CANDEL, MÉS QUE MAI

Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Aquest article procedeix del pròleg que vaig escriure per al llibre Candel, l'altre català, en el que es publicava l'obra de teatre escrita per Joan Soto amb aquest nom. En l'obra es dramatitzaven algunes escenes de les obres de Candel, i es va representar també en 2014, amb motiu del 50 aniversari d'Els altres catalans.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, en 1956, però eren novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

Aquesta obra és quatre anys anterior a la novel·la anàloga que es considera que va canviar la trajectòria de la literatura espanyola, Tiempo de silencio, però aquesta última transcorria a Madrid. I fou publicada nou anys abans que Últimas tardes con Teresa, un altre exemple pioner del gènere, en aquest cas, sí, situada a Barcelona i els seus barris perifèrics. 

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social. Aprofito per recordar el que en Genís Cinca va destacar: quins títols més extraordinaris posava el Candel!

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, com una forma més de practicar el seu compromís. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

L’octubre de 2014, amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Fundació Paco Candel, amb el suport de la biblioteca que porta el seu nom, vam fer la “Trobada d’estudis Els Paisatges de Paco Candel”.

Quines conclusions vam extreure d’aquelles activitats? Que Candel era vigent, que el que havia dit i escrit era aplicable a l’actualitat, que calia candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política. Una de les persones que va participar en la Trobada i que potser podia haver estat la gran veu candelitzadora dels nostres dies, en Jaume Botey, ens va deixar poc després.

Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels i de petits boteys perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes. Hem de promoure el candelisme i conjugar el ver candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats.