LA PRIMAVERA REPUBLICANA A L'HOSPITALET (EN EL 90 ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA)

L’Hospitalet va ser republicana aquella primavera de 1931. De fet, el republicanisme era l’opció política més important a la ciutat des del 1869. A les darreres eleccions generals, l'abril del 1923, hi havia guanyat la coalició republicana.

La República desitjada era molt més que no tenir rei. La monarquia era una de les institucions que feia que el règim polític que hi havia a Espanya fos molt poc democràtic i favorable als interessos de l’oligarquia.

Diada del Llibre organitzada per Palestra l'abril de 1931. A la imatge es pot veure la parada de llibres de l'entitat, al davant de l'Ajuntament. Font: AMHL 901 AF 0000695 /a.Autor desconegut/da /d.Julià Charles Lacambra

La República, doncs, havia de portar una democràcia de veritat i una política més social, és a dir, encaminada a eliminar la pobresa i reduir les desigualtats. A Catalunya, a més, era el règim que havia de reconèixer alguna forma d'autogovern.

La monarquia havia perdut qualsevol pàtina democràtica quan va recolzar el cop d’Estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923. Recordem que el cop es va fer, en part, per no haver de publicar el resultat de la investigació del Desastre d’Annual, on el rei tenia responsabilitats polítiques i interessos econòmics.

Quan Primo va dimitir, el gener de 1930, el rei va nomenar cap de govern al general Berenguer, l’altre responsable del Desastre d’Annual, perquè organitzés la transició cap a la situació anterior al cop; però en un any va fer pocs avenços. 

Josep Muntané, alcalde de l'Hospitalet en 1923 i el que va encapçalar la candidatura republicana l'abril de 1931.

El nou govern a partir de febrer de 1931, presidit per l’almirall Aznar, va proposar que les primeres eleccions que es convoquessin fossin les municipals, de menor importància que les generals, en les que uns possibles resultats adversos tindrien menys transcendència.

Les forces republicanes, cada vegada més nombroses, havien signat el Pacte de Sant Sebastià l’agost de 1930. N’arribaren a l’acord de que calia derrocar la monarquia si es volia que Espanya tingués un règim democràtic. 

Josep Jordà, un dels tradicionals líders republicans de l'Hospitalet. Havia estat alcalde breument l'any 1930 i també hi era en la candidatura republicana del 1931.

Quan es convocaren les eleccions municipals, les forces republicanes van plantejar-les com “plebiscitàries”, és a dir com un referèndum a favor o en contra de la monarquia.

El republicanisme era tradicionalment molt divers. N’hi havia grups més o menys esquerrans, més aviat catalanistes, federalistes o espanyolistes, etc. En les dècades anteriors van haver fases d’enfrontaments i d’altres d’entesa. L’avinença de 1930 i 1931 també va arribar a l’Hospitalet, on, finalment, la majoria de les diferents tendències republicanes es van posar d’acord i van presentar una candidatura unitària. 

Regidors de l'Ajuntament sorgit de les eleccions de 1934, la majoria dels quals ja eren al de 1931: ??, Miquel Romeu, Ramon Frontera (alcalde), Francesc Muntané i Carles Martí i Feced. Font: AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da

Per exemple, pel districte tercer (Santa Eulàlia), “después de laboriosos trabajos”, els candidats van ser: Esteve Campreciós Galtes, obrer; Ramón Frontera Bosch, obrer; Eusebio Font Segura, industrial; Ramón Castelló Martínez, industrial [i]. 

No degué ser fàcil posar en la mateixa llista a Frontera (obrer, dirigent de la cooperativa El Respeto Mutuo i futur líder d’Esquerra Republicana de Catalunya) amb Castelló (industrial, ex regidor durant la Dictadura, ex militant de la primorriverista Unión Patriótica, dirigent de la Cambra de la Propietat Urbana i futur líder del Partit Republicà Radical).

