EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim tres fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs. 

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.

D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. Tanmateix, el procés es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.