EL FRANQUISME (6). ELS ANYS CINQUANTA: LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM. L'ECONOMIA.
1. La recuperació de la primera
meitat de la dècada.
Els ministres econòmics del nou govern de 1951 van
començar a eliminar la política autàrquica. La importació d’aliments i el
creixement de la indústria van fer que el 1952 es recuperés el nivell de renda
per habitant d’abans de la Guerra Civil i s’eliminés el racionament dels productes
bàsics.
Planta embotelladora de la Pepsi a la Granvia de l'Hospitalet, instal·lada vers 1955. Tot un símbol dels nous temps. Fotografia publicada en 1960.
Tanmateix, l’agricultura, en mans dels terratinents
tradicionals (més aviat a la meitat sud del país) i dels petits propietaris
(més aviat a la meitat nord), continuava sent el sector principal i es mantenia
amb una productivitat molt baixa. A bona part de l’Espanya rural no hi arribà
la modernització.
L'any 1950 es va publicar a la revista Life el famós reportatge que el fotògraf Eugene Smith va fer a Deleitosa, un poble estremeny.
La importació de petroli era especialment
necessària. Els absurds intents del règim de produir-lo a partir de pissarres i
lignit van fracassar després d’una enorme despesa de diners públics, a través
de l’empresa ENCASO, de l’Instituto Nacional de Industria (INI)[i].
La inversió estrangera en indústria, en el context
d’una fase de creixement econòmic mundial extraordinari, va començar a arribar
a Espanya, que oferia mà d’obra barata, sotmesa, qualificada (si més no a
Catalunya i País Basc), indústries auxiliars (també només a alguns llocs) i
unes infraestructures mínimes pel comerç exterior.
L’INI
intentava dirigir el procés, però la inversió privada, sobretot estrangera, va
imposar de mica en mica els seus criteris. La implantació de la SEAT a
Barcelona, un acord de la FIAT italiana i l’INI, a partir del 1951, és un dels
màxims exemples.
La SEAT de Zona Franca, abans de la seva inauguració, vers 1952.
2. Expansió i escanyament. La fi de
l’autarquia.
La indústria espanyola es va més que duplicar durant
la dècada, però les limitacions de l’autarquia dificultaven el creixement,
generaven inflació i un gran dèficit en la balança de pagaments amb l’exterior.
Vers el 1957 l’Estat era en una situació de fallida. Les pressions exteriors també
eren fortes. Els sectors més ultranacionalistes, encapçalats pel mateix Franco,
van haver de donar el braç a tòrcer.
El nou govern de 1957 donava les regnes de
l’economia a la família dels tecnòcrates, molt lligada a l’associació catòlica
Opus Dei. Finalment, el 1959 es va devaluar la moneda (la pesseta) i es va aprovar
l’anomenat Pla d’Estabilització: és
la liquidació definitiva de l’autarquia. Les relacions econòmiques i monetàries
d’Espanya amb la resta del món es van homologar a la normalitat d’aquell
moment.
L’obertura de fronteres va permetre l’arribada dels
primers turistes europeus. En 1950 España recibió 0,43 millones de turistas, en 1955
1,38 millones , en 1959 2,86 millones. Tanmateix, el manteniment d’una
sobrevaloració de la pesseta respecte el dòlar per raons de prestigi polític
escanyava el creixement del turisme. Entre 1955 y 1958 els ingressosdel turisme van cobrir només un 27,8% del
dèficit comercial, un 45% menys que entre 1950 y 1954. La devaluació de la
pesseta de 1959 va provocar que en 1960 arribessin a Espanya 4,3 milions de
turistes estrangers[ii].
La gradual eliminació de l’autarquia va permetre una
altra via d’entrada de divises: les trameses dels emigrants. En aquesta dècada,
el destí majoritari era encara Amèrica. El 1956 es va crear l’Instituto Español
de Emigración. Tanmateix, recordem que Espanya quedava fora de la Comunitat
Econòmica Europea, creada el 1957, per ser una dictadura.
