URBANISME AL SERVEI DELS RICS (TAMBÉ FA 150 ANYS)

Les persones que escrivim història intentem descriure el que va passar i explicar per què va passar. Però sovint ens oblidem de tractar els projectes que van fracassar, les alternatives que es van plantejar i que finalment no es van portar a la pràctica.

A més de ser un atemptat al rigor històric, aquesta omissió té una conseqüència greu: pot portar-nos a pensar que el que va passar era l’única cosa que podia passar, que era lo lògic o inevitable. Com que els projectes que guanyen són habitualment els de les classes altes, aquesta pràctica pot portar a la justificació del domini del grups dominadors.

Les petjades dels projectes alternatius de vegades són difícils de trobar, però hi ha un àmbit en el que solem trobar-los: l’urbanisme. Un bon exemple de tot això és el primer pla d’eixample que es va fer a l’Hospitalet, l’any 1869, i que no es va materialitzar.

L'objectiu de les forces progressistes el 1868 era enderrocar el "pont de la rectoria" i començar l'eixample de la ciuat per les terres de l'Església, a l'esquerra de la imatge. Font: MARCÉ, Francesc. L'Hospitalet i la Guerra del Francès, Ateneu de Cultura Popular, 2014

Situem-nos: el setembre de 1868 (en pocs mesos farà 150 anys) una coalició de forces progressistes van fer fora al govern del Partit Moderat (el PP de l’època) però també a la monarquia, que s’havia identificat amb aquest partit.

La “Revolució Gloriosa” va ser una barreja de cop d’estat militar i revolta popular a diferents ciutats. A partir d’aquell moment començava una etapa en la història d’Espanya que es coneix com Sexenni Democràtic (o Revolucionari, encara que cada vegada se li diu menys així perquè, de fet, no es va fer cap revolució).

Els diferents grups socials van començar a desenvolupar ideologies i moviments socials i polítics per defensar els seus interessos i arribar al poder. En aquest marc d’entusiasme renovador, el nou ajuntament, escollit per primera vegada amb sufragi universal masculí, va encarregar i presentar un pla urbanístic per eixamplar el poble.

Proyecto de una plaza de un paseo y demas que se representa en este plano (1869) AMHL 101 E100186900001. Tots els plànols són consultables a https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/

La característica principal del pla era que als nous terrenys edificables només es preveien el que avui anomenaríem equipaments públics: cases consistorials, escoles i cases pels mestres, jutjat, asil per pobres i malalts, dispensari mèdic i presó. A més, part de les terres on es volia fer l’eixample eren de la parròquia, i l’anticlericalisme i el lliurepensament eren forces puixants i es trobaven en el grup de les que havien triomfat aquell setembre de 1868.

Es creava una plaça (batejada “de la llibertat”) on fer els mercats, de la que sortien dos carrers cap al sud lleugerament divergents. Un d’ells rebia el nom de “Cadis”, la ciutat on es va fer la primera Constitució, considerada progressista en relació a la vigent, i on va començar l’aixecament militar contra el règim borbònic el 18 de setembre. L’altre vial era molt ample i es va projectar com un passeig, potser amb el referent del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Doncs bé, aquesta proposta urbanística progressista, que volia dotar a la ciutat d’equipaments, no va passar de projecte. No sabem si els entrebancs van ser polítics o econòmics, però no es va materialitzar.

Nou anys més tard, el 1878, a l’empara d’una ultraliberal llei de desembre de 1876 que afavoria extraordinàriament als propietaris de terres que volguessin urbanitzar les seves parcel·les, els hereus de Josep Mestres presentaren la seva proposta. Van demanar d’obrir un carrer de 7 m d’amplada i que era un reflex del passeig que no es va fer i que havia de tenir 18 m. Això sí, a banda i banda del vial, més de 70 parcel·les. El carrer fou batejat com Perutxo, però avui el coneixem com Roselles.

Projecte del Carrer Perutxo (1878) AMHL 101 C110187800041B 

Finalment el pla que va reeixir va ser l’aprovat el 1883. Es tractava d’un petit eixample ortogonal, més extens que el de 1869, però bàsicament dedicat a la construcció privada d’habitatges. L’autor era l’arquitecte municipal Francesc Mariné, que uns 10 anys més tard dissenyà l’edifici de l’Ajuntament. La Plaza de la Libertad havia esdevingut plazuela i pels equipaments només restava un edifici, un espai per fer el mercat i una estació per un hipotètic tramvia a vapor.

Pla d'eixample de 1883. AMHL 101 C110188300002

Resumint, ja a finals del segle XIX la iniciativa privada imposava els seus interessos i determinava la forma del creixement de la nostra ciutat. Ja n’hi havia capitalisme, i des del 1874 governaven les forces de dretes, les que representen als grans propietaris, les que diuen que es progressa deixant que els rics guanyin més diners encara.

I les forces esquerranes, les republicanes, les que defensen els interessos de les classes treballadores, havien estat derrotades. El seu model de ciutat no va ser el que es va imposar. Però no oblidem que existien alternatives i que eren millors que els plans que sí es van realitzar.