Seu de la Unió Patriótica a la cruïlla dels carrers Baró de Maldà i Barcelona. Font: AMHL 101 AF 0000167 /a.Autor desconegut/da

A les eleccions municipals del 12 de febrer de 1931 a l’Hospitalet s’escollien 28 regidors a sis districtes. La llei electoral donava una quantitat de regidors a la llista més votada de cada districte i una quantitat inferior a la segona llista. El sufragi era universal, encara que només masculí, amb 7.736 electors convocats [ii], el 19,7% de la població.

Hem pogut identificar la candidatura de la Coalició Republicana, la de la Lliga Regionalista i una altra “obrera-republicana” [iii] (segons Joan Camós, formada pel Partit Comunista de Catalunya [iv]). També sabem que els candidats del Centre Democràtic Federal van retirar-se després que un d’ells, Enric Rueda, patís una “agresión colectiva”[v].

Malgrat aquest episodi, el dia de les eleccions no es va produir cap incident. Els resultats es van saber el dia 14. La Coalició Republicana va ser la llista més votada a cinc districtes (els del Centre, la Marina i Collblanc-Torrassa), i va obtenir els regidors “de les majories” d’aquestes circumscripcions. La Lliga Regionalista va vèncer al Districte III. Les dades que tenim dels resultats són:

DISTRICTE	REGIDORS DE LA COALICIÓ REPUBLICANA	REGIDORS DE LA LLIGA REGIONALISTA
I	Josep Muntaner Almirall, Jaume Farrés i Salvador Gil i Gil	Antoni Carbonell Albets
II	Pere Minoves,  Isidre Moncunill Cinca i Modest Vila Roig	Antoni Oliveras Norta i Cosme Miralles Toda
III	Ramon Frontera i Esteve Campreciós	Just Oliveras Prats, Joan Salat Fosalba, Josep Argente Soriano i Josep Romagosa
IV	Lorenzo Escudero Lozano, Juan Puig Gosa i Carles Martí Feced	Jaume Mayol i Francesc Soler Roiger
V	Josep Jordà Polis, Josep Bassas i Puiggrós i Antoni Calomarde Costa	Isidre Murà i Joan Cunillas
VI	Joan Sagarra Cabré i Francesc Llopart Anducas	Antoni Forés [vi]

Joan Camós afirma que la Coalició Republicana va obtenir 2.040 vots i la Lliga Regionalista, 1.013 [vii]. No sabem els vots que va obtenir la tercera candidatura. Segons l'exposició permanent del Museu de l'Hospitalet, les candidatures van obtenir un 65,3 %, un 31,6 % i un 3,1 %, respectivament, amb una participació del 45%.

El dia 14 a les 16 hores, els líders republicans, autoproclamats com Comitè Revolucionari, van anar a l’Ajuntament i van prendre possessió del poder municipal, sense esperar els terminis estipulats per la llei, com estava passant gairebé a tot arreu, sobretot després de la proclamació de la República a Barcelona aquell matí.

Rafael Domingo, secretari del Comitè Revolucionari del 14 d'abril de 1931 i futur alcalde alguns mesos de 1938.

El Comitè Revolucionari estava format per Francesc Muntané (president), Jaume Mateu, Rafael Domingo (secretari), Ramón Perelló, Pere Rovira, Pere Pié, Josep Ysern, Ramon Suau, Pau Montguió, Enric Piqueras, Ramon Trique, Francesc Moreno, Joan Melic i Gerard Alvarez. Muntané era el líder republicà local des de feia anys i serà escollit alcalde al dia següent. Cap dels altres membres del Comitè no formaran part del nou consistori.

El Comitè, un cop al poder, es va mostrar molt preocupat per l’ordre públic i va emetre un ban [viii]. La constitució del nou consistori es va fer el dia següent.

Font: AMHL 101 AF 0000314 /a.Autor desconegut/da /d.

De la proclamació de la República a l’Hospitalet tenim diverses cròniques, que reproduiré a continuació. Recordem que fan referència als fets del dimarts 14 d’abril, quan es van saber els resultats de les eleccions municipals del diumenge 12, i quan la República havia estat proclamada a diverses ciutats del país, especialment a Barcelona.

Comencem per l’extraordinari relat que va fer en Zoilo Petit a la publicació local Bandera, el 23 d’abril:

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=Bandera#

Continuem per la crònica publicada a La Vanguardia el dia 18 d’abril:

“El martes fue proclamada la República con gran entusiasmo, invadiendo el público el Ayuntamiento, que arrancó una placa que había en el vestíbulo y la arrojaron a la calle, al igual que los retratos existentes en el salón de sesiones y en el despacho de la alcaldía, izándose la bandera tricolor en el balcón principal y la catalana en lo alto del edificio, con grandes muestras de regocijo y vivas a la República. Por la noche fue leída la proclama del señor Maciá, desde el balcón de la Casa Consistorial, frente a la cual se había congregado una enorme concurrencia que no cesaba de aplaudir y vitorear al nuevo régimen.

Poco después se presentó un oficial del Depósito de caballos sementales, que venía, en nombre del señor teniente coronel a pedir una bandera republicana para ser izada en dicho departamento. Le fue entregada y acompañado por la masa popular se trasladó a la Remonta, en dondefue izada la bandera. El señor Morilla pronunció breves palabras, recibidas con grandes aplausos.

Aquella misma noche se formó un comité revolucionario que durante toda la noche estuvo reunido, prestando, además, guardia de vigilancia, individuos de la Generalidad.

El miércoles por la tarde ante una concurrencia que llenaba por completo el salón de sesiones, quedó constituido el Ayuntamiento con los concejales elegidos el domingo, nombrándose alcalde a don José Muntané Almirall y tenientes de alcalde a los señores don Juan Sagarra, don Ramón Frontera, don Isidro Moncunill, don Salvador Gil, don José Jordá y don Carlos Martí Feced, los cuales tomaron posesión seguidamente y dirigieron la palabra alos asistentes, entre grandes ovaciones, viéndose obligados, asimismo, a dirigir la palabra a los que, imposibilitados de penetrar en el salón habían quedado en la calle ocupando por completo la plaza existente frente al Ayuntamiento y bocacalles lindantes.

Todos los actos pueden resumirse en mucho entusiasmo y dentro del más perfecto orden, sin que hubiera de lamentarse el más pequeño incidente.” 

L'Ajuntament de l'Hospitalet en la dècada de 1920. Font:
AMHL 101 AF 0000147 /a.Autor desconegut/da

 Finalment, la crònica publicada a El Diluvio el dia 15 d’abril:

“La proclamación de la República en Hospitalet.

Formado el Comité revolucionario, se propuso y ordenó el desarme del somatén, cuyos componentes hicieron entrega de las armas.

Actuó una guardia cívica republicana, cuya misión es velar por el orden y vigilar el Ayuntamiento con cooperación de los mozos de escuadra y guardas rurales.

Entrada la noche, un oficial de la remonta con orden del teniente coronel, leyó, desde el balcón principal del Ayuntamiento, la adhesión de dicho cuerpo.

Manifestó que el ejército era de la nación y no de un régimen. Se organizó una charanga a las once de la noche, una manifestación que, a los acordes de "La Marsellesa" y precedida de unas banderas republicanas recorrió varias calles de la población, regresando a la Casa de la Ciudad. El oficial de la remonta solicitó una bandera republicana para izarla en la puerta principal del Depósito de sementales. Dicha bandera fué recibida por el teniente coronal con un sentido discurso patriótico. Siguó el entusiasmo, extendiéndose a las barriadas de Collblanch, La Torrassa y Santa Eulalia”.

---

[i] La Vanguardia, 4-4-1931, p. 7

[ii] La Vanguardia, 20-3-1931, p. 26

[iii] També sabem el nom dels candidats dels tres districtes de Collblanc-Torrassa: “En la barriada de Collblanch-Torrasa, a más de la candidatura de derechas, formada por los señores don Jaime Mayol, don Isidro Mura, don Ramón Esteve Masip y don Juan Cunillas, se presentan las candidaturas siguientes: Candidatura obrero-republicana: distrito cuarto, don Jesús Roca Dort, del comercio; don José Jaume Oliveras, albañil; don José González Moreno, escribiente. Distrito quinto, don Julio Collado Peiró, dependiente; don Miguel Perelló Pujol, del comercio, y don José Prescolí Llart, del comercio. Distrito sexto: don Emilio Blasco Marín ,del comercio, y don Pedro Cosialls Aguiló, panadero. Candidatura de coalición republicana: distrito cuarto: don Lorenzo Escudero Lozano, obrero; don Juan Puig Gosa, propietario; don Carlos Martí Feced, de la Juventud Vanguardia Republicana. Distrito quinto: don José Jordá Polls, propietario; don José Basas Puiggrós, obrero y don Antonio Calomarde Costa, obrero. Distrito sexto: don Juan Segarra Cabré, obrero, y don Francisco Llopart Anducas, industrial. El domingo, sin protesta de ninguna clase, se procedió en el Salón de Sesiones del Ayuntamiento de esta ciudad, al acto de la proclamación de candidatos, siendo proclamados 91.” La Vanguardia 10-4-1931, p. 6

[iv] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, p. 57

[v] La Vanguardia, 11-4-1931, p. 7

[vi] La llista està treta de La Vanguardia 14-4-1931 p. 12, contrastada amb les actes del plens municipals dels mesos següents. A la notícia, per exemple, es diu que al districte VI, donaven la regidoria per les minories a Emilio Blasco Marín, de la candidatura obrera-republicana. Tanmateix, a les actes hi és Antoni Forés i a tots els diaris es parla d’uns resultats de 17 regidors republicans i 11 de la Lliga.

[vii] CAMÓS. op. cit. p. 57

[viii] CAMÓS, op. cit. p. 151-152

L’ART AVANTGUARDISTA (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

L’avantguardisme

A les classes d’història de l’art, als llibres i als museus, l’art avantguardista és el dominant, però era l’estil alternatiu i marginat durant el segle XIX i bona part del XX.

Les pintures, escultures i edificis fets segons corrents avantguardistes no gaudien de reconeixement social, no eren els encarregats o comprats per la burgesia ni les autoritats. Els artistes avantguardistes sovint vivien en la pobresa i en alguns casos van morir en la misèria i l’oblit.

Arearea (1892), de Paul Gauguin. Gauguin, figura clau del post-impressionisme, morirà onze anys més tard, ignorat i pobre.

L’art avantguardista va néixer a França (encara que té precedents a molts llocs i en molts artistes, per exemple en Goya) al llarg del segle XIX, enfrontat a l’art oficial i burgès, l’academicisme.

L’avantguardisme no és un estil, és una actitud. Es tracta de ser innovador/a, d’aportar alguna cosa nova, de ser al capdavant de l’art. És per aquesta raó que en pocs anys es succeeixen una gran quantitat d’estils.  

Guernica (1937) de Pablo Picasso, és un exemple d'obra que conté elements de diversos estils, partint del cubisme.

Sovint, els artistes s’ajuntaven en grups i intercanviaven experiències. També són habituals les sèries d’obres en les que es fan experimentacions, individuals o col·lectives. També foren freqüents les obres teòriques i els manifestos on s’exposaven els principis del moviment o grup.

Darrera de l’acceleració en les transformacions en l’art hi ha l’acceleració de les transformacions en tots els àmbits provocada per l’era industrial. Especial importància tindran els nous materials constructius (derivats del ferro, vidre, ciment....) en l’arquitectura i la fotografia en la pintura.

La Vil·la Saboye (1929) de Le Corbusier va exercir una enorme influència en l'arquitectura contemporània.

 

Al llarg del segle XX, en diferents moments segons els països, l’avantguardisme triomfà com la línia artística més important i les seves obres passaren a ser les valorades i ben pagades. Aquí ja entra una altra variable que escapa als criteris purament artístics: el nou mercat de l’art, els fabulosos negocis que se’n fan i en com s’utilitza l’art per blanquejar diners.  

Elogi de l'aigua (1985) d'Eduardo Chillida. Bona part de l'art contemporani és abstracte, és a dir, no fa cap mena de referència als elements de la realitat visible.

La pintura i l’escultura avantguardistes

El primer precedent transcendent d’aquesta actitud es produí el 1855. Aquell any les obres de Gustave Courbet, entre elles L’enterrament a Ornans, foren rebutjades pel jurat de l’Exposició Universal de París, i el pintor va promoure un Pavelló del Realisme.

L'enterrament a Ornans (1850) és una obra en la que Courbet, d'alguna manera, també està fent la seva versió de les pintures històriques o religioses del passat,

L’any 1863, la gran quantitat d’obres rebutjades en l’exposició d’art oficial, el Saló, va fer que el govern decretés la creació d’un Saló dels Rebutjats paral·lel, on destacaven les obres d’Edouard Manet.

El dinar campestre (Le déjeneur sur l'herbe) fou una de les obres de Manet que van provocar l'escàndol l'any 1863. Era una versió actualitzada a la seva època de les obres dels mestres del Renaixement (Rafael, Giogione...).

 Manet fou el pioner de “l’art per l’art”, en el que l’activitat artística es basa i es justifica només en proporcionar noves versions d’obres anteriors. La pintura i l’escultura no han d’imitar la realitat, han de fer aportacions innovadores en relació a l’art anterior.

La gran revolució en la pintura va començar amb la primera exposició d’un grup al que van anomenar pejorativament com “impressionistes”, l’any 1874. El grup estava preocupat per la representació de com es veia la realitat segons la llum que rebia fent servir pinzellades breus de colors primaris.

Impressió, sol ixent (1872), de Claude Monet, és l'obra que va donar nom al nou estil, l'impressionisme. El camí de l'avantguardisme ja no tenia marxa enrera.

L’impressionisme va fer el primer pas en l’abandonament de la reproducció de la realitat i va obrir una porta que en els 25 anys següents van travessar molts autors i grups amb propostes diverses. Per aquesta raó, aquests estils són coneguts com post-impressionistes.

Nit estelada (1889), de Vincent Van Gogh, un altre dels grn post-impressionistes. N'és un dels més importants paradigmes de l'artista incomprès. També va morir pobre i ignorat.

 

 

 

Els jugadors de cartes (1892, Museu d'Orsay) és una obra que pertany a una de les sèries amb les que Paul Cézanne, el tercer gran post-impressionista, experimentava la representació del volum amb les aques de color.

La majoria dels estils avantguardistes d’aquesta fase es centraven en els aspectes formals i el tema tenia poca importància. L’excepció més important fou el simbolisme. El Manifest simbolista (1886) mostrava també la voluntat de representar el que hi ha més enllà de la realitat visible.

També l’escultura pública avantguardista havia de mantenir referències i temes reconeixibles per part de la majoria de la població.

El pensador (1882) fou concebuda com una representació de Dante per a La Porta de l'Infern. Més tard, adquirí significació pròpia. Des del punt de vista del contingut, seria una obra simbolista. Des del punt de vista forma, seria l'equivalent en escultura a l'impressionisme i el post-impressionisme de la pintura.

A partir de 1900 hi ha una successió d’estils, les anomenades primeres avantguardes, les més importants de les quals van ser:

- Fauvisme, centrat en les capacitats expressives dels colors.

- Expressionisme, en el que predomina la voluntat de l’expressió de l’artista.

- Cubisme, amb el que es vol crear una manera alternativa de representar els aspectes essencials de la realitat, amb diferents punts de vista simultanis.

- Abstracció, quan ja es perd tota referència amb la realitat visible.

Amb les seves "composicions", Vassily Kandinsky va fer el pas cap a l'abandonament de qualsevol referent figuratiu, com a la Composició IV (1911).

- Futurisme, que vol destacar la velocitat i els aspectes de la civilització industrial. 

Formes úniques de continuïtat en l'espai, d'Umberto Boccioni (1913). Es tracta d'una al·legoria de la humanitat ben diferent a la del Pensador de Rodin.

A partir de 1914, la Gran Guerra va trasbalsