L'HOSPITALET EN 1925

Com era l'Hospitalet en 1925, 100 anys ençà? Molt diferent a com és ara, però ja havia començat a ser com és ara. Mirem de fer un repàs...

La Plaça Espanyola en una foto publicada en 1927

En primer lloc, parlem del territori. Feia 5 anys de la segregació de les més de 900 ha de la Marina. Però encara no s’havien segregat les 50 ha de Finestrelles. El terme municipal era, per tant, de 12,5 km2.

Plànol de l'Hospitalet vers 1915, abans de la segregació.

Encara que administrativament aquella part de la Marina fos de Barcelona, les vinculacions amb l'Hospitalet d'aquelles terres i aquelles gents no va canviar.

En segon lloc, parlem de la quantitat de persones, que en aquell moment creixia moltíssim. La població en 1925 era de 24 mil persones, i 10 anys abans era de 8.315. La població s’havia triplicat en 10 anys! 

Font: L'Espill, núm. 11, 15-5-1935

 

L'any 1925 era al bell mig del primer episodi immigratori de la Catalunya contemporània (1915-1930) i l'Hospitalet ve ser un dels seus principal escenaris. En termes relatius, va ser l'època de major creixement de la nostra història. Entre 1915 i 1936, la població local es va multiplicar per 6.

Dels 24 mil habitants, uns 14 mil (58%) vivien a Collblanc-la Torrassa, uns 4 mil a Santa Eulàlia i uns 6 mil al Centre-Sant Josep-la Marina. El municipi dividit en tres nuclis s’havia consolidat, i un dels nuclis secundaris havia esdevingut el més gran.

Plànol de l'Hospitalet vers 1923.

El creixement urbanístic va ser proporcional al de la població. El gran creixement, és clar, va ser a Collblanc-la Torrassa, després a Santa Eulàlia, en tercer lloc al que anomenem ara Centre-Sant Josep, després als masos i cases aïllades i finalment, a les incipients urbanitzacions del Samuntà.

El creixement de l'Hospitalet és el creixement de l'àrea metropolitana de Barcelona. Des del 1914, la neutralitat espanyola en la Gran Guerra va impulsar la industrialització i la immigració. Les obres del metro, a partir de l'estiu de 1921, i de l'Exposició Internacional, a partir de 1925, també en van contribuir.

La Plaça dels Pirineus en 1927.

Fins l’any 1926, el mecanisme de creació de teixit urbà era la petició del propietari. D’aquesta manera es va fer gairebé tot Collblanc-la Torrassa, bona part de Santa Eulàlia i Centre-Sant Josep. Com sabem, aquests propietaris donaven nom als nous carrers amb els seus cognoms. A partir de l’any següent es van haver de sotmetre a les directrius del Pla de Reforma Interior i Sanejament.

Urbanització de Pubilla Casas (1925)

Urbanitzacions de Collblanc-la Torrassa. L'any 1925 es van fer sis urbanitzacions, de la 19 a 22, la 6-C i la 6-D.

Com era l’habitatge en aquells moments? Com ara, bo pels rics i dolent pels pobres. Som al bell mig del boom dels passadissos. Un 32% dels habitatges construïts a Collblanc-la Torrassa del període 1915-1930 eren passadissos. 

Plànols de passadissos. Es veu l'estructura i l'alçat de la façana.

També tenim constància documental de barraquisme al voltant del Carrer Aprestadora de Santa Eulàlia i algun nucli a la Torrassa, especialment al llarg de la Riera Blanca.

Barraques a l'Hospitalet en una data i un lloc indeterminats. El carro i els porcs indiquen que era un nucli d'escombriaires. Font:AMHLAF0179677 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget 

De mica en mica, apareixen els primers blocs, de poques plantes encara. El més habitual és la caseta, de planta o planta i pis, sobretot a les urbanitzacions com la d’Antoni Cervalls (1922), que serà pionera a les Planes-la Florida, de Sanfeliu i Valeta (1924) a Sanfeliu, Faus (1925) pionera de Can Serra...

Estació del ferrocarril en 1927.

La Carretera de santa Eulàlia, també conegut com "carrer de la mitja galta".

L'any 1921 s'havia fundat una entitat anomenada Unión de inquilinos de Coll Blanc y Torrassa i un dels seus dirigents era Lorenzo Escudero. Escudero fou un personatge peculiar, líder de diverses iniciatives populars, conegut com "el apóstol de los murcianos", enemic polític de l'alcalde Tomás Giménez i futur regidor electe en la candidatura de la Coalició Republicana en les eleccions d'abril del 1931. Més endavant tornarem a parlar d'ell.

El problema de l'accés a l'habitatge digne és una de les manifestacions més pregones de la situació de pobresa i misèria en la que es troba una bona part de la població. Tenim molta documentació sobre l'acció de la beneficència municipal en 1924 i gener de 1925. A partir d'aquest moment desapareix. Què va desaparèixer, la pobresa o la beneficència?

Les expressions més punyents de pobresa que he trobat són aquests ajuts per poden enterrar als fills/es morts. Aquesta mena de documents, abundants en 1924, es deixaren de fer el gener de 1925. Val a dir que tots eren de famílies de Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia. Al Centre, les mutualitats cobrien aquestes contingències. Per tant, podem lligar la misèria a la immigració. Font: AMHL "Correspondència 1925"

En aquest moment no hi ha petjada documental del rebuig que provocava la població immigrant entre la població autòctona. Tanmateix, la virulència de l'esclat a partir de 1932 mostra que aquesta mentalitat s'havia covat anys enrere.

