FRANQUISME I LLIBERTAT D’ASSOCIACIÓ: EL CAS DE L’AV BELLVITGE-NORTE

La llibertat d’associació és un dels drets humans bàsics, una de les llibertats més fonamentals. La llibertat d’associació pot ser gaudida per tothom, però és especialment important per la classe treballadora, pels grups socials més pobres.  Només associant-se, els més febles poden enfrontar-se als poderosos.

Per aquesta raó, tots els règims polítics dretans, defensors dels interessos de les classes altes, es mostren restrictius en el desenvolupament del dret d’associació. El franquisme va ser el règim més dictatorial, repressor i favorable al capital de la història contemporània d’Espanya. Per tant, va limitar moltíssim la llibertat d’associació.

La duresa de la dictadura va ser menor en les dècades de 1960 i 1970, perquè havia de fer-se una mica presentable davant els aliats nord-americans i europeus. Es van prendre algunes mesures que barrejaven maquillatge liberal i polítiques que rebaixaven la repressió. El franquisme s’autoqualificava de “democràcia orgànica”.

En aquest context es va aprovar la Llei d’Associacions el desembre de 1964, promoguda pel que aleshores es considerava un ministre “aperturista”, Manuel Fraga. Evidentment no era una llei ni liberal ni molt menys democràtica. Als articles 2 i 3 prohibia totes les entitats amb finalitats il·lícites, que eren: 

 “Se entiende por fines ilícitos los contrarios a los Principios Fundamentales del Movimiento y demás Leyes fundamentales, los sancionados por las leyes penales, los que atenten contra la moral, el orden público y cualesquiera otros que impliquen un peligro para la unidad política y social de España.”

Els moviments socials i grups polítics clandestins va intentar aprofitar la situació per legalitzar associacions, com ara les veïnals, culturals, professionals, etc. Només havien de dir que respectarien els principis del Movimiento i que la petició fos signada per persones sense antecedents polítics. Fins i tot, m’han comentat en diverses ocasions que era convenient que el president fos una persona no catalana.

El següents documents, procedents de l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona (GCB), caixa 744, ens mostren un cas concret, el de l’Associació de Veïns de Bellvitge-Norte. 

La formigonera abatuda, el símbol de la lluita veïnal de Bellvitge contra la construcció de més blocs. A la dreta, la portada de la revista de l'Associació de Veïns de Bellvitge-Nord.

 

 

L’acte de constitució de l’entitat és del 7 d’abril de 1971, que es enviada, amb els estatuts, al GCB per la seva aprovació. Aquesta institució provincial demana informes dels signants de la petició a l’Ajuntament, el qual encarrega a la guàrdia civil les corresponents indagacions.

El primer document que publiquem (del 2 de maig de 1971) és el resultat d’aquestes perquisicions de la guàrdia civil, que va fer un informe dels sis homes i una dona que signaven la petició. Veiem que el que és important són la seva posició davant el GMN (Glorioso Movimiento Nacional), els seus antecedents polítics i, fins i tot, els dels seus familiars.

Al segon document (del 3 d’agost), veiem com l’Ajuntament informa al GCB que és favorable a la legalització de l’associació, però que “li han arribat notícies” en relació a algunes de les persones que la promouen i vol confirmar-les. Tenia l’Ajuntament un servei d’espionatge propi, una policia política local? Qui s’encarregava d’aquestes feines?

El tercer document (del 16 de setembre) és el resultat d’aquesta recerca: les notícies que havien arribat a l’alcalde Matías España es confirmaven i les persones promotores eren de Comissions Obreres i del partit comunista (encara que de tot això no hi havia proves). Aquests subversius no signaven la petició i utilitzaven uns altres com ”pantalla”.

El resultat és que l’associació no va ser legalitzada fins el desembre de 1973, quan l’alcalde franquista ultra Matías España fou substituït pel reformista Vicenç Capdevila. Efectivament, els seus principals impulsors eren militants del PSUC, el partit més important en els moviments socials i la lluita antifranquista d’aquells anys.

 

Cartell del PSUC a les eleccions municipals de 1979. El segon a l'esquerra és Jaume Valls, sindicalista de CC.OO. i resident a Bellvitge. Al centre, Felipe Cruz, un dels fundadors de la Comissió de Barri de Bellvitge i un dels fundadors de l'A.VV. que l'informe de l'Ajuntament denunciava.

 

Tanmateix, el més greu és que la no legalització d’aquesta associació va frenar el desenvolupament del moviment veïnal del barri, i, per tant, les empreses constructores van poder guanyar més diners, es van construir més blocs i els equipaments es van fer més tard. 
L'Associació de Veïns de Bellvitge Nord va ser el principal mecanisme de la lluita de la població del barri per millorar-lo durant la dècada de 1970. El règim franquista tenia molt clar de quin costat es posava. Els mateixos dirigents polítics eren grans empresaris o els seus lacais.

La restricció en la llibertat d’associació, un cop més, va afavorir al capital i va perjudicar la classe treballadora, que amb el moviment veïnal feia una mena de sindicalisme de barri, defensant allò que s’ha anomenat salari indirecte: habitatge de qualitat, serveis públics, salubritat, etc.

Font: Diario de Barcelona, juny de 1972.

La limitació dels drets polítics és greu per si mateixa, però, a més, és un dels principals mecanismes de subordinació social de la classe treballadora als interessos del capital.

Valguin aquestes línies i aquests documents per recordar-nos què va ser el franquisme, a qui afavorí i per fer-nos reflexionar sobre a qui afavoriran les forces polítiques que no es mostren rotundament contràries a aquest terrible i criminal règim.

I també valguin per recordar-nos que l’associacionisme és una de les principals eines que tenim els de sota per plantar cara als de dalt en igualtat de condicions.