PREGÓ DE LES FESTES DE SANT JAUME 2018

La Comissió d'Actes Culturals Mare de Déu dels Desamparats ha tingut la deferència de convidar-me a fer el pregó de les Festes de Sant Jaume 2018. Moltes gràcies! 
El pregó és el següent:

Bona tarda, a tots i a totes i moltes gràcies per convidar-me a fer el pregó de la Festa de Sant Jaume del 2018, tot i no ser de La Torrassa, i ni tan sols de Collblanc.

Jo vaig néixer a La Florida ja fa uns quants anys, i la meva vinculació amb Collblanc-Torrassa va començar aviat. Recordo anar de la mà de la meva mare, creuant el Torrent Gornal a una mena de granja als peus del Cementiri de Collblanc, on ara hi ha l’Escola Pere Lliscart, a comprar conills vius. Més tard els mataven a casa i a la cassola.

Després van venir les freqüents visites a l’ambulatori, fent aquells viatges en els autobusos vermells d’Autos Florida, el 5 i el 6. Encara em faig creus de com podien pujar pel Carrer Montseny tan plens com anaven.

A l’adolescència, quan tu esculls els teus camins, no sempre amb encert, ja vaig començar a sortir del meu barri amb creixent freqüència. I de tant en tant, venia  al barri del costat, als futbolins del Carrer Vinyeta, a alguns bars i discoteques, com la Island, etc. De ben segur que més d’un o una em mirà i pensà que el jovent d’ara, d’aquell ara de la primera meitat dels 80, era molt pitjor que quan ell o ella eren joves, com totes les generacions dels darrers 3.000 anys.

Des de fa 12 anys que faig de profe al Margarida Xirgu, que com sabeu, és a Collblanc. Ara ja m’accepteu una mica més? Sóc mig del barri; del barri o del districte?

Bé, això cal aclarir-ho. Com tots els forasters, jo em pensava que Collblanctorrassa, així, tot junt, era un barri, una única cosa. La meva percepció de la divisió del món la marcaven les associacions de veïns. Com que n’hi havia una de Collblanctorrassa, doncs això volia dir que era un únic barri. De seguida que vaig començar a aprofundir en la història i la realitat d’aquest territori i després d’un parell de respostes amb una mica de contundència en la línia, ei! que jo sóc de Collblanc, que sóc de la Torrassa, i a la inversa, ja vaig veure que ben bé no eren el mateix.

Després d’un quants anys de remenar papers als arxius, de llegir llibres i pantalles i d’escriure algunes pàgines, deixeu-me que faci algunes reflexions.

Collblanc-Torrassa sempre ha estat un barri de classe treballadora. Aquests barris són un turó entre la Riera Blanca i el Torrent Gornal. Té una història remota, que ens remet al Castell de Bellvís, del segle XII, després anomenat La Torrassa, a l’Hostal de Collblanc, del segle XVII, a la Carretera de Madrid, del segle XVIII, a la Torre Barrina, del segle XIX, etc... Però la història de la realitat actual comença quan l’any 1896 i 1902 es van crear els primers carrers de Collblanc i La Torrassa, respectivament.

Què estava passant en aquells moments? El creixement de Barcelona, que s’havia annexionat Sants el 1897. Les ciutats capitalistes i industrials creixien fins superar la seva frontera municipal i generaven grans àrees metropolitanes. I el turó del darrere de la Riera Blanca fou ocupat per habitatges de famílies de classe treballadora, fàbriques i sitials d’escombriaires. Però per poder construir una casa o un taller, abans algú ha de decidir que aquell terreny era edificable i que per allà havia de passar un carrer.

Els carrers eren creats pels mateixos propietaris dels terrenys que demanaven urbanitzar les seves parcel·les. Així, els vials que tenim avui, foren proposats pels germans Romaní, Climent Mas, Silvestre Pujós, el matrimoni Josep Farnés-Eugènia Casanovas, Esteve Creus, Josefa Costa, Joan Torns, els germans Graner, etc. Com heu pogut comprovar, a un dels nous carrers els batejaven amb els seus cognoms. La placa de la font de la Plaça Espanyola (del 1905) ens recorda que la iniciativa la tenien els propietaris.

Tot i que es van construir algunes cases burgeses, el districte es va omplir d’estatges per immigrants pobres. Les casetes, per molt petites que fossin, quedaven fora de les possibilitats  de la majoria de classe treballadora i es van imposar d’altres formes d’habitatges. Una que va tenir-hi molta implantació van ser els passadissos, que vers 1930 va arribar a ser més d’un terç dels seus habitatges. Encara en tenim alguns exemples. I per què es van fer tants carrers i tants edificis? Perquè entre 1915 i 1930 es va produir un veritable allau immigratori.

Entre aquestes dues dates Collblanc-Torrassa va passar de mil a 20 mil habitants, superant la quantitat d’habitants de la resta del municipi. Podem escriure molt sobre la més que difícil situació del districte en aquells anys. Només un apunt: l’agost de 1931 s’hi van produir casos de pesta bubònica. Sí, sí, d’aquella malaltia que durant segles havia estat el flagell més mortífer de la humanitat, que la transmetien les rates, de les que n’hi havia unes quantes als establiments dels escombriaires, als carrers sense clavegueres... Us feu una idea de com era el barri?

Com que una part significativa, però no majoritària, de la població del districte procedia de Múrcia va sorgir el mite de la Murcia Chica. Del Pont d’en Jordà se’n deia que era el pont més llarg del món, perquè anava de Catalunya a Múrcia, etc... Dels habitants de la Torrassa, perquè es va començar identificar tot el districte amb aquest nom, es va començar a dir, i a escriure, que eren tots uns immigrants murcians delinqüents, i a sobre, uns deien que eren esquirols i d’altres que eren anarquistes. La Torrassa era com... i ara penseu en un barri actual estigmatitzat per la pobresa, la delinqüència, etc...

I davant d’aquella situació, va sorgir una resposta: la dignitat sorgida de la consciència de classe. Davant la pobresa, el menyspreu, la ridiculització, el racisme, bona part de la població del barri va optar per associar-se i lluitar col·lectivament per rebutjar l’estigma i millorar les seves condicions de vida.

Durant el franquisme, un règim sanguinari i al servei del capital, el barri es va omplir de blocs. En uns carrers pensats per casetes es construïren edificis de 5, 6 o més plantes. Perquè es va produir el segon episodi immigratori, sobretot a partir de 1950. I es va arribar a més de 50 mil habitants, que no tenien ni el clavegueram, ni les escoles, ni els serveis mèdics, etc,  que aquesta població necessitava.

El Carrer Llobregat, l'any 1957

Un altre cop, la resposta col·lectiva i des de l’esquerra va ser l’únic fre al frenesí de totxos i beneficis per un grapat de famílies, ben arrelades als bancs i a les institucions franquistes, i que no vivien a la nostra ciutat, precisament. L’antifranquisme va revifar antigues entitats, com Pimpinela, o va crear-ne de noves, com l’Associació de Veïns, que foren l’eina de la lluita de la població contra l’agressió que patien. 

Com sabeu, el Parc de la Marquesa i la Torre Barrina foren físicament conquerits, okupats. Durant molts anys ha estat l’únic parc del districte gràcies a una acció ben contundent, per la qual avui, amb les lleis actuals, més d’una aniria a la presó (ves a saber si acusada de sedició) o més d’un rebria una multa equivalent al seu sou de cinc anys. Penseu en això la propera vegada que gaudiu de l’ombra dels seus arbres o jugueu en la pista o porteu als nets als jocs infantils. Allà volien posar més blocs. Afortunadament una bona part de la població va dir: No més blocs!

Però no només d’urbanisme vivien els moviments socials dels barris. Un dels objectius  principals que tenien era la recuperació i el foment de la cultura popular, i dins d’aquest gran conjunt destacaven les festes populars.

Les noves festes, impulsades des de les associacions de veïns, volien ocupar el carrer, que els franquistes deien que era seu, fer activitats gratuïtes, amb contingut lúdic però també cultural i amb un bocinet de reivindicació. En van portar a Charlie Rivel al Parc de la Marquesa! Aquest parc (bé, no n’hi havia cap d’altre espai on fer-ho) també va ser un dels escenaris del recuperat Carnestoltes, que també havia estat prohibit. També val la pena recordar que en una altra festa, en aquesta ocasió de caire polític, va visitar el Parc el gran poeta Rafael Alberti.

En els darrers 20 anys, Collblanc-Torrassa, la ciutat, el país, ha rebut el tercer episodi immigratori del darrer segle. En aquesta ocasió, de persones procedents de tot el món. Actualment, un 39% de la població del districte són persones nascudes a l’estranger, una proporció només superada per Ciutat Vella a Barcelona, un districte de Santa Coloma i un altre de Badalona en les grans ciutats catalanes. Un percentatge gairebé idèntic al de Florida-Les Planes i Pubilla Casas.

Això, en si mateix, no és cap problema. La procedència de les persones no implica cap conseqüència negativa. Ans al contrari, tots els estudis en ciències socials i naturals demostren que la diversitat és positiva i provoca síntesis que fan progressar espècies i cultures. El problema , com no, és la pobresa, especialment després de la crisi que esclatà el 2008, generada, recordem-ho pels banquers, i que la paguem nosaltres, la classe treballadora. Malauradament s’han repetit les situacions dels dos episodis anteriors, fruit de la pobresa, perquè la majoria de les persones que migren són pobres, i del desarrelament. I també malauradament, una part de la població autòctona, filla o neta d’immigrants en la seva major part, ha oblidat el que havien sentit a casa i han reaccionat amb certes dosis de racisme i xenofòbia.

La situació del districte presenta algunes dades preocupants. Una realitat és especialment aclaparadora. Com ja hem comentat, el districte amb carrers pensats per casetes i on es van fer i (com és possible que això no s’aturi!) es continuen fent blocs té la densitat de població més alta d’Europa. Bé, és una posició compartida amb La Florida-Les Planes, i a la que gairebé arriba Pubilla Casas.

En concret, Collblanc-Torrassa té 1 km2 i més de 50 mil habitants. Com sabeu perfectament les persones que hi viviu això no ajuda a la convivència. La manca d’espai per passar per les voreres, la proximitat dels pisos, les pilotes volant per sobre de la gent gran a les poques placetes que hi ha, les converses nocturnes les nits d’estiu als pocs bancs que s’han pogut instal·lar, etc. Les friccions entre veïns, entre generacions, entre competidors comercials que són habituals i normals, es multipliquen i engrandeixen.

Diu la dita que “panxa plena no té pena”. Malauradament, a sobre, no tenim la panxa gaire plena. La riquesa mitjana d’un habitant del districte és d’uns 9.100 €. Per sota, a l’Hospitalet, només són La Florida–Les Planes i Pubilla Casas amb uns 8.400 €. El barri del Centre supera els 13 mil € i el barri de Sant Ramon-Maternitat, per dir un de proper de Barcelona, supera els 17 mil €. Clar que més lluny encara és Pedralbes, amb 29 mil €., més de tres vegades més ric que Collblanc-Torrassa. Encara no he trobat les dades d’esperança de vida per barris de l’Hospitalet. Si comparem les que coneixem dels barris de Barcelona amb una renda semblant podríem dir que aquí voltaria els 79-80 anys, mentre que als barris rics arriba als 85 anys.

La resposta de la població davant aquesta situació no és com les del passat i inventem noves formes de lluita, però l’origen sempre és la dignitat de qui té consciència de classe. La de qui porta samarretes verdes i impedeix un desnonament, la de qui porta samarretes taronges i lluita per les pensions, la dels que cada dimecres defensen la sanitat pública a l’Hospital de Bellvitge, la dels que continuen dient “No més blocs!” aquí al districte o en contra dels plans urbanístics que són fora però ben a prop, com el PDU Granvia a l’Hospitalet i el CAUFEC a Esplugues.

Deixeu-me que faci un esment especial a la lluita per la defensa del patrimoni. El patrimoni no és només un una obra d’art. Probablement no hi hagi un element més important del patrimoni de Collblanc-Torrassa que un conjunt d’habitatges en passadís, perquè és el més representatiu del seu passat i present de barri obrer. Això no vol dir que no posem en valor el Castell de Bellvís, una fortalesa d’origen medieval, o Can Rigalt, una vil·la suburbana neopalladiana del segle XVIII, o els edificis i elements modernistes,noucentistes, racionalistes, etc... que tenim. Per cert, Bellvís i Can Rigalt, edificis d’un interès molt més enllà de les nostres fronteres, estan en un estat força lamentable. També hem de recollir el patrimoni immaterial, i, atenció, considerar l’espai no construït com un dels patrimonis més importants; és el bé més escàs i més preuat.

Castell de Bellvís, l'any 2018. Font: https://lhdigital.cat/web/

Per defensar el patrimoni, per millorar la vida de les persones del districte, tenim les eines: les entitats. Ara seré injust i de ben segur que m’oblido alguna, però cal recordar Akwaba, Itaca, l’Associació de Veïns, Joves per la Igualtat i la Solidaritat, el Punt Omnia, l’Ateneu Catalònia, els clubs esportius, les Ampas i la Coordinadora d’Ampas, els amics del Camí de Sant Jaume, les que agrupen persones de les diferents procedències... I també les entitats de ciutat que intervenim al districte, com ara el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, que, a tall d’exemple, estem treballant en dues exposicions que, si tot va bé, inaugurarem al barri en els propers mesos. I les institucions, com ara el Centre Cultural del districte, i les escoles, com la que ens acull.

Confio en que una de les conseqüències d’aquest pregó sigui que quan acabi l’espectacle que ve després, o com a molt tard demà a primera hora, aneu corrents a fer-vos socis o sòcies d’alguna entitat. Us podem garantir hores de feina i cap benefici econòmic, però compartireu experiències amb gent fantàstica i la satisfacció de fer un món millor, encara que sigui un trosset del món ben petit, amb prou feines d’un kilòmetre quadrat. Recordeu aquell eslògan del moviment ecologista: “pensa globalment, actua localment”.

No us creieu els sopars de duro de la propaganda neoliberal. Per tirar endavant, la gent pobre només ho podem fer agrupant-nos. La crisi no la hem provocat nosaltres perquè hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats, i per sortir-nos no ens hem de “reinventar”. Per una banda ens volen fer-nos sentir culpables de la nostra pobresa i per una altra volen que sentim menyspreu per les persones pobres i admiració per les riques. Volen que creiem que qui és ric o pobre és pels seus mèrits, i no és així.

Collblanc-La Torrassa és un lloc ben singular per tot això que hem comentat. Les coses que fem aquí poden tenir un impacte important molt més enllà. De fet, el model dels esplais i entitats del barri i la ciutat ja està tenint un impacte fora de la ciutat. El que fem als centres educatius de l’Hospitalet comença a ser un model arreu, malgrat les inqualificables acusacions d’adoctrinament, les retallades, etc.

Per tant, que les persones de la Comissió d’Actes Culturals Mare de Déu dels Desemparats, amb totes les entitats que col·laboren, dediquin esforços, recursos i sacrificis per fer una festa de barri només que pot provocar reconeixement i agraïment. Aquesta festa major és un exemple més d’activitat col·lectiva que impulsa el coneixement entre les persones del barri i per tant la seva convivència, que difon la cultura i afavoreix l’oci, que també hem de jugar, ballar i ens ho hem de passar bé, que ha d’haver temps per tot. Especialment la canalla, que de vegades no els i les escoltem i no recordem que el joc és part fonamental de la seva vida i la seva educació, és el seu dret.

Ha estat un pregó una mica seriós. Ja m’ho diuen els meus alumnes, que sóc un pesat, que em deixen parlar una estona i me’n vaig un parell de segles enrere. Volia posar en valor tot això que feu en organitzar una festa de barri, reconèixer la transcendència de fets aparentment banals, posar-me a la vostra disposició per col·laborar en allò que necessiteu. Esteu construint el barri i la seva convivència, i recordant, per si algú de vegades la posa en dubte, la seva dignitat.

Visca la Festa de Sant Jaume!