EL CASINO DEL CENTRE, 150 ANYS D'HISTÒRIA A L'HOSPITALET

No és gens habitual que una entitat faci 150 anys. El Casino del Centre els ha fet. La meva petita aportació a aquest aniversari és el següent article, que també és el reconeixement a les persones que en les darreres dècades han agafat el relleu (no és fàcil, ho sé prou bé, però també és apassionant i divertit) i han obert el Casino a la ciutat.

La Fundació

El 31 de juliol de 1873, 25 homes de l’Hospitalet van constituir el Centro Económico, Agrícola e Industrial de la Villa de l’Hospitalet. En van fer 72 participacions de la propietat de l’entitat de 125 pessetes, fins a un total de 9 mil. Uns quants van adquirir quatre, d’altres dues o una. Aquests copropietaris van comprar un terreny per a construir l’edifici del Casino.

Per a portar a terme la construcció, que va costar 41.750 ptes, els condominis van fer aportacions, destacant les 2.500 de Jaume Arús i Antoni Parera, les 1.500 de Gabriel Campreciós, les 1.250 de Joan Cerdà i les 1.000 de Francesc Goyta, Francesc Company, Rafael Casas, Francesc Prats, Josep Oliveras, Joan Massagué, Antoni Durban i Jaume Mestres. La resta, 20 mil ptes, fou coberta per obligacions de 100 ptes. de persones vinculades als promotors i interessades en ser sòcies.

A la llinda de la porta de l’edifici del Casino hi havia la data de 1874, que s’interpreta com la de la seva construcció. Es tracta d’una obra amb alguns elements artístics, en la línia historicista dominant en l’epoca: pilastres jòniques adossades, entaulament dòric, formes geomètriques, pòrtic lateral amb columnas toscanes, etc. En resum, dintre del repertori historicista, l’arquitecte, el qual desconeixem, va escollir les formes clàssiques.

El reglament de la societat no fou aprovat pel Govern provincial fins l’octubre de 1876 i deia que el seu objectiu era l’oci i que s’hi prohibien les activitats polítiques[i]. Era un formulisme, perquè en aquesta mena d’entitats es feien activitats lúdiques, però també molta política.

Qui va crear el Casino i per què? En va ser la resposta de la classe més rica i conservadora del poble a l’altre entitat, més progressista, l’Harmonia. Situem-nos, som en el Sexenni Democràtic; la Revolució Gloriosa (1868) havia derrocat la monarquía borbónica i havia instaurat un règim força democràtic. La nova llibertat d’associació va permetre que al desembre fos legalitzada l’Harmonia, després de “las tiránicas cuanto absurdas órdenes del gobierno derribado”[ii].

L’any 1873 va ser proclamada la Primera República i a l’Hospitalet governaven els republicans federals i controlaven l'Harmonia. L’oligarquia local va decidir crear la seva entitat, que ja es va desenvolupar durant els anys posteriors, amb un règim polític que li era favorable i amb el que tornarien a manar al poble.

Qui havia darrere la creació del Casino? Si ens fixem en els principals copropietaris trobem a les persones més riques del poble i les principals figures polítiques del conservadorisme local, Jaume Arús i Antoni Parera. Tots dos van ser alcaldes en diverses ocasions, sempre en moments en el que el dret de vot era reservat als homes més rics.

També hi eren a la llista de condominis Francesc Goyta, conservador, alcalde en 1879, i Rafael Casas, progressista moderat, alcalde entre 1869 i 1872. Els cognoms Prats, Oliveras, Campreciós, Durban, etc., eren els de l’oligarquia local de propietaris de terres i masovers acomodats. També trobem alguns comerciants i al mestre de la nissaga Madorell.

Oci, negocis i política

Pel que sabem i podem imaginar, la vida de la nova entitat va discórrer entre l’organització de l’oci, tant el quotidià com les festes, i l’activitat política. Comencem amb les festes.

Val a dir que existia una veritable competició entre les entitats del poble per fer les activitats més lluïdes en les festes majors. En les dècades finals del segle XIX i les primeres del XX el Casino Harmonía i després el Nueva Harmonía, el Casino del Centre, l’Ateneo La Unión i el Centro Democrático Republicano feien les propostes per la Festa de Sant Roc: teatre, balls, concerts...[iii] Vejam dos exemples de 1884 i 1889:

“Durante los dias 16, 17 y 18 del corriente mes, celebrará su fiesta mayor el pueblo de Hospitalet. El primero de dichos dias, festividad de San Rogue, se celebrara en la iglesia parroquial una solemne función religiosa en la que una nutrida orquesta ejecutará una misa del maestro Mercadante, con sermón á cargo del Rdo. Dr. D. Alvaro García, capellán castrense. Por la tarde se elevarán algunos globos aereostáticos y por la noche tendrá lugar una función dramática en el teatro de la Armonia, poniéndose en escena la obra de Echegaray “Conflicto entre dos deberes”. El dia 17 habrá bailes mañana y noche en el gran Casino del Centro y en los entoldados al efecto, y por la tarde tendrá lugar un gran concierto vocal é instrumental y después de este se dispararán castillos de fuegos artificiales. Finalmente, el dia 18 habrá grandes bailes tarde y noche.”[iv]

Ball de gala al Casino, 1902.

“Del 15 al 18 del corriente celebrará su fiesta mayor la villa de Hospitalet de Llobregat. El dia 15 se cantarán los oficios en la iglesia parroquial en honor de Nuestra Señora y el 16 en loor de San Roque, tutelar de la villa. El primero de los dos citados dias se dará función por la noche en el teatro del Casino del Centro, poniéndose en escena «El esclavo de su culpa» y estrenándose la comedia en dos actos «Lo dia del cop», original de don Pablo Sans y Guitart. El dia 16 se darán funciones en el teatro de la Sociedad coral campestre, en el que se ha montado un espacioso entoldado del Casino de la Armonía. En los dias 17 y 18 se verificarán bailes de sociedad en el Casino del Centro y en los entoldados del Ateneo, Sociedad coral campestre y Casino de la Armonía. El dia 17, á las nueve de la noche, se disparará un ramillete de fuegos artificiales. El Ayuntamiento, como lo tiene por costumbre, entregará una limosna á los pobres».[v]

El Casino participava en les festes d’estiu i hivern i en el Carnestoltes. N’organitzava balls, concerts i representacions teatrals, algunes de les quals amb un quadre escènic propi. 

Continuem amb la política. L’any 1888, els presidents del Casino, Antoni Parera, i de l’Harmonía, Josep Vidal, van ser dels signants del “Missatge a la Reina Regent”, redactat amb motiu de la visita de la Reina Mª Cristina va fer a Barcelona per a inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona.

Es tractava una moderada afirmació catalanista i una llista de reivindicacions d’autogovern. N’anava recolzat per 2.601 signatures, la primera de les quals era la de l’hospitalenc Pau Sans, president de la Lliga de Catalunya. Per tant, trobem al Casino en les beceroles del catalanisme. N’Antoni Parera, president del Casino, és un dels dos signants de l’Hospitalet. Si és el mateix Antoni Parera dels fundadors, ja hem parlat d’ell, dels més rics i conservadors del poble.

Vaivens polítics

El Casino va continuar lligat al catalanisme conservador, i l’any 1906, tenia molta relació amb la primera associació catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista de l’Hospitalet i amb l’Escola Catalana del Dr. Robert, que ja funcionava la primavera de 1907. En relació a aquesta escola va crear una biblioteca. Foment, Escola i biblioteca acabaren tenint la seu al Casino en 1918.

En una època en la que les entitats locals eren les terminals de partits i sindicats, el Casino va esdevenir-ho de la Lliga Regionalista, probablement el partit més important d’aquell temps. Aquesta conjunció fou impulsada per en Just Oliveras, figura clau de la política local del moment. L'entitat canvià de nom i passà a dir-se Centre Autonomista de l’Hospitalet.

L’any 1918, un grup de joves aficionats a l’excursionisme crearen el Grup Excursionista Saltadiç i ho feren com una secció del Casino. Val a dir que en aquells anys, aquestes activitats tenien una càrrega política important. Més tard, l’any 1931, el grup va marxar del Casino per les diferències entre les dues línies ideològiques[vi]. Segons el testimoni de Matilde Marcé, en aquell moment la part més progressista va passar a l'Ateneu de Cultura Popular, hereu de l'Harmonia.

El maig de 1926, el Centre Autonomista va haver de canviar de nom i dir-se Casino del Centro, sociedad cultural, industrial y agrícola. També van modificar els estatuts i van incloure: “Queda terminantemente prohibido hablar de política dentro de la Sociedad”. El president que va haver de fer tot això era Francesc Marcé. Eren els anys de la Dictadura de Primo de Rivera i l’entitat va resistir més de dos anys amb un nom i uns principis contraris a les directrius del Govern militar[vii].

El 8 d’abril de 1931, el president del Casino Joan Elias, envià una carta al Governador per demanar el retorn al nom anterior i un canvi d’estatuts que començava: “El Centro Autonomista de Hospitalet, Sociedad instructiva, industrial y agrícola, tiene por objeto: a) Propagar la autonomía de Cataluña (...)”. Es tractava d’una clara declaració de principis, quatre dies abans de les eleccions municipals, les primeres després de la Dictadura, que tothom sabia que eren un plebiscit sobre el règim polític.

La proclamació de la República, el 14 d’abril, va canviar la situació, i el maig es va acordar canviar de nom l’entitat per Centre Autonomista Republicà de l’Hospitalet.  Sembla que els nous nom i estatuts no es van aprovar fins l’octubre de 1932. El primer objectiu de l’entitat era:

“a) Defensar l’Estatut de Catalunya i el règim republicà, procurar el major desvetllament de l’esperit català, per a fer possibles i necessàries les convenients ampliacions de l’esmentat Estatut.”

Extraordinària foto del període republicà. També veiem que el coronament de l'edifici era diferent a l'actual.

Malgrat aquesta adscripció republicana, el dia 22 de juliol de 1936, després de derrotar el cop militar a Catalunya, el Casino fou assaltat (com el Centre Catòlic i el Foment Eulalienc), perquè s’interpretava que la Lliga havia fet costat als militars alçats contra la República. Durant la Guerra Civil, l’edifici va estar sota el control dels sindicats CNT i UGT.

Quan acabà la Guerra, el Casino fou ocupat breument per la Falange i va tornar a canviar de nom: va dir-se Casino Nacional (en castellà). Tot i ser considerada addicta al règim, les autoritats li tenien la recança que provocava tot el que procedia de la Lliga. Segons en Carles Santacana, el nou home fort de l’entitat i que va mantenir els lligams amb el poder polític va ser en Joan Layola[viii].

Programa de la festa major del 1948 del "Casino Nacional", l'actual Casino del Centre. Font: http://celh.cat.5comms.com/sites/default/files/2020-03/6-4_SEGLE%20XX.pdf

Les darreres dècades

Durant la postguerra el Casino va tornar a jugar el paper social i cultural d’espai de relacions de les famílies benestants del poble. Amb una gran diferència, però, que ja no era l'entitat d'un poble, era del barri del Centre. Al seu voltant havien sorgit i sorgien uns altres barris, amb els que no es tenia gens de relació.

L’organització de les festes majors ara era en competència amb l’altra gran entitat del barri del Centre (amb l’apèndix del que després es dirà Sant Josep): el Centre Catòlic. L’envelat del Casino era l’aparador més important de la ciutat i el lloc on es va gestar més d'un matrimoni.

Durant aquesta època, va ser l’entitat més important de la ciutat, la que tenia més socis, 366 en 1947[ix]. Les activitats eren diverses, des de les seccions esportives, destacant el hoquei, el teatre, els jocs de taula, etc. 

Un grup de joves amb inquietuds culturals i tarannà progressista, Alpha 63, van integrar-se al Casino l'any de la seva creació, 1963. Tanmateix, la convivència no fou possible, i van marxar abans d'un any.

Els canvis en els hàbits d’oci i a més de la necessitat de diners van fer que en la dècada de 1970 es dediqués l’espai del Casino a discoteca i bingo. Això va permetre entomar les obres de manteniment de l’edifici, especialment les de la façana lateral, descoberta per l’obertura de la Rambla Marina. També en aquells anys es va permetre que les dones fossin sòcies, com recorda Pilar Firmas, i va tenir el seu darrer canvi de nom, i ara es diu Casino del Centre.

L'any 1992 es van celebrar al Casino les Jornades sobre Associacionisme a l'Hospitalet, organitzades pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

Segons l’exposició organitzada pel mateix Casino amb motiu del seu 150 aniversari, l’any 1992 l’entitat comptava amb 250 socis i patia una disminució en les seves activitats. La incorporació d’altres associacions, com l’Esbart Dansaire (1992), la Coral Elisard Sala (1994) i la Penya Barcelonista El Repartidor (2003), així com la recuperació de la secció de bàsquet (1999), van revifar el Casino, sota la presidència d'Antoni Riera.

A hores d’ara, el Casino del Centre és una entitat ben arrelada a la ciutat, n’és la més antiga, i, alhora, ben lligada al seu pols actual. És l’escenari de moltes activitats socials i culturals, pròpies i d’altres associacions, com ara els actes de l’Espai de lletres; és un punt de trobada de la gent del barri Centre i de tota la ciutat. 

En Josep Miquel Goyta rep la Creu de Sant Jordi, el juliol de 2023.

Amb motiu del 150 aniversari, el Govern de la Generalitat va concedir al Casino la Creu de Sant Jordi. De ben segur que és un impuls per a 150 anys més de ser un protagonista en la història de l’Hospitalet.

Una altra fita de l'aniversari és la publicació d'un llibre, escrit per Adrià Tur, sobre la història del Casino. Si voleu aprofundir en el tema ja sabeu el que heu de fer.

Portada del llibre editat pel Casino, fet per Adrià Tur

 

---

[i] Les dades relatives a la seva fundació i desenvolupament procedeixen de 

MARCÉ, Francesc, "El Casino del Centro. Apuntes para su historia”, Boletín de Información Municipal, núm. 75, 3r trimestre 1972, pàg. 9-32  

MARCÉ, Matilde. Casino del Centre: 130 Anys a l'Hospitalet, 2003, inèdit.

MATAS, Pilar i PASTOR, Carmen. “Aproximació a l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del "Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats, núm. 4-5-, Estiu, 1990

TUR, Adrià. 150 anys fent Centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023

[ii] AMHL “Governació s. XIX-XX”

[iii] Vegeu  GARCIA, Agustí i SANTACANA, Carles.  Les Festes majors a L'Hospitalet: barris Centre i Sant Josep, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999, p. 39-45 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C2_FESTES_POBLE_TRANSFORMACIO.pdf

[iv] La Dinastía, 13-8-1884, pàg. 5047

[v] Diario de Barcelona, 12-8-1889, pàg. 9978

[vi] RIBAS, Josep. De la UEC al Club Muntanyenc, l'Hospitalet, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2002, pàg. 22-23 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C1-EXCURSIONISME-ANTECEDENTS.pdf

[vii] Arxiu del Govern Civil, Caixa 92, Expedient 929. Tota la información fins el 1932 procedeix d’aquesta font.

[viii] SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats. El franquisme a l'Hospitalet de Llobregat 1939-1951, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 228-237

[ix] Id, pàg. 236

 

COSME TODA. HISTÒRIA, PATRIMONI I ESPECULACIÓ A L'HOSPITALET

La indústria ceràmica a l’Hospitalet

El sector de les indústries de materials de construcció (maons, teules, rajoles, etc) va fer un salt endavant  molt important a l’Hospitalet en les dècades de 1860 i 1870. Tot i la gran importància i creixement del tèxtil, el sector ceràmic va assolir i es va mantenir al voltant del 25% de la contribució industrial[i].

Eren els anys del gran creixement urbanístic de Barcelona, que passà d’uns 190 mil habitants l’any 1860, fins a 327 mil l’any 1897. Els municipis agregats a Barcelona a partir d’aquell any, entre ells Sants i Les Corts, van passar entre les mateixes dues dates de 60 mil a 200 mil persones[ii]. En aquests quaranta anys la població s’havia duplicat.

Ens imaginem la gran demanda de materials per a construir edificis en aquells anys. L’Hospitalet era a prop, tenia aigua del Canal de la Infanta i de les canalitzacions que s’hi instal·laven en aquells anys. També tenia dues carreteres de bona qualitat i el ferrocarril. A més, el terreny era abundant en terres argiloses, que podien ser aprofitades en alguna ocasió.

En la dècada de 1850 apareixeren les primeres bòbiles al Centre i Santa Eulàlia. A partir de 1869, però, la gran concentració d’aquestes indústries va ser a la Carretera Provincial, l’actual Carrer Prat de la Riba, al futur barri de Sant Josep. Allà s’hi van instal·lar, l’any 1878 la bòbila de Joan Romeu i Escofet, el gegant del sector durant algunes dècades, i una mica més a dalt de l’anterior, la de Just Oliveras (que no era el de la Rambla). 

Fotografia de 1933

L’any 1883 començà a produir la fàbrica de Josep Batllori, especialitzada en balustres i elements decoratius. L’any 1884 endegaren la seva trajectòria les fàbriques de Josep Llopis i Cosme Toda. Ara en parlarem, acabem primer amb el context.

L’any 1889 es van establir tres bòbiles a la Carretera de Collblanc, de les que només una va tenir una vida llarga. A partir d’aquell moment, serà la zona del Samuntà, especialment la Florida, les Planes o Sanfeliu, les que atreguin la localització de la majoria d’aquesta mena de fàbriques. Resten algunes xemeneies, que en són testimoni.

Tota aquesta introducció és per a deixar ben clara la importància d’aquest sector a la nostra ciutat, de que aquest desenvolupament és un tret distintiu de la nostra història local. Malauradament, en el seu moment no es van fer les gestions oportunes i no es va portar aquí una seu del MNATEC sobre la indústria ceràmica, i a Esplugues van ser més llestos o van posar més ganes.

Cosme Toda

Cosme Toda i Vives (Vilanova de l’Escornalbou, 1854 – 1931) era un terrissaire que va arribar a l’Hospitalet vers 1870 i va treballar a la fàbrica de Romeu Escofet[iii]. Més tard es va instal·lar pel seu compte i finalment el 1883 fa el pas per crear una indústria ceràmica pròpia. Comprà uns terrenys a tocar de la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba) i encarregà l’edifici a l’arquitecte Marià Tomàs i Barba. Finalment, va donar d’alta, el juliol de 1884, dos forns per a fabricar teules, maons i rajoles, fent servir un generador de vapor de 6 cv[iv].

Al projecte de 1883 no hi era la casa del director, que sí apareix als dibuixos dels anuncis publicats a partir de 1908. Per tant, és entre aquests anys quan es va construir. Com la contigua de Can Llopis, es tracta d’un edifici de maó vist amb decoració abundant, com era habitual en l’època del Modernisme.