Una foto de Manuel Ferrol que ha esdevingut una icona del drama de l'emigració. Un pare i un fill acomiadant familiars que emigren a Amèrica; A Coruña, 1957.
3. L’economia catalana.
Catalunya, pel seu desenvolupament industrial
tradicional, va ser una de les zones que més va créixer en aquella dècada. Ja
hem vist el cas de la SEAT, que esdevindria la fàbrica més gran d’Espanya
durant dècades.
El tèxtil, tot i no ser el sector més gran, encara mantenia una certa importància. Fàbrica Tecla Sala de l'Hospitalet. Font: AMHL 901-087 AF 0004044 /a.Autor desconegut/da /d.Juan Caparrós López
El tèxtil, malgrat tenir la seva pròpia expansió, va reduir la seva preponderància tradicional pel gran creixement de la resta dels
sectors: metall, químic, electrònic, alimentació, etc. És molt significatiu que
a Catalunya el gran creixement industrial consistís en bona part en ampliacions
d’instal·lacions anteriors, com La Seda a El Prat, Siemens a Cornellà, Philips
a Zona Franca...
La Philips de la Zona Franca, l'any 1960.
Catalunya va començar a destacar també en l’atracció
del primer turisme de masses i es va començar a desenvolupar un nou sector
econòmic. El primer càmping d’Espanya es va inaugurar a Palamós el 1954. L’any
1960, Catalunya tenia el 63% dels càmpings del país[iii].
4. L’evolució econòmica de
l’Hospitalet.
Durant la dècada de 1950 va continuar existint una
agricultura molt productiva al camp de l’Hospitalet. En un llibre publicat
l’any 1959 es descrivia l’agricultura de la Marina de l’Hospitalet així:
“Entre les especialitats
hortícoles de L’Hospitalet hem d’esmentar les bledes i sobretot les carxofes,
de qualitat molt superior a les que es produeixen en altres contrades. Durant
uns vuit mesos es cullen diàriament 8.000 Kg. de carxofes. L’Hospitalet produeix
dues collites de bledes l’any: Durant els mesos d’hivern la producció arriba
als 25.000 Kg. diaris. D’altres conreus hortícoles importants són les faves i
mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, coliflors, espinacs, pebrots,
tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. La producció de
mongeta tendra té particular importància en el Baix Llobregat. A L’Hospitalet
hi ha unes 30 Ha. dedicades a aquest cultiu i més de 100 a mongeta seca, amb
una producció el 1950 de 1.500 quintars de les primeres i 1.132 de les
segones.”[iv]
El sector dels escombriaires també es va mantenir
puixant, fins que una epidèmia de pesta porcina, l’any 1960, va obligar el
sacrifici d’uns 20.000 porcs, la producció dels quals era una de les parts
principals del negoci.
Processó en direcció a l'Ermita de Bellvitge, l'any 1954. Podem veure com era la Marina de l'Hospitalet, un inmens hort. Font: AMHL 101 AF 0000467 /a.Autor desconegut/da
Va ser la indústria, però, la gran protagonista
d’aquesta dècada. La proximitat de
Barcelona va continuar sent un factor decisiu per a la localització de moltes
indústries. I moltes de les empreses ja existents es van ampliar. Els impostos
que pagaven les indústries locals van augmentar un 78% durant la dècada de
1950, lluny del 125% de la dècada anterior i encara més del 270% de la dècada
de 1960[v].
Aquest creixement menor segurament es degué a la
manca de sòl industrial. El govern municipal va sentir els nous aires
tecnocràtics i va crear diversos polígons. El primer fou anomenat “Travessia
industrial” (1958, 14 ha), a l’oest de Santa Eulàlia. El segon, “Carretera del
Mig” (1960, 102 ha) va ser el més important.
No hay comentarios:
Publicar un comentario