ESCULTURES ALS CARRERS DE L'HOSPITALET

Intentaré fer un ràpid recorregut per les escultures que podem veure (i algunes que ja no podem veure) als carrers de l’Hospitalet. Ja sé que no seré exhaustiu, perquè no tinc dades de totes les obres. Si us plau, si em voleu ajudar…

La voluntat d’aquest article, a més de la divulgació, és posar en valor aquest apartat important del nostre patrimoni. Conèixer és el primer pas per a valorar i estimar.

Geometria d'ombres, a Pubilla Casas, de Ricard Vaccaro (1992).

Les primeres escultures als carrers de l’Hospitalet (exceptuant les de les esglésies) van ser les que es van posar a les façanes d’alguns edificis. La majoria van ser relleus, però també tenim alguna d’exempta, com el bust de Castelar o els lleons de l’edifici del metro.

Al·legoria de la filatura al Carrer Santa Eulàlia; relleu d'un vaixell a una façana del Carrer Mas; bust de Castelar a la Casa Clua (1910) a La Torrassa.

 

A la Tecla Sala i a una desapareguda casa de la Carretera de Collblanc es van fer extraordinaris relleus modernistes.

 

Durant el franquisme, després de la paràlisi, també en aquest tema, de l’alcalde Jonama, els alcaldes Tayá i Solanich van impulsar algunes iniciatives urbanitzadores i van erigir els primers monuments públics de la ciutat, normalment per embellir una plaça: el monument A Josep Anselm Clavé (Rafael Solanic, 1954), el bust de Just Oliveras (Hèctor Cesena, 1954), Sireneta (Valentí Julià, 1955) i Noi amb peix (Solanic).

 

El monument a Clavé ia Just Oliveras es poden considerar les primeres escultures públiques de la ciutat

Noi del peix a l'emplaçament actual i Sireneta al seu emplaçament original, la Plaça del Repartidor.

Val a dir que els tres artistes eren de l’Hospitalet. També és destacable que totes quatre obres han patit canvis de localització i desaparicions temporals.

L’alcalde España estava més preocupat en aixecar blocs que escultures, i en els seus horribles onze anys de mandat només va encarregar dues obres, i perquè calia fer una commemoració: L’Hospitalet Ciutat Pubilla de la Sardana (del també hospitalenc Ramon Sabi, 1966) i l’Al·legoria de la indústria i l’agricultura , amb motiu de la celebració del Dia de la Província (Cesena, 1972; avui en el Museu).

L'obra de Sabi a la Plaça de l'Ajuntament.

 

Al·legoria de l'agricultura i la indústria, d'Hèctor Cesena

Esment especial mereixen les escultures funeràries dels dos cementiris, on trobem grans obres de Cesena o Josep Miret (l’autor del crist del Tibidabo) i una làpida atribuïda a en Pau Gargallo.

 

L’arribada de Vicenç Capdevila a l’alcaldia en 1973 va significar un tomb extraordinari en la política d’estatuària pública. En Capdevila apostà per la cultura i el desenvolupament de la identitat local.

 

L'alcalde Capdevila inaugurant La Velleta, d'Hèctor Cesena, l'abril de 1974.

Les obres que es conserven són: La familia i La velleta (Cesena, 1974), Monument a l’escut de l’Hospitalet (Josep Mª Subirachs, 1974), relleus i murals de ceràmica a la nova estació de la RENFE (Eduard Riu, 1974), Al·legoria a l’esport al passadís del nou poliesportiu de Santa Eulàlia (Raventós, 1975), Noia amb colom (Solanic, 1976), Vol de coloms (Ferran Soriano, 1976).

Noia amb colom i La família, al Parc de Can Buxeres.

Vol de coloms, de Ferran Soriano

En resum, moltes obres al Centre i Santa Eulàlia, amb l’aparició de formes avantguardistes amb Subirachs, Riu i Soriano.

El monument a l'escut de l'Hospitalet a Santa Eulàlia, en una de les entrades de la ciutat.

Els primers anys de democràcia són de poques escultures. Les preocupacions eren unes altres. Homenatge a Francesc Batallé es va fer per subscripció dels seus antics alumnes (Cesena, 1984?). Selene entre alfa i omega, de Ferran Soriano era l'entrada del Centre d'Art Alexandre Cirici.

Homenatge a Francesc Batallé. Font: Diputació de Barcelona

 

Selene (Soriano, 1990) fou la primera escultura instal·lada als nous barris d’immigrants.

L'escultura de Ferran Soriano Selene al Carrer Primavera, a La Florida.

La situació canvià radicalment amb les Olimpíades. Com a subseu, i imitant Barcelona, es decideix monumentalitzar la ciutat. S’encarregaren obres de contingut esportiu, com els murals Historia del olimpismo (Cristóbal Gabarrón, 1991) i Marxa atlètica (Xaro Castillo, 1991). 

Marxa atlètica, de Xaro Castillo.

D’altres són per decorar zones urbanes properes a les instal·lacions olímpiques, com La bòbila (Joan Junyer, 1992) o Geometria d’ombres (Ricard Vaccaro, 1992). L’impuls arribà a Sant Josep, amb La serp (Josep Guinovart, 1992) i Santa Eulàlia, amb Conversa.Caps (Emili Armengol, 1992).

La Bòbila de Joan Sunyer, en 1995

 

 

La Serp de Guinovart, en 1995.

Conversa. Caps, d'Emili Armengol.

Més tard, van venir una sèrie d’obres que homenatjaven figures literàries i polítiques: Machado (Xavier Medina-Campeny, 1994), Tierno Galván (Meritxell Martínez, 1995), Rafael de Casanova (Montserrat Garcia Rius, 1996), Lluís Companys (Albert Casañé, 1997) i Lorca (Eduardo Carretero, 1998).

Homenatge a Machado, a Can Serra.

A Rafael de Casanova i a l'esperit de l'11 de setembre de 1714, de Montserrat Garcia Rius

Paral·lelament s’encarregaven obres per embellir els espais públics, com Friendly space al Parc de Les Planes (Medina-Campeny, 1995), Sin título (Alfredo Sánchez, 1995). 

Sin título, a la Carretera d'Esplugues

D’altres obres tenien significació política o religiosa: Càntic solidari feia referència a l’agermanament amb la ciutat bòsnia de Tuzla (Soriano, 1996), Mare de Déu de Montserrat (Montserrat Garcia Rius, 1997), Homenatge a la lleva del biberó (id. 1997). 

En les obres sense compromís per la commemoració, que només són per monumentalitzar un parc o un edifici, sembla que hi ha més llibertat formal, més avantguardisme o, com a mínim, menys figurativisme. Continuen tenint gran presència els i les artistes locals, com Castillo, Sánchez, Casañé i Garcia.

També es fan restauracions i restitucions d’obres d’etapes anteriors, com el Noi del peix o la Noia del colom (de Solanic).

Aquest impuls artístic, coincident amb la projecció del Centre Cultural Tecla Sala com una sala d’exposicions d’abast supralocal, va finalitzar amb L’Acollidora (Eduard Arranz-Bravo, 1998), que va esdevenir el símbol de la ciutat.

L'Acollidora

En els següents anys les inauguracions van ser més escasses, encara que van dominar les obres de gran format: Conseqüències d’equilibris al Parc de Bellvitge (Soriano, 2001) i Poema corpori a Santa Eulàlia (Joan Brossa, 2003) responen a la voluntat d’embellir nous espais públics.  

Conseqüències d'equilibris, de Ferran Soriano

Poema corpori és l'obra pòstuma de Joan Brossa. Actualment no es troba tal i com fou dissenyada per l'artista.

 

El Pont de la Llibertat (Arranz-Bravo, 2007) té una clara significació política: l’homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme. La XXXI trobada de penyes barcelonistes va merèixer una obra de Sánchez en 2008. 

 

Monument a la Trobada de penyes barcelonistes, a Collblanc.

En 2009 es va encarregar Miracielo a José Ramón Anda, en homenatge a Ernest Lluch, el polític i professor assassinat per ETA. 

Miracielo, a Collblanc.

La crisi econòmica que va esclatar el 2008 va aturar l’encàrrec d’obres per part de l’Ajuntament i la iniciativa privada va prendre el relleu. La Fundació Arranz-Bravo exposa alguna obra d’aquest artista a l'espai contigu, al Centre Cultural Tecla Sala. L’empresa Puig ha instal·lat a la seva porta una obra ni més ni menys que de Joan Miró (Dona, 1973).

Dona de Miró i Dona brava d'Arranz-Bravo.

Una altra iniciativa va ser la de l'escultura Dones víctimes de la violència, a Can Serra. No tinc les dades exactes, però diria que és una iniciativa del Grup de Dones d'aquell barri, i de l'any 2013. Evidentment, la voluntat era la de denunciar la vioència masclista. És curiós com aquestes obres tenen una mateixa temàtica, la dona, però la perspectiva de gènere és prou palesa.

Font: CELH AF 0685 CanSerra / a. d. María Martín

En relació al Mobile World Congress, s'ha instal·lat dues obres. La primera va ser Esperança, del 2016, en la que Miquel Gelabert feia un tòtem amb cedre del Líban per per una crida a la pau de l'Orient Pròxim.

La segona és Bridges, un muntatge de l'equip Mermelada Estudio, de l'any 2017, a la Plaça d'Europa.

Es reprenen les obres amb contingut social i polític, com Homenatge a les dones, una escultura d'Alfredo Sánchez, instal·lada el 2018 a l'Avinguda Carmen Amaya del Gornal.

L'escultura d'Alfredo Sánchez, la seva quarta obra a la ciutat, anomenada Units en el record. Junts en la lluita forma part d'un espai, el Jardí de les Emocions, creat el 2021 a l'Hospital de Bellvitge per fer un monument a la resiliència de la societat davant la pandèmia de COVID i un 'homenatge a les víctimes i als professionals sanitaris. 

 

A la vora, es va instal·lar Jo et portaré l'aire d'on bufi el vent, del col·lectiu Boa Mistura, l'any 2021.

 

L'octubre de 2023, s'ha inaugurat l'obra Batec, de Pere Baguena, guanyador del concurs que es va convocar per a fer un monument d'homenatge a les persones donants de sang. Representa un cor, i és l'obra més figurativa dels darrers temps.

Si voleu un text més extens sobre el patrimoni local, cliqueu aquí. Si voleu un mapa on són localitzades aquestes obres, cliqueu aquí.
Com he comentat a l’inici, la intenció és compartir dades per valorar el que tenim, i així conservar-ho millor. Esperem que no desapareguin més obres com algunes de Soriano o Agustí Fructuoso, o es malmetin com el mural de Gabarrón. Les obres han de ser senyalitzades i dignificades. Són una part important del nostre patrimoni.