Casa del director de Cosme Toda

En Toda de seguida es va incorporar a la vida social i política de l’Hospitalet. L’any 1883 va encarregar la seva casa al recentment creat Carrer Perutxo, l’actual Roselles, a en Marià Tomàs. L’octubre de 1885 es va constituir el Comitè local del Partit Republicà Històric, i en Cosme Toda era el seu vicepresident[v]. Aquesta era la branca dels republicans seguidors d’Emilio Castelar, els més conservadors dins del republicanisme. 

Casa de Cosme Toda, l'actual núm. 25 del Carrer Roselles

Durant aquestes dècades de finals del segle XIX, l’empresa va mantenir dos forns. Era la quarta empresa en grandària de les onze que hi havia del sector ceràmic a la ciutat[vi]. El negoci prosperava i en 1898 l’empresa era capaç d’adjudicar-se el concurs per les “baldosas y tejas planas esmaltadas” destinades a l’escorxador de porcs de Barcelona[vii]. 

L’any 1899 es va publicar un reportatge gairebé publicitari, però en el que es proporcionen unes dades que deuen ser properes a la realitat: més de 80 treballadors, més d’un milió de peces produïdes a l’any, exportació a diversos països, més de 6 mil m2 de superfície, forns de sistema continu, matèria primera portada del Papiol, etc...[viii]

Un fet fonamental es produeix l’any 1901, quan es demana el permís per a instal·lar un forn Hoffman. Aquest tipus de forn va revolucionar el sector de la ceràmica, ja que substituïa els forns tradicionals per uns altres en forma de túnel, en el que els productes circulaven i s'aprofitava molt més l'energia necessària per a la cocció. 

L’expansió no només era quantitativa, sinó que el novembre de l’any 1913, Cosme Toda inscrivia la patent d’un “sistema de horno para la producción de productos cerámicos”[ix]. A partir d’aquell moment trobem anuncis d’altres empreses en els que afirmen com a reclam que fan servir el “sistema Cosme Toda”. 

La I Guerra Mundial també afavorí aquesta empresa, que va passar de tenir quatre forns abans del 1914 a tenir-ne cinc forns i una serra el 1918. L’expansió va continuar en els anys següents, a l’escalf del gran creixement demogràfic de l’àrea metropolitana de Barcelona i per tant del gran creixement de la construcció. L’any 1924, la fàbrica ja tenia set forns i la serra. Per aquest motiu, l’any anterior es va demanar el permís per a construir el gran edifici que conservem actualment.

L’edifici de 1923

El gener del 1933 es publicava un article dedicat a l’arquitectura industrial a una revista dirigida per en Ramon Puig, en el que es destacaven nou edificis fets en els anys anteriors per a il·lustrar l’evolució de “l’arquitectura a les fàbriques”. L’article, com tota la revista, és elogiosa amb les obres de l’estil més avantguardista, el Racionalisme.

“En les fàbriques fetes uns anys enrera, pels arquitectes Ricard Giralt, al Masnou, en Joaquim Aracil, a Cocentaina, n’lsidre Puig i Boada, a Gavà, n’Eusebi Bona, a Calella i en Ramon Puig-Gairalt, a Hospitalet, fàbrica Cosme Toda, veiem aquella influència a cercar una monumentalitat a base de la decoració, en canvi en les fetes darrerament a la nostra ciutat per en Lluís Bonet, tocant al Besòs (fàbrica dels Discos Poludor), la de n’Antoni Mª Ferrater (fàbrica de radiadors Mas Bagà), i la de n’Antoni Puig-Gairalt (fàbrica de perfumeria Myrurgia), s’hi troben ja els elements bàsics de la moderna estandardització, de l‘arquitectura feta a base de simplicitat, que tant bé harmonitza amb el fi al qual se les destinà.”[x]

Fotografia publicada en 1933.

El mateix Ramon Puig ens diu, en to crític, que al seu edifici hi havia una certa monumentalitat aconseguida amb elements decoratius. En realitat, en tenia ben pocs d’elements decoratius, sobretot si el comparem amb els edificis industrials de maó vist que s’havien fet en els anys immediatament anteriors, els anys del Modernisme: Trinxet, Gras o Trias.

L’any 1923, quan fou dissenyat aquest edifici, dominava a Catalunya el Noucentisme, en el que es combinava la modernitat pel que feia a la tecnologia amb la tradició en els aspectes estètics.

Fotografia publicada en 1933

El sistema constructiu és el de l’estructura interna de bigues i columnes de ferro, que ja s’havia imposat a l’arquitectura industrial però que trobava encara reticències en part dels professionals del ram. Això és especialment important si pensem que es tracta d’un edifici de PB + 3, i tres torratxes amb dues plantes més i un soterrani, que han de suportar el pes de maquinària i tones de materials.

El parament és de maó vist, amb unes pilastres adossades que trenquen la monotonia dels murs. Recorda la decoració remotament a l’arquitectura clàssica, però on havien de ser els capitells hi ha uns quadrats, i on hauria de ser l’entaulament, una petita cornisa amb una decoració que recorda a la que s’utilitzava en les fàbriques modernistes.

A les torratxes va afegir uns òculs cecs, la continuació de les pilastres, una cornisa i el cobriment amb una teulada a quatre aigües i dos gerros a cadascuna, potser la més important concessió a la decoració d’inspiració noucentista.

En general, ben pocs ornaments a un edifici sobri i massís. Tanmateix, en Puig, en el seu trànsit cap a l’avantguardisme, com hem vist abans, l’any 1932 va trobar que encara n’hi havia massa decoració. En qualsevol cas, la propera fàbrica d’Albert Germans, amb plànols signats l’any 1926, és d’un estil molt semblant. Els plànols, per cert, estan signats per Antoni Puig i Gairalt, encara que l’atribució al seu germà Ramon és generalitzada. 

Fotografia publicada en 1931

El nou edifici va permetre un gran salt endavant en la producció i la fàbrica va passar a tenir de set a tretze forns. En un reportatge sobre l’Hospitalet de l’any 1925 es deia: “La ceràmica també té gran increment a l'Hospitalet, podem esmentar per exemple, la fàbrica d'en Cosme Toda, única a Espanya, quant a qualitat, on es fabriquen tota classe de teules planes i àrabes de tots colors, envernissades i sense envernissar, escames pròpies per a cúpules de totes formes i colors; totxos planxats de tots diàmetres; teules; baldosins i tota classe de terrissa.”[xi]

Conflictes obrers

La mort del fundador, el 20 de juliol de 1931, va coincidir amb l’esclat d’un conflicte laboral. Des de feia anys la direcció de l’empresa la portaven els nebots del Cosme Toda, en Joan i en Cosme Miralles i Toda. En Cosme Miralles, per cert, va ser escollit com a regidor pel Districte II com a candidat de la Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador, en les eleccions municipals d’abril de 1931, les que van provocar la proclamació de la II República[xii].

La feina dels rajolers era molt dura. La que es feia a la intempèrie requeria molt d’esforç físic i sota les inclemències del temps. Tanmateix, la feina pitjor era la que es feia als forns, suportant unes condicions duríssimes i amb freqüents accidents. La llibertat d’associació que va permetre la nova República va obrir una finestra d’oportunitats al moviment obrer.

Font: La Ilustración obrera, julio, 1904.

A finals del juliol va començar una vaga en el sector ceràmic de l’Hospitalet, convocat pel sindicat Únic, la CNT. Demanaven els vaguistes pujades de sou, jornades de 48 hores setmanals, prohibició del treball a menors de 14 anys, etc. El conflicte es va allargar i enverinar amb comunicats contundents. Deia la premsa anarquista:

“Decíamos ya en nuestro manifiesto anterior que el alma negra de este conflicto lo era Cosme Toda. Y ahora, después de seis semanas de huelga, pódemos ratificar nuestro criterio; Cosme Toda (y al decir Cosme Toda nos referimos a las actuales propietarios de la que era fàbrica de este señor) es el único culpable de que este confilcto no se solucione satisfactoriamente, pues los demás son sus satélites, y amenazados, quizá, por él no se atreven a firmar las bases ni tienen la valentia de despojarse de la enojosa y bárbara tutela comercial en que los tiene sumidos.”[xiii]

Font: AMHL 101-U430-1931_044

Quatre patrons, “Vídua d’Antoni Puig, Vídua de Josep Oliveras, Francesc Batllori i Cosme Toda” van declarar que havien accedit a una part de les bases presentades el 4 de juliol pel Sindicat Únic de Treballadors de l’Hospitalet però no podien accedir a tot perquè si no deixarien de ser competitius i haurien de tancar[xiv]. No he trobat com va acabar el conflicte.

Arran del desplegament publicitari de l’empresa en 1931 i 1932 i la instal·lació de tretze electromotors (un per cada forn?) a finals d’aquell any podem pensar que van ser temps de prosperitat. També, però, van continuar els enfrontaments. Al maig de 1933 s’hi van produir tres episodis violents: tiroteig del mur, col·locació de dos “petards” a les finestres (que van ser trobats amb la metxa encesa) i troballa d’una bomba dins d’una caixa al recinte de la fàbrica[xv].

El fet és que el maig del 1935 la fàbrica va tancar, el que afectava, segons la premsa, a uns 110[xvi] o 200 treballadors[xvii]. No sabem si el motiu fou purament econòmic o hi havia un locaut patronal. El tancament continuava el març del 1936, encara que en aquell moment, amb les forces d’esquerra al poder, van haver intervencions de l’alcalde i del conseller de treball perquè se’n reobrís[xviii].

