L'ART DEL RENAIXEMENT (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET)

A les ciutats d’Europa de la segona meitat de l’Edat Mitjana s'hi va desenvolupar una cultura de mica en mica cada vegada més allunyada de la religió i més basada en els afers i les capacitats humanes. Les noves universitats i els cercles filosòfics i literaris d'algunes ciutats van donar lloc a l'Humanisme. 

L'home de Vitrubi (ca. 1492) és un famós dibuix de Leonardo. Va voler representar el cos humà en relació a les proporcions geomètriques i els principis de l'únic tractat d'arquitectura de l'Antiguitat que es coneixia, fet per Vitrubi el s. I a. C. És una de les millors representacions de l'estreta relació entre l'Humanisme (precursor de la Revolució Científica) i l'art del Renaixement. Font: Wikipedia.

La nova cultura es va desenvolupar especialment a les ciutats més dinàmiques en l'artesania, el comerç i les finances, impulsada per les classes urbanes, encapçalades per menestrals i burgesos. Aquestes ciutats eren a Flandes (els actuals Països Baixos i Bèlgica) i el Nord d'Itàlia. 

Principals rutes comercials durant la Baixa Edat Mitjana. Font: http://www.buxaweb.cat/dossiers/ciutatmedieval.htm

Vers el 1400, una generació d’artistes italians volien desenvolupar una nova manera de fer, que imités la realitat visible i la cultura clàssica de Grècia i Roma. En volien la rinascita (tornar a néixer) de l’Antiguitat clàssica, una època de la que sabien poc, però que era un model prestigiós d’allò que pretenien fer.

Itàlia, l'any 1494

Podem situar el triomf del Renaixement en 1420, quan el projecte de la cúpula de la Catedral de Florència de Filippo Brunelleschi va començar a construir-se. El madur arquitecte (en tenia 43 anys) va imposar el seu mestratge a Florència, i des d’allà a les ciutats-estat properes.

La cúpula de la Catedral de Florència, de Brunelleschi (1420-1436). Font: National Geographic

Brunelleschi va fer a Florència alguns edificis que van servir de model als de les següent dècades. L’església de San Lorenzo, encarregada per les famílies burgeses, va incorporar les proporcions matemàtiques i les formes clàssiques (dues característiques ben paganes) als temples cristians. Les esglésies i capelles que en va dissenyar trencaven bruscament amb la tradició gòtica dominant arreu d’Europa.

Interior de San Lorenzo (1420). Les amplades i alçades de les naus són proporcionals entre sí, i les columnes, arcs, voltes i sostres imiten l'arquitectura de la Roma clàssica.

Donatello era col·laborador de Brunelleschi i 9 anys més jove. Les escultures que havia fet pels gremis florentins des del 1410 imitaven l’escassa estatuària clàssica coneguda. La representació de David que en va fer pels Medici, la família burgesa que s’estava fent amb el poder a la República de Florència, va ser la culminació en aquesta imitació del cos humà i de l’escultura clàssica.

Amb el seu David, Donatello reproduí els nus de tamany natural amb contrapposto propis de l'escultura de l'Antiguitat clàssica. L'aparentment feble David que venç al poderós Goliat va esdevenir un símbol de Florència.

Massaccio fou un jove pintor al que, segons la tradició, Brunelleschi va ensenyar com representar la profunditat amb la perspectiva lineal. La veritat és que els pintors renaixentistes van tenir més difícil que els escultors la tasca de la imitació de la realitat i l’art clàssic, perquè no n’hi havien restes que servissin de model.

No va ser fins la tercera generació de pintors del segle XV (el Quattrocento) quan aquest art va assolir els objectius de bellesa i harmonia que s’havien plantejat. Podem destacar a Guirlandaio o Boticelli a Florència, i a Perugino i Mantegna a d’altres ciutats d’Itàlia.

Lliurament de les claus a Sant Pere (1481), de Perugino. Aquesta obra pertany als frescos que uns pintors del nord d'Itàlia van fer a la Capella Sixtina de Roma: el Renaixement arribava a la Roma dels papes. També és interessant per la seva composició i el model urbanístic que proposa. Perugino fou el mestre de Rafael.

A Florència, a la cort dels Medici, que ja havien esdevingut una nissaga que governava com uns monarques, es va desenvolupar una filosofia que combinava la filosofia clàssica amb la teologia cristiana: el neoplatonisme. Les idees positives (bellesa, coneixement, etc.) eren creacions de Déu i per tant estava justificat apropar-se a elles.

El naixement de Venus (c. 1485), de Boticelli, feia parella amb La Primavera. Aquestes dues obres pioneres del gènere mitològic mostraven el circuit neoplatònic de l'amor i la bellesa. Originalment eren a una de les vil·les de la família Medici.

Paral·lelament, a Flandes s’està desenvolupant una revolució en la pintura també extraordinària. Els anomenats “primitius flamencs” també cercaven la representació fidel de la realitat visible. Els germans Van Eyck, a més, van introduir una novetat decisiva: la pintura a l’oli, que permetia una pinzellada més precisa i amb colors més vius i rics. 

El matrimoni Arnolfini (1434), de Jan Van Eyck.

Val a dir que en la segona meitat del s. XV la pintura flamenca es va estendre per Europa Occidental, inclosa Catalunya, més que no pas la italiana. Probablement perquè no significava un trencament tan brusc amb l’estil dominant aleshores, el Gòtic internacional.

La Pietat Desplà (1490) és del pintor itinerant d'origen andalús Bartolomé Bermejo. Es troba a la catedral de Barcelona. N'és un dels millors exemples de pintura d'influència flamenca a Catalunya.

Tornem a Itàlia. En les dècades finals del XV i les inicials del XVI (el Cinquecento) una generació d’artistes va arribar a assolir l’objectiu que s’havien fixat els artistes renaixentistes anteriors. El primer va ser Leonardo da Vinci, amb una obra pictòrica escassa però amb milers de dibuixos sovint més científics que artístics.

La Mare de Déu de les roques (ca. 1485) de Leonardo. Com en totes les seves obres se'n fan moltes interpretacions dels símbols que conté. A les seves pintures hi utilitzava la tècnica de l'sfumato.

Miquel Àngel va treballar entre la seva Florència natal i el nou centre de la cultura europea: Roma. Les famílies nobles de Roma, que acaparaven el càrrec de papa, i les potències europees interessades en augmentar el prestigi de l’Església van dedicar grans quantitats de diners per a la realització d’obres d’art a Roma.

La Pietat del Vaticà (1497) fou la primera obra important de Miquel Àngel, feta durant la seva primera estada a Roma. L'artista va fer dues pietats més en els darrers anys de la seva vida.

Donato Bramante havia coincidit a Milà amb Leonardo, i la influència de da Vinci es nota en les seves propostes arquitectòniques que va fer a Roma, amb la forma ideal: la planta central. El papa Juli II li encarregà el projecte més important de tots, l’església de Sant Pere, les obres de la qual van començar en 1506.

El petit Tempietto de Sant Pietro in Montorio (1502), de Bramante, era un monument a la importància del Papat, amb les formes més properes a l'arquitectura clàssica que s'havia fet fins aleshores.

Juli II també va encarregar la decoració de la volta de la Capella Sixtina, que havia fet construir e6l seu oncle, el papa Sixt IV. Ho va fer a l’escultor Miquel Àngel, que va trigar 4 anys (1508-1512) en fer les desenes d’escenes i figures, amb la terribilità que caracteritza la seva obra.

Volta de la Capella Sixtina, de Miquel Àngel.

 

La Sibil·la Cumana, una de les moltes figures de la Capella Sixtina

Alhora, Juli II va encarregar al jove Rafael que decorés les habitacions del palau del Vaticà amb frescos que fessin propaganda de les virtuts del papat. Rafael va desenvolupar una obra més sòbria i equilibrada, en molts aspectes la culminació de les aspiracions de l’època; és per això que aquesta fase és coneguda com Alt Renaixement.

L'Escola d'Atenes (c. 1510) és una al·legoria de la filosofia. Es trobava a l'Stanza della segnatura, una mena de despatx del papa. Amb les altres pintures de l'habitació representava el circuit neoplatònic de la saviesa, i feia propaganda del papat.

Val a dir que la majoria dels grans mestres eren alhora pintors i arquitectes, car l’art de la imatge del Renaixement es basava en el dibuix i en l’equilibri formal. L’execució de les obres era en gran mesura en mans dels subordinats dels tallers. Miquel Àngel, també escultor, és qui més s’allunya d’aquesta norma, amb un estil més personal.

Dibuix que representa la manera correcta (geomètrica i proporcionada) de representar el cos humà. Pertany a un tractat escrit per Albrecht Dürer vers 1500. Dürer, nat a Nurenberg (actual Alemanya) va saber fusionar les innovacions flamenques i italianes.

Els diners per pagar aquests projectes sortia, entre d’altres llocs, de la venda d’indulgències, butlles, etc. Això va indignar molt a un monjo alemany, Martí Luter, que en 1517 va començar un trencament amb l’Església Catòlica i va generar unes noves religions que rebutjaven les imatges, un fet no gaire positiu per les arts plàstiques.

Les tensions provocades pels protestants, el saqueig de Roma per les tropes imperials (1527), etc. van provocar que l'optimisme i la sensació de culminació d’un ideal cultural i artístic desapareguessin. Durant la resta del segle va haver una certa diversitat estilística, i parlem de diverses escoles i tendències.

L'Assumpció de la Verge (1525), de Correggio. Es tracta de la decoració de la cúpula de la Catedral de Parma, on aquest pintor creà una escola. Aquesta obra donà lloc a les il·lusions òptiques de les voltes i cúpules pintades.

Cal destacar l’escola veneciana de pintura, començada per Giorgione, que va morir molt jove. Va desenvolupar una tècnica en la que la pinzellada i el color substituïen la línia i el dibuix. Tiziano va ser el gran mestre de les dècades centrals del segle, i la influència veneciana va arribar a bona part d’Europa.

Dànae rebent la pluja d'or de Tiziano (c. 1553), una de les pintures eròtiques de temàtica mitològica (les anomenades "poesies") que va fer pel príncep espanyol Felip.

A Florència, però, va sorgir un estil en el que la forma, la maniera, tenia més importància que el contingut: el Manierisme. Algunes de les obres van incloure deformacions volgudes de la realitat o jocs visuals, en part com a reacció en contra de l’ideal de l’art anterior, que tant havia triomfat a Roma.

El rapte de les sabines (1582), de Giambologna, és una creació on el més important és la forma, la serpentinata, la espiral. El tema és secundari; l'escultura pot representar l'episodi del rapte de les sabines com qualsevol altre de semblant.

Tanmateix, l’art que seguia amb l’estil més classicista també es va mantenir. Alguns autors van continuar la línia dels grans mestres de l’Alt Renaixement. En arquitectura, Andrea Palladio va dissenyar molts edificis classicistes a la regió del Vèneto, especialment vil·les, i va exercir una gran influència amb la seva obra Els quatre llibres de l’arquitectura.

La Rotonda, també coneguda com Vil·la Capra (1553) dissenyada per Palladio, originalment fou un encàrrec del prelat Paolo Almerico. Pocs edificis han estat tan influents com aquest.

Al llarg del segle XVI, el Renaixement italià triomfà per Europa. Els diferents corrents arribaren a un o altre lloc en funció de les relacions entre països, o per atzar. Leonardo va anar a França, on va morir el 1519. Holbein introduí el Renaixement a Anglaterra des del 1526. El Greco portà a Toledo el manierisme venecià de Tintoretto a partir de 1577.

El entierro del senyor d'Orgaz d'El Greco (1587) fou una obra feta per refermar la subordinació dels camperols d'Orgaz a la parròquia de Santo Tomés. També va servir per difondre la "salvació per les obres", un dels principis fonamentals de la Contrareforma.

Després del Renaixement, es va estendre un nou estil, anomenat més tard com Barroc.

El Renaixement a Catalunya i a l’Hospitalet

La influència de la pintura flamenca arribà a Catalunya en la segona meitat del s. XV i del Renaixement italià durant el s. XVI. L’expansió econòmica a partir de la fi de les guerres internes, vers 1490, va propiciar una gran activitat artística. 

Detall de la portalada de l'església de Sant Martí de Teià, de finals del segle XVI.

L’absència, però, d’una monarquia pròpia, de grans cases nobiliàries o institucions eclesiàstiques va fer que la majoria dels encàrrecs partissin de les comunitats locals, confraries, etc. Per tant, les obres són normalment de petita envergadura.

Ermita del Remei, Caldes de Montbui. Podem veure la data: 1548.

L’estil gòtic va exercir una gran influència al llarg del segle XVI, com podem veure en una obra que és a l’Hospitalet per atzar. El Pati de la Casa Gralla fou construït el 1516 a una casa noble de Barcelona. L’edifici fou desmuntat i el pati fou instal·lat per una empresa a la seva seu a la Granvia. Els arcs carpanells de la planta baixa i els capitells corintis poden deixar veure una penetració de les formes renaixentistes. 

