L’ART BARROC i ROCOCÓ (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)
Durant la segona meitat del segle XVI, les diferents
escoles artístiques d’Europa evolucionaven des del model de l’Alt Renaixement,
especialment des del desenvolupat a Roma per Miquel Àngel, Rafael, Bramante,
etc. La pintura veneciana basada en el color i el Manierisme eren les propostes
més influents.
Judit decapintant Holofernes (1612), de la pintora romana Artemisia Gentileschi. En aquesta època trobem algunes pintores dones, que exercien el seu ofici amb moltes dificultats. Una obra en la que es mostra el caravaggisme ja triomfant.
Els esdeveniments aliens a l’art també foren decisius.
Les diferents religions sorgides de la Reforma de Luter, difoses a partir de la
dècada de 1520, rebutjaven les imatges religioses. Les guerres entre catòlics i
protestants començaren en la dècada de 1530 i s’allargaren durant més d’un
segle.
Una imatge del Concili de Trento.
Al Concili de Trento, convocat el 1545 per reunificar
les diverses religions cristianes, es va concloure l’any 1563 amb el trencament definitiu i amb moltes
mesures per lluitar contra la Reforma protestant. Per això diem que és l’inici
de la Contrareforma. En relació a l’art, podem destacar aquestes propostes:
“Ensenyin amb cura els Bisbes que mitjançant les històries de la nostra
redempció. expressades en pintures i altres còpies, s’instrueix i confirma el
poble recordant-li els articles de la fe, i pensant-s’hi continuament en ells. (…)
perquè s’exposen als ulls dels fidels els saludables exemples dels sants, i els
miracles que Déu ha obrat per ells, amb la finalitat que donin gràcies a Déu per
ells, i arreglin la seva vida i costums als exemples dels mateixos sants; així
com per a que s’excitin a adorar, i amar a Déu, i practicar la pietat.”
És a dir, les imatges eren considerades com positives,
per la seva funció didàctica i devocional. L’art sempre havia estat subordinat
en bona mesura a la propaganda, però durant l’epoca barroca és un dels moments
en el que les manifestacions artístiques van ser més al servei de la religió o
d’una ideologia política.
No és estrany, per tant, que Roma fos un dels principals
focus del Barroc. Tanmateix, no va ser fins les primeres dècades del segle XVII
quan es va concretar un estil artístic que servís per a la propaganda contrareformista.
L'allargament de la Basílica de Sant Pere i la seva façana, a càrrec de Carlo Maderno (1607-14), signifiquen un abandonament del model clàssic de planta central. La façana introdueix el trencament del pla únic. Els cossos laterals són un afegit posterior.
En primer lloc, els canvis es van produir a la pintura, gràcies a les
propostes de Caravaggio, que havia après l’ofici al Nord d’Itàlia, seguint els
principis de la pintura veneciana, basada en el color, no en el dibuix. La seva
obra incorporava naturalisme, tenebrisme, dinamisme, desequilibri compositiu,
expressions extremes... Després de la seva mort, el caravaggisme es va estendre
per tota Europa.
La mort de la Verge (1606) de Caravaggio
El jove Peter Paul Rubens va assistir al triomf del caravaggisme i
el va portar a la part catòlica de Flandes. Des del seu taller d’Anvers i
durant els seus viatges per Europa, en els que també feia de diplomàtic, va
desenvolupar un estil més amable, més adient als seus principals clients, els
monarques.
Rubens va viatjar per les corts europees, i a la cort espanyola va fer retrats com el del Duc de Lerma (1603). Les tres Gràcies (avall) fou fet per Rubens per a ell mateix.
El caravaggisme també va arrelar a la part protestant de
Flandes, que en aquell moment lluitava per la seva independència de la
monarquia espanyola. Rembrandt va ser el més important pintor d’un seguit de
generacions d’artistes neerlandesos.
La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp (1632), de Rembrandt, se sol utilitzar com il·lustració als llibres d'història de la Revolució científica que va començar, sobretot, als països protestants: empirisme a dins i fora de l'obra d'art. Pertany al subgènere dels retrats col·lectius.
Als Països Baixos, la clientela principal era la burgesia
no catòlica. Van sorgir una gran gran quantitat de gèneres nous, en el marc una
pintura descriptiva, no narrativa, generalment de petit format: paisatge, costumisme, bodegons, etc.
Molí d'aigua (1662), de Meindaert Hobbema
Jan Vermeer, per
exemple, va desenvolupar un subgènere de pintures d’interior.
L'al·legoria de la pintura (1666), de Jan Vermeer.
A Espanya, el caravaggisme va triomfar plenament i es va
desenvolupar en la pintura religiosa i la cortesana. Diego Velázquez fou el pintor de
la cort entre les dècades de 1620 i 1650. Moltes persones consideren que la
seva tècnica, basada en la pinzellada solta, taques de color quan les veiem de
molt a prop, és la culminació de la pintura realista.
Velázquez, com pintor de la cort, havia de fer les pintures de les victòries militars del seu rei, com La rendición de Breda (1635).
Las Meninas (1656), de Diego Velázquez.
S’ha de recordar, que durant tota l’època barroca va
existir un corrent d’artistes que volien mantenir el llegat del classicisme. En
pintura, el model era l’Alt Renaixement, amb el predomini de la línia, les
composicions equilibrades, etc. El seu principal exponent era el francès
Poussin. Durant la segona meitat del XVII un dels principals debats de la
pintura europea era entre poussinistes i rubenistes.
Et in Arcadia ego (1638), de Nicolas Poussin
Pel que fa a l’escultura, a Espanya també es va crear un
estil nou de la mà de Gregorio Fernández, a partir de 1600. En les seves
imatges religioses de fusta, en va abandonar el manierisme dominant i va
incorporar els principis de la Contrareforma, amb una temàtica i un realisme que
incitava la devoció per la via del pathos, de la exaltació dels sentiments.
Gregorio Fernández va fer diverses versions del Crist jacent (ca. 1630), una de les seves imatges on es mostra l'estètica i el missatge barrocs, al servei de la Contrareforma.
La imatgeria barroca espanyola va tenir una etapa de
crisi en les dècades finals del segle XVII i les primeres del XVIII, com la
pintura i com gairebé tots els aspectes del país. La recuperació econòmica del
XVIII va permetre l’existència d’una important activitat artística, i en
l’escultura destacà el murcià Francisco Salzillo.
L'oració a l'hort (1754) és un dels passos processionals que Salzillo va fer a Múrcia.
Tanmateix, va ser l’escultura italiana la que va tenir
més impacte arreu d’Europa, especialment l’obra de Gianlorenzo Bernini, que va treballar a
Roma al servei dels papes i de les famílies nobles d’on sortien els papabiles. En la sèrie d’obres de
joventut de la dècada de 1620 per a la família Borgheseva crear el llenguatge barroc: moviment, expressivitat,
desequilibri...
Apol·lo i Dafne (1623) fou una de les escultures que va fer el jove Bernini per encàrrec del cardenal i nebot del papa Scipione Borghese, amb les que va desenvolupar l'estil barroc.
Com en la pintura i l’arquitectura, les escultures
barroques generen un espectacle en les que conviden a l’espectador a
participar-hi, tot trencant la frontera entre l’espai de l’obra i l’espai de
l’espectador. Les obres no volen fer reflexionar, volen fer sentir. Tots els
recursos, com la llum, els colors, els temes, etc., són al servei de la propaganda.
El teatre, que va arribar al seu zenit en aquests anys, va influir molt en les
arts plàstiques.
La Capella Cornaro (1644-1652) de l'església Sta Maria della Vittoria, a Roma, és una obra en la que Bernini pretenia la integració de totes les arts. En va dissenyar l'arquitectura imitant un teatre, on els membres de la família Cornaro contemplaven l'escena de l'èxtasi de Sta. Teresa. Va executar l'escultura central i les laterals, i va indicar com havien de ser les pintures de la part superior.
L’arquitectura barroca va tenir un precedent important,
l’Església del Gesú (1568-1584), a
Roma. Va ser la primera església d’un nou orde religiós, els jesuïtes,
considerats els més ferms i agressius defensors de la Contrareforma. L’edifici
partia de les formes renaixentistes i les modificava. El seu model, considerat
idoni per a la predicació, es va estendre per Europa i Amèrica Llatina.
Il Gesú va ser la primera església dels jesuïtes i un model per les esglésies que aquest nou orde religiós van construir a gairebé totes les ciutats dels països catòlics en les següents dècades. Eren concebudes com un mecanisme de predicació i exaltació de la fe.
Tanmateix, el llenguatge purament barroc no es va
desenvolupar fins les primeres dècades del segle XVII. També va ser Bernini el
principal creador de les formes arquitectòniques barroques, en els grans
encàrrecs que rebia. Per contra, Francesco Borromini, no va tenir aquest èxit, i rebia
encàrrecs menors, potser perquè les seves modificacions de les formes clàssiques
eren considerades massa extravagants.
La intervenció de l’arquitectura en l’espai que envoltava
l’edifici, tan pròpia del Barroc, va fer que l’urbanisme tingués un
desenvolupament molt important. Les autoritats polítiques i els artistes van
promoure la creació de places i carrers, sempre al servei de la propaganda.
La Plaça de Sant Pere (1656-67), de Gianlorenzo Bernini, fou un encàrrec del Papa Alexandre VII, com un pòrtic de la Basílica "que mostri que rep, amb els braços oberts, maternalment, als catòlics per confirmar-los en la fe, als heretges per reunir-los amb l'Església i als infidels per il·luminar-los cap a la veritable fe".
França va esdevenir al llarg el segle XVII la potència
hegemònica a Europa, sobretot durant el regnat de Lluís XIV (1643-1715). La
monarquia francesa va optar per fixar un art oficial més aviat classicista,
considerat més adequat a la propaganda del seu poder polític. L’any 1648 es va
crear una institució que havia de vetllar per l’ensenyament i difusió de l’art
impulsat des de la monarquia, cada vegada més absoluta: l’Acadèmia.
El Palau de Versalles fou ampliat a partir de 1668 per ordre del rei Lluís XIV. Hi van intervenir molts arquitectes i artistes, però solen ser destacats l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, autor de les grans ales i la Sala del Miralls i André Le Notre, dissenyador dels jardins. Totes les monarquies d'Europa van imitar-lo i van construir un palau semblant.
A la cort francesa, al llarg del segle XVIII, es va
desenvolupar un estil derivat del Barroc, amb una gran abundància d’elements
decoratius, el Rococó. En arquitectura, es van crear nombrosos palauets i
dependències de palaus que imitaven Versalles segons aquest estil.
El rei Frederic II de Prússia va encarregar el palauet conegut com Sanssouci, una de les obres mestres del Rococó. Fou construït entre 1745 i 1747.
Per tota Europa es va desenvolupar una gran activitat
pictòrica i escultòrica, en bona mesura continuadora de l’estil barroc, com vam
veure abans. Una part de les creacions d’ambient cortesà i religiós sí que les
podem qualificar de rococós.
El gronxador (1768), de Jean H. Fragonard, és un dels màxims exemples de la pintura rococó cortesana, amb formes rubenistes i contingut eròtic.
També es va desenvolupar moltíssim la pintura de gènere, paisatge, costumisme, natures mortes, etc. Un dels gèneres que va excel·lir en aquests anys va ser el retrat, amb una noblesa i una burgesia cada vegada més riques que demandaven aquesta mena de pintures. L'escola anglesa o Goya a Espanya en són uns bons exemples.
Autoretrat amb barret de palla (1782) d'Élisabeth Vigée-Lebrun. Aquesta pintora era la retratista de la reina de França Maria-Antonieta. Després de la Revolució fou cridada a les principals corts d'Europa.
El Barroc a Catalunya i a l’Hospitalet
L’activitat artística catalana del segle XVII va ser menor que la del segle anterior, donada la situació econòmica desfavorable, la Guerra de
Separació (1640-1652), l’absència de clients potents, etc. Tanmateix, el redreç
de final del segle i sobretot el cicle expansiu del XVIII sí van deixar
nombroses obres, especialment religioses, per la geografia catalana.
L'Església de Betlem de Barcelona,construïda
entre les dècades de 1680 i 1720, era l'església jesuítica de
Barcelona. Malauradament l'interior fou destruït en una revolta
anticlerical. La façana mostra columnes salomòniques i frontó mixtilini.