La Guerra civil

Els dies posteriors al 19 de juliol de 1936, moltes persones dels partits de dreta, de l’Església o de la patronal van patir la repressió per part dels grups més o menys incontrolats de diverses organitzacions polítiques i sindicals. Pel que fa a les empreses de l’Hospitalet, sabem que Caralt o Tecla Sala van patir la mort de més d’un dels seus propietaris o directius. En aquest context, trobem la següent notícia:

“Continuan en los calabozos municipales tres detenidos a disposición del Comité local de milicias antifascistas, que son Antonio Puig, Francisco Jornet y Cosme Toda. Los tres son fichados como fascistas significados."[xix].

Aquestes detencions a dependències oficials, controlades per les institucions republicanes, solien ser un mecanisme per a salvar la vida dels detinguts. De fet, sabem que Cosme Miralles va morir l’any 1975, per tant, la maniobra va reeixir.

Durant la Guerra Civil, la fàbrica, com totes, va ser col·lectivitzada. Tanmateix, no es va dedicar a la producció de maons i rajoles, sinó ala de bombes per aviació i artilleria, conjuntament amb les seves veïnes Llopis i Batllori. Per si algú tenia dubtes, la troballa de les restes de més de 60 projectils als túnels de la fàbrica, el març i l’abril de 2020, les va esvair. 

Els Tedax treient projectils dels túnels de Cosme Toda. Alguns d'aquests túnels foren utilitzats com refugis antiaeris durant la Guerra Civil. Malgrat això, no s'hi va fer res per a conservar-los.

Quan s’apropava el final de la Guerra, el 17 de novembre va ocórrer un episodi que va posar Cosme Toda i les fàbriques veïnes al centre de la història de l’Hospitalet i, fins i tot, de Catalunya. Un incendi va provocar que part de la munició emmagatzemada es disparés, però el perill era que el foc arribés a les grans quantitats  d’explosius que hi havia. Afortunadament això no va passar, perquè podia haver quedat tot destruït en molts metres a la rodona. La població, això sí, va ser evacuada. Us deixem amb l’article del que va ser testimoni i principal historiador del barri durant molt de temps, José Manuel Morales:

Les darreres dècades de la fàbrica

Joan i Cosme Miralles van tornar a prendre els regnes de l’empresa però van haver d’esperar uns mesos a que les autoritats retiressin el material bèl·lic, encara que hem vist que no van fer bé del tot. Vers el 1942 es reprèn la producció ceràmica, però amb carència de matèries primeres i sobretot d’energia. Només es podia treballar un dia a la setmana. Es va haver de recórrer a la instal·lació de vells motors d’explosió de cotxes o vaixells procedents de desballestaments.

L’any 1950 es transforma en “Fabricación Cerámica, S.A”. A partir de 1956 es va començar a fer experiments, a un laboratori construït per a aquesta funció, per a esmaltar una cara de les peces ceràmiques pròpies. Poc després es va muntar una petita fàbrica propera (Industrias Cerámicas y de Aislantes, S.A.) que comercialitzava la seva producció amb la marca Silicor. Va ser un boom a tot el món i va crear una moda arreu. 

A partir de 1957, es va eliminar el sistema d’elaboració del fang per decantació. Passaren de la fabricació de la via humida a la seca amb una torre d’atomització, premses hidràuliques, un assecador i forn-túnel, el que permetia reduir el temps, la mà d’obra i l’espai. Es van eliminar les basses de decantació, guanyant uns 12 mil m2.

 

En la dècada de 1960, superada l’època de l’autarquia, va començar la importació de materials d’Itàlia, França o Japó. L’any 1964, l’empresa s’incorporà al grup Zirconio, S.A. (amb seu a Vil·lareal), aportant  el 35% del capital total, ocupant en Cosme Miralles Borrás la presidència del Consell d’Administració. Més tard es van crear noves empreses, com Todagres, S.A., Porcelanosa, etc.

A finals de la dècada de 1970, la producció diària era de 10 mil m2, unes 570 mil rajoles al dia; el que significava 3.750.000 m2 l’any, unes 43.000 Tm. El 30% de la producció anava destinada a l’exportació. La fàbrica continuava incorporant millores, com el forn monostrat, l’any 1979. La plantilla era d’uns 150 operaris i 10 administratius/ves.

L’any 1977 es van dedicar 1000 m2 de la fàbrica a exposició dels productes propis i els que comercialitzaven. Potser és en aquest moment que van encarregar el mural ceràmic artístic a Joan Rifà.  

Fotografia de Natalia Piernas. Font: Cosme Toda, patrimonio industrial en l'Hospitalet

Malgrat que la situació de la fàbrica era bona, al llarg de la dècada de 1980 es va prenent la decisió de traslladar la producció i les instal·lacions van mantenir-se només amb funció comercial fins els primers anys del segle XXI.

"Pelotazo" immobiliari

L’espai ocupat per les fàbriques Batllori, Llopis i Cosme Toda és al centre del terme municipal de l’Hospitalet, amb molt bona comunicació amb el centre de la metròpoli. No van trigar en arribar els projectes immobiliaris, especialment si pensem en la bombolla que es va començar a generar arran de la Llei del Sòl de 1998.

El febrer de 1999 es va presentar un projecte, amb l’alcalde Corbacho i l’autor, l’arquitecte nordamericà Michael Graves. Segons la premsa, era un dels grans projectes de la ciutat per al segle XXI. S’havien de fer 250 habitatges i equipaments, sense gaire respecte per bona part del patrimoni de les tres fàbriques. Doncs, d’això, res de res. Com tants anuncis que es fan, a bombo i plateret, gens de realització.

L’aturada del projecte de Graves potser es degué a que la bombolla immobiliària anava creixent i les expectatives de guany es multiplicaven. Llavors, l’any 2007 s’aprovà un pla urbanístic, fet per l’ADU, del que la premsa local deia que “es construiran 885 habitatges, 597 de promoció privada i 288 de protegits, repartits en diferents edificis d’entre cinc i dotze plantes d’alçada. Els edificis tindran menys altura cap als carrers del Canigó i de Batllori i més cap al centre de l’espai”.

Aquest projecte en el que la quantitat de pisos s’havia multiplicat per 3,5, quedà aturat per la crisi. Però, ja se sap, això són cicles, i la fase expansionista tornà i el juny de 2016 l’alcaldessa, per no ser menys que Corbacho, va presentar in situ la gran promoció.

Les mobilitzacions contra aquest despropòsit van començar a finals del 2018 i es va crear una plataforma de persones i entitats anomenada Stop Massificació Cosme Toda. Es van fer mobilitzacions en dues línies: denunciar la gran quantitat de blocs i pisos que es volen construir i defensar el patrimoni històric. 

L'autor d'aquest article, fent declaracions per a la televisió sobre la destrucció del patrimoni que significarien les obres, el desembre de 2019.

La primera no ha tingut gens d’èxit. La segona, encara que s’han destruït gairebé tots els edificis i túnels no recollits en el PEPPA (les tres cases del director, les dues xemeneies i la gran nau de 1923), va aconseguir que es conservessin restes d’alguns forns, els que no hi eren a on s’havien d’aixecar blocs. 

El Grup Municipal d’En Comú Podem va presentar en novembre de 2022 un informe pericial en el que es diu que els blocs del Carrer Batllori no compleixen la normativa legal. Són massa alts i estan massa a prop entre ells, de tal forma que són fora de les normes d’assolellament. El Fran Villaescusa va fer un gran article sobre el tema. Ja veurem com acaba el contenciós.

---

[i] CASAS, Joan. La formació de la indústria de l’Hospitalet al s. XIX, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, p. 50. La contribució industrial era l’import que pagaven les empreses. És el principal indicador que tenim per conèixer la grandària que tenien.

[ii] TATJER, Mercè. “L’evolució de la població de Barcelona entre el 1860 i el 1897”, dins Història de Barcelona (vol. VI La ciutat industrial), Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 141.

[iii] Moltes dades del present article procedeixen del treball mecanografiat per Ramon Ybars, Història de la fàbrica Cosme Toda, dipositat a la biblioteca de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.

[iv] AHMH, Matrícula industrial 1885; caixa 22275

[v] La Publicidad, 2-11-1885, p. 1

[vi] AHMH, Matrícula industrial 1894-1895; caixa 22276

[vii] El Diario Catalán, 13-4-1898, p. 4

[viii] Revista ilustrada de banca, ferrocarriles, industria y seguros, 10-8-1899, p. 12-13

[ix] Industria e invenciones, 7-2-1914, p. 7

[x] Arquitectura i urbanisme, núm. 3, gener 1933, p. 34-35

[xi] La Veu de Catalunya, 9-9-1925, p. 9

[xii] La Vanguardia 14-4-1931, p. 12

[xiii] La Tierra, 12-9-1931, p. 2

[xiv] La Publicitat, 27-9-1931, p. 2

[xv] El Diluvio, 5-5-1933, p. 6; Luz, 7-5-1933, p. 13; Ahora, 8-5-1933, p.6; El Diluvio, 8-5-1933, p. 6

[xvi] El Diluvio, 20-8-1935, p. 11

[xvii] La Publicitat, 25-5-1935, p. 6

[xviii] El Diluvio, 10-3-1936, p. 13

[xix] El Diluvio, 31-7-1936, p. 9