sábado, 27 de septiembre de 2014

Can Rigalt: una joia del patrimoni català en perill



I.              Tipologia de l’edifici

És habitual trobar en els diferents textos que esmenten Can Rigalt que sigui qualificada com una masia. No és una classificació errònia, puix era el centre d’una explotació agrària i era aïllada de qualsevol nucli de població. Totes dues són característiques pròpies de les masies catalanes. Un primer cop d’ull a l’edifici, però, ens permet apreciar que el seu aspecte s’allunya considerablement de qualsevol dels tipus de masia catalana, incloent les que han estat ennoblides totalment o en alguna de les seves parts (a l’Hospitalet, Can Colom seria un clar exemple d’aquestes masies amb afegits “senyorials”). L’absència de teulada en Can Rigalt podria considerar-se un tret força definitiu per treure-la d’aquesta tipologia arquitectònica.
  Can Rigalt, vers 1985
                                        
¿Quin tipus d’edifici és Can Rigalt? La tipologia a la que més s’apropa és, en la meva opinió, la de la vil·la suburbana

Aquest tipus d’edificis va aparèixer en la civilització romana, i es va estendre per tot l’Imperi. Hi ha indicis que va existir una en Santa Eulàlia, i ens han arribat restes materials de moltes d’altres en els municipis propers. L’antecedent immediat, però, de les vil·les com Can Rigalt procedeix de la Florència del segle XV i el model arquitectònic es va difondre per Itàlia i part d’Europa durant el segle XVI. És, doncs, una creació dels artistes del Renaixement, que, com en d’altres aspectes, van voler imitar les civilitzacions clàssiques. Si voleu seber més de les vil·les renaixentistes, cliqueu aquí.

 La Vil·la Farnesina, fou construïda a Roma entre 1505 i 1511, segons el disseny de Baldassare Peruzzi.


II.              Data de construcció

La principal font d'informació que tenim de Can Rigalt és un article de Lluís Abarca, publicat en Hospitalet. Boletín de Información Municipal del 2n trimestre de 1968. En el text, l'autor descriu una visita a l'edifici, una conversa amb el propietari i el masover i el contingut d'uns documents que aquests li van mostrar. Els qui vam conèixer al sr. Abarca no dubtem del seu rigor i fiabilitat.

Gràcies a l'article, sabem que Miquel de Rigalt comprà una masia amb els seus terrenys adjacents en 1728. Es conserva una inscripció en una paret amb l'any 1693; la construcció original?, una reforma anterior? Rigalt fou el propietari de la finca només durant 13 anys, però el seu cognom és el que ha perviscut per anomenar-la. La seva filla es va casar amb Joan de Girona, que va ordenar l’enderroc de l’esmentada masia al voltant de 1741. Aquesta última data és la que se sol indicar com la de l’inici de les obres de la seva edificació. El cert és que, afegí Abarca, les obres de la casa i els jardins que la envoltaven no eren finalitzades quan el seu promotor va morir.

Can Rigalt, vers 1990
                                                            
La meva opinió, ja apuntada per Abarca, és que les obres foren fetes durant la dècada de 1760. El principal argument per sostenir tal afirmació és que la situació i alineament de la vil·la i els seus jardins semblen condicionats pel traçat de la carretera de Madrid (actual carretera de Collblanc), construïda en aquells anys. Per cert, d’aquella primitiva carretera encara tenim els arcs dels ponts aixecats per sobre de les rieres que després formaven el Torrent Gornal.

De fet, la construcció de la vil·la sembla molt relacionada amb la de la carretera. L’edifici respon a una certa voluntat d’ostentació, que es podia fer especialment si era en aquest punt, a la vora de la carretera de Madrid i molt a prop de l’important camí conegut com "la Travessera", la petjada del qual ha romàs en els carrers hospitalencs Travessera de les Corts, Travessera de Collblanc i Antiga Travessera.

A finals del s. XVIII, el Baró de Maldà, principal terratinent de l’Hospitalet i autor d’unes anotacions autobiogràfiques conegudes com, Calaix de sastre, esmenta “can Gerona dalt de Collblanc” com una de les cases més importants del poble.

III.              Descripció de l’edifici

El conjunt arquitectònic té un cos central a partir del qual s'articula el conjunt, sempre respectant la seva simetriaL’edifici central és de planta rectangular.

  Planta de l'edifici central. Font: PEPPA 1987
 
Les portes i finestres de la planta noble es destaquen amb un arc rebaixat, mentre que les de la planta baixa, són rectangulars, tret de l'entrada principal, a sobre de la qual hi ha l'escut heràldic del cognom Girona.

L'entrada principal, l'any 2000
                                                   
Al voltant del cos central, es distribueixen les altres dependències de la vil·la, desplegant-se pels seus costats, i una mica enrere, proporcionant al conjunt una forma de C. 

Planta del conjunt. Font PEPPA 1987
                                                    
Pel que fa a l'alçat, apreciem que tots els volums són absolutament geomètrics, definits per arestes paral·leles i perpendiculars entre sí. De fet, totes les parts del conjunt es poden descompondre en volums en forma de paral·lelepípedes. En una foto de 1909 veiem que només tenia dues plantes. Això vol dir que el tercer pis, el dels òculs ovalats, és un afegit d’algun moment del s. XX. 

(Font: VOLTES, Pedro. Población y economía del Hospitalet pre-industrial, Ayuntamiento de Hospitalet, 1977)

Desconeixem l'interior de l'edifici. En l'article de 1966, Abarca descriu una capella i un gran semi-soterrani, amb tot l'utillatge per les diverses activitats agrícoles i ramaderes, en especial pel conreu de la vinya. 

Tan important com l'edifici era el seu entorn. En l'esmentat article es descriu una bassa, una font i un rellotge esfèric (en part conservat en el Museu d’Història de l’Hospitalet) que hi havia al davant de la casa. 

Els elements decoratius eren escassos, puix pels arquitectes renaixentistes i neoclàssics la bellesa raïa en la geometricitat i la sobrietat. A més de l'escut abans esmentat, també destaca l'entrada, amb una reixa extraordinària, entre pilastres amb una estructura en encoixinat, un altre tret d'origen renaixentista. Esment especial mereixen els jardins que es van dissenyar en la part posterior de la vil·la. Per tal d'accedir-hi es van construir unes escales des de la planta noble. Fins fa poques dècades es podien veure els estanys amb cignes.

Font: ABARCA, "Can Rigalt", Boletín de Información Municipal, núm. 58, 2n trim. 1968

Sembla que la façana tenia unes pilastres adossades amb uns capitells dòrics, de les que avui amb prou feines resten les petjades a sobre de les parets. Podem considerar-les la versió més barata de la columnata palladiana. Les balustrades, incomprensiblement destruïdes l’estiu del 2000, eren un altre petit element decoratiu. 

Can Rigalt, la tardor de l'any 2000
                                                 
Podeu trobar força informació de Can Rigalt i els seus encontorns en el bloc L'Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d'una ciutat, que portava de forma magistral Luis Bagán. D'aquest bloc treiem la següent foto, presa per Josep Salvany, l'any 1916, de la font i amb el rellotge de sol esfèric.

 

IV.              Estil i valor artístic

Can Rigalt és un edifici d’un valor artístic molt notable. És un clar exemple de l’estil que dominava en la seva època: el neoclassicisme. El neoclassicisme fou un corrent cultural que triomfà en gairebé tota Europa Occidental i Amèrica del Nord a partir de la dècada de 1750, i que va tenir una importantíssima vessant en les arts plàstiques i en l’arquitectura. Com indica el seu nom, pretenia fer resorgir les formes clàssiques, tant les directament procedents de Grècia i Roma, com les del Renaixement. Can Rigalt és un extraordinari i força pur exemple d’edifici d’aquest estil.

Can Rigalt era una vil·la que combinava la funció residencial amb la econòmica. Aquest fet i la seva estructura, amb cos central i ales laterals, recorden a les vil·les que l’arquitecte Andrea Palladio va fer en el s. XVI en la regió italiana del Vèneto. La influència dels edificis i les obres teòriques de Palladio ha estat molt gran en la història de l’arquitectura. A més de les seves cases i esglésies, el seu llibre I Quattro Libri della Architettura (Els Quatre Llibres de l’Arquitectura, editat a Venècia l’any 1570) va provocar que, probablement, fos l’arquitecte més imitat entre aquella data i començaments del segle XX.

  Projecte de la Vil·la Trissino publicat a Els quatre llibres de l'arquitectura
                           
El palladianisme va ser un dels estils dominants, gairebé l’únic, en el món anglosaxó durant moltes dècades (recordem els gran edificis de Washington, per exemple, començant per la Casa Blanca), i va tenir un gran èxit en tota Europa gràcies al neoclassicisme. Es pot afirmar que Can Rigalt pertany a aquest subestil. Es tractaria d’una vil·la suburbana que combina cos residencial central amb edificis laterals destinats a l’explotació agrària en perfecta simetria, tot imitant el model de les vil·les palladianes que va fer Andrea Palladio al Vèneto. S’ha de dir que 24 d’aquestes vil·les han estat reconegudes com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. SI les voleu veure podeu fer un recorregut en aquests enllaços:


Can Rigalt té una mica de les vil·les Barbaro, Emo o Anganaro en l’estructuració simètrica dels tres volums principals units per elements arquitectònics de relació (columnates o ponts). L’aspecte massís i la puresa geomètrica ens recorda les vil·les Gazzotti o Godi, on també hi ha un joc de volums a la façana. És cert que l’absència d’un frontó i una columnata exempta l’allunya de la majoria de les vil·les palladianes, especialment les més famoses (La Rotonda, La Malcontenta, etc.), però el repertori és tan ample i les possibilitats que ofereix són tantes, que penso que no hi ha dubte en l’origen formal de la vil·la hospitalenca.


 

En conclusió, Can Rigalt és una vil·la d’un valor artístic extraordinari. Pertany a una tipologia molt coneguda i valorada en tota Europa i Amèrica del Nord. Seria impensable presenciar l’abandó, deteriorament i fins i tot destrucció d’un edifici com Can Rigalt en qualsevol país d’aquests que hem esmentat i als que diuen que ens hem de semblar.

En relació al patrimoni artístic de l’Hospitalet, Can Rigalt forma, juntament amb la vil·la de la Pubilla Casas (de 1771), el conjunt patrimonial més important de la ciutat pel que fa al contingut artístic. Les ermites de Santa Eulàlia i Bellvitge són més antigues, però tenen molt pocs elements destacables i han estat molt reformades. Les fàbriques són molt representatives de la història de la ciutat però no son obres capdavanteres en el seu estil. El mateix podem dir dels edificis modernistes o dels Puig i Gairalt. Les dues vil·les, són comparables als millors edificis neoclàssics del patrimoni català, un estil del qual no en té gaires,  el que augmenta el valor artístic i històric de les esmentades cases. 

La vil·la de la Pubilla Casas abans de ser envoltada de blocs



V.              Deteriorament i lluita per Can Rigalt


L'edifici de Can Rigalt ha estat valorat des de la dècada de 1960 com un dels elements principals del patrimoni local, i va ser inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) del 1983. Actualment té la consideració de Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) i continua, faltaria més, dintre del PEPPA vigent, que podeu consultar aquí (fitxa 13).

El seu deteriorament va començar quan va ser comprada pel F. C. Barcelona l'any 1997, per 250 milions de pts., un milió i mig d'euros, gairebé el cost de dos àtics 10 anys, i una bombolla immobiliària, més tard. La idea era instal·lar-hi la "masia", l'escola esportiva del Barça. El "petit problema" era que la qualificació dels terrenys -parc metropolità- no permetia fer les edificacions que el Barça necessitava. No es van adonar? Pensaven requalificar els terrenys? 

El moviment veïnal local va reaccionar i va defensar el caràcter de zona verda. Les associacions de veïns i veïnes (AV) amb les seves febleses i defectes continuen sent la consciència dels barris; sort en tenim d'elles!. L'any 2004 es va presentar un nou projecte urbanístic per a la zona i dos anys més tard es va plantejar traslladar-hi l'Hospital General de l'Hospitalet (ex Creu Roja). Finalment, l'únic que ha passat és que no s'ha fet res i l'edifici es deteriora dia a dia, malgrat les denúncies de les AV de l'Hospitalet o de l'AV de Les Corts.



  Can Rigalt, l'any 2012
                                                                 

La situació de Can Rigalt també ha atret amb molta freqüència l'atenció dels mitjans de comunicació, com l'ACN o La Vanguardia, que em va entrevistar en qualitat de president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

I ara, plantegem-nos l'equació. Per una banda tenim uns barris, Pubilla Casas i Collblanc, amb una densitat de població altíssima i una pregona manca d'espais verds i amb alguns dèficits d'equipaments. Per una altra, una ciutat, Barcelona, que està morint d'èxit per l'afluència de turistes i que demana una ampliació de l'oferta. Finalment, val la pena recordar que el museu més visitat de Catalunya i les rutes d'autobusos turístics hi són molt a prop. 

Una vista posterior de Can Rigalt de l'any 2014. Uns 50 anys ençà, en aquest indret hi havia un jardí


Cal prendre algunes mesures amb urgència. És incomprensible que Can Rigalt i la Pubilla Casas no siguin considerades Béns Culturals d'Interès Nacional. Cal urbanitzar la zona i rehabilitar l'edifici. O es troba la fórmula perquè tothom tregui profit, o s'hauria de plantejar el que no es va fer en el seu moment: la compra del conjunt per part de les institucions públiques. La quantitat de possibles usos de l'edifici i de l'espai és molt gran. Les necessitats a satisfer, també. En comptes de construir de nou, hem d'aprendre a reutilitzar els edificis abandonats, encara més quan l'edificació té uns grans valors per si mateixa.

Can Rigalt és una oportunitat d'impuls econòmic i de divulgació cultural, un orgull per la ciutat i el país. A hores d'ara és una gran vergonya. 

5 comentarios:

  1. Bon article, tant de bo tingueu més sort que en can Ricart :-( http://salvemcanricart.blogspot.com.es/

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies. Esperem que tots tinguem molta sort en la lluita pel nostre patrimoni.

      Eliminar
  2. Desde hace muchos años estoy compilando escrituras sobre parte de la burguesía barcelonesa de los siglos XVIII y XIX. Entre diferentes personajes tento de los Roig, los Darrer, los Casanovas, los Girona y los Rigalt.
    Hace algún tiempo vi este artículo que me pareció adecuado para intentar añadir datos que poseo.
    A consecuencia de los nuevos movimientos que ha sufrido Can Rigalt, me veo en la necesidad de exponerlos en refuerzo de tu artículo.

    La Torre Barrera (que así se llamaba en el año 1654, el dicho año, con escritura publica se vendió entre Jacinto Bonells Pbr. Y también posesor de la Torre Melina, le fueron vendidas al notario Josep Soldevila, entre otras tierras y escrituras anexas, consta la principal de diez mojadas, que había tenido construida una casa, hoy derruida y que solo hay tierra. In Parochiae Sanctae Eulariae de Provensana, alias de Hospitaleto, in loco vocato “Mitra de Terres”, juxtu torrentem Gornio.

    Con fecha lunes 14 de julio de 1692, Josep y Onofre Soldevila y Masdeu, herederos del anterior, vendieron a Juan Ribes notario las anteriores fincas, entre ellas las diez mojadas de tierra con una casa construida, vulgarmente lalmada “La Torre Barrera”, hay otra tierra anexa de 13 mojadas, otra de 1 mojada y un cuarto, otra de dos mojadas, le vendíó también las botas que estaba en el celler de dicha torre.

    2 de septiembre 1692, contrato de Ribes a Jaime Casanovas para que haga de pagés en su finca.

    En el año 1702, cesión hacia de Marí y Genoves hecha por los diputados y oidores de cuentas generales de Catalunya, por los tres Brazos en las Cortes Generales celebradas en dicho año en el Monasterio de San Francisco, que tenían secuestrada dichas propiedades que habían pertenecido a Joan Ribes (en ese momento se la conoce por Torre Esplugas)

    En 8 de junio de 1703 censo sobre edificio comprado por de Marí y Genovés a Rafael Llampillas, actuando de avales Pol, Alsina, Aldabó y Miguel Rigalt.
    En 17 de septiembre de 1723, sentencia contra de Marí por no haberse hecho cargo de los pagos de dichos censos y haber respuesto dichos Pol, Alsina, Aldabó y Miguel Rigalt, a favor de estos, teniendo que retornar todo lo pagado por los mismos.
    Viernes 18 de septiembre de 1723 escritura de conformidad en retornar pensiones por Francisco de Marí y Genovés hacia Pol, Alsina, Aldabó y Miguel Rigalt.
    En la misma fecha y año, escritura de reconocimiento de cantidades adeudadas por de Marí hacia los mencionados.
    31 de julio 1724, escritura de acuerdo sobre pleito de Marí y Miguel Rigalt sobre lo anteriormente dicho. Este reconocimiento está hecho por herederos de de Marí.
    6 octubre 1727, escritura de concordia sobre pleito de Marí y entre otros Miguel Rigalt.
    Lunes 8 de marzo de 1728, escritura de acuerdo y entrega entre los de Marí y Miguel Rigal y otros, insolutundación del Mas Barrera o Mas Esplugas, en el momento de este movimiento dicho mas se estaba reconstruyendo.
    2 junio 1728, escritura de pago a Feliu Llopart por reconstrucción del Mas Esplugas, con todos los gastos hechos en el mismo, pagado por Miguel Rigalt.
    A juzgar por la descripción de dicha torre, se puede decir, que es muy probable que durante la guerra de sucesión, las tropas borbónicas lo destruyeran, como tantos otros que lindaban con la ciudad de Barcelona.
    Es evidente que Miguel Rigalt, por las muchas escrituras que poseo, durante todos esos años, fue ampliando su patrimonio, en medio de ese tormentoso proceso. Compró también Can Rigalt de Badalona.
    Toda esta documentación, la cual poseo, la pondré proximamente en mi pagina monacodebacardi, seguramente antes de final de año. Aun me queda aproximadamente un par de años par acabar los personajes de mi interés del siglo XVIII. Por lo que, en cualquier momento puede salir las reformas que según comentas, se hicieron cuando la carretera de Carlos III.
    Saludos, Julio-Carlos García Castrillón

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Muchas gracias por esta extraordinaria información. Es relevante para la historia de Can Rigalt, pero más allá, para la de la ciudad y el país. Espero tu artículo con muchísimo interés. Por favor, ¿puedes indicarme su publicación por este conducto? O si lo prefieres puedes encontrarme en facebook. Si de tus investigaciones saliera un artículo publicable en nuestra revista del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, y tu estuvieras interesado, podemos hablar. Hay otra compañera que está haciendo algo parecido (análisis de capbreus, creo recordar) de la Torrassa. Puede que te interese hablar con ella e intercambiar información. Gracias por todo, y a tu disposición para ayudarte en la divulgación de tus investigaciones.

      Eliminar
  3. Hola Manuel: Por el momento lo único que hago es compilar datos (escrituras) de una serie miembros de la burguesía barcelonesa. Todas las escrituras las coloco en mi pagina web monacodebacardi, es gratuita, especialmente para investigadores y estudiantes e historiadores. Lo único que pido es que nombren las fuentes. Seguramente, cuando considere acabado mi trabajo, puede que haga una explicación de cada saga familiar.
    Con referencia a los bienes inmuebles de la burguesía en Hospitalet, cada uno de los personajes de los que he ido compilando datos fué poseedor de fincas. Así pues, Baltasar de Bacardí y Clavell compra mucash fincas, empezando mas o menos en 1774. Compra a lod Troch. En la Torrasa a los Llanas Vaplarda en 1791. En la Marina a Valentí 14 mojadas y muchos mas movimientos.
    Erasmo de Gónima y Passarell también hace diferentes compras.
    Antonio Naadal y de Casanovas compra distintas fincas, y su hijo Antonio Nadal y Darrer así mismo hace diferentes compras. Sigue el hijo de este último Antonio Nadal y Vicent con diferentes movimientos.
    Cristobal Gironella y el hijo de este Cristobal de Gironella y Pujol también tienen diferentes fincas.
    Piere Delaforge hace compras y construye una Torre.
    La hija de este, casada con un Comadurán hace diferentes movimientos. La hija de este último matrimonio casada con Busquets, hereda dicha torre y sigue con diferentes explotaciones.
    Los Rigalt/Girona. Miguel Rigalt se casa dos veces, la primera con Mónica Clavera, de ese matrimonio hubo su hija francisca (heredera) que casó con Juan de Girona y Viver. La segunda Ana Rigalt y Picayre se casó con Anton Darrer y Rojas.
    Después de toda la información que te pasé anteriormente, tengo otra publicada, de fecha 1792, que nos dice que Francisco de Girona y Augirot crea unos censales para pagar reparación en la Torre Rigalt de Hospitalet, en la Torre Rigalt de Sant Adría de besós y en su casa del carrer dels Archs. El total de la obra fué de 4300 libras, lo cobró el maestro de casas Josep Montaner. Esa cantidad era mucho dinero, por lo que, las obras debieron ser muy importantes.
    También hay diferentes escrituras de José de Pujol y Pujol.
    Por último varias de Alejandro de bacardí y de Janer, actuando como administrador de los Principes de Belmonte en varias propiedades en Hospitalet.
    Creo que os puede ser útil la información que poseo y que se puede ver en mi pagina.
    QUando esté disponible toda la información que poseo de can Rigalt de Hospitalet te lo comunicaré.
    Saludos, Julio-Carlos García C.

    ResponderEliminar