A més, les formes renaixentistes es van mantenir durant
algunes dècades del segle XVII. No trobem obres plenament barroques fins la
segona part del segle, quan es fan noves esglésies o s’amplien o renoven les
existents. La façana de la Catedral de Girona (gòtica) n’és l’exemple més
conegut d’aquests afegits barrocs.
Façana de l'Assumpció (1769) de la Catedral de Solsona, un altre exemple d'afegit barroc a un edifici majoritàriament gòtic.
La decoració interior d’aquestes esglésies, especialment
els retaules, constitueix el gruix de l’obra escultòrica i pictòrica de
l’època. S’hi van incorporar els grans trets artístics dels focus culturals de
l’època, amb un context de gran exaltació religiosa i violència misògina,
social i política.
Capella de la Mare de Déu dels Colls (1773-1784) a Sant Llorenç de Morunys, obra de Josep Pujol.
EL BARROC A L'HOSPITALET
A l’Hospitalet trobem escassa activitat artística durant
el segle XVII, després d’enllestir l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (1600)
i els principals retaules, encara renaixentistes. Tanmateix, les quatre
pintures que hem conservat del tercer dels retaules, conegut com “de les
santes”, ja incorporen l’estètica (pinzellada, tenebrisme...) i el missatge
(el martiri) del Barroc.
Una de les pintures del Retaules de les santes. Tant per la forma com pel contingut ja veiem com ha arribat a l'Hospitalet el Barroc.
La primera (i única?) obra arquitectònica del barroc
local és la reconstrucció de l’Ermita de Bellvitge, portada a terme l’any 1718.
Es van refer els murs i a la façana es va incorporar un frontó amb quatre trams
ondulats. Com ja vaig escriure, aquest fet tan significatiu potser és el primer
exemple a Catalunya i és atribuïble a l’enginyer militar francès (venia amb les
forces d’ocupació borbòniques) Alexandre de Rez.
El frontó de l'Església de Bellvitge.
No coneixem quin aspecte tenien altres construccions i
reformes del segle XVIII amb estètica barroca, ni encàrrecs de pintures o
escultures. Hem perdut l'edifici religiós que hi havia a l'actual barri de Sant Josep. Potser alguns dels estris devocionals de les esglésies eren d’aquesta
època, potser alguna masia encara ens reserva alguna sorpresa. En qualsevol cas, és sorprenent l'escassa obra conservada (potser perquè va haver poca obra realitzada) d'una època de prosperitat econòmica a l'Hospitalet i al país.
Al conegut plànol de l'Hospitalet del 1782 veiem les principals construccions. Què és aquest "Colegi" més enllà de Bellvitge? Peer què no està pintat amb el mateix traç que els altres edificis, era un projecte? I l'edific anomenat "Borras" a Sant Josep?
Quan tornaren a fer-se grans construccions a finals del XVIII, ja es van executar amb un altre estil, el Neoclassicicsme.
ANNEX FOTOGRÀFIC
Façana barroca de l'església de Sta. Maria del Giglio, a Venècia, obra de Giuseppe Sardi, vers 1680.
Pòrtic de la Cartoixa d'Scala Dei (Priorat).
Portada a Caldes de Malavella
Columnes de la portada de l'església de Moià
Façana de l'església de Sant Celoni
Interior de la nau de Sant Vicenç de Tossa de Mar (dècada de 1770)
Porta lateral de l'església de Sineu (Mallorca).
Façana de l'Ajuntament de Pamplona, de mitjan segle XVIII.
Sant Miquel (s. XVII), Museu de Moià.
Retaule a Arenys de Mar, elaborat per Pau Costa entre 1706 i 1709.
Escultura central del Retaule de la Mare de Déu dels Dolors, a la Catedral de Girona, obra de Pau Costa (1717)
Retaule del Santíssim Misteri, a l'Església de Santa Maria de Cervera (Segarra). Fou fet per Jaume Padró i alguns altres col·laboradors, entre 1788 i 1802.
Pintura al Museu de Moià (Moianès). Un exemple de com el caravaggisme arribà a les obres devocionals de tots els racons del món catòlic.
Pintura devocional al Monestir de St. Benet de Bàges.
Pintures
de la cúpula de la Capella Brancacci, a l'església de Sata. Maria del
Carmine, a Florència, fetes per Vincenzo Meucci vers 1748.
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario