BLOCS, COTXES, PERSONES, ARBRES... LA LLUITA PER L'ESPAI A COLLBLANC-LA TORRASSA (I A TOT L'HOSPITALET)

L’espai

La primera constatació és que l’espai és un bé escassíssim a Collblanc-Torrassa. El districte és un trapezi d’1 km2, totalment urbanitzat, en el que viuen més de 50 mil persones.

Com és conegut, amb les dades de 2011, era el km2 més densament poblat d’Europa. Per què es calcula per km2? Perquè es considera que és la superfície que utilitzem en la nostra vida quotidiana. Per tant, la densitat d’aquest espai és el que s’anomena “densitat viscuda”.

Els encontorns no ajuden. A la UE n’hi havien 33 quadrats d’1 km2 amb més de 40 mil habitants, dels quals 10 eren a l’àrea metropolitana de París, 3 a l’àrea metropolitana de Madrid i 16 a l’àrea metropolitana de Barcelona. A tocar de Collblanc –Torrasa n’hi havien tres quadrats amb més de 45 mil habitants, a La Florida i Sants. No hi ha on anar!

Font: Hyper Density in EU

Però això només és una part del problema. L’altra part és la manca d’espai públic i accessible per a tothom. No tinc les dades del districte, però una senzilla observació ens mostra que la majoria de l’espai és teixit urbà residencial continu.

Dues vistes del barri, de l'any 1959 i 1987.

Els carrers del districte van ser creats en les primeres dècades del segle XX, sense planificació, i es van estendre entre la Riera Blanca i el Torrent Gornal.

Les urbanitzacions de Collblanc-Torrassa, entre 1896 (la 1) fins 1929 (la 23). Font: http://localmundial.blogspot.com/2016/07/com-sha-fet-lhospitalet-150-anys-de_19.html

Aquests carrers eren estrets i un tant irregulars perquè les diverses promocions eren pensades per cases unifamiliars, passadissos o, a partir de 1920, aproximadament, blocs de 3 o 4 plantes.

El Carrer Ferrer, l'any 1958 i el 2017

Durant el franquisme i, em dol haver de dir-ho, la democràcia, les cases baixes han estat substituïdes per grans blocs, i els carrers estrets, pensats per allotjar un petita quantitat de persones ara passen a acullir-ne centenars.

L’any 1975, el districte tenia 63 mil habitants i cap parc. Només tres places oferien uns bancs per seure. La canalla jugava al carrer. Afortunadament, el moviment veïnal va aturar una mica aquest procés i va conquerir espais, com el Parc de la Marquesa.

Diario de Barcelona, 1972

Però un altre factor va empitjorar la situació. L’espai entre edificis el va ocupar majoritàriament un altre actor: el cotxe. Els automòbils es van fer els reis de la cultura popular i del consum de masses, i tothom va veure molt bé que li cedissin bona part dels vials, incloent, si calia, les voreres.

Dues imatges del districte, de 1984 i 1991

En la lluita per l’espai de Collblanc-Torrassa, han guanyat i guanyen els constructors de blocs i fabricants de cotxes. 

Els problemes

La manca d'espai genera molts problemes. No hi ha espai per fer la vida quotidiana, per passar pels carrers, per fer ús de les places. Per exemple, tothom que ha hagut d'anar amb un cotxet de nen pels carrers de Collblanc o La Florida sap de què parlo. L'ocupació de les estretes voreres darrerament es veu complicada per un nou habitant de l'ecosistema urbà: el patinet. Ara perilla la nostra integritat física.

Hi ha un problema de convivència claríssim. Els pocs espais lliures són aprofitats i les persones viuen al voltant ho pateixen. El cas més evident és la Plaça Espanyola. Si a això li sumem que els sorollosos són joves de procedència estrangera (que són els joves que hi ha) i els que volen dormir són persones grans autòctones (que són la gent gran que hi ha) tenim un conflicte agreujat. 

No és casualitat que els feixistes escollissin la Plaça Espanyola per fer el seu míting electoral, el febrer de 2021. Font: lhdigital

Qualsevol acte d'incivisme té una incidència altíssima per la senzilla raó que al seu voltant hi ha centenars de persones. Això provoca que tinguem la sensació que hi ha més incivisme que a d'altres llocs. Hi ha més incivisme per hectàrea perquè hi ha més gent, cívica i incívica, per hectàrea i sobretot més possiles víctimes de l'incivisme.

La densitat de cotxes i manca de zones verdes generen un problema de contaminació. Abans de l'esclat de la pandèmia de COVID es parlava de que l'epidèmia dels països rics de les properes dècades seria la dels problemes de salut derivats de la contaminació, sobretot de l'aparell respiratori. 

Aquest solar amb arbres del 2015 ara és ocupat per un bloc de pisos.

Precisament l'esclat de la pandèmia ha posat de manifest un altre perill de l'amuntegament de moltes persones en poc espai: no és fàcil, per no dir impossible, la famosa distància social per evitar els contagis. De fet, van aparèixer estudis que relacionaven la difusió de la COVID amb la densitat de població. I també sabem que la sobremortalitat de l'any 2020 a l'Hospitalet (32%) ha estat superior a la mitjana catalana (19%).

Finalment, no puc deixar de recordar que la construcció de més i més blocs sol significar la destrucció de patrimoni. Es destrueix patrimoni arquitectònic, perquè s'enderroquen edificis amb molt de valor històric i artístic. També es destrueix patrimoni immaterial, perquè s'eliminen restes materials de formes de vida del passat, com ara quan s'enderroca una vaqueria o un taller. 

Al lloc de Can Jordà i el seu jardí hi ha un bloc de pisos. Font: @ArqGairalt

Finalment, hauríem de començar a considerar l'espai no construït, especialment si és verd, com un element patrimonial en si mateix, sobretot si és fruit d'una lluita veïnal i un testimoni d'una època, com el Parc de la Marquesa.

Solucions: l'urbanisme

Com podem solucionar aquests problemes derivats o agreujats per la manca d'espai públic?  Generant més espai públic per a les persones, amb la major proporció d'espai verd que sigui possible, a costa de l'espai pels blocs i els cotxes. Per a poder fer-ho tenim les eines de la política urbanística, que la podem dividir en dues maneres d'actuar: l'urbanisme tàctic i l'urbanisme estratègic.

a) L'urbanisme tàctic.

L'urbanisme tàctic es basa en intervencions ràpides, de petita escala, baix cost i sovint reversibles per a millorar l'espai públic. Se n'ha fet de tota la vida, però des de fa uns anys se'n parla i es posa en pràctica molt més, i encara més d'ençà l'esclat de la pandèmia.

A Collblanc-Torrassa és on s'han fet les intervencions d'aquesta mena més importants de l'Hospitalet. La Plaça Espanyola és tallada al trànsit des de fa molts anys, i el Carrer Progrés és de vianants (o de prioritat invertida) des del novembre de 2017. 

Al voltant del Mercat de Santa Eulàlia, la prioritat invertida és del 2002. Per què no s'han fet més intervencions d'aquest tipus? A Pubilla Casas, per exemple, és urgent.

Aquest carrer de Can Vidalet és de vianants en la vessant d'Esplugues, però no en la de l'Hospitalet, al darrera de la imatge.

Arran de la pandèmia, l'Ajuntament de Barcelona ha destacat per les intervencions d'urbanisme tàctic. Una de les mesures més importants va ser convertir els carrers de Sants i Creu Coberta en carrers de vianants els dies festius. 

Algunes entitats, entre les que hi era el Centre d'Estudis, van demanar que es fes el mateix amb la Carretera de Collblanc i Prat de la Riba amb diverses accions.

Manifestació a la Carretera de Collblanc, el febrer de 2021 "per recuperar les autopistes urbanes". Font lhdigital

Potser per això, s'ha fet la intervenció a la Carretera de Collblanc, que una part de la premsa qualifica de "pacificació" i una altra de "psicodèlica" com a mínim. Jo no trobo que sigui un eix ni pacificat ni sostenible, però el que s'ha fet va en la bona direcció.

Una altra de les propostes més cridaneres de l'urbanisme tàctic barceloní ha estat el de les superilles, inexplicablement qüestionades. Només dir que això ja existeix a Bellvitge des de la seva creació: n'es un barri constituït per 4 superilles, dues de grans i dues de petites. No podria ser Collblanc-Torrassa un conjunt de superilles delimitades pels vials per on passen els autobusos?

b) L'urbanisme estratègic

L'urbanisme tàctic és cridaner, és important. Tanmateix, l'urbanisme de tota la vida, el que qualifica i requalifica el sòl, és el més important. El document base és el Pla General Metropolità de 1976, una conquesta del moviment veïnal després dels terribles anys del "porciolisme" o del "españamuntadisme".

Sobre aquest pla s'han fet centenars de modificacions, de petit o més gran abast. Qualsevol canvi requereix una planificació, com ara les que va caldre per fer el Plaça del Vidre o la Plaça de les Vidrieries Llobregat. Fixem-nos en la diferència, en el primer cas, en la dècada de 1980 tot l'espai de l'antiga fàbrica es va dedicar a parc; en el segon, l'any 2008, potser ni la meitat, i la resta es va dedicar a blocs de pisos.

L'any 1986 es va fer una primera modificació d'importància, en la que es van produir unes requalificacions significatives. Les zones verdes i els equipaments es reduien una mica, però sobretot es requalificaven 1.700 m2 de via pública en zona de "remodelació pública", és a dir, en el que vulguessin fer en el futur. No fou un canvi important des del punt de vista quantitatiu, però sí un punt d'inflexió. No es van plantejar augmentar l'espai públic, ans al contrari. Així, hem arribat al punt que per fer un camp de futbol ens hem de carregar mig parc. 

Modificació del Pla general metropolità al sector Creu Roja-Vallparda al Barri de Collblanc, 1998. Font: Generalitat de Catalunya

En resum, la concepció que tenim de la ciutat es concreta en els plans urbanístics i la qualificació del sòl. Caldria calcular quin ha estat el balanç de les reqüalificacions des del 1976 a l'Hospitalet. Només una dada: en l'afortunadament anul·lat PDU Granvia-Llobregat es requalificaven al voltant de 100 mil m2 com sòl edificable, com en els bons tems del porciolisme!

Cada vegada són més nombroses les veus que demanen una moratòria urbanística, a l'Hospitalet i el Baix Llobregat. 

En aquest solar hi havia una fàbrica o magatzem. El setembre de 2020 era una oportunitat d'espai públic. Ara és un edifici, un hotel, una residència d'estudiants?

Cal  requalificar en el sentit d'augmentar el sòl públic i verd.

Cal substituir els habitatges amb mala qualitat per edificis eficients energèticament i fomentar la rehabilitació.

Polítiques socials

Els problemes de convivència i salut que pateix el districte i la ciutat en el seu conjunt no només es solucionen amb polítiques urbanístiques. Aquest no és el lloc per parlar-ne, només ho esmento.

L'Espai Vallparda era alguna cosa més que un espai físic. Era un espai on persones i col·lectius s'organitzaven i portaven a terme les seves activitats. Fotografia de maig de 2021.

Els grups socials necessiten espai físic públic, però també d'altres tipus d'espais: un espai en forma d'habitatge digne, un espai on fer activitats col·lectivament, un espai per expressar-se personalment...

Apunt final

El conflicte urbanístic que mostra la intervenció en la Carretera de Collblanc pot generar rebuig en les persones que fan servir habitualment el cotxe. Vianants contra automòbils, aquesta és una de les disjuntives actuals, que es manifesta en aquest lloc.

Algunes veus afirmen que tot plegat és perquè els/les ecologistes imposen els seus principis. Bé, la situació d'Emergència Climàtica en la que ens trobem és molt real i exigeix canvis en la nostra vida quotidiana i hàbits de consum.

Tanmateix, hi ha una altra dada que no hem d'oblidar: l'era dels cotxes s'està acabant. Als grans amants dels cotxes els hem de dir que el petroli s'esgota, que el preu de la benzina s'enfilarà i que els vehicles elèctrics no podran substituir als de motor d'explosió. 

No serà l'urbanisme tàctic ni els acords internacionals els que us deixaran sense cotxe, serà l'esgotament dels recursos naturals, que ja comença a fer-se públic i notori.

---