Aquest text és la
base de la xerrada que vaig fer en relació a aquest tema, precedida per la del
professor de la UB Carles Santacana, el 25 de setembre de 2018, coorganitzades
totes dues pel Museu i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Vam pensar que era
un episodi de la nostra història que mereixia unes reflexions. I vam
ser dels poquets que ho vam fer, perquè només he vist altres commemoracions, oficials o acadèmiques a Reus, lloc de naixement de Prim, o Béjar.
 |
| Cartell de les conferències organitzades pel Museu de l'Hospitalet i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet. La imatge és un gravat de la revolta de setembre de 1868 a Barcelona. |
Els antecedents
En primer lloc,
haurem de fer un cop d’ull a aquell l’Hospitalet de 1868, molt diferent a
l’actual. Per començar. és diferent fins i tot el territori, que era d’uns 21
km2, des de Finestrelles fins el mar. El municipi tenia per sobre de 3.400
habitants, unes 800 famílies. La majoria, uns 2.400 h., vivia al poble, al
trapezi format per Major, rieres i Sant Joan, encara que Santa Eulàlia tenia
uns 300 h., Collblanc uns 100 h. i unes 120 masies més d’altres cases i vil·les
tenien uns 560 h.
Tot i que comencen a
instal·lar-s’hi les primeres indústries, n’és un poble majoritàriament agrícola, amb l’agricultura més desenvolupada del país. Però ¾ de la terra és
en mans de terratinents forasters, i el grup social més nombrós a la ciutat és
el dels jornalers agrícoles.
La conflictivitat social al camp reflectia la
injustícia de la situació. Entre 1837 i 1844, per una banda, i entre 1855 i
1862, per altra, es produïren sengles onades d’incendis de pallers, camps i
d’altres actes violents contra els homes més rics i les seves propietats. Les
autoritats locals demanaren la intervenció de l’exèrcit (1857) i dels mossos
d’esquadra (1862), mentre que els propietaris locals crearen una mutualitat per
ajudar-se en cas de patir un incendi provocat. La lluita de classes
al camp i als tallers fou molt dura en aquells anys.
El rerafons del 68 és una crisi econòmica financera
que comença a Londres el 1866 i s’estén per Barcelona i Madrid, agreujada per
la fallida de la majoria de les empreses de ferrocarrils. Val a dir que als
consells d’administració de les companyies de ferrocarril hi eren els grans
líders polítics, sent un dels primers exemples d’això que en diem “portes
giratòries”.
La crisi té un factor local. Els dies 1 i 20 d’octubre
de 1867 el Llobregat es desbordà[i]. Això
sabem que provocava greus problemes a les feines agrícoles dels mesos següents.
El gener de 1868 l’Ajuntament informa que les vendes de tabac han baixat pel “malestar de la clase jornalera que en su
mayor parte carece de trabajo”[ii]. Ja
en parlarem més endavant.
 |
| Dibuix publicat el setembre de 1901 a La Ilustración española y americana. La inundació de 1867, com la de tants i tants anys, provocaria situacions de misèria semblants |
L’any 1865 regnava
Isabel II, que encarregava el govern a dos partits, el Moderat i la Unió
Liberal. La Constitució de 1845 era molt conservadora i la llei electoral només
concedia el vot als homes rics. A l’Hospitalet tenien dret de vot una vintena d’habitants,
menys de l’1% de la población local. Podem dir que amb una disfressa liberal,
el règim era una dictadura de facto entre dues faccions de grans propietaris
encapçalades per dos militars, Narváez i O’Donell.
La resta de partits,
legalitzats però reprimits, tenien vetat el camí del poder. I van optar per la
via insurreccional. El Partit Progressista, que havia governat abans primer ho
intenta en solitari. El gener de 1866 Joan Prim, el líder progresista, encapçalà un
intent de cop d’Estat militar als afores de Madrid, que fracasà. O’Donell
declarà l’Estat de Guerra. L’alcalde de l’Hospitalet diu el dia 10:
“En esta localidad continua inalterable el orden público sin que durante estos días se haya manifestado el menor síntoma ni indicio de perturbarse. Estos habitantes pacíficos casi solo se ocupan de los trabajos agrícolas a que la mayor parte se dedica, no existiendo aquí sociedades políticas ni comités de ningún matiz.”[iii]
Les autoritats
militars demanaren informació de Jaume Mitjavila, capità retirat que havia
lluitat amb en Prim i, pel que es veu, sospitòs de participar en el pronunciamiento. L’Ajuntament informà
que hi vivia y que era afecte al règim.[iv]
L’abril de 1866 es
crea el Casino Hospitalense, que el 1868 tenia 108 socis, llauradors i artesans
“con el objeto de recreo”. Una altra associació, l’Harmonia demana
legalitzar-se i li neguen[v].
 |
| Joan Prim. Font: El Museo Universal, 1/6/1862 |
El
fracàs dels pronunciamients del Partit Progressista el porta a pactar amb
d’altres grups més a l’esquerra, demòcrates i republicans. L’agost de 1866 es
signa el Pacte d’Ostende, a Bèlgica, perquè Prim, el pal de paller de
l’oposició al règim isabelí (o també li podem dir el “Règim del 45”) era exiliat
a… Brusel·les. També hi va ser, amb d’altres exiliats, a Gran Bretanya, Suïssa, etc.
Prim organitzà un cop per l’agost de 1867, que havia
de començar a València i Barcelona. Tornà a fracasar. En aquest sí que sabem
que va participar l’ex-militar hospitalenc Jaume Mitjavila que el març del 1868
demanava que li tornessin la paga que li havien tret “por haberse marchado con
los sublevados el mes de Agosto del año ultº.”[vi] També
sabem que Isidre Mitjavila, fou desterrat de l’Hospitalet fins el novembre de
1867 “como complicado en los últimos acontecimientos”[vii]
AFEGIT DE L'ABRIL DEL 2019: Al llibre Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881). Una vida novel·lesca, la la Matilde Marcé confirma que en Jaume Mitjavila es va adherir al pronunciamiento d'agost del 1867, i que va participar en alguns enfrontaments armats amb tropes fidels al govern. L'octubre del 1868 es va posar a les ordres de la Junta Revolucionària de Barcelona.
AFEGIT DE L'ABRIL DEL 2019: Al llibre Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881). Una vida novel·lesca, la la Matilde Marcé confirma que en Jaume Mitjavila es va adherir al pronunciamiento d'agost del 1867, i que va participar en alguns enfrontaments armats amb tropes fidels al govern. L'octubre del 1868 es va posar a les ordres de la Junta Revolucionària de Barcelona.
L’any 1868 va començar amb una crisi econòmica i
política evident. El Govern civil enviava gran quantiat de notificacions
preguntant quina era la situació dels pobles i apremiava a les autoritats a que
proporcionessin feina als jornalers aturats. Gràcies a aquestes notificacions
sabem que el 7 de març, una reunió dels majors contribuents i l’Ajuntament
acordà crear una Comisión Activa de Auxilios Benéficos que fa llistes de
possibles contractadors i gent que necessita ser contractada[viii]. L’alcalde
informà que el 17 de març:
“... se le presentaron un gran número de jornaleros manifestando que por falta de trabajo no podían atender a su subsistencia ni a la de sus familias, pidiendo en consecuencia que se les dé ocupacion.”[ix]
Penso que aquesta carta és molt important, perquè
mostra com d’organitzada estava aquesta classe jornalera, que durant els anys
anteriors ja s’havia manifestat amb els incendis. El 28 març ja s’havien
beneficiat 80 jornalers i “Las
subsistencias por ahora no escasean en esta localidad si bien subidas de precio”[x]. El
23 d’abril, la mort del general Narváez era imminent i la histèria del Govern
Civil provoca una onada de comunicacions als ajuntaments per demanar la
situació dels jornalers, però no pas sota l’epígraf de “beneficència” sinó del
d’”ordre públic”[xi].
