Aquest text és la segona part de l'article. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí
La tensió social dels anys 1919 i 1920
L’any 1919 va ser el de la Vaga de la Canadenca. Durant dues setmanes de març l’aturada va ser total. La classe obrera catalana havia demostrat qui feia que tot funcionés, i el que era capaç si actuava amb consciència de classe i unida.
 |
| Francesc Layret, en un reportatge fet arran de l'escàndol generat per la seva intervenció al Congrés en la que acusava a l'exèrcit d'intervenir en les lluites socials del costat de la burgesia. Les seves paraules crítiques amb l'exèrcit no van ser oblidades. Mundo Gráfico, 13/8/1919. |
El context internacional era el de revolucions socials, comunistes o anarquistes, a Rússia, Alemanya, Hongria, Itàlia, etc. i també al camp d’Andalusia. La burgesia veia perillar la seva situació i la seva reacció no va trigar.
Al llarg de 1919 i 1920 la lluita de classes es manifestà de forma intensa. Per una banda hi havia un moviment obrer fort i combatiu, però dividit entre sindicalistes i grups d’acció, la majoria violents. Per altra, una patronal en la que també guanyaven pes els partidaris de la repressió violenta, dins o fora de la legalitat.
 |
| Mundo Gráfico, 8/12/1920 |
Però amb un grapat de burgesos amb fusells i barrets tampoc no acabaven amb el moviment obrer. Llavors, la patronal més reaccionària amb la complicitat de les autoritats van crear bandes parapolicials, de pistolers o sicaris, que actuaven contra els sindicalistes, especialment de la CNT.
Les dues primeres bandes parapolicials
La primera banda parapolicial va ser la de l’excomisari de la brigada repressora del moviment obrer Manuel Bravo Portillo, que havia estat expulsat de la policia, acusat de ser un espia al servei dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial. La banda de Bravo Portillo va ser en actiu durant la primera meitat de 1919. Bàsicament, feien el mateix que quan eren policies, però amb més impunitat, amb l’objectiu d’assassinar i a canvi de grans quantitats de diners pagades pels empresaris.
 |
| Cadàver de Bravo Portillo, assassinat per les seves accions antisindicalistes. Mundo Gráfico, 10/9/1919 |
Quan Bravo Portillo va caure en desgràcia el va succeir un dels seus pistolers, el fals Baró de König. Van continuar assassinant dirigents dels sindicats, sempre a demanda de la patronal. El maig de 1920, però, també perden la protecció oficial i König és expulsat del país. La patronal es troba, aleshores, sense braç executor.
El Sindicat Lliure
L’octubre de 1919 es va crear a Barcelona un nou sindicat d’inspiració catòlica i carlina que s’anomenava Sindicato Libre, molts dels membres del qual pertanyien al sometent. Des del seu origen tenen clara la seva orientació antagònica respecte l’anarquista CNT.
En principi, un sindicat no era del gust de la patronal, però els contactes dels libreños amb els sectors més ultres de la patronal (al sometent, als cercles carlins i a les empreses) van fer que la nova organització sindical fos acceptada i recolzada per la burgesia. De fet, al si del Lliure va sorgir un grup de pistolers, que de mica en mica va ocupar l’espai que havia deixat lliure la banda de König.
Com ja hem comentat en d’altres ocasions, el primer episodi de l’enfrontament armat entre pistolers del Lliure i anarcosindicalistes es produí a l’Hospitalet, al Carrer de Santa Eulàlia, l’11 d’agost del 1920: un tiroteig entre un grup format per l’empresari de la construcció Joan Coll i quatre membres del Lliure, per una banda,i un dirigent de la CNT, Manuel Figuerola, per l’altra, que resultà mort. Els trets van atraure als serenos i van matar en Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona [i].
Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure [ii]. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.
L’espiral de la violència, atiada pels pistolers dels dos bàndols, pujava sense aturador. A començaments d’agost de 1920 fou assassinat el Comte de Salvatierra, que havia deixat de ser governador de Barcelona feia molt poc, sens dubte com a represàlia per la seva actuació antiobrerista a la capital catalana; una bomba va esclatar al Cabaret Pompeya, el setembre de 1920, com un revers de la bomba del Liceu de 25 anys enrere...
La patronal exigí una acció política dura contra el moviment obrer, tant el que era violent com el que no ho era. L’opció era que l’acció que portaven a terme les clavegueres de l’Estat, aquestes bandes de sicaris, passessin a ser l’acció oficial. En paraules del polític conservador Ángel Ossorio:
“El gobierno, despavorido y desorientado, se sale de su órbita y acuerda crear un organismo para competir en el asesinato. En adelante, ya no lucharán la ley y el crimen, sino una banda de criminales sostenida por las organizaciones obreras, frente a otra banda de criminales pagada por el Gobierno Civil.” [iii]
En aquell moment, el governador civil era el moderat i dialogant advocat madrileny Federico Carlos Bas, i els partidaris de la mà dura amb el moviment obrer, tant amb el violent com amb que no ho era, feien tot el possible per desestabilitzar la situació i que el fessin fora. Segons va publicar un periodista, que afirmava que va assistir a la conversa, Bas va dir a una comissió d’obrers:
“Ayer hubo una reunión de autoridades y elementos patronales, donde se convino que había que poner término al estado caótico de Barcelona, que va extendiéndose a toda España, aunque haya que sacrificar a los obreros por millares. Se me ha encomendado la realización de ese plan. Yo he contestado que podré ser un gobernador fracasado, pero nunca un gobernador asesino. Entonces, el gobernador militar, general Martínez Anido, ha declarado que él se sentirà muy honrado con llevar a cabo el proyecto que yo repelía. [iv]”
L’assassinat d’en Layret
Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Barcelona, fou nomenat governador civil el 9 de novembre. En tenia el suport total del govern i de la burgesia local, per tant podia fer el que volgués, i el que va voler fer va ser una barreja de repressió política del republicanisme i de repressió social del sindicalisme. Layret i Companys pertanyien als dos grups.
 |
| Martínez Anido. Mundo Gráfico, 17/11/1920 |
La primera escomesa repressiva es va desfermar el 30 de novembre. La policia va detenir una trentena de líders sindicals, entre els que hi eren Lluís Companys i Salvador Seguí i d’altres que mai van tenir res a veure amb cap fet violent i fins i tot els condemnaven i s’enfrontaven amb els grups d’acció.
 |
| Aglomeració a la porta de la casa d'en Layret al començament de l'enterrament. Nuevo Mundo, 10/12/1920 |
 |
| El fèretre d'en Layret portat entre els cops de sabre de la Guàrdia Civil. Mundo Gráfico, 8/12/1920 |
Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general i l‘enterrament d’en Layret va esdevenir una manifestació de dol però també de protesta. Martínez Anido no va respectar ni això, i va enviar la Guàrdia Civil a carregar contra la multitud. L’enterrament fou presidit pel regidor de la Lliga, Nicolau d’Olwer, que anys més tard ho recordava així:
“Vaig tenir la trista satisfacció de presidir l’enterrament de Francesc Layret, en nom de la ciutat –de la qual ell havia estat regidor i alcalde. Tot s’encarrilava que l’enterrament finís en un veritable pogrom. Vaga general. Portes tancades. Tota la Guàrdia Civil de Barcelona, amb l’arma a punt, barrant el pas de la Rambla, cobrint el trajecte del Carrer de Balmes a Can Tunis i omplint el Cementiri Nou. El taüt de Layret va rebre cops de sabre, la mànega d’un dels que el duien a pes dels braços, fou esqueixada d’un tall... Tanmateix, la vara de l’autoritat municipal fou respectada, isolats els provocadors, i un dia de dol per Barcelona fou estalviat.
El meu caríssim Gabriel Alomar (...) anys després em deia: “Aquell enterrament us va marcar per sempre.”
Al moment de cloure la tomba, davant la gernació aplegada al seu entorn, vaig retre homenatge a la vida austera i a la mort estoica de Francesc Layret.”[v]
 |
| Càrregues de la Guàrdia Civil en l'enterrament d'en Layret. Mundo Gràfico, 8/12/1920 |
Qui va matar en Layret?
L’impacte del magnicidi va ser tan gran, que l’abril de 1931, una de les primeres accions judicials de les noves autoritats republicanes va ser endegar la investigació policial i judicial que no es va fer en 1920. Els noms dels pistolers que van intervenir en l’assassinat d’en Layret eren ben coneguts, entre d’altres coses perquè no se n’amagaren d’haver-ho fet en aquells moments de 1920-21.
 |
| Mundo Gráfico, 5/6/1931 |
Es tractava del grup de pistolers format a l’ombra del Sindicat Lliure format per Inocencio Feced, Paulí Pallàs (tenia el nom del que deia que era el seu pare, el militant anarquista que havia atemptat contra el general Martínez Campos l’any 1893, fet pel qual va ser executat) o Fulgencio Vera. Vera afirmava ser el gendre de Ginés Mirete, i es feia dir “Mirete” des de la seva mort [vi].
 |
| La figura d'en Layret i la dels seus assassins no fou mai oblidada. L'any 1971 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre amb motiu del cinquantenari del crim. Si la voleu veure, cliqueu aquí. |
Els autors reals van ser Martínez Anido, el govern espanyol i la burgesia catalana que el van nomenar. Va ser un crim polític de l’Estat i un crim social de la patronal.
 |
| Anido es reuneix amb el nou president, Allendesalazar, després de l'assassinat de Dato a mans de pistolers catalans anarquistes. El nou govern va refermar el suport al governador de Barcelona. Mundo Gráfico, 4/5/1921. |
Companys, el successor de Layret
El 19 desembre es van fer les eleccions que s’havien convocat perquè el Partit Conservador d’Eduardo Dato pogués governar amb comoditat. Tanmateix, les divisions internes dels dos partits del règim i els conflictes que patia el país permetien cap majoria electoral còmoda. Dato, a més, fou assassinat per pistolers procedents de Barcelona el març del 1921.
A les
eleccions, Companys fou escollit diputat per Sabadell, en el lloc d'en Layret,
per la qual cosa va poder abandonar el presidi de la Mola, a Menorca, abans que
els seus companys detinguts el 30 de novembre. Companys, futur governador, ministre, president de la Generalitat, empresonat en tres ocasions més, fou assassinat 20 anys després.
 |
| Mundo Gráfico, 12/11/1930 |
No és absurd pensar que l’espai polític que va ocupar Companys en els següents anys hauria estat ocupat per Layret. També és plausible pensar que Layret i Seguí vius haurien aconseguit una certa confluència entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme.
ANNEX.
Articles referents a l'assassinat i la figura d'en Layret.
Un de fa un parell d'anys de David Companyon.
Una entrevista a Vidal Aragonés, que ha publicat una biografia, part de la introducció del qual popdeu llegir aquí.
[i] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45
[ii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.
[iii][iii] OSSORIO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys, Barcelona, Memorial Democàtic de la Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 55
[iv] El testimoni fou publicat pel periodista Francisco Madrid al llibre Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona, cit. a OSSORIO, op. cit. pàg. 55
[v] NICOLAU D’OLWER, Lluís. Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pàg. 567
[vi] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.
No hay comentarios:
Publicar un comentario