NO CAL UN TÍTOL CONCEDIT PER UN REI PER SER UNA CIUTAT

El 15 de desembre de 1925, ara fa noranta anys, un decret del govern espanyol concedia a l’Hospitalet el títol de ciutat.  El decret  deia així:

"S.M. el rey (q.D.g.) se ha servido expedir por este Ministerio el Real Decreto siguiente:

Queriendo dar una prueba de mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía, vengo a concederle el título de Ciudad.

Dado en Palacio, a quince de diciembre de mil novecientos veinticinco.

El Ministro de la Gobernación, Severiano Martínez Anido."

El Carrer Rossend Arús en les primeres dècades del segle XX.

Aquest fet em sembla d’una importància mínima i només és destacable per la seva ridiculesa i per formar part dels deliris de l'alcalde del moment i de la seva propaganda política. Intentaré argumentar-ho.

Primer, la qualitat de ser ciutat no és ni millor ni pitjor que ser un poble, i per tant no mereix ser motiu de la concessió d’un títol.

Segon, per ser una ciutat no cal haver rebut el títol d’un rei ni de ningú. La ciència geogràfica i l'urbanisme ens diuen que per ser una ciutat, una població ha de tenir unes característiques. El criteri més acceptat és el criteri quantitatiu, i es considera que un poble passa a ser ciutat a partir d’una xifra d’habitants. En el web de la Generalitat diuen que la xifra és 2.000 habitants, tot i que el llindar més acceptat és el de 10.000 persones. 

El Carrer Perutxo (actual Rosselles) en 1928

La Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya de 2003 diu:  

"Els municipis poden anteposar el títol de vila si tenen més de cinc mil habitants i el de ciutat si en tenen més de vint mil".

I afegeix que "els municipis mantenen els títols i els honors que els hagin estat reconeguts". O sigui, que encara en 2003 la llei reconeixia alguna importància al tema dels títols. Segurament per algunes poblacions deu ser un cert reclam turístic.
Per destriar allò urbà d'allò rural, també s’utilitzen criteris qualitatius, com ara tenir una oferta d’indústries o serveis que atrauen població dels voltants.

La indústria Cosme Toda en una il·lustració de 1917.

En resum, la qualitat de ser ciutat s’adquireix per la pròpia dinàmica de desenvolupament d’un poble. Per tant, el “mèrit” de ser-ne depèn dels seus habitants, no de ningú aliè a ella.

Tercera raó. Qui trobem al darrera d’aquest episodi? L’alcalde Tomás Giménez, el ministre Severiano Martínez Anido, el dictador Miguel Primo de Rivera i el rei Alfons XIII. Quina trepa!

Situem-nos. Alfons XIII, més enllà del trist paper global que els Borbons han tingut en la nostra història, fou un rei especialment poc demòcrata, ja abans de beneir el cop d’estat de Primo de Rivera. 
Aquest general va prendre el poder per la força poc abans de que es publiqués l’informe en el que es denunciava la corrupció en l’exèrcit que havia provocat el “Desastre d’Annual”.Sobre el seu lamentable paper en la història d'Espanya no faré ara cap comentari.

El dictador va escollir de ministre de governació (l’actual ministeri d’Interior) a Martínez Anido, al general que anys enrera havia encapçalat la repressió del moviment obrer català, incloent l'hospitalenc, és clar, amb tortures, la “llei de fugues”, etc. 

Aquests van decidir si érem poble o ciutat? Per començar, no tenien cap legitimitat política per decidir res.

I a l’Hospitalet, van imposar d’alcalde a l’industrial Tomás Giménez, un senyor amb un ego molt pujat. Era molt amic de rebre distincions i condecoracions, i és en aquest context que hem d’entendre les gestions que va fer perquè el govern fes la ridiculesa de concedir el títol de ciutat a l’Hospitalet. 

Tomás Giménez encapçala una processó al davant de l'església de Santa Eulàlia de Provençana, en 1927.

Segurament Giménez pensava que d'aquesta manera milloraria l'escàs suport de la població hospitalenca al seu govern local, al govern espanyol i a la monarquia. Al contrari del que deia el decret, a la ciutat dominaven l'anarquisme, el republicanisme i el catalanisme, com es demostrà en les eleccions anteriors i posteriors a la Dictadura de Primo.

Fotografia oficial de l'alcalde Tomás Giménez, amb uniforme de gala (no sabem de quin cos és l'uniforme, però) i condecoracions.

Això de tenir títol de ciutat, vila o vila franca tenia sentit en la Edat Mitjana, quan els territoris tenien jurisdiccions diferents i tenir un títol d’aquests significava gaudir d’uns privilegis. En el segle XX ja era un anacronisme carrincló, propi només d’ideologies i persones que s'emmirallaven en el passat.

Siguem poble, ciutat o el que siguem, ho som per nosaltres, pels nostres mèrits, no per la concessió d’una caterva de paràsits i criminals.