Planta baixa del Pati de la Casa Gralla. Font: Diputació de Barcelona

Del segle XVI conservem diversos edificis amb elements artístics, el que ens confirma que aquella centúria va ser la de la consolidació de la Pobla de l’Hospital. Casa Espanya (1563) i L’Harmonia (1595) són casalots encarregats per famílies benestants, els Llunell i els Oliver, respectivament. 

Casa Espanya, originalment Can Llunell i després can Molinés.

Es tracta d’edificis massissos, amb més aire defensiu que artístic. Les decoracions de les finestres, al·lusives als cognoms dels propietaris, són els elements estètics que conservem. De la Talaia (1587), ni això, car es van perdre els finestrals originals. Ca l’Esquerrer (1572) té una decoració més aviat tardogòtica. 

Detall de la façana de l'Harmonia. antiga casa Oliver. Font: wikimedia

El principal exemple d’arquitectura renaixentista local va ser l’església de Santa Eulàlia de Mèrida a l’Hospitalet (construïda entre 1579 i 1600; desmuntada el 1936). Era un temple de nau única, amb capelles laterals delimitades pels pilars on requeien els arcs formers. La planta era una herència del gòtic català. Fins i tot, l’alçat es va fer en part amb arcs una mica apuntats i voltes de creueria. 

L’element més renaixentista era la portalada, propera al 1600. La porta era emmarcada per unes pilastres i dues columnes exemptes, coronades per capitells corintis i l’entaulament clàssic. La singularitat de l’obra era l’àtic entre l’entaulament i el frontó, delimitat per unes cariàtides i amb decoració escultòrica.

L'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, consagrada el 1600.

Per a la decoració de l’església es van encarregar uns retaules, dels quals conservem algunes pintures. El Retaule de Sant Roc és atribuït a Jaume Huguet, pare, vers 1594. Representa, sobretot, escenes de la vida d’aquest sant.

Una de les taules centrals del Retaule de Sant Roc.

 

Una altra de les taules del Retaule de Sant Roc.

El Retaule de les Ànimes és atribuït a Jaume Huguet, fill, vers 1605. La representació del Judici final és inspirat en la gran obra que Miquel Àngel va fer a la Capella Sixtina vers 1540. Les taules de totes dues obres segueixen l’estil del Renaixement romà, amb algunes mostres del programa propagandístic de la Contrareforma. 

El Judici Final és la taula central del Retaules de les Ànimes. Font: Visitmuseum

 

Una taula lateral del Retaules de les Ànimes, que representa a un doctor de l'Església.

Detall del Retaule de les Ànimes.

Es tracta d’unes obres extraordinàries, amb un gran tractament museogràfic al Museu de l'Hospitalet, donades les limitacions de l’espai, i poc conegudes. 

ANNEX FOTOGRÀFIC

La cúpula de la Catedral de Florència, vista des del terra.

  

Sostre de l'Scala d'Oro del Palau Ducal de Venècia, feta per Jacobo Sansovino en la dècada de 1550.

 

Porta al Castell de Wawel, de la primera meitat del segle XVI. Durant el Cinquecento, el Renaixement va arribar fins Cracòvia, aleshores la capital de Polònia.

 

Església de Sant Pere, a Monistrol de Montserrat (Bàges).

Església de Sant Andreu, a la Selva del Camp (Baix Camp), de finals del segle XVI. Un arc de triomf romà a l'interior d'una església cristiana.

Porta de l'església del Convent dels Àngels, Barcelona. Segle XVI.

La Santíssima Trinitat de Masaccio (ca. 1426), pintura al fresc a l'església de Santa maria la Novella, és una obra molt important. És la primera obra que representa la profunditat amb la perspectiva.

Pintures al fresc al Palau Té de Mantua, de Giulio Romano, de la dècada de 1530.

Monument al Condottiero Bartolomeo Colleoni, a Venècia, fet en la dècada de 1480 per Andrea del Verrochio.

Dos dels quatre Esclaus de Miquel Àngel. Ara són a la Galeria de la Acadèmia, a Florència.

Hércules i el Can Cerbero, de Prospero Sogari, fet l'any 1565 a Mòdena.

Lluita d'Hèrcules i el centaure Nessus (1599), de Giambologna.