Les conduccions d’aigua potable es van estenent de mica en mica, a fonts públiques que l’ajuntament contracta amb la Societat d’Aigües de Barcelona, que ja té el monopoli, i que manté de forma deficient, segons podem veure en comunicacions d’aquesta empresa.

Instal·lacions de la Companyia d'Aigües a la Carretera de Collblanc en 1927.

 

Les clavegueres també són inexistents, i les aigües i residus fecals es filtren als aqüífers i són preses pel consum als pous. El resultat és que la febre tifoide tenia una certa prevalença entre la població. Aquell any, relativament bo, van morir 5 persones d’aquesta malaltia infecciosa i 35 de tuberculosi. La tuberculosi, la "pesta blanca", de la que gairebé no es parlava, com tampoc apareixen a la documentació, per raons diferents, les malalties venèries. 

L’agricultura era una activitat important i productiva. El Delta del Llobregat era probablement la zona agrícola més productiva d’Espanya. Terres de regadiu (gràcies al Canal de la Infanta i els pous artesians) que proporcionen diverses collites d’hortalisses o alfals que es venen sobretot a Barcelona però també s'exportaven a França.

La terra és de grans propietaris de Barcelona i d’alguns de l’Hospitalet. També hi ha masovers i arrendataris i unes desenes de jornalers del camp. A la Marina de l'Hospitalet i del que era l'Hospitalet hi havien més d'un centenar de cases i masies. El perill de les tempestes, com la del 18 de març, i els desbordaments era constant.

La Marina de l'Hospitalet al voltant de 1930. Font: AMHLAF0179605 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget

La indústria ha crescut molt en els darrers anys. El tèxtil és el sector principal (Trinxet, Rifà, Vilumara, Caralt, Trias...). L’any 1925 comença a produir Can Gomar, una fàbrica del ram de l’aigua. El sector de la ceràmica té una importància singular a l’Hospitalet. Precisament, 1925 es quan es posa en marxa la gran ampliació de Cosme Toda. 

Tintoreria Gabarró, a la Torrassa.

Però també destaquen empreses del metall (la Farga o Escorsa) o del sector químic (Sabadell i Henry, la primera refineria de petroli a Espanya, Brugarolas...), etc.

Més enllà de les grans empreses, n’hi havia desenes de tallers, com el de pirotècnia del Carrer Progrés, on va haver una explosió el juliol de 1925, en el que va morir una dona (de la que no sabem l’edat) i una nena de tretze anys i van resultar ferides una altra nena de 13 anys, dues nenes de 14 i un noi de 18.

També les activitats terciàries s’anaven desenvolupant, com l’empresa de transport Oliveras, que en el seu garatge de la Rambla, construït en aquell moment, en Puig i Gairalt utilitzà el formigó armat. Es concedí a Montserrat Farré el permís per instal·lar un sortidor de benzina.

La Botiga Nova en 1925

Una activitat molt singular i de gran impacte a la ciutat era la dels i de les escombriaires, que recollien els residus de les llars de Barcelona, els portaven a uns patis de Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa, on feien una separació i els reutilitzaven. Les deixalles orgàniques es feien servir per alimentar porcs, dels que hi havien milers a la ciutat. Sis anys més tard, hi haurà un brot de pesta, sobretot a la zona de barraques i escombriaires de Santa Eulàlia.

Abocador de residus, amb persones buscant i porcs menjant. Podria ser la zona de Santa Eulàlia. Font: AMHLAF0179676 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget

Després d'uns anys de màxima tensió social, en els que l'Hospitalet ha participat plenament en les mobilitzacions pacífiques i els fets del pistolerisme, la repressió de la Dictadura manté a la classe treballadora sotmesa i força immòbil. No tenim notícia de cap vaga durant 1925 i sí del tancament, l'octubre de l'any anterior, de la seu del Sindicat Únic, la CNT.

Els grups anarquistes s'organitzaren en la clandestinitat i gent com Severino Campos creen grups d'afinitat i organitzacions que poc després confluiran en la FAI. 

La majoria de les entitats i partits van continuar existint. Recordem que, inicialment, la dreta catalanista fins i tot va fer costat inicialment al dictador i que PSOE-UGT van fer alguna col·laboració amb el nou règim, que es presentava com provisional i regenerador.

L'abril de 1924 es va crear la Unión Patriótica, el partit afí al règim, mentre els partits que s'havien repartit el poder, Liberal i Conservador, desapareixien de facto. La Unión Patriótica, s'anava estenent de mica en mica i en 1928 van començar a treure una publicació quinzenal, La Voz de Hospitalet. Partits afins al règim, com el Partido Socialista Monárquico Obrero Alfonso XIII, començaven en 1925 a tenir una agrupació a la ciutat, en concret a Santa Eulàlia.

La seu de la Unión Patriótica era a la cruïlla de Baró de Maldà i Barcelona

El Centro Democrático Republicano, creat en 1901, era tolerat. La Harmonia, també, i per una banda assistien a les processons del Corpus i per altra programaven obres de teatre de Marcel·lí Domingo, el polític republicà que poc després conspirà contra la Dictadura i va haver d'exiliar-se. Una munió de mutualitats i cooperatives feien una extraordinària tasca de coixí social i cohesió de la classe treballadora.

Existien tres corals, una de les quals, de caire catalanista, va haver de canviar de nom de Doctor Robert a Hospitalense. La Societat Coral La Campestre demanà permís aquell any per construir la seva seu, l'edifici conegut com El Coro, enderrocat el 2017. La Campestre tenia bona relació amb el règim i l'any 1928 es va incorporar a la Unión Patriótica. El Centre Catòlic es trobava en expansió amb la nova seu de la Rambla en construcció.

El desembre de 1925, el govern, el Directori Militar, va ser substituït per un Directori Civil, amb una clara voluntat de perpetuar-se i seguint el model feixista italià. Una mostra d'aquest canvi va ser que el Centre Autonomista va haver de canviar de nom el maig del 1926 i va dir-se Casino del Centro.

L'alcalde era Tomás Giménez, propietari d'una serradora de marbre, que fou escollit l'octubre de 1923 en una sessió presidida pel comandant militar de l'Hospitalet. Seguint el decret del govern, Giménez, atenció a la frase, "ha de ser elegido Alcalde en votación secreta". Per què? Perquè entre els màxims contribuents, és a dir, els que pagaven més impostos, els més rics, era l'únic que tenia el títol de "bachiller".

 

Tomás Giménez. Font: AMHL 101 AF 0000023 /a.Autor desconegut/da

Qui acompanya a Giménez en el govern local? Destaquem a Esteve Carbó, el mestre Carbó, lligat al Partit Radical i a entitats musicals de Santa Eulàlia. L'home fort, però, de l'Ajuntament en aquell moment era Leopoldo Lomba. Qui era Lomba? Un advocat amb una carrera molt prometedora a Madrid, que es casà amb la filla d'uns marquesos, però que va desaparèixer de la vida pública i el trobem en 1925 com cap polític de la Unión Patriótica del Districte de Sant Feliu i regidor a l'Hospitalet.

Font: Mundo Gráfico, 3-5-1916

El gener, l'Ajuntament nomenà alcaldes honoraris al rei i la reina, i Giménez i un altre regidor se'n van anar a Madrid a l'acte d'homenatge als reis.

A canvi, el 3 de juny, dins de l'atapeït programa de la visita dels reis a Catalunya, la reina va visitar els dispensari de la Creu Roja de Collblanc i Santa Eulàlia. El desembre, un infant, de nom Ferran, va visitar la Remunta.

Font: La Hormiga de Oro, 11-6-1925

Amb l'oposició republicana i catalanista sotmesa i l'anarquista a la clandestinitat, la salsa política la posava Lorenzo Escudero. Segons Joan Camós, n'era del Partit Republicà Federal i denunciava públicament al ple municipal les que considerava irregularitats i corrupteles del govern de Giménez.

I saltà l'escàndol. El 23 de juny, el diari republicà El Diluvio publicà la notícia de que Escudero havia estat portat a un descampat per la força i amenaçat.

Aquest fet va provocar una denúncia contra Tomás Giménez per un presumpte segrest. Ho sabem perquè el Governador es va fer ressò i ho va explicar a la resta de periodistes amb els que es veia amb regularitat.

A finals de setembre, Lorenzo Escudero va anar a plantejar el seu cas davant el sots-secretari de Governació, a Madrid. Afirmà que l'alcalde, acompanyat de tres agents de policia "obligó al denunciante a ocupar un automóvil que condujo a todos ellos a despoblado, donde, obligando a descender al Sr. Escudero Lozano, que, en presencia de aquellos agentes fué insultado por el alcalde y escuchó de sus labios la amenaza
de ser maltratado de obra si persistía en abogar por la buena administración en aquel Ayuntamiento, cuyo presidente lo conminó, además, a que se ausente de la ciudad en lo que resta de mes." (El Sol, 25-9-195)

Des del Ministeri enviaren un telegrama al Governador Civil perquè esbrinés què havia passat. Ràpidament, aquell matí del dia 26, una comissió formada pel Comandant Militar, el rector, la majoria dels regidors i altres "personalitats" van visitar al Governador, el general Milans del Bosch, del que van treure una reafirmació de suport a Giménez. Ja veiem com va acabar la denúncia política. No sabem com va acabar la denúncia judicial. Segons Camós, el que va anar a la presó va ser Escudero.

Carta d'adhesió a Giménez per part d'Antoni Ceravalls, propietari de cases i promotor de la primera urbanització del que avui coneixem com les Planes. No dubta en qualificar a Escudero com "corrosivo Microbio". Font: AMHL "Correspondència 1925".

A la tarda es convocà una sessió extraordinària del consistori per proclamar l'adhesió a Giménez. Curiosament, un regidor es va abstenir, el que li va valdre la reprovació de la resta. La reunió, portada per en Lomba, va concloure amb l'acord de la petició del títol de ciutat. Es confirma que tot plegat va ser una maniobra de propaganda, en la que les connexions de Lomba a la Cort, van ajudar.

Els fets relacionats amb la concessió del títol de ciutat, el 15 de desembre, van acabar amb un acte d'homenatge a Tomás Giménez, el 23 de desembre. En aquell acte, possiblement sota els efluvis etílics, es van fer greus acusacions sobre els ajuntaments anteriors, especialment contra Just Oliveras, el que també va provocar visites al governador civil en defensa de l'ofès.

Foto posterior al banquet d'homenatge a Tomás Giménez, el desembre de 1925. Font: AMHL 901 AF 0000251 /a.Merletti /d.Família Tomás Giménez

Aquesta mena d'actes d'homenatge amb discursos  grandiloqüents, concessions de títols i medalles, etc. era un mecanisme habitual de propaganda del règim, dels ajuntaments al Dictador, de les institucions superiors a l'alcalde... El gener del 1926, l'Ajuntament decretà l'homenatge al Dictador, encara que no hi ha l'acord de declarar-ho fill predilecte, com diu una placa que ell mateix va inaugurar uns mesos més tard.

Durant tots aquests anys, es mantenia el tràgic rerefons de la Guerra del Marroc, que anava força malament per l'exèrcit espanyol fins que a mitjan de 1925 van començar les accions conjuntes de França i Espanya. Tenim diversos testimonis de nois de la ciutat que van haver d'anar-hi, fins i tot els rics. Abans del Desastre d'Annual, els rics pagaven i no anaven a Àfrica: eren els "soldats de quota". Després, els soldats de quota també hi foren portats.

L'hospitalenc Josep Maria Argente (el tercer per la dreta) a un "blocao" al Rif, a finals del 1924 o començaments de 1925. Font: Família Argente.

L'any 1925 s'inaugurà el sisè cinema en funcionament a la ciutat, l'Oliveras, al Centre, i es demana el permís del setè, a la Carretera de Collblanc i que va tenir com darrer nom, Continental. Al Centre n'hi havien dos més, a Collblanc-la Torrassa dos més també, i a Santa Eulàlia, el Victòria. L'oci per a moltes persones eren el cinema i els espectacles, sovint al mateix local. Els bars i les tabernes, on es jugava a cartes, de vegades amb jocs il·legals, i les entitats cobrien les diverses formes de vida social.

Les festes majors eren esdeveniments importants. Les tradicionals del poble eren al voltant de Sant Roc, a l'agost i les activitats eren promogudes per les entitats: Casino (encara Centre Autonomista), Harmonia, Centre Catòlic... Ja n'hi havia festes, a més de les del Centre, a Santa Eulàlia i a Collblanc-la Torrassa. 

Programa de festes de Santa Eulàlia de la Unió Hortènsia i un club de futbol. La Unió Hortènsia era una entitat creada el Mestre Carbó. Atenció a la importància social que ja tenia el futbol. Font: AMHL "Correspondència 1925"

Si entrem en pàgina de successos, la premsa venia farcida. Per exemple, informa de que l'1 de maig, un individu, qualificat com a boig, es va voler fer amb el control d'una locomotora a l'estació de l'Hospitalet.

També podem ressenyar que, el juny, el recaptador d'impostos municipal va desaparèixer amb les 3.011 pessetes corresponents a les parades del Mercat de Collblanc.

El 1925 va ser un any carregat de tota mena de fets, habituals o extraordinaris. Va tenir, fins i tot un terratrèmol, l'11 d'octubre, que va provocar, segons la premsa, el pànic entre els veïns i les veïnes, que van sortir massivament al carrer. 

 

 

 

DE 70 A 37,5 HORAS. L'EVOLUCIÓ DE LA JORNADA LABORAL.

La reducció de la jornada laboral ha estat una reivindicació clàssica del moviment obrer i de l'esquerra. En les primeres dècades del capitalisme, les jornades de dones i homes, nenes i nens podien ser de més de 12 a 14 hores diàries, sis dies a la setmana, per un sou de misèria.

A l'Hospitalet, com a tot arreu, la reducció de jornada era una de les principals peticions en totes les mobilitzacions obreristes. Aquestes accions eren possibles perquè la classe obrera estava organitzada en societats, ateneus, cooperatives, mutualitats, corals, sindicats i partits polítics d’esquerres. L'organització i la mobilització han aconseguit i aconsegueixen encara que tinguem unes condicions de treball i de vida dignes.

Pancarta a Melbourne (1856). Font: Viquipèdia.

A finals de 1854, els obrers de La Aprestadora Española van fer una vaga amb la que van aconseguir una jornada d'11 hores. Això vol dir que abans era superior, d'unes 70 hores setmanals.

En novembre i desembre de 1871 els obrers alfareros de Barcelona i rodalia van fer una vaga en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores diàries. Els terrissaires de l'Hospitalet i uns quants pobles més demanaren, el juliol de 1873, la jornada de 8 hores.

Al camp, la situació era també molt dolenta o pitjor. Després de la vaga de 1893, els jornalers del Barcelonès van aconseguir jornades de dotze hores del maig al juliol, onze hores l’abril i l’agost i nou hores la resta de l’any. Insisteixo, si aquest era l'acord, això vol dir que abans en treballaven més hores.

Font: La Ilustración obrera, 19-3-1904

La jornada de 8 hores fou la gran reivindicació del moviment obrer durant dècades. Treballar 48 hores a la setmana era l'objectiu. Finalment, es va aconseguir la llei de les 8 hores arran la gran vaga general de l'àrea de Barcelona, coneguda com vaga de la Canadenca, l'any 1919.

La classe treballadora de l'Hospitalet va participar plenament en la vaga de la Canadenca, començant pel Transformador de la Torrassa, que pertanyia a l'empresa en la que va començar la mobilització.

Poc després, el novembre de 1919, a la Conferència de Washington en la que va ser creada l'Organització Internacional del Treball (OIT), es va ratificar aquest objectiu: 8 hores al dia i 48 a la setmana.

Malauradament, la llei del 1919 i les directrius de l'OIT es van complir més aviat poc. A la Tecla Sala, l'any 1920, la jornada era de 9 hores al dia i 4,5 els dissabtes; és a dir, un total de 49,5 hores setmanals.

Va ser la II República, amb Largo Caballero (el Lenin espanyol) al capdavant del Ministeri de Treball qui va reprendre el tema i va tornar a imposar la jornada de 8 hores amb una llei el juliol de 1931.

Font: Transporte, juny 1931.

La reacció franquista va liquidar els avenços socials republicans. Al Fuero del Trabajo, la primera llei fonamental, del 1938, es deia que l'Estat havia de limitar convenientment la duració de la jornada, però no posava cap limitació global.

Durant el franquisme, amb uns sindicats oficials al servei dels empresaris, les condicions de treball eren molt dures. Al camp es va tornar al treball "de sol a sol". A les fàbriques, jornades llargues i, donada la pobresa general, allargades si es podia amb hores extres. 

A Tecla Sala, l'any 1959 la jornada setmanal era de 48 hores i les hores extres, habituals. En 1971, una assemblea a la INDO, al marge del sindicat vertical oficial, demanava que les hores de feina setmanals baixessin a 44. Puc aportar el testimoni de la meva infantesa, en la que jo veia al meu pare només els caps de setmana.

La Llei de Relacions Laborals de 1976 va limitar la jornada a 44 hores setmanals, en un context d'un moviment obrer molt actiu, i amb la por del règim franquista agonitzant a un antifranquisme liderat pels comunistes. L'Estatut dels Treballadors de 1980 la va baixar a 42/43 hores.

Una de les primeres mesures del PSOE al poder, encara amb l'impuls esquerranós que els va durar poc, va ser la de decretar la jornada laboral de les 40 hores setmanals, el desembre de 1982. La patronal va reaccionar anunciant l'Apocalipsi, per cert.

Govern i sindicats signen la reducció de la jornada laboral el desembre de 2024.

Ara, l'equip de la ministra Yolanda Díaz intenta que s'aprovi la nova reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Davant la reacció patronal i de la dreta, amb els mateixos arguments del segle XIX, els drets de la classe treballadora intenten ampliar-se, gràcies al moviment obrer, sindicats i forces d'esquerra.

Fatxes de tota mena, podeu fer tota la propaganda que vulgueu, però si ara no treballeu entre 70 a 80 hores a la setmana per sous de misèria és gràcies a l'esquerra política que recull les reivindicacions obreristes.

LES PRIMERES ASSOCIACIONS DE LLOGATERES

L'habitatge, avui reconegut com un dret, ha estat un greu problema per a la classe treballadora. El capital el veu com un negoci i la classe obrera com una necessitat que costa de cobrir.

Imatge de denúncia de la situació al Districte V de Barcelona (Barrio chino) a A.C. Documentos de actividad contemporánea, núm. 6, 1932, pàg. 31.

Com amb la resta de problemes, les persones de classe treballadora han trobat que associant-se tenen possibilitats d'enfrontar-se amb èxit amb el poderós capital.

La pionera, de 1904

Al web del Sindicat de Llogateres situen les primeres mobilitzacions de llogaters/es (inquilinos/as) al País Basc, amb una vaga de lloguers en 1903 i una primera associació en Bilbao, l'estiu de 1904.

Al mateix moment, o abans, s'estava creant una altra associació d'aquesta mena a Barcelona. A La Publicidad de l'11 d'abril de 1904 es va publicar:

"Ha quedado definitivamente constituída la Sociedad obrera de inquilinos La Unión, la cual hace un  llamamiento á todos los trabajadores inquilinos de Barcelona para que acudan á agruparse bajo el lema de defensa ante los atropellos y abusos que por parte de los propietarios y agencias son objeto. Las inscripciones se hacen cada noche (...), en la calle del Hospital, 105, café Filipino."

Una de les seves primeres accions va ser crear una comissió que atendria (al café de París, al carrer del Carme) a les presones citades a judici per executar un desnonament (El Diluvio, 25-4-1904). A La Ilustración Obrera del 28 de maig de 1904, podem llegir:

"La Sociedad obrera de inquilinos, ha hecho pública una comunicación en la que aparecen, en lineas generales, los propósitos que persigue en favor de la clase trabajadora.

Aspira á contrarrestar, con la unión de todos los obreros
la influencia de las Agencias de desahucios, para evitar las  arbitrariedades que hoy son cosa corriente.

Servirán de norma á esta Sociedad los reglamentos de las similares que funcionan en el extranjero. El acto que celebró el último domingo en un café de la calle del Carmen, (...)."

La derrota en la vaga general del 1902 havia deixat afeblit el moviment obrer català. "La huelga general en Barcelona. Aspecto de las Ramblas el día 18 del actual, según apunte del natural. Remitido por nuestro corresponsal", Nuevo Mundo, 26-2-1902

Segons La Publicidad de l'11 de juny, aquesta convocatòria fou penjada per les parets de Barcelona:

"La desmesurada ambición de los propietarios por una parte, la tremenda crisi de trabajo por otra, y la elevación progresiva y sistemática de los artículos de primera necesidad, son factores más que suficientes para inducirnos á que nos preocupemos de nosotros mismos.

Los deshaucios están á la orden del día. Para poder alquilar una habitación antihigiénica y antiestética hace falta ser capitalista, puesto que los propietarios cada día exigen depósitos más cuantiosos. Sin un esfuerzo supremo de los inquilinos todos, pronto tendremos que emigrar al Sahara.

Se hace necesario, es de imperiosa necesidad, el que respondàis como un solo hombre al llamamiento que se os hace; es de suma importancia, de capital importancia vuestra presencia al gran meeting que tendrá lugar el domingo 12 de junio, á las 9 de la mañana, en el teatro Circo Español."

El dinar de l'obrer (1911), de Francesc Sardà.

La notícia de la nova entitat arribà a la premsa de Madrid després de l'esmentat míting celebrat el 12 de juny. A El Imparcial del 13 de juny de 1904, es feia la crònica:

"Los oradores, que han sido muchos y de diferentes oficios, han atacado el derecho de propiedad, calificandolo de fuente de injusticia y causa de la infelicidad de los trabajadores. 

Han abogado también por el abaratamiento de los alquileres y por la supresión del procedimiento de desahucio, proclamando la unión para la resistencia al pago, organizada por barrios, hasta llegar á la huelga de inquilinos del mundo entero. (...)

Se hizo una colecta para atender á los gastos que el proyecto [la societat de llogaters] originase, y se acordó telegrafiar al ministro de Gracia y Justicia pidiéndole quo ordene una visita de inspección que impida las irregularidades que, según los obreros inquilinos, se cometen en algunos juzgados municipales á favor de los propietarios. (...)

La concurrencia ha sido extraordinaria, pudiendo asegurarse que no ha dejado de asistir ningún libertario."

L'adscripció del moviment en l'anarquisme podria ser un mecanisme de desprestigi de la premsa de l'època. Entre les persones intervinents era la Teresa Claramunt, de indiscutible trajectòria anarquista, el que confirmaria el protagonisme de les organitzacions d'aquesta ideologia.

A aquest primer míting, la presència de l'exèrcit i la guàrdia civil va ser important. Als actes següents, la repressió va ser més dura. Segons es relata a La Revista blanca de l'1 de setembre, dos mítings al Camp del Grassot i el Clot, els dies 9 i 13 d'agost, van ser suspesos quan el delegat guvernatiu va trobar subversives algunes afirmacions i, fins i tot, es van produir detencions.

Segons publicava El Diluvio, el 5 de juliol, la societat havia intervingut en 71 desnonaments, aconseguint aturar-ne 15 de famílies i 11 de tallers.

El diari El Universo del 7 de setembre (com El Diluvio o la Publicitat) publicà el següent:

"La Sociedad de inquilinos contra el desahucio, compuesta de anarquistas, cuyo objeto era atraerse las clases proletarias para en un momento dado hacer que se negasen á pagar los alquileres de sus casas 15 ó 20.000 obreros, no pudiendo vencer las dificultades que se le han opuesto en el Gobierno civil, ha acordado disolverse."

Fos per la persecució política, fos perquè no van aconseguir un gran seguiment, el cas és que l'entitat va durar només uns mesos. 

La pionera a l'Hospitalet

L'Hospitalet va tenir un gran creixement demogràfic en les primeres dècades del segle XX, especialment entre 1915 i 1930, i els problemes d'habitatge de la classe treballadora immigrant es van agreujar molt.

Per una banda, es van estendre diverses formes d'habitatge que fregava o era per sobre del llindar de la dignitat: passadissos, habitacions llogades, barraques...

El barri que va créixer més i on es manifestaven més durament aquests problemes va ser Collblanc-la Torrassa. En 1921 fou fundada una entitat anomenada Unión de inquilinos de Coll Blanc y Torrassa i un dels seus dirigents era Lorenzo Escudero. Escudero fou un personatge peculiar, líder de diverses iniciatives populars, conegut com "el apóstol de los murcianos", enemic polític de l'alcalde Tomás Giménez i futur regidor electe en la candidatura de la Coalició Republicana en les eleccions d'abril del 1931.

L'any 1924 es va crear la Unión Obrera de la Vivienda Propia, que agrupava a petits propietaris que compraren terrenys a l'Hospitalet per fer-se la casa. Part dels propietaris eren persones amb pocs immobles, no eren, com ara diem, grans tenidors. També existia una cambra de la propietat local. 

La lluita de classes es manifestava de forma dura també en el terreny de l'habitatge, i va esclatar amb la vaga de lloguers de 1931.

 

LES PRIMERES CASES DE PUBILLA CASES

En els darrers temps hem celebrat el centenari o cinquantenari d'alguns barris de l'Hospitalet. En la majoria dels casos, escollim la data de l'arribada dels primers habitants com el del naixement del barri. En el cas de Pubilla Cases, és una mica més complicat.

Carrer Churruca, l'any 1959. Encara no s'havien imposat els blocs a Pubilla Cases. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

Com ja hem comentat en altres articles, l'any 1925 pot ser considerat l'any inicial perquè és quan es fa un primer projecte d'urbanització de la zona, "de la finca Ca la Casas", promogut pels propietaris i signat per Antoni Puig i Gairalt.

És gairebé segur que l'autor real fos en Ramon Puig i Gairalt, però per possibles incompatibilitats, ja que era arquitecte municipal, el projecte fou signat pel seu germà Antoni.No és lúnic cas. Font: Arxiu de l'Hospitalet

L'any següent, aquest projecte va quedar incorporat al Pla d'Eixample i Sanejament del conjunt de la ciutat, elaborat per en Ramon Puig i Gairalt.

Però, quan va començar l'ocupació de les parcel·les d'aquesta urbanització concebuda com ciutat-jardí obrera amb carrers en disposició radial? Doncs, les primeres casetes de la nova urbanització no van arribar fins a 1930. 

Per tant, podem considerar la casa de Modesto Martín, al carrer Margaritas (actual Empúries) als "terrenos de la Urbanizacion Pubilla Casas" la primera del barri. El permís de construcció fou concedit el març de 1930 i imaginem que al llarg d'aquell any van anar a viure-hi.

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 6210.

Foto actual del Carrer Empúries. Si aquesta no és la primera casa del barri, és una de molt semblant.

De l'any 1930 només conservem una altra casa, la d'Antoni Bosch, al mateix carrer.

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 6706.

La següent petició ja és de 1931, la d'Antoni Martínez, al carrer Malvarrosas (actual Simancas). Veiem que els carrers de la ciutat-jardí van rebre noms vegetals, però en 1946, alguns van ser canviats (vegeu la història del nomenclàtor).

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 7355.

Diverses reflexions. Ja veiem la tipologia de les primeres casetes del barri, les previstes en la ciutat-jardí, per les que es van fer parcel·les petites i carrers estrets en disposició radial. Encara queden algunes.

Carrer Floridablanca (originalment, Crisantemos).

També veiem que va costar que comencés l'ocupació de les parcel·les, des del 1926 fins el 1930 i després que la construcció de cases al barri durant la dècada de 1930 va ser lenta i escassa, segurament perquè era un temps de crisi econòmica.

A un dels plànols de les cases advertim que no hi havia clavegueres i que les aigües brutes anaven a foses sèptiques. Això provocava problemes de salut pública.

En definitiva, potser haurem d'esperar al 2030 per fer el centenari de Pubilla Cases.

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

L'"ENTRISME" POLÍTIC AL TARDOFRANQUISME. CAPDEVILA, PERELLÓ, MIRÓ I CODINA

És prou conegut que una de les estratègies del moviment obrer antifranquista en el tardofranquisme va ser l'"entrisme", és a dir, entrar en les institucions franquistes, el sindicat vertical, per aprofitar-lo en la seva defensa dels interessos de la classe treballadora i d'erosió de la dictadura.

Ángel Rozas, militant comunista i resident a Collblanc, va ocupar càrrecs en el sindicat vertical entre 1954 i 1958 i va estar a punt de ser procurador en Corts pel terç sindical. Només la seva primera detenció, en 1958, ho va impedir.

El PSUC i CC.OO. (a partir de la seva fundació en 1964) van practicar aquesta estratègia, mentre que altres partits i sindicat es negaven, interpretant que era una forma col·laboració amb el règim franquista.

Les associacions de veïns, d'alguna manera també significaven un aprofitament de les possibilitats legals de la Llei d'Associacions a partir de 1965.

En vista de l'èxit d'aquestes pràctiques, Bandera Roja i l'Assemblea de Catalunya van impulsar la candidatura d'un obrer antifranquista per a les eleccions pel terç familiar de Barcelona, l'octubre de 1973.

Aquell any 1973 els barris començaven a bullir i la protesta arribava als mateixos plens municipals. Des del govern es va entendre que una etapa política havia canviat i els alcaldes de Barcelona i l'Hospitalet van ser cessats amb poques setmanes de diferència.

Si voleu saber més sobre la trajectòria política de Vicenç Capdevila, podeu llegir aquest llibre, que també es troba en línia, clicant aquí.

A l'Hospitalet, la persona escollida per navegar en aquell tumultuós oceà va ser en Vicenç Capdevila. Això va ser una sort per la ciutat, perquè el penúltim alcalde del franquisme no era ideològicament franquista. 

Capdevila va haver de mantenir tota la parafernàlia del règim, però va governar en el sentit oposat als principis del règim, amb els límits de la legalitat del moment.

Des del punt de vista urbanístic, va ser un aliat dels moviments veïnals i va contribuir a frenar els abusos a Bellvitge o Can Serra, a més d'aturar un nou polígon a Pedrosa. Es pot afirmar que des del punt de vista urbanístic va tenir una influència més positiva que Corbacho o Marín.

En l'àmbit cultural i educatiu ja havia fet bona feina en la seva etapa de regidor del ram (1964-1971) i també va destacar en els seus anys de mandat.

Quan Capdevila va deixar l'alcaldia per ser candidat al Congrés per la UCD, el va substituir en Joan Perelló, d'un perfil semblant, en absolut d'ideologia franquista. La seva tasca va ser molt més difícil, en uns anys de democràcia però d'ajuntaments no democràtics, amb una crisi econòmica galopant...

Els alcaldes Capdevila (1973-1977) i Perelló (1977-1979) es van envoltar de joves del barri del Centre i els van oferir càrrecs polítics i tècnics, des dels quals també van contribuir a millorar la situació de la ciutat. 

Eren joves amb estudis superiors d'origen social de classe treballadora qualificada o petitburgesa. Hem de pensar que en els anys 60's i principis dels 70's no tothom accedia a la universitat.

Sí, eren càrrecs polítics del franquisme i no eren d'ideologia franquista. Se'ls havia presentat l'opció de fer una mena d'entrisme polític, sense haver planificat l'estratègia, però de forma similar a la que d'altres havien planificat, i van aprofitar l'avinentesa. 

Entre d'altres, destaquem a dos homes que van ser regidors i tinents d'alcalde. Francesc Codina, al que li va encarregar Capdevila la creació del Patronat Municipal d'Esports en 1974. Joan Miró havia estat un dels fundadors de l'associació Aplha 63 i va impulsar el Patronat de Cultura o el model d'aules de cultura pels barris.

La família de Joan Miró recull el premi de Fill Insurrecte Predilecte a títol pòstum el febrer de 2025, a l'acte organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

En els projectes dels patronats esmentats també van participar altres joves, amb càrrecs municipals (Joan Torres, Joan Francesc Marco, Amadeu Joan, Toni Gendre...) o sense càrrecs municipals (Joan Soto...), els quals eren més aviat antifranquistes.

No puc deixar de recordar altres noms de fora de l'Hospitalet, com Fabià Estapé o Joan Antoni Solans, que també van ocupar càrrecs en institucions franquistes, sense ser ideològicament franquistes en absolut, i que van fer una tasca extraordinàriament positiva, dins de les possibilitats del moment.

En resum, Capdevila, Perelló i alguns dels seus regidors, com Codina o Miró, van fer una bona feina per la ciutat, amb les grans limitacions del moment polític que els va tocar. A d'altres poblacions van haver de patir governs locals franquistes fins al final, amb el que això va significar. Afortunadament, a l'Hospitalet no va ser així.

 

US PROPOSO UN JOC. ENDEVINEU DE QUIN PAÍS SÓN.

Us proposo un joc. Reproduiré testimonis de persones que han protagonitzat migracions a l’Hospitalet i heu d'endevinar el seu país d’origen segons el que diuen o com ho diuen. Ànim!

1. “Nos costó mucho al principio. Al fin y al cabo, nos habíamos separado de personas que desde que has nacido, has vivido con ellas y uno lo siente, claro. Aquí nos encontramos con todo desconocido, sin ninguna amistad, con gente y costumbres tan distintas...”

2. “Ha habido un recorrido de la gente, que ha sido grandísimo para conseguir algo, sea como sea. Hemos dejado algo de la salud y las penas de varios años en el piso. Por eso, ahora nos sentimos orgullosos de tenerlo. Con él, como quien dice, comenzamos a vivir.”

3. “Hemos vivido momentos bien duros desde la llegada. Ahora, después de haberlos pasado, se puede pensar en ellos con más tranquilidad. Muchos ya nos hemos acostumbrado. Pero ha habido algunos que no se han podido adaptar.”

4. “Muchos de los que se han ido yo creo que han obrado mal, porque cuando venían de vacaciones sólo contaban el oro y el moro de lo bien que les iba por la capital o por el extranjero, pero no contaban las dificultades que pasaban ni que tenían que hacer los trabajos más duros, de peón, o de la mala vivienda.”

5. “Yo me vine por necesidad, y yo pienso que, si hicieran una reforma agraria como es debido, muchos nos volveríamos a nuestra tierra. A mí la ciudad no me atrae, creo que vivir en una población pequeña es mejor. Aquí no nos comunicamos, estamos aislados y estos pisos parecen nichos.”

Heu endevinat de quin país són aquestes persones? De Perú, Equador, República Dominicana, Colòmbia...? 

Acte de presentació de l'XI Forum de les Cultures de l'Hospitalet, el maig de 2025.

Doncs, totes cinc són... de diferents parts d’Espanya (Andalusia, Castella, Galícia, etc.).

Són testimonis de persones que vivien a Can Serra, recollits i publicats en 1986 en la gran obra d’en Jaume Botey Cinquanta-quatre relats d’immigració.

Amb aquest “joc” intento mostrar que les dificultats de viure una migració són universals, i que bona part dels problemes que pateixen moltes persones ara són molt semblants als problemes que van patir els i les immigrants de fa seixanta anys.

La meva família va viure uns anys en una habitació amb dret a cuina a Pubilla Casas. Moltes persones van viure a coves i barraques, van treballar en l’economia submergida, van ser explotades en fàbriques...

Amb aquest “joc” intento mostrar que a l’Hospitalet som classe treballadora i que, com deia en Jaume Botey: “Catalunya ha estat enriquida, que l’immigrat li ha aportat nous valors”, el/la de les dècades de 1950 o 1960 i el/la de les dècades de 2010 o 2020.

 

Aquest article va ser publicat a Periódico Latino Extra, al número de març de 2025.