1. Evolució social
El règim franquista tenia com a principal funció mantenir l’ordre social
molt desigual que s’havia instaurat a Espanya a mitjan segle XIX, i que s’havia
mantingut durant el segle XX. Només la República havia intentat reformar-lo i
després, durant la Guerra, s’havia transformat amb la revolució social a la
zona republicana.
L’estructura de la propietat de la terra es mantenia com sempre, i els
empresaris industrials, comercials i financers tenien tot al seu favor. Des del
1939, els beneficis empresarials van pujar en relació a les rendes que obtenien
els i les treballadores. Al llarg de la dècada de 1950 l’acumulació dels
capitalistes va multiplicar-se per 5, mentre que la massa salarial només es va
multiplicar per 2,5[i].
L’any 1951 es produeixen diverses mobilitzacions provocades per la
migradesa dels salaris, que amb prou feines arribaven a la subsistència.
Començaren amb el boicot als tramvies de Barcelona (que van pujar el preu i
eren més cars que els de Madrid) i es van estendre amb vagues per Catalunya i
el País Basc[ii]. Recordem que aquests fets
van provocar un important canvi de govern i el primer cop a l’autarquia.
 |
| Una de les fotografies que va fer Carlos Saura en aquests anys. Font: https://cadenaser.com/emisora/2017/07/20/radio_madrid/1500562496_400460.html |
La inflació i la gran diferència entre beneficis i sous va provocar que
entre 1956 (coincidint amb la protesta universitària de Madrid) i 1958 es
produïssin diverses mobilitzacions obreres als principals centres industrials
del país, i per primer cop des d’abans de la Guerra, a Astúries. A les mines de
carbó asturianes, l’any 1958 es van escollir unes comissions d’obrers al marge
del sindicat oficial per negociar amb l’empresa. Aquesta experiència va ser
l’embrió de la creació de Comissions Obreres durant la dècada següent.
La repressió va ser molt dura. Qualsevol forma d’organització, mobilització
i protesta obrera era il·legal i podia provocar detencions, tortures i presó.
El terror de la dècada de 1940 va fer desaparèixer el moviment camperol.
L’única sortida dels jornalers sense terra era l’emigració. A les ciutats
industrials a partir de 1962 va començar una mobilització obrera que, amb
daltabaixos, va créixer i va ser una de les principals forces d’erosió del
règim franquista.
 |
| El centre de Barcelona pres per la policia durant el boicot. La revista Picture Post informava d'una manifestació en la que es cridava "Hem de menjar". Font: https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/quin-impacte-va-tenir-la-vaga-de-tramvies-del-1951 |
La Llei de Convenis Col·lectius de 1958 va ser una decisiva reforma
tecnocràtica. Significava abandonar els principis intervencionistes i feixistes
de l’autarquia, però era necessària perquè la remuneració de la mà d’obra anés
lligada a la productivitat, i pogués incentivar-la. Alhora, va ser un mecanisme
de reconstrucció del moviment obrer i antifranquista.
L’increment global de la riquesa, les migracions, les millores aconseguides
pel moviment obrer, etc., van permetre que el gruix de la població espanyola
sortís de la misèria i comencés a tenir accés a productes per sobre de la
primer necessitat, com ara un aparell de ràdio. Per aconseguir els ingressos necessaris
la classe treballadora havia de fer llargues jornades laborals en dures
condicions.
 |
| La subordinació i discriminació legals de les dones es van mantenir, així com les normes socials i morals ultracatòliques i inspirades en conceptes d'honor tradicionals que les limitaven i sotmetien. |
2. Demografia
La població espanyola va créixer dels 28 als 30 milions d’habitants. És un
creixement degut sobretot, a la disminució de la mortalitat, en especial de la
mortalitat infantil. Els avenços mèdics contra les malalties infeccioses
arribaven tard a Espanya, però finalment arribaven. Malgrat la confessionalitat
de l’Estat, la prohibició i persecució dels mètodes anticonceptius i la
política natalista del règim, la natalitat mai ser gaire alta. Ni tan sols les
dades dels anys del “baby boom” (a partir de 1957), provocat per la prosperitat
de la postguerra, van ser gaire espectaculars. La fecunditat, a partir de 1941,
es va moure entre 2,9 (1945, 1968...) i 2,4 (1950) fills per dona.
 |
Les desigualtats de riquesa a dins d'Espanya expliquen els enormes moviments migratoris d'aquells anys. Font: http://proyectonisal.org/dmdocuments/Escudero_Simon_Bienestar_provincias_rHI.pdf
|
El fenomen demogràfic més important d’aquests anys és l’emigració del camp
espanyol. Ja als anys 40’s s’havia produït una certa expulsió de població dels
pobles, de gent que fugia de la misèria i la repressió política. Com que les ciutats
no exercien atracció encara, moltes persones havien de viure-hi en coves,
barraques, etc, quan arribaven als nous suburbis.
El desenvolupament de la indústria i el turisme dels 50’s generaren una
manca de mà d’obra a algunes ciutats i zones costaneres, i l’èxode rural va
anar creixent. Les migracions exteriors també van augmentar. En els 50’s encara
eren majoritàriament a Amèrica. Durant els 60’s seran cap a Europa Occidental:
França, Alemanya, Suïssa, etc.
 |
| Font: https://nuestromapa.wordpress.com/07-las-migraciones/ |
Catalunya, que ja havia rebut una gran quantitat d’immigrants en el període
1915-1930, va tornar a ser el principal destí de les migracions interiors. La
població catalana va passar de 3,2 milions a 3,9 milions d’habitants, de
l’11,5% al 12,8% de la població espanyola. La persecució de les persones
migrants, les detencions al Pavelló de Missions o l’Estadi de Montjuïc i el
retorn forçós als pobles d’origen arribaren al seu punt màxim en aquests anys..
El buidatge de les zones rurals interiors d’Espanya es va accelerar durant
la dècada de 1960, quan es va produir un fet que podem qualificar de transcendental.
Per primera vegada en la seva història, la població activa del sector primari
no era la majoritària. Aquest llindar s’havia travessat als països d’Europa
Occidental dècades enrere i a Catalunya vers 1915.
POBLACIÓ ACTIVA PER SECTORS A ESPANYA (1900-1970; en %)
1900
|
1930
|
1940
|
1950
|
1960
|
1970
|
|
Iari
|
66,3
|
45,5
|
50,5
|
47,6
|
36,6
|
22,8
|
IIari
|
16,0
|
22,2
|
22,1
|
26,5
|
29,6
|
38,4
|
IIIari
|
27,7
|
32,3
|
27,4
|
25,9
|
33,8
|
38,8
|
Font: https://www.fbbva.es/wp-content/uploads/2017/05/dat/DE_2006_estadisticas_historicas.pdf pàg. 150
Les gran migracions interiors van generar un gravíssim problema de manca
d’habitatge a les principals àrees metropolitanes. Els afores de les grans
ciutats es van omplir de barris de barraques. Els tècnics de les institucions
catalanes van impulsar un pla urbanístic que facilités un creixement urbà ordenat
de l’àrea de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953. Tanmateix, fins que no es va
aprovar la Llei del Sòl el 1956 no es va poder desenvolupar.
Malauradament, els plans parcials que planificaven com serien els barris
eren gestionats per uns ajuntaments franquistes controlats per les empreses de
la construcció. El resultat va ser la modificació o l’incompliment dels plans,
sempre en la línia d’augmentar la quantitat de pisos, el que permetia augmentar
els beneficis de les empreses a costa de la qualitat de vida dels habitants
dels vells o els nous barris.
 |
| El Plan de Urgencia Social de l'any 1958 va expropiar terres amb diners públics que després es van posar en mans d'empreses privades perquè construissin grans polígons d'habitatges. Font: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/122523/4/TFM_BP_JASANTAMARIA-33-41.pdf |
3. Demografia i societat a l’Hospitalet
L’Hospitalet va exercir en aquests anys, com mai, de suburbi de Barcelona.
És a dir, que les coses que passaven a l’Hospitalet eren per influència de la
metròpoli, Barcelona, en plena expansió econòmica, demogràfica i urbanística.
Ja hem vist com a finals de la dècada de 1950 es van crear polígons
industrials, però l’Hospitalet es va especialitzar més en zona residencial per
a la classe obrera immigrant.
 |
| Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/2020-03/6-1_SEGLE%20XX.pdf |
L’Hospitalet va passar de 72 a 123 mil habitants durant la dècada, i a 242
mil durant els 60`s. Aquest creixement es degué a la immigració gairebé en la
seva totalitat. D’on venien els nous habitants? D’Andalusia, Galícia, les dues
Castelles, Estremadura, Aragó... de les zones rurals pobres d’Espanya.
De seguida es van redactar els primers plans parcials: Bellvitge, Les Planes i La Florida (1956), Granvia Sud (1958), Can Serra (1959-61), Pubilla Casas (1962), Gornal i Sanfeliu (1963), Centre (1965)... I de seguida també comencen les modificacions per a poder augmentar la construcció de més blocs. Per exemple, a Granvia Sud (1959) o Can Serra, on el pla aprovat el 1961 reduïa el parc urbà del 50% al 14% respecte la zonificació del Pla Comarcal, i només va ser la primera de diverses modificacions[iii].
De seguida es van redactar els primers plans parcials: Bellvitge, Les Planes i La Florida (1956), Granvia Sud (1958), Can Serra (1959-61), Pubilla Casas (1962), Gornal i Sanfeliu (1963), Centre (1965)... I de seguida també comencen les modificacions per a poder augmentar la construcció de més blocs. Per exemple, a Granvia Sud (1959) o Can Serra, on el pla aprovat el 1961 reduïa el parc urbà del 50% al 14% respecte la zonificació del Pla Comarcal, i només va ser la primera de diverses modificacions[iii].
 |
| Per il·lustrar la portada de la publicació del Plan de Urgencia Social de Barcelona (1958) es va escollir la maqueta del Pla Parcial de Bellvitge de l'any 1956, en el que ja es preveia un polígons d'habitatges dividit en dues superilles per una avinguda central. Font: https://www.expobarraques.cat/es/2-un-nou-paisatge-urba-els-grans-poligons-d-habitatge.php |
Els nuclis de barraques creixien per tota la ciutat: Riera Blanca,
Torrassa, Matacavalls... i sobretot La Bomba, per sota de la Granvia. Encara es
mantenien les coves a Sanfeliu i Can Vidalet. També eren molt freqüents els
lloguers d’habitacions o de matalassos per dormir al terra, amb o sense dret a
un menjar diari; d’això se’n deia estar “de mestressa” o “de dispesa”, una
modalitat a la que s’acollien especialment els homes que migraven sols.
La majoria dels nens i les nenes anaven a escola fins els 14 anys, i
començaven a treballar a les fàbriques. Amb sort, podien estudiar alguna
formació professional al vespre que els qualificava una mica més. Els estudis
universitaris eren un luxe a l’abast de molt poca gent a l’Hospitalet.
 |
| Les barraques a Matacavalls (barri de Sant Josep), l'any 1952. |
De mica en mica, les entitats de la ciutat anaven reconstruint la vida
associativa al marge dels intents totalitaris del règim i els seus tentacles
(OSE, OJE, Secció Femenina, SEU, etc...). A La Torrassa, el Club Pimpinela, i
al Centre l’Agrupación de Amigos de la Música i les seccions de la Unió
Excursionista de Catalunya també d’aquests barris eren les entitats més
allunyades del poder. D’altres, es movien entre la bona relació amb el règim i
certa autonomia d’acció, com el Casino del Centre, el Casino de Santa Eulàlia,
l’Aliança de Collblanc-Torrassa o el Centre Catòlic.
L’Església continuava dominant bona part del teixit associatiu i cultural
dels barris. El tarannà dels capellans o la presència dels nous corrents del
cristianisme (representats per la HOAC i la JOC) feien que les activitats de
cada parròquia fossin diferents.
 |
| Font: |
Dins d’algunes d’aquestes entitats i parròquies s’anava obrint pas de mica
en mica l’ús públic de la llengua catalana. També es van crear grups
sardanistes i de folklore català. Val a dir que algunes d’aquestes activitats
van ser tolerades i, fins i tot, promogudes per les institucions franquistes.
La millora del nivell de vida i la impossibilitat de fer activitats
lúdiques a llocs llunyans (les excursions eren encara extraordinàries,
especialment per les dones) van fer d’aquesta dècada l’edat daurada de les
festes majors, teatre d’aficionats, corals, celebracions del Corpus, etc. La
vida comunitària, de carrer i de barri era molt intensa. El cinema, el teatre
de varietats i la ràdio continuaven sent els vehicles d’oci més importants.
 |
| Catifa de flors pel Corpus a un carrer del Centre. Font: AMHL 901 AF 0003941 /a.Joan Pol Carnicer /d.Joan Pol Carnicer |
La protesta social va ser minsa en aquests anys. Diverses persones de
l’Hospitalet van participar en les vagues de tramvies dels anys 1951 i 1957, i
van ampliar el boicot als Autobusos Oliveras. Els intents de mobilitzar les
fàbriques van tenir poc èxit, i els militants antifranquistes van començar a
practicar l’entrisme, és a dir, entrar en els sindicats verticals per defensar
els interessos reals dels treballadors.
[i]
En pessetes corrents. La proporció massa salarial / beneficis del capital va
pasar de 2,77 a 1,19. Font: https://recyt.fecyt.es/index.php/IHE/article/viewFile/70036/42292
[ii]
https://revistas.ucm.es/index.php/CHCO/article/view/CHCO0808110165A
[iii]
BOTEY, Jaume et al. Can Serra 50 anys,
l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 26-31
No hay comentarios:
Publicar un comentario