franquisme, passant dels 8 mil habitants el 1960 als 45 mil en 1975.

A l’AV de Pubilla Casas es va produir un episodi semblant al de Santa Eulàlia, i la topada entre el grup que es movia al voltant del PSUC i els joves ideològicament situats a la seva esquerra (des de LCR fins anarquistes) es produí al llarg del 1975 i a començaments del 1976 els primers perden la votació de la junta i els segons la guanyen. Llavors, el sector afí al PSUC va abandonar l’AV i va crear una altra entitat, el Centro Cultural Rumbo, que també va fer activitats de caire veïnal, però que a partir de la legalització del partit (maig del 1977) va quedar buida i va morir definitivament un any més tard.[10]

L’AV de Pubilla Casas, dirigida per persones militants o amb idees de grups que van restar extraparlamentaris en les eleccions del juny del 1977, no va conèixer la crisi d’aquell any, però patí un primer cop arran del fracàs electoral de les opcions de l’esquerra comunista que participaven en la junta en les municipals del 1979. El cap de llista de la coalició “Comunistes de Catalunya” era el dirigent de l’AV, Pepe Gutiérrez. A partir d’aquell moment la davallada d’activistes i socis/es fou constant. Només la lluita per un espai conegut com “la bòbila” va mantenir la flama un parell d’anys més.

D’altres barris arribaren al 1979 amb una AV amb vitalitat semblant a la dels anys anteriors, és a dir, no van patir la crisi. Per exemple, l’AV de Sanfeliu tenia aquell any més de 400 socis, el que significava un 20% de les famílies del barri. [11] A Can Serra es va publicar el butlletí de l’AV amb qualitat i regularitat fins el 1981, a més de ser capaços d’organitzar festes majors i carnestoltes multitudinaris; totes dues coses que la resta d’AV havien perdut la capacitat de portar a terme gairebé totalment. Tanmateix, a d’altres AV trobem indicis de crisi anteriors al 1979, com ara Granvia Sud, Collblanc-Torrassa o Sant Josep.[12]

Per què es va produir la crisi al voltant del 1977? Deixem que parlin els protagonistes. L’articulista de la revista de Santa Eulàlia (G. Marcos, recordem-ho, el febrer-març del 1978) destacava tres causes:
“1ª. Durante la Dictadura Franquista (…) una gran parte de la actividad de las AA.VV. iba dirigida al derrumbe del fascismo. Con la desaparición de la dictadura desaparecería esta parte importante de actividad.
2ª. La mayoría de los miembros de las AA.VV. eran miembros de partidos políticos democráticos, especialmente de izquierda. Ahora con la legalidad de los partidos políticos absorven a sus militantes y tienden a desarrollar su propia zona de influencia.
3ª. La dificultad de conseguir satisfacción a las reivindicaciones ciudadanas, ante el vacío total de poder municipal, reivindicaciones que se saldaban con victorias en plena dictadura no tienen vías de negociación en estos momentos.”
José Carrasco, del PSUC de Pubilla Casas-la Florida, deia (en unes pàgines mecanografiades amb una data escrita a mà al final, 28-1-83):
 “Durante el 1.976 se pudo combinar la lucha de barrio con la ampliación de la del partido, pero en la medida que se perfilaba la pronta legallización de los partidos políticos, nosotros como partido nos olvidábamos del movimiento popular (…). Durante este tiempo [1976 i 1977] olvidamos qué consecuencias podrían traer el abandonar casi por completo un centro cultural y recreativo, sin antes haber previsto que en el barrio había una AA.VV. la cual hacía dos años que nosotros la habíamos dejado y que por lógica era legalmente la que corresponde al barrio de Pubilla Casas. (…) Con la legalización de los partidos y la puesta en marcha de la campaña electoral para las elecciones del 15-VI-1977 continuamos desconectados de las luchas populares y de las reivindicaciones de los barrios.”
 En conclusió, a la majoria de les AV de l’Hospitalet el 1977 comença una certa decadència, lleugera o profunda, fins a portar a la seva desaparició, en algun cas. Aquesta crisi ve donada perquè els i les militants dels partits, que havien estat un dels principals creadors i activistes de les AV a partir d’aquell any, van començar a fer la lluita social, si més no en bona part, des del partit. Amb l’anàlisi de les AV hospitalenques coincideixo força amb el que han explicat pel moviment veïnal de l’àrea barcelonina Bordetas i Sánchez:

“(…) l’any 1977 suposava una fractura en el procés de canvi polític, inaugurant un nou temps en què el protagonisme passava de l’antifranquisme social al polític, dels moviments socials als partits polítics.”[13]

Marc Andreu, en la seva gran obra del moviment veïnal de Barcelona, ho confirma, i afegeix un document de la Coordinadora d’AV de Santa Coloma de Gramanet de juliol de 1978 que diu:

“La situación creada a partir del 15 de junio de 1977 repercute innegablemente en el Mvto. Ciudadano organizado, las AA.VV. Se abre un cierto reflujo en cuanto a la participación popular y una desorientación en cuanto a los objetivos y tareas que en la nueva situación deben jugar las AA.VV. Entre otros elementos porque dejas de ser la protagonistas más importantes de las acciones municipales ya que aparecen los partidos, los sindicatos y otras organizaciones de tipo cultural en la arena de la lucha ciudadana”[14]

Les AV i les UTT havien estat fins la primavera de 1977 els principals (i gairebé els únics) “fronts de lluita” social, política, cultural, etc. Allà s’hi feia antifranquisme, feminisme, pacifisme, etc., i sindicalisme veïnal i laboral, respectivament. A partir d’aleshores, les AV van haver de resituar-se per fer només d’AV.

A més, es van produir alguns altres problemes conjunturals. A la tardor, amb la legitimitat dels resultats del juny del 1977es crearen les comissions de partits locals, també a l’Hospitalet, per controlar els ajuntaments tardofranquistes. N’eren una mena d’ajuntaments a l’ombra que intentaven incidir en la política municipal, tot esperant la convocatòria d’eleccions municipals, la qual es va retardar força.

Recordem que l’articulista de l’AV de Santa Eulàlia destacava aquesta estranya situació com una de les causes de la crisi de les entitats veïnals. El buit de poder que patí el darrer ajuntament franquista de Perelló podia ser un obstacle més gran pel triomf de les reivindicacions populars que la resistència de l’ultra España i del reformista Capdevila. A més, aquests dos anys van obligar als partits d’esquerra amb aspiracions a representació municipal a fer un esforç suplementari i competitiu per tal de guanyar presencia pública com a partits.

El PSUC va buidar parcialment les AV per omplir les tasques pròpies del partit i les de les altres entitats on tenia presència, encara que mantenia el principi ideològic i estratègic d’enfortir el moviment veïnal. Els partits a la seva esquerra van mantenir-se, però el seu fracàs electoral, ja definitiu en 1979, els va fer desaparèixer en poc temps. El PSC-PSOE no va tenir una actitud favorable a les AV. L’episodi de l’intent de desnonament de l’AV del Gornal en novembre de 1982 seria una primera mostra.

Clara Parramon i Joan Camós van reflexionar sobre el tema de la crisi del moviment veïnal i proposaven que les AV havien fet dos tipus d’activitats, les purament reivindicatives i les d’autogestió de serveis i vida social, i que la seva crisi era provocada pel pes que tenia la primera de les dues vessants, perquè amb la democràcia havien aparegut d’altres mecanismes que discutien el paper de les AV com a representants del veïnatge.[15]

L’experiència de Can Serra, on l’AV formava part d’una xarxa associativa que anava molt més enllà de la protesta, confirmaria la hipòtesi anterior. La seva vitalitat més enllà de 1979 s’explicaria en les diferents activitats d’autoorganització de la vida quotidiana. Allà on la mobilització només perseguia la reivindicació, la legalització dels partits –i encara més quan van arribar al poder local- treia legitimitat al moviment social en la consciència de bona part dels seus activistes.







BIBLIOGRAFIA

ANDEU, Marc. Barris, veïns i democràcia, Barcelona, L’Avenç, 2015

ARNABAT, Ramon i SANTESMASES, Josep (dir.) 1960-1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana. Actes del VIII Congrés de la CCEPC, Valls, Cossetània Edicions, 2012



BORDETAS, Ivan i SÁNCHEZ, Anna. “El moviment veïnal en (la) Transició” dins MOLINERO Carme i YSÀS, Pere. Construint la ciutat democrática. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la Transició, Barcelona, Ed. Icària, 2010.



DD.AA. Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1997.

CARRASCO, José. Historia del movimiento popular (vecinal) en los barrios de la Florida y P. Casas en Hospitalet de Llobregat. Impulsado por la AA.VV. Pubilla Casa (sic) y otras entidades, desde 1972 a 1979; Mecanografiat sense data.

DOMÍNGUEZ, Manuel. “La crisi del moviment veïnal a finals de la dècada de 1970 a l’Hospitalet de Llobregat”, dins ARNABAT op. cit. pàg. 355-366

- “La reconstrucció dels moviments socials als barris” dins DD.AA. L’Hospitalet, lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007.

-  “Quaranta anys de moviment veïnal a l’Hospitalet”, Plecs d’història local, núm. 141, abril 2011, pàg. 8-10

- Taller barri de Bellvitge, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1991 (Quaderns d’Estudi num. 10)

CAPRARELLA, Marcello i HERNÁNDEZ, Fanny. “La lucha por la ciudad: vecinos-trabajadores en las periferias de Madrid. 1968-1982” dins PEREZ, Vicente i SÁNCHEZ, Pablo (eds.). Memoria ciudadana i movimiento vecinal. Madrid 1968-2008, Madrid, Los libros de la catarata, 2008.

GUTIÉRREZ, Pepe. Memorias de un bolchevique andaluz, Barcelona, El Viejo Topo, 2002

HUERTAS, Josep Mª i ANDREU, Marc. Barcelona en lluita (el moviment urbà 1965-1996), Barcelona, FAVB, 1996.

MATAIX, Antoni. “Aproximació a la història del barri Sanfeliu”, Quaderns d’Estudi núm. 3, octubre 1987, Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

PARRAMON, Clara i CAMÓS,Joan. “Associacionisme a l’Hospitalet, 1960-1982”. Ponència presentada a les Jornades Associacionisme: Espai, Realitat i Perspectives, maig 1992; inèdit.

Programa de trabajo para la nueva etapa de la Asociación de Vecinos de Santa Eulalia, 1977; inèdit

RECIO, Albert i NAYA, Andrés. “Movimiento vecinal; claroscuros de una lucha necesaria”, Mientras Tanto núm 91-92

SALA, Cristina. Taller barri Collblanc-Torrassa, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1995;







[1] cit a  HUERTAS i ANDREU, 1996: 30

[2] De dirigents veïnals considerem a Juan Ignacio Pujana, l’alcalde, i Fina Martínez pels socialistes; a Joan Saura, Mercè Olivares, Jaume Botey, Xavier Arjalaguer, Robert González i José Carrasco pels comunistes. Els activistes són Germà Pedra, José Hernández i Santiago Díaz.

[3] Bellvitge, La Florida i Santa Eulàlia, totes tres del PSUC.

[4] RECIO i NAYA: 66

[5] BORDETAS i SÁNCHEZ, 2010: 247-258

[6] CAPRARELLA-HERNÁNDEZ, 2008: 47-48, basant-se en les xifres de manifestacions i els seus participants de la tesi de Ramon Adell.

[7] Per Bellvitge em basaré en el que ja vam publicar fa vint anys; DOMÍNGUEZ, 1991.

[8] Totes les referències a la població, DD.AA., 1997: 144 i 152 i els anuaris estadistics de l’Hospitalet, consultables a http://www.l-h.cat/anuarisEstadistics.aspx

[9] Programa… pg. 4

[10] Per Pubilla Casas disposem de dues fonts, la del líder de la LCR, GUTIÉRREZ, 2002: 218-226 , 240-244 i 291 i la del líder del PSUC, CARRASCO, sd: 45-47

[11] MATAIX, 1987: 237

[12] De Granvia Sud, tenim la crònica inèdita de Bartomeu Fité, Memòria històrica de l’Associació de Veïns “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud, 2010; de Collblanc-Torrassa, SALA, 1995 : 70-71; de Sant Josep, l’anàlisi dels butlletins de l’AV, TotsXtots.

[13] BORDETAS i SÁNCHEZ, 2010: 246-261

[14] ANDREU, 2015: 311


[15] PARRAMON i CAMÓS, 1992: 19

No hay comentarios:

Publicar un comentario