90 ANIVERSARI DEL CRAC DEL 29

Era dijous, com avui. Feia dies que les coses no anaven bé per Wall Street, però aquell 24 d’octubre de 1929 va ser el primer dia del pànic financer que va provocar la pitjor crisi econòmica del la història del capitalisme (i potser l’ascens del nazisme, i la 2ª Guerra Mundial...).

Com ja se sabia en aquella època, el sistema capitalista necessita el creixement econòmic, però aquest augment de la producció no és constant, es comporta amb la forma de cicles. La dècada de 1920 havia estat un període d’expansió i ja “tocava” una frenada, una crisi econòmica. Per què aquesta crisi va ser especialment dura? Per les especulacions borsàries.

La tardor de 1929 la borsa de Nova York tenia 1’4 milions de clients, el doble que uns anys enrere. Això vol dir que 118 milions de nordamericans no “jugaven” en borsa, però en van sortir ben escaldats dels jocs dels altres.  El que sí havia passat és que la borsa havia adquirit una gran popularitat i la seva marxa ocupava les converses de totes les classes socials, gairebé com la de la lliga de beisbol.

Un dels textos que millor expliquen aquell ambient és el de les memòries de Groucho Marx:

“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a 30 cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal en Los Cuatro Cocos era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Disfrutaba trabajando en la revista pero el salario me interesaba muy poco. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. (…)
Un día concreto, el mercado empezó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos cayeron presas del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores, que por entonces sólo tenían el nombre de tales.
Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando los márgenes adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente, para cubrir los márgenes que desaparecían rápidamente. Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando.
Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron 240.000 dólares. (O ciento veinte semanas de trabajo, a 2.000 por semana.) Hubiese perdido más, pero ese era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras, lanzó una afirmación que, con el tiempo, creo que ha de compararse con las citas más memorables de la historia americana. (…)Todo lo que dijo fue:”¡Marx, la broma ha terminado!”. Antes de que yo pudiese contestar, el teléfono se había quedado mudo.”

El dilluns 28 i el dimarts 29 d’octubre la borsa s’enfonsà definitivament i milers de milions de dòlars de petits i grans inversors es van esfumar. Com es possible que els diners desapareguin? En tot cas, canviarien de mans... Doncs no, van desaparèixer perquè moltes de les inversions es feien basades en préstecs que es tornarien quan s’aconseguissin els beneficis. Però els beneficis finalment no van arribar. En alguns casos, les empreses d’inversió en borsa eren meres estafes piramidals.

Del crac en la borsa de Nova York es va passar a una gran depressió econòmica amb tres anys seguits de descens de la producció, les rendes i els preus. Evidentment, l’impacte de la pèrdua de diners i la ruïna de moltes empreses en el consum i l’atur van ser immediats. Però el que va portar a la crisi global va ser l’enfonsament de bona part del sistema bancari, que havia crescut de forma incontrolada gràcies al liberalisme econòmic dominant a l’època.

El sistema financer, que ja era prou globalitzat, va ser el principal mecanisme de transmissió de la crisi. A Espanya, en va arribar de forma més feble que a d’altres països: “avantatges” de tenir una economia menys industrialitzada i connectada amb el sistema mundial. Catalunya, però, sí que era més desenvolupada i va ser més afectada. En qualsevol cas, aquesta situació no va ser una bona base econòmica per la República i la Generalitat sorgides de la revolta popular d’abril de 1931.

L’Hospitalet, un petit vaixell en el procel·lós oceà econòmic mundial, va patir en aquells moments els efectes de la crisi. L’octubre de 1931, una assemblea de centenars d’aturats demanaren l’acció de l’Ajuntament, especialment per aturar els desnonaments per impagament del lloguer. El Consistori, sense recursos, va haver de recórrer a la captació de donatius per poder contractar aturats en unes brigades.

La situació, en els següents anys, no va millorar i un informe de juny de 1935 parlava de 2 mil famílies sense jornal. La fàbrica més important del moment, Trinxet, travessava greus dificultats, i des de 1933 amenaçava amb el tancament, fet que es va produir en alguns moments, com l’agost de 1934.

Què podem aprendre de la gran crisi que a començar amb el crac del 29? Que no podem deixar als agents econòmics sense control i l’activitat econòmica sense regulacions, que no podem deixar que la distribució de la renda es polaritzi en una minoria molt rica i una majoria molt pobre, que.. Déu meu, no hem après res!

BIBLIOGRAFIA

CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, 1986

GALBRAITH, John K. El crack del 29, 1976

MARX, Groucho. Groucho y yo, 1972