L’alcalde de l’Hospitalet respon:
“El numero de jornaleros que existe en esta poblacion es aproximadamente el de trescientos, de los cuales 210 tienen ocupación y 90 están sin ella.”[xii]
Dels aturats, als 50 menys aptes els ocupa
l’ajuntament reparant camins i la resta, la “Comisión Permanente de Ausilios beneficos” els ha distribuït “a las casas de campo mas acomodadas a fin de
que se les ocupe mediante un modico jornal”. El juliol, la collita redueix
l’atur només als paletes.[xiii]
La revolta de setembre
Finalment, la revolta militar definitiva començà a
Cadis el 17 de setembre i a l’endemà de la victòria sobre les tropes fidels a
la reina a Alcolea, el 28, les notícies arriben a Barcelona i es produeix una
revolta civil, amb la destrucció de símbols monàrquics i dels burots. El Capità
General de Catalunya ja havia vist com anaven les coses i va anunciar que
acceptaria el govern que hi hagués. El poder fou pres per una Junta
Revolucionària, com a totes les ciutats del país.
Ens imaginem que seria el mateix 29 o el 30 de
setembre que es va produir la revolta a l’Hospitalet. I a l’Hospitalet va tenir
un caràcter ben singular. Quin va ser el símbol atacat pel poble? El mur de
l’hort de la rectoria. Una multitud va començar a enderrocar les parets que
envoltaven l’hort de la casa parroquial, que creiem que era a l’actual Plaça de
Mn. Homar.
 |
| En aquest dibuix podem veure la galeria que anava de l'església a la rectoria i a l'esquerra el començament del mur que fou enderrocat el setembre de 1868. |
En un document amb data del 12 de novembre però que
penso que és una errada i és en realitat d’octubre, la Junta Revolucionària es reuneix
a les Cases Consistorials (president: Pablo Mitjans, vicepresident: Modesto Bou, vocals: José Martí, Francisco Piera,
José Diví, Jaime Codina, Vicente Montserrat, Antonio Escudé, Rafael Vidal,
Pedro Norta, i José Piera) i acordà:.
"Que considerando la necesidad perentoria que tenia el Pueblo del Hospitalet de habilitar un terreno que sirviera de plaza pública y considerando que así lo demostró la aspiración general en el (...) de la revolución del mes anterior al presentarse el pueblo entero a derribar las paredes que cercaban el huerto de la casa parroquial y atendiendo a las negociaciones que mediaron al efecto entre el Sr. Párroco y aquella puesto que el Precitado(?) párroco no tenía obra en su poder de la propiedad en cuestión del(?) terreno, proponia que acto (?) se constituyera la Junta en el referido local a completar el ya principiado derribo de paredes apropiandose al mismo tiempo apropiandose al mismo tiempo del terreno del mencionado huerto denominandole Plaza de la Libertad. En su virtud y estar de conformes los Sres. concurrentes a lo expuesto por su ? ¿ constituyrse en la la referida Plaza de la Libertad y allí firmaron esta acta de que doy fe yo el secretario para este acto nombrado.”[xiv]
La Junta revolucionària també acordà, el dia 19,
l’enderrocament de la galeria que anava desde la rectoria fins l’església i que
impedia l’obertura de la plaça[xv]. El
mossèn va queixar-se al Govern provincial, a l’Ajuntament i a la Junta
revolucionària. Inicialment trobà suport en el primer, però el segon i la
tercera es van reunir i comunicaren al primer, el 24 d’octubre, que:
“movidos por el convencimiento que debía cumplirse la voluntad manifestada por el pueblo el dia del glorioso alzamiento, en el cual ya se principió el derribo de las paredes, se consideraron estar en el deber de procurar por su parte que se cumpliesen las aspiraciones desarrolladas por el pueblo en dicho dia.”[xvi]
Aquell mateix dia 24 d’octubre, el mossèn es dirigí a
l’Ajuntament i la Junta revolucionària insistint en que s’estava cometent “un atentado opuesto a los sagrados e
invulnerables derechos de la propiedad privada” en continuar amb
l’enderrocament dels murs[xvii].
Com hem vist, al començament d’octubre existia una
Junta revolucionària i un Ajuntament, tots dos amb Pau Mitjans de president. Durant
unes setmanes va haver una situació institucional complexa. Per una banda era
la Junta Revolucionària, dins la qual hi van haver alguns canvis. Per altra,
l’Ajuntament anterior, que no fou dissolt, per la Diputació Provincial, fins el
8 d’octubre[xviii].
I, a més, un Ajuntament provisional.
El 20 d’octubre el Govern espanyol decretà el
cessament de les juntes revolucionàries, que a molts llocs eren organismes més
oberts a la participació de les classes baixes i per tant de demòcrates i
republicans. La Junta de Barcelona es resistí. El 22 d’octubre una reunió
conjunta de Junta revolucionària i Ajuntament provisional tractà temes de
gestió i la substitució d’un mestre perquè havia abandonat el poble[xix].
Finalment, el 27 d’octubre es produí
la dissolució de la Junta de Barcelona i el dia següent l’autodissolució de la
“Junta rebolucionària definitiva” de
l'Hospitalet
“deseando imitar á sus compañeros de la Capital de esta provincia, habian tenido a bien retirarse del cargo q. los honrados y pacificos habitantes les habian conferido por medio de sus francos y leales sufragios”[xx].
Això vol dir que la “junta
definitiva” havia sorgit d’unes eleccions?
Tornem al tema del mur de l’hort de
la rectoria. Què va ser, una mostra d’anticlericalisme? Realment era una
urgència tenir una plaça més gran que la existent? Bé, en els motins populars,
els símbols són molt importants. A Barcelona foren cremats els retrats d’Isabel
II i Felip V. A l’Hospitalet l’opressió era simbolitzada per l’hort del rector.
El 3 de novembre s’iniciaren les
gestions per enderrocar la galeria abans esmentada. L’eliminació de les
dependències parroquials degueren ser prou importants i el rector va haver de
demanar el 14 de novembre permís a l’Ajuntament per construir un local...
“para guardar cosas propias de la parroquia, habiéndose derribado el que tenía debido a las circunstancias actuales.”[xxi]
L’Església catòlica era identificada
amb el conservadurisme i la reacció des del començament del segle. L’aliança
amb el carlisme i el Partit Moderat, la reacció contra les llibertats de
càtedra, expressió, religió, etc, van identificar-la amb els sectors més
dretans i oligàrquics de la societat. Una de les primeres mesures del nou
govern va ser l’expulsió dels jesuïtes i la dissolució d’una organització que
s’autodefinia com benèfica, les “Conferències de Sant Vicenç de Paul”. D’aquesta
darrera entitat sí que hi havia un grup al poble, amb seu a la parròquia. Fou
eliminat i els seus bens confiscats[xxii].
El desembre de 1868 fou finalment legalitzada
l’entitat anomenada l’Harmonia després de “las
tiránicas cuanto absurdas órdenes del gobierno derribado”[xxiii].
Es començava a notar la nova llibertat d’associació. Amb la reacció de 1874,
l’Harmonía fou ilegalitzada perquè "aquel local en tiempo de la revolucion
fue siempre el Templo de los federales”[xxiv].
L’Ajuntament
provisional convocà el 9 de desembre als majors contribuents perquè aportessin
diners per fer obres publiques per pal·liar l’atur (“las malas cosechas que
han reducido muchos labradores y la clase jornalera en una situación angustiosa”).
S’informa que les obres més urgents són les de la canalització de l’aigua
potable i les fonts, les escoles i habitatges per Mestres. La novetat és que
les aportacions ja no serán a fons perdut sinó que esdevindran títols de deute
públic consolidat al 3%[xxv].
La veritat és que el sistema antic s’assemblava més a un impost directe basat
en la riquesa i el nou govern es mostrava molt respectuós amb els rics. El 14 de desembre, l’alcalde informava el
governador civil que
"...la Junta repartidora que debe encargarse de sustituir los impuestos de consumos por los impuestos personales, no ha podido iniciar sus trabajos en dos ocasiones por que algunos de sus miembros dicen que la clase jornalera no está representada en ella". [xxvi]
Veiem dos aspectes importants. Per una banda, el tema fiscal.
La “revolució” s’ha fet per substituir els impostos indirectes, els consums,
per impostos directes, personals i proporcionals a la riquesa. Tanmateix, veiem
com els agents revolucionaris anaven una direcció, i el Govern espanyol, en una
altra. Per altra banda, és sorprenent el grau de conciència i mobilització de
la clase jornalera.
De l’eufòria al desencís
El 18 de desembre es fan les primeres eleccions
municipals. Un document prou explícit ens diu que els electors eren 827 (el
sufragi universal masculí dels majors de 25 anys pujava la participació de
menys d’1% de la població en la dècada anterior a més del 24%) i els votants només van ser 229 (27%
de l’electorat). Afegia que"Cada
candidato ha obtenido 229 votos", "Que su opinión política es Monarquico-democrática." Tatxat
a l'esborrany trobem:
Afegeix:"Los elegidos profesan sentimientos de libertad con tendencia á la Monarquia democratica abanzada pero bien ordenada".
"Ha habido poca animacion en este colegio" i "no fue muy crecida la concurrencia por el indeferentismo que se notó en la fraccion contraria al partido que acudió á la urna".[xxvii]
 |
| El document abans esmentat. Font: http://www.l-h.cat/webs/arxiumunicipal/1016645_1.aspx?id=1 |
Malauradament no ens diu quina era la fracció que no
va participar. Els conservadors o els republicans.? El nou alcalde, amb els 10
vots de tots els regidors fou en Rafael Casas, i el tinent d’alcalde amb el
mateix suport, en Josep Diví[xxviii].
Diví, serà l’alcalde entre 1872 i 1874 i líder republicà local en les dècades
de 1880 i 1890.
Un altre gest polític fou el de plantar l’arbre de la
llibertat a la Plaça del mateix nom, la que havia estat conquerida a l’hort de
la rectoria, i es faria el 27 de febrer, San Baldomero, onomàstica d’Espartero,
al que s’enviaria una descripció del fet. A la tarda, es faria una funció de
teatre[xxix].
Encara les autoritats locals són al costat de la coalició dominada pel Partit
Progressista que governa a Madrid.
Aquell any, l’Ajuntament proposà el primer pla urbanístic públic de la nostra història, als terrenys “conquerits” a la
rectoria i més enllà. Als nous terrenys només es preveien el que avui
anomenaríem equipaments públics: cases consistorials, escoles i cases pels
mestres, jutjat, asil per pobres i malalts, dispensari mèdic i presó.
Es creava una plaça, la que havia estat guanyada al
terreny de la rectoria, batejada “de la
llibertat”, on fer els mercats, de la que sortien dos carrers cap al sud
lleugerament divergents. Un d’ells rebia el nom de “Cadis”, la ciutat on va
començar l’aixecament militar contra el règim borbònic el setembre de 1868.
Aquesta proposta urbanística progressista, que volia dotar a la ciutat
d’equipaments, no va passar de ser un projecte.
 |
| Proyecto de una plaza de un paseo y demas que se representa en este plano (1869) AMHL 101 E100186900001. Tots els plànols són consultables a https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/ |
De les eleccions generals del gener només sabem que
van votar 229 electors, els mateixos que a les municipals del mes anterior, i
no van votar 605[xxx].
No sabem res més. A Catalunya, el Partit Republicà Federal va obtenir 28 dels 37 escons, dels quals 13 escons dels 16 en
joc a la província de Barcelona. Al conjunt d’Espanya els resultats van ser els
contraris. Potser que el fet diferencial català sigui el polític.
Tot
sembla indicar que aquests 229 votants es mantenien fidels a Prim, Espartero i
companyia. Tot canviaria ràpidament, però. Els líders progressistes van haver
de fer nombroses promeses per atraure el suport de les classes baixes, que era
imprescindible per al seu accés al poder, ja que les classes mitjanes, base
social natural del progressisme, seguien essent dèbils al conjunt del país. La
“revolució” no fou tal i la majoria de les aspiracions dels obrers i camperols
es van veure defraudades.
L’abolició
dels consums, impostos indirectes que gravaven els articles de primera
necessitat, i de les quintes eren als primers llocs de la llista de
reivindicacions populars, i foren entre les principals promeses incomplertes
pels nous governants, un cop es van veure afermats en el poder.
El març
trobem dos episodis en els que l’Ajuntament mostra obertament les seves
discrepàncies amb el Govern. Per una banda convocà als veïns a una manifestació
proteccionista a Barcelona, tot afirmant que “Los principios proclamados por la
Rebolucion son poco menos que despreciados”. A més, es va afegir a la campanya
dels líders federals Lostau i Salvany per a que la Diputació enviés una petició
a les Corts demanant la supressió de les quintes.
 |
| Manifestació proteccionista a Barcelona Font: Le Monde Illustré, 17 d'abril de 1869 |
Aquell
mes, el govern de Prim decretà una lleva obligatòria per sufocar la revolta
independentista cubana. Les tensions anaven creixent perquè els rics es podien
lliurar i no es veía gens clar participar en una guerra imperialista en la que
només era en joc l’interès de la oligarquía. l’Ajuntament informava al govern
provincial:
"La inobservación de los principios proclamados por la Revolución de Setiembre último se nota en los SS Ministros que rigen los destinos de la patria, movieron á este vecindario á levantar la voz contra los preliminares de quintas iniciados por el de la Guerra".
El mateix
consistori convocà els veïns per debatre sobre el tema de la quinta en una
reunió pública el 4 d’abril. És evident que les autoritats locals de llavors
estaven molt connectades amb el partit federal. En alguns pobles en els quals
governaven els federals es recuperà el vell sistema de la contribució directa,
prèvia i universal per realitzar la redempció col·lectiva dels quintos locals.
Però, com que la llei ja no imposava aquest sistema, només la coacció
possibilitava la seva execució. L’Hospitalet fou un d’aquests pobles on va
reaparèixer el repartiment basat en la riquesa de cadascú per aconseguir la
redempció col·lectiva, per la quinta del 1870. La iniciativa fou de
l’Ajuntament, que es plantejà recaptar el 50% del cost dels 7,5 substituts
necessaris.
La
frustració de les aspiracions polítiques i socials de la majoria social
catalana, produïda pel biaix conservador que prenia el règim sorgit de “la
Gloriosa”, provocà la gran revolta federal de setembre-octubre de 1869 a
Barcelona, en què participà el conjunt de l’obrerisme organitzat, que ja
aleshores entrava en contacte amb l’AIT. No coneixem que a l'Hospitalet es produïssin
aldarulls, encara que sabem que l’1 d’octubre es presentà a l’Ajuntament
Baudilio Puig, resident a l'Hospitalet i treballador de Can Girona, la gran
foneria situada a St. Martí, per acollir-se a l’indult ofert als que van
participar-hi.
Pocs mesos
després, l’abril del 1870, esclatà una gran revolta contra la quinta d’aquell
any, una de les més importants mobilitzacions populars en relació amb aquest
tema de la història de Catalunya[xxxi]. El
motí començà a Sants. La multitud congregada davant de l’Ajuntament provocà que
se suspengués l’acte del sorteig, i l’endemà assaltà l’edifici i destruí tots
els documents que creié que hi estaven relacionats. L’absència de l’exèrcit en
aquests primers dies va donar el control de la situació als revoltats. Les autoritats
locals van haver de fugir. L’alcalde es va salvar per ben poc, però un regidor
fou mort d’un tret.
 |
| El motí de les quintes de 1870 va atraure l'atenció de la premsa francesa. |
En els
dies següents, des del 4 d’abril fins al 10, Diumenge de Rams, es produïren
diversos enfrontaments entre els revoltats i destacaments militars enviats per
esclafar la rebel·lió. Barricades, escaramusses, tiroteigs i, fins i tot,
canonades des de Montjuïc foren freqüents des de la carretera de Collblanc fins
a la Marina.
Segons
Conrad Roure, aleshores un jove republicà, un primer atac de l’exèrcit, el dia
4, va fer fugir els revoltats de Sants fins a Collblanc, però arran dels
combats a l’interior de Barcelona i Gràcia, el fugitius, amb “fuertes
contingentes del llano del Llobregat” tornen a prendre el control de Sants i,
el dia 5, promogueren aldarulls a l’Hospitalet, als quals es van sumar gent del
poble. Aquest és el moment que es produí el bombardeig des de les bateries de
Montjuïc. El dia 6 sortí de Molins un batalló d’enginyers que fou atacat a la
rodalia de Sants.
Els
habitants de la Bordeta (llavors un raval de Sants que havia “envaït” el terme
municipal de l’Hospitalet, creant el barri de Santa Eulàlia), també foren
protagonistes actius d’aquest motí, que sacsejà totes les poblacions fabrils
del Barcelonès, i ens ho confirma una petició del Jutjat de Sant Feliu a
l’ajuntament hospitalenc en la qual li demana que informès
”con toda urgencia (...) y con toda exactitud, el sitio donde los sublevados con motivo de la quinta hicieron fuego al batallón de Ingenieros que se dirijía a Barcelona el siete de abril próximo pasado, a las once y media de la mañana en el barrio de la Bordeta, y si dicho sitio pertenece al distrito municipal de Hospitalet o al del pueblo de Sanz”.
Els
revoltats derrotaren aquest batalló i van retenir a Sants uns quaranta soldats
durant dos dies. El 9 els van alliberar i el dia següent, noves tropes
dominaren la situació.
Conclusions
 |
| Bombardeig de Gràcia, l'abril de 1870 |
L’any
1870 el trencament entre les classes treballadores i el nou règim ja era
definitiu. Aquestes van evolucionar cap al republicanisme federal i l’anarquisme, i van
posar Catalunya al límit de la revolta social vers 1872 i 1873. D’això, ja en
parlarem més endavant.
Només destacar que el 1868 comença a Espanya un intent d’instaurar un
sistema democràtic, força avançat per l’època. Els grups de la clase treballadora,
majoritària a l’Hospitalet, demanaven canvis profunds, politics i socials. Les
opcions majoritàries a l’Hospitalet i a Catalunya, però, foren derrotades.
L’exèrcit imposà, un cop més, un sistema polític favorable als més rics i les
esperances dipositades en la Gloriosa es van esvair. I el 1874 començà un altre
cicle de lluites polítiques i socials.
I tot plegat tenia, també, a l’Hospitalet com a escenari. Els conflictes
socials i polítics s’hi donaven com a qualsevol altre poble o ciutat. La
proximitat de Barcelona i Sants eren un factor, però també la dinàmica propia
de les lluites camperoles i de la gent d’oficis del mateix l’Hospitalet.
Com ens va recordar en Joan Camós el dia de la xerrada, cal recordar els
projectes derrotats, perquè si no sembla que el que va triomfar era l’únic
possible. Aquesta és una de les grans ensenyances d’en Josep Fontana.
Si voleu veure la conferència que vaig fer...
Si voleu veure la conferència que vaig fer...
[xiv] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes+del+ple&202=1860-1869
[xviii] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes+del+ple&202=1860-1869
[xix] Id.
[xx] Id.
[xxv] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes+del+ple&202=1860-1869
[xxviii] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes+del+ple&202=1860-1869
[xxxi] Per les dades i documents
del motí de 1870, vegeu DOMINGUEZ, Manuel “Els motins contra les quintes a l’Hospitalet
i el seu entorn”, Quaderns d’Estudi,
núm. 21, 2009, pàg. 172-174 (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/218850/311298)
