miércoles, 7 de julio de 2021

L’ART BARROC i ROCOCÓ (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

Durant la segona meitat del segle XVI, les diferents escoles artístiques d’Europa evolucionaven des del model de l’Alt Renaixement, especialment des del desenvolupat a Roma per Miquel Àngel, Rafael, Bramante, etc. La pintura veneciana basada en el color i el Manierisme eren les propostes més influents.

Judit decapintant Holofernes (1612), de la pintora romana Artemisia Gentileschi. En aquesta època trobem algunes pintores dones, que exercien el seu ofici amb moltes dificultats. Una obra en la que es mostra el caravaggisme ja triomfant.

Els esdeveniments aliens a l’art també foren decisius. Les diferents religions sorgides de la Reforma de Luter, difoses a partir de la dècada de 1520, rebutjaven les imatges religioses. Les guerres entre catòlics i protestants començaren en la dècada de 1530 i s’allargaren durant més d’un segle.

Una imatge del Concili de Trento.

Al Concili de Trento , convocat el 1545 per reunificar les diverses religions cristianes, es va concloure l’any 1563 amb el trencament definitiu i amb moltes mesures per lluitar contra la Reforma protestant. Per això diem que és l’inici de la Contrareforma. En relació a l’art, podem destacar aquestes propostes:

“Ensenyin amb cura els Bisbes que mitjançant les històries de la nostra redempció. expressades en pintures i altres còpies, s’instrueix i confirma el poble recordant-li els articles de la fe, i pensant-s’hi continuament en ells. (…) perquè s’exposen als ulls dels fidels els saludables exemples dels sants, i els miracles que Déu ha obrat per ells, amb la finalitat que donin gràcies a Déu per ells, i arreglin la seva vida i costums als exemples dels mateixos sants; així com per a que s’excitin a adorar, i amar a Déu, i practicar la pietat.”

És a dir, les imatges eren considerades com positives, per la seva funció didàctica i devocional. L’art sempre havia estat subordinat en bona mesura a la propaganda, però durant l’epoca barroca és un dels moments en el que les manifestacions artístiques van ser més al servei de la religió o d’una ideologia política.

No és estrany, per tant, que Roma fos un dels principals focus del Barroc. Tanmateix, no va ser fins les primeres dècades del segle XVII quan es va concretar un estil artístic que servís per a la propaganda contrarreformista.

L'allargament de la Basílica de Sant Pere i la seva façana, a càrrec de Carlo Maderno (1607-14), signifiquen un abandonament del model clàssic de planta central. La façana introdueix el trencament del pla únic. Els cossos lateerals són un afegit posterior.

En primer lloc, va ser a la pintura, gràcies a les propostes de Caravaggio, que havia après l’ofici al Nord d’Itàlia, seguint els principis de la pintura veneciana, basada en el color, no en el dibuix. La seva obra incorporava naturalisme, tenebrisme, dinamisme, desequilibri compositiu, expressions extremes... Després de la seva mort, el caravaggisme es va estendre per tota Europa.

La mort de la Verge (1606) de Caravaggio

El jove Rubens va assistir al triomf del caravaggisme i el va portar a la part catòlica de Flandes. Des del seu taller d’Anvers i durant els seus viatges per Europa, en els que també feia de diplomàtic, va desenvolupar un estil més amable, més adient als seus principals clients, els monarques.


També va arrelar el caravaggisme a la part protestant de Flandes, que en aquell moment lluitava per la seva independència de la monarquia espanyola. Rembrandt va ser el més important pintor d’un seguit de generacions d’artistes neerlandesos. 

La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp (1632), de Rembrandt, se sol utilitzar com il·lustració als llibres d'història de la Revolució científica que va començar, sobretot, als països protestants: empirisme a dins i fora de l'obra d'art.

Als Països Baixos, la clientela principal era la burgesia no catòlica. Van sorgir una gran gran quantitat de gèneres nous, en el marc una pintura descriptiva, no narrativa, generalment de petit format. Vermeer, per exemple, va desenvolupar un subgènere de pintures d’interior.

L'al·legoria de la pintura (1666), de Jan Vermeer.

A Espanya, el caravaggisme va triomfar plenament, i es va desenvolupar en la pintura religiosa i la cortesana. Velázquez fou el pintor de la cort entre les dècades de 1620 i 1650. Moltes persones consideren que la seva tècnica, basada en la pinzellada solta, taques de color quan les veiem de molt a prop, és la culminació de la pintura realista.

Las Meninas (1556), de Diego Velázquez.

S’ha de recordar, que durant tota l’època barroca va existir un corrent d’artistes que volien mantenir el llegat del classicisme. En pintura, el model era l’Alt Renaixement, amb el predomini de la línia, les composicions equilibrades, etc. El seu principal exponent era el francès Poussin. Durant la segona meitat del XVII un dels principals debats de la pintura europea era entre poussinistes i rubenistes.

Et in Arcadia ego (1638), de Nicolas Poussin

Pel que fa a l’escultura, a Espanya també es va crear un estil nou de la mà de Gregorio Fernández, a partir de 1600. En les seves imatges religioses de fusta, en va abandonar el manierisme dominant i va incorporar els principis de la Contrareforma, amb una temàtica i un realisme que incitava la devoció per la via del pathos, de la exaltació dels sentiments.

Gregorio Fernández va fer diverses versions del Crist jacent (ca. 1630), una de les seves imatges on es mostra l'estètica i el missatge barrocs, al servei de la Contrareforma.

La imatgeria barroca espanyola va tenir una etapa de crisi en les dècades finals del segle XVII i les primeres del XVIII, com la pintura i com gairebé tots els aspectes del país. La recuperació econòmica del XVIII va permetre l’existència d’una important activitat artística, i en l’escultura destacà el murcià Salzillo.

L'oració a l'hort (1754) és un dels passos processionals que Salzillo va fer a Múrcia.

Tanmateix, va ser l’escultura italiana la que va tenir més impacte arreu d’Europa, especialment l’obra de Bernini, que va treballar a Roma al servei dels papes i de les famílies nobles d’on sortien els papabiles. En la sèrie d’obres de joventut de la dècada de 1620 per a la família Borghese va crear el llenguatge barroc: moviment, expressivitat, desequilibri...

Apol·lo i Dafne (1623) fou una de les escultures que va fer el jove Bernini per encàrrec del cardenal i nebot del papa Scipione Borghese, amb les que va desenvolupar l'estil barroc.

Com en la pintura i l’arquitectura, les escultures barroques generen un espectacle en les que conviden a l’espectador a participar-hi, tot trencant la frontera entre l’espai de l’obra i l’espai de l’espectador. Les obres no volen fer reflexionar, volen fer sentir. Tots els recursos, com la llum, els colors, els temes, etc., són al servei de la propaganda. El teatre, que va arribar al seu zenit en aquests anys, va influir molt en les arts plàstiques.

L’arquitectura barroca va tenir un precedent important, l’Església del Gesú (1568-1584), a Roma. Va ser la primera església d’un nou orde religiós, els jesuïtes, considerats els més ferms i agressius defensors de la Contrarreforma. L’edifici partia de les formes renaixentistes i les modificava. El seu model, considerat idoni per a la predicació, es va estendre per Europa i Amèrica Llatina.

Il Gesú va ser la primera església dels jesuïtes i un model per les esglésies que aquest nou orde religiós van construir a gairebé totes les ciutats dels països catòlics en les següents dècades. Eren concebudes com un mecanisme de predicació i exaltació de la fe.

Tanmateix, el llenguatge purament barroc no es va desenvolupar fins les primeres dècades del segle XVII. També va ser Bernini el principal creador de les formes arquitectòniques barroques, en els grans encàrrecs que rebia. Per contra, Borromini, no va tenir aquest èxit, i rebia encàrrecs menors, potser perquè les seves modificacions de les formes clàssiques eren considerades massa extravagants.

Interior, cúpula (1634-1644) i façana (1664-1680) de San Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini, a Roma.

La intervenció de l’arquitectura en l’espai que envoltava l’edifici, tan pròpia del Barroc, va fer que l’urbanisme tingués un desenvolupament molt important. Les autoritats polítiques i els artistes van promoure la creació de places i carrers, sempre al servei de la propaganda.

La Plaça de Sant Pere (1656-67), de Gianlorenzo Bernini, fou un encàrrec del Papa Alexandre VII, com un pòrtic de la Basílica "que mostri que rep, amb els braços oberts, maternalment, als catòlics per confirmar-los en la fe, als heretges per reunir-los amb l'Església i als infidels per il·luminar-los cap a la veritable fe".

França va esdevenir al llarg el segle XVII la potència hegemònica a Europa, sobretot durant el regnat de Lluís XIV (1643 i 1715). La monarquia francesa va optar per fixar un art oficial més aviat classicista, considerat més adequat a la propaganda del seu poder polític. L’any 1648 es va crear una institució que havia de vetllar per l’ensenyament i difusió de l’art impulsat des de la monarquia, cada vegada més absoluta: l’Acadèmia.

El Palau de Versalles fou ampliat a partir de 1668 per ordre del rei Lluís XIV. Hi van intervenir molts arquitectes i artistes, però solen ser destacats l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, autor de les grans ales i la Sala del Miralls i André Le Notre, dissenyador dels jardins. Totes les monarquies d'Europa van imitar-lo i van construir un palau semblant.


A la cort francesa, al llarg del segle XVIII, es va desenvolupar un estil derivat del Barroc, amb una gran abundància d’elements decoratius, el Rococó. En arquitectura, es van crear nombrosos palauets i dependències de palaus que imitaven Versalles segons aquest estil.

El rei Frederic II de Prússia va encarregar el palauet conegut com Sanssouci, una de les obres mestres del Rococó. Fou construït entre 1745 i 1747.

Per tota Europa es va desenvolupar una gran activitat pictòrica i escultòrica, en bona mesura continuadora de l’estil barroc, com vam veure abans. Una part de les creacions d’ambient cortesà i religiós sí que les podem qualificar de rococós.

El gronxador (1768), de Jean H. Fragonard, és un dels màxims exemples de la pintura rococó cortesana, amb formes rubenistes i contingut eròtic. 


També es va desenvolupar moltíssim la pintura de gènere, paissatge, costumisme, natures mortes, etc. Un dels gèneres que va excel·lir en aquests anys va ser el retrat, amb una noblesa i una burgesia cada vegada més riques que demandaven aquesta mena de pintures. L'escola anglesa o Goya a Espanya en són uns bons exemples. 

Autoretrat amb barret de palla (1782) d'Élisabeth Vigée-Lebrun. Aquesta pintora era la retratista de la reina de França Maria-Antonieta. Després de la Revolució fou cridada a les principals corts d'Europa.

El Barroc a Catalunya i a l’Hospitalet

L’activitat artística catalana del segle XVII va ser menor que la del segle anterior, donada la situació econòmica desfavorable, la Guerra de Separació (1640-1652), l’absència de clients potents, etc. Tanmateix, el redreç de final del segle i el sobretot el cicle expansiu del XVIII sí van deixar nombroses obres, especialment religioses, per la geografia catalana.


L'Església de Betlem de Barcelona, construïda entre les dècades de 1680 i 1720, era l'església jesuítica de Barcelona. Malauradament l'interior fou destruït en una revolta anticlerical. La façana mostra columnes salomòniques i frontó mixtilini.

A més, les formes renaixentistes es van mantenir durant algunes dècades del segle XVII. No trobem obres plenament barroques fins la segona part del segle, quan es fan noves esglésies o s’amplien o renoven les existents. La façana de la Catedral de Girona (gòtica) n’és l’exemple més conegut d’aquests afegits barrocs.

Façana de l'Assumpció (1769) de la Catedral de Solsona, majoritàriament gòtica.

La decoració interior d’aquestes esglésies, especialment els retaules, constitueix el gruix de l’obra escultòrica i pictòrica de l’època. S’hi van incorporar els grans trets artístics dels focus culturals de l’època, amb un context de gran exaltació religiosa i violència misògina, social i política.

Capella de la Mare de Déu dels Colls (1773-1784) a Sant Llorenç de Morunys, obra de Josep Pujol.

A l’Hospitalet trobem escassa activitat artística durant el segle XVII, després d’enllestir l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (1600) i els principals retaules, encara renaixentistes. Tanmateix, les quatre pintures que hem conservat del tercer dels retaules, conegut com “de les santes”, ja incorporen l’estètica (pinzellada, tenebrisme...) i el missatge (el martiri) del Barroc.

Una de les pintures del Retaules de les santes. Tant per la forma com pel contingut ja veiem com ha arribat a l'Hospitalet el Barroc.


La primera (i única?) obra arquitectònica del barroc local és la reconstrucció de l’Ermita de Bellvitge, portada a terme l’any 1718. Es van refer els murs i a la façana es va incorporar un frontó amb quatre trams ondulats. Com ja vaig escriure, aquest fet tan significatiu potser és el primer exemple a Catalunya i és atribuïble a l’enginyer militar francès (venia amb les forces d’ocupació borbòniques) Alexandre de Rez.

El frontó de l'Església de Bellvitge.

No coneixem quin aspecte tenien altres construccions i reformes del segle XVIII amb estètica barroca, ni encàrrecs de pintures o escultures. Hem perdut l'edifici religiós que hi havia a l'actual barri de Sant Josep. Potser alguns dels estris devocionals de les esglésies eren d’aquesta època, potser alguna masia encara ens reserva alguna sorpresa. En qualsevol cas, és sorprenent l'escassa obra conservada (potser perquè va haver poca obra realitzada) d'una època de prosperitat econòmica a l'Hospitalet i al país.

Al conegut plànol de l'Hospitalet del 1782 veiem les principals construccions. Què és aquest "Colegi" més enllà de Bellvitge? Peer què no està pintat amb el mateix traç que els altres edificis, era un projecte? I l'edific anomenat "Borras" a Sant Josep?

Quan tornaren a fer-se grans construccions a finals del XVIII, ja es van executar amb un altre estil, el Neoclassicicsme.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario