miércoles, 6 de abril de 2016

EL FRONTÓ DE L’ESGLÉSIA DE BELLVITGE


El frontó és l'element arquitectònic triangular que hi havia en la part superior de la façana dels temples grecs i romans.
 
Un dels temples grecs més ben conservats és el de Corint.
La utilització d’un frontó procedent dels temples clàssics en la façana de les esglésies catòliques és una altra de les aportacions a l’arquitectura de Filippo Brunelleschi (1377-1446). El creador del llenguatge arquitectònic renaixentista no va dubtar en agafar els elements procedents de temples pagans per fer les noves esglésies, que trencaven amb la tradició gòtica i enllaçaven amb la tradició paleocristiana. El primer frontó en el coronament d’una façana del Renaixement és de San Lorenzo (Florència), dissenyat per Brunelleschi en la dècada de 1420, i que va quedar inacabat. 
 
Façanes de la Basílica Paleocristiana de Sant Pere (s. IV) i de San Lorenzo
El model fou recreat per les següents generacions d’arquitectes del Renaixement. 

Façana de Sta. Maria la Novella (Florència), dissenyada per Leon B. Alberti a mitjan segle XV.
El model es va mantenir i difondre per tota Europa al llarg de les dècades posteriors, i el trobem en les façanes de les esglésies més importants, com St. Pere de Roma (Carlo Maderno, vers 1600), Els Invàlids de París (Bruant i Hardouin-Mansart, vers 1675), St. Paul  de Londres (Cristopher Wren, vers 1700), etc. 

Les principals esglésies de Roma, Londres i París es construïen amb frontons clàssics.
Fins i tot, a un petit poble com l’Hospitalet va arribar el nou cànon arquitectònic, i la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, consagrada en 1600, adoptà el frontó en el coronament (encara que sense cap decoració) i en la portada.

Església de Santa Eulàlia de Mèrida, en una fotografia de començament del segle XX. Fou enderrocada en 1936.
Tanmateix, els joves arquitectes que començaven a treballar a Roma en la dècada de 1620, impulsats pels aires de la Contrareforma, cercaven formes per construir esglésies que fessin fàcil la predicació i generessin emocions a partir de la modificació dels models clàssics. 
La façana del temple jugava un paper important, perquè era el reclam més visible pel fidel, i havia de ser sorprenent, cridanera, inquietant. Un dels aspectes que es comença a modificar és la forma del frontó, fent-lo amb línies corbes. Pietro da Cortona, Gianlorenzo Bernini i Fancesco Borromini són els creadors del nou llenguatge barroc.

Església de San Luca i Santa Martina, de da Cortona; el Baldaquí de St. Pere, de Bernini; S. Carlino alle Quattro Fontane, de Borromini

Doncs bé, un dels primers exemples dels coronaments corbats  típics del Barroc a Catalunya, potser el primer (caldria confirmar dates d’algunes obres a Mataró i Barcelona), és el de l’església de Santa Maria de Bellvitge.  

Una de les representacions de l'ermita més antigues. Dibuix de 1889 publicat a La Ilustració Catalana en 1891.

L’existència d’un edifici religiós al mas d’Amalvigia és esmentat en un document de 1057. Molt probablement, els fonaments d’aquest edifici romànic  són els que es troben uns quants metres sota terra. També és molt probable que fragments de la part posterior i del campanar siguin de la reconstrucció de 1493. Entre 1640 i 1714 patí tres saquejos per part de les tropes castellanes i franceses. La major part de l’edifici actual, incloent la façana, és de 1718.
El frontó de l'església de Bellvitge en 2016
L'església de Bellvitge és contemporània a l’església de la Ciutadella de Barcelona, l' autor de la qual és l’enginyer militar francès Alexandre de Rez. És l'ermita de Bellvitge del mateix autor o només fou una recreació del que s’imposava com a model “oficial” del nou règim polític? Hem de pensar que en la Catalunya derrotada posterior a 1714 el que es feia a la Ciutadella no era una proposta secundària, i no es construïa res que no fos supervisat o fet pels enginyers militars francesos que havien vingut amb l'exèrcit de Felip V.
Església de la Ciutadella, obra d'Alexandre de Rez, contemporània de l'església de la Mare de Déu de Bellvitge.
Al llarg del segle XVIII, aquest tipus de coronament de la façana de les esglésies es va fer més habitual en les esglésies i d’altres edificis monumentals de Catalunya. En la majoria dels casos de frontons corbats de la dècada de 1720 trobem la participació d'Alexandre de Rez, com en la façana exterior de la Universitat de Cervera o en l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona.

Les dues fotografies superiors corresponen les dues façanes de la Universitat de Cervera. La de la dreta correspon a la façana exterior en la que va intervenir Alexandre de Rez. La fotografia inferior és de l'església de Sant Celoni. Aquests edificis són del segle XVIII

Alçat de l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona. És de Pere Costa, de 1735, però sabem que va intervenir anteriorment Alexandre de Rez.
En conclusió, admirant la petita església de Bellvitge podem veure un element artístic ben singular, amb més rellevància del que podem imaginar en principi, i en el que probablement aquest edifici n’és pioner en el nostre país. I rastrejant el seu origen, podem fer una atribució de l'autoria que, a hores d'ara, només és una hipòtesi basada en trets estilístics.

L'església de Bellvitge vers 1910 i 1987.



No hay comentarios:

Publicar un comentario