martes, 30 de marzo de 2021

L’ART AVANTGUARDISTA (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

L’avantguardisme

A les classes d’història de l’art, als llibres i als museus, l’art avantguardista és el dominant, però era l’estil alternatiu i marginat durant el segle XIX i bona part del XX.

Les pintures, escultures i edificis fets segons corrents avantguardistes no gaudien de reconeixement social, no eren els encarregats o comprats per la burgesia ni les autoritats. Els artistes avantguardistes sovint vivien en la pobresa i en alguns casos van morir en la misèria i l’oblit.

Arearea (1892), de Paul Gauguin. Gauguin, figura clau del post-impressionisme, morirà onze anys més tard, ignorat i pobre.

L’art avantguardista va néixer a França (encara que té precedents a molts llocs i en molts artistes, per exemple en Goya) al llarg del segle XIX, enfrontat a l’art oficial i burgès, l’academicisme.

L’avantguardisme no és un estil, és una actitud. Es tracta de ser innovador/a, d’aportar alguna cosa nova, de ser al capdavant de l’art. És per aquesta raó que en pocs anys es succeeixen una gran quantitat d’estils.  

Guernica (1937) de Pablo Picasso, és un exemple d'obra que conté elements de diversos estils, partint del cubisme.

Sovint, els artistes s’ajuntaven en grups i intercanviaven experiències. També són habituals les sèries d’obres en les que es fan experimentacions, individuals o col·lectives. També foren freqüents les obres teòriques i els manifestos on s’exposaven els principis del moviment o grup.

Darrera de l’acceleració en les transformacions en l’art hi ha l’acceleració de les transformacions en tots els àmbits provocada per l’era industrial. Especial importància tindran els nous materials constructius (derivats del ferro, vidre, ciment....) en l’arquitectura i la fotografia en la pintura.

La Vil·la Saboye (1929) de Le Corbusier va exercir una enorme influència en l'arquitectura contemporània. 

Al llarg del segle XX, en diferents moments segons els països, l’avantguardisme triomfà com la línia artística més important i les seves obres passaren a ser les valorades i ben pagades. Aquí ja entra una altra variable que escapa als criteris purament artístics: el nou mercat de l’art, els fabulosos negocis que se’n fan i en com s’utilitza l’art per blanquejar diners.  

Elogi de l'aigua (1985) d'Eduardo Chillida. Bona part de l'art contemporani és abstracte, és a dir, no fa cap mena de referència als elements de la realitat visible.

La pintura i l’escultura avantguardistes

El primer precedent transcendent d’aquesta actitud es produí el 1855. Aquell any les obres de Gustave Courbet, entre elles L’enterrament a Ornans, foren rebutjades pel jurat de l’Exposició Universal de París, i el pintor va promoure un Pavelló del Realisme.

L'enterrament a Ornans (1850) és una obra en la que Courbet, d'alguna manera, també està fent la seva versió de les pintures històriques o religioses del passat,

L’any 1863, la gran quantitat d’obres rebutjades en l’exposició d’art oficial, el Saló, va fer que el govern decretés la creació d’un Saló dels Rebutjats paral·lel, on destacaven les obres d’Edouard Manet.

El dinar campestre (Le déjeneur sur l'herbe) fou una de les obres de Manet que van provocar l'escàndol l'any 1863. Era una versió actualitzada a la seva època de les obres dels mestres del Renaixement (Rafael, Giogione...).

 Manet fou el pioner de “l’art per l’art”, en el que l’activitat artística es basa i es justifica només en proporcionar noves versions d’obres anteriors. La pintura i l’escultura no han d’imitar la realitat, han de fer aportacions innovadores en relació a l’art anterior.

La gran revolució en la pintura va començar amb la primera exposició d’un grup al que van anomenar pejorativament com “impressionistes”, l’any 1874. El grup estava preocupat per la representació de com es veia la realitat segons la llum que rebia fent servir pinzellades breus de colors primaris.

Impressió, sol ixent (1872), de Claude Monet, és l'obra que va donar nom al nou estil, l'impressionisme. El camí de l'avantguardisme ja no tenia marxa enrera.

L’impressionisme va fer el primer pas en l’abandonament de la reproducció de la realitat i va obrir una porta que en els 25 anys següents van travessar molts autors i grups amb propostes diverses. Per aquesta raó, aquests estils són coneguts com post-impressionistes.

Nit estelada (1889), de Vincent Van Gogh, un altre dels grn post-impressionistes. N'és un dels més importants paradigmes de l'artista incomprès. També va morir pobre i ignorat.   

Els jugadors de cartes (1892, Museu d'Orsay) és una obra que pertany a una de les sèries amb les que Paul Cézanne, el tercer gran post-impressionista, experimentava la representació del volum amb les aques de color.

La majoria dels estils avantguardistes d’aquesta fase es centraven en els aspectes formals i el tema tenia poca importància. L’excepció més important fou el simbolisme. El Manifest simbolista (1886) mostrava també la voluntat de representar el que hi ha més enllà de la realitat visible.

També l’escultura pública avantguardista havia de mantenir referències i temes reconeixibles per part de la majoria de la població.

El pensador (1882) fou concebuda com una representació de Dante per a La Porta de l'Infern. Més tard, adquirí significació pròpia. Des del punt de vista del contingut, seria una obra simbolista. Des del punt de vista forma, seria l'equivalent en escultura a l'impressionisme i el post-impressionisme de la pintura.

A partir de 1900 hi ha una successió d’estils, les anomenades primeres avantguardes, les més importants de les quals van ser:

- Fauvisme, centrat en les capacitats expressives dels colors.

- Expressionisme, en el que predomina la voluntat de l’expressió de l’artista.

- Cubisme, amb el que es vol crear una manera alternativa de representar els aspectes essencials de la realitat, amb diferents punts de vista simultanis.

- Abstracció, quan ja es perd tota referència amb la realitat visible.

Amb les seves "composicions", Vassily Kandinsky va fer el pas cap a l'abandonament de qualsevol referent figuratiu, com a la Composició IV (1911).

- Futurisme, que vol destacar la velocitat i els aspectes de la civilització industrial. 

Formes úniques de continuïtat en l'espai, d'Umberto Boccioni (1913). Es tracta d'una al·legoria de la humanitat ben diferent a la del Pensador de Rodin.

A partir de 1914, la Gran Guerra va trasbalsar l’evolució de l’art, i els temes van guanyar en importància:

- Dadaisme, provocador i una denúncia de la civilització que havia generat la guerra.

- Surrealisme, que vol mostrar la part inconscient de la ment humana. 

Nit de lluna (1935) de Leandre Cristòfol és una evocació del passat de l'autor, una manifestació del seu subconscient.

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) l’evolució de l’art continuà amb les anomenades segones avantguardes, les més importants de les quals van ser:

- Expressionisme Abstracte / Informalisme, que barrejava diferents estils anteriors per aconseguir la lliure expressió de l’inconscient.

Número 1 (1950), de Jackson Pollock, una obra cabdal de l'expressionisme abstracte, també conegut com action painting. La tècnica era el goteig (dripping) sobre el llenç tirat a terra. Aquest estil fou promogut per la CIA perquè afavoria la image de llibertat dels Estats Units, davant l'art oficial soviètic, el realisme socialista.
 
L'expressionisme abstracte es va dir informalisme a Europa. Creu i R (1975) d'Antoni Tàpies n'és un bon exemple.

- Pop-art, que incorporava imatges pròpies de la cultura de masses.

Sopa Campbell (1969), d'Andy Warhol, una de les moltes sèries d'objectes de consum o imatges representatives del consum de masses que va fer amb la tècnica de la serigrafia.

- Art Cinètic / Op-art, que incorporava o volia simular el moviment.

- Minimal Art, que cercava la màxima simplicitat.

- Art Conceptual, en el que el concepte a representar és més important que les formes.

Una i tres cadires (1965), de Joseph Kosuth, és una obra que supera les divisions tradicionals de pintura, escultura, fotografia, etc... Posa en evidència la relació entre significat i significant.

Moltes obres no pertanyen a un estil en concret. En la segona meitat del segle XX, el repertori d'"ismes" a l'abast dels i de les creadores permet que puguin escollir elements de diferents estils.

El marxisme sanarà els malalts (1954), de Frida Kalho, ens mostra una barreja d'estils i un retorn a la pintura com a arma propagandística, molt habitual en el muralisme mexicà.

Maman (1999) de Louise Bourgeois.

L’arquitectura avantguardista

L’avantguarda arquitectònica  és la que utilitzava els nous materials industrials (ferro i derivats, vidre, ciment, etc.) sense complexos i sense ocultar-los darrera unes façanes de materials tradicionals plenes d’elements historicistes. 

La Torre Eiffel (1889), una ostentació de poder econòmic i tècnic per part del govern francès i de les possibilitats de l'enginyeria per part del despatx de Gustave Eiffel.

On la nova arquitectura va triomfar abans va ser als Estats Units, una potència econòmica i tecnològica en expansió, on el pes de la tradició era molt menor. De mica en mica el funcionalisme (la funció feia la forma) s’imposava a d’altres consideracions estètiques.

L'edifici dels Magatzems Carson, Pirie, Scott and Co. (1898) és un dels millors exemples de la nova arquitectura de l'Escola de Xicago, i en concret de Louis H. Sullivan.

A Europa, la nova arquitectura s’obrí pas a poc a poc. Després d’alguns precedents van ser el franco-suís Le Corbusier i els mestres de l’escola alemanya Bauhaus (podem destacar Walter Gropius i Ludwig Mies van der Rohe) qui van difondre el Moviment Modern o racionalisme.

El Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, de Mies van der Rohe, una de les obres principals del Moviment Modern de lèpoca d'entreguerres.

Des de postulats progressistes (volien una arquitectura i un urbanisme que solucionessin problemes socials) els racionalistes van generar l’arquitectura contemporània. En Frank Lloyd Wright, tot i compartir les tècniques del racionalisme, es considera seguidor de l’organicisme, perquè adaptava els seus projectes als llocs on havien de ser-hi.

La Casa Kaufmann o Casa de la Cascada (1939), és una de les grans obres de Frank L. Wright, en les que materialitza la integració de l'edifici en l'entorn.

Després de la Segona Guerra Mundial, les possibilitats tècniques de l’arquitectura no han parat d’ampliar-se, i les propostes del racionalisme s’han imposat arreu del món per ser més pràctics i utilitaris, sovint pervertint els seus principis socials.

A partir de la dècada de 1970 es difon l’arquitectura postmoderna, que vol tornar a uns edificis amb elements decoratius, superant, però, la imitació dels estils del passat. Dintre d’aquesta tendència hi ha l’arquitectura deconstructivista, que concep l’edifici com una escultura.

El Museu Guggenheim de Bilbao (1997), de Frank Gehry. L'arquitectura deconstructivista forma part dels corrents que entenen l'edifici com una obra artística, un monument, una gran escultura.

L’avantguardisme a l’Hospitalet

L’avantguardisme arribà l’any 1926 a l’Hospitalet amb el pintor uruguaià Rafael Barradas que vivia al Centre, on va crear una tertúlia anomenada “el Ateneíllo”. Barradas va crear un estil propi, un dels molts “ismes” que van sorgir en aquells anys: el vibracionisme. 

Hospitalet. Paisaje, de Rafael Barradas

A l’Ateneíllo sabem que hi va anar Lorca, i que van tenir alguna mena de contacte amb el surrealista Dalí i el teòric del futurisme Marinetti, entre d’altres personatges de la cultura del moment.

El segon episodi de l’avantguardisme local el representen els germans Puig i Gairalt. En Ramon, arquitecte municipal, va fer moltes obres, la majoria amb poc contingut artístic. S’ha de destacar que en la dècada de 1930 va recolzar els joves del GATCPAC, els racionalistes catalans. També va fer diverses obres amb força influència d’aquest estil.

Escola de Can Pi (1932), l'obra més racionalista de Ramon Puig i Gairalt

N’Antoni té algunes obres de gran importància fora de l’Hospitalet, i també als anys 30 es va sumar al nou racionalisme.

La Casa Cervelló (1932), a Begues, d'Antoni Puig i Gairalt, és la "Ville Saboye catalana".

El franquisme va ser un fre a l’avantguardisme i una tornada a l’academicisme. Diversos grups de la ciutat van fer activitats culturals en les que van introduir la cultura més moderna. L’Agrupació d’Amics de la Música, a partir dels anys 60’s, van fer exposicions d’arts plàstiques i Alpha 63, obres de teatre. 

Activitats 'Alpha 63 l'any 1968. Font: Jaume Botey. Alpha 63, fets i llegat

Durant les dècades de 1960 i 1970 es formà la primera generació d’artistes locals avantguardistes. És difícil destacar noms: Miguel Capel, Ferran Soriano o Manel Rabinad... Cal fer un esment especial d’Agustí Fructuoso i Xaro Castillo, tant per les seves obres, com per la tasca que han fet al TPK. En els darrers temps, La Fundició ha estat una altra dinamitzadora del panorama creatiu local.

Mural (desaparegut?) d'Agustí Fructuoso a l'Àula de Cultura de La Florida

Pel que fa a l’escultura pública, els aires renovadors de l’alcalde Capdevila es van començar a notar l’any 1974 amb l’encàrrec de dues obres: Monument a l’escut de l’Hospitalet (Josep Mª Subirachs) i els Relleus de ceràmica a la nova estació de la RENFE (Eduard Riu).

Amb la democràcia local, a partir de 1979, l’avantguardisme artístic es va imposar com part de la cultura oficial. En primer lloc es va crear el Centre Alexandre Cirici a l'antic escorxador. Més tard, es va fer una aposta per convertir l’edifici de la Tecla Sala en un centre d’exposicions d’abast metropolità, primer de forma esporàdica (la primera, la de Josep Niebla en 1990) i més tard de forma estable, sota la direcció artística de Victòria Combalia, amb una dotació econòmica important.

La segona gran exposició d'art al recinte fabril Tecla Sala va ser la de Cristóbal Gabarrón, l'any 1991. Aleshores, les antigues naus industrials eren cedides a creadors/es, grups com La Fura del Baus, etc.

Al voltant dels Jocs Olímpics es va reprendre la política d’escultures públiques, i les formes avantguardistes han dominat clarament. En els darrers anys destaca la presència als nostres carrers de Ferran Soriano i Eduard Arranz-Bravo, la Fundació del qual és a la nostra ciutat.

Mural (desaparegut?) Història de l'Olimpisme (1991), de Cristóbal Gabarrón.
 

Conseqüències d'equilibris (2001), de Ferran Soriano, és un homenatge a les lluites veïnals que van millorar el barri de Bellvitge i la ciutat en general.

L’arquitectura contemporània ha deixat petjada en els nostres barris, especialment als més recents. Per exemple, la Plaça Europa ha esdevingut un mostrari de diverses tendències, amb obres de Nouvel, Ito, Tusquets, Moneo... i una mica més enllà de Rogers. Des del punt de vista local, podem tenir la temença de que les signatures dels “arquitectes estrella” siguin la coartada per fer operacions immobiliàries multimilionàries.

L'Hotel Porta Fira en construcció (2009), de Toyo Ito. L'any següent, aquest edifici guanyà el premi al millor gratacel del món.

El Districte Cultural ha atret a la ciutat a artistes i galeries. Ara per ara tenen escàs impacte en la cultura local. Paral·lelament, desenes de persones practiquen la creació artística, de forma aïllada o en una de les moltes associacions que hi ha a l’Hospitalet, sovint acollides als centres culturals. El festival Per Amor a l'Hart porta molts anys als nostres carrers. L’Escola Serra i Abella també és un viver de grans artistes. Ja s’està escrivint el futur del nostre avantguardisme.

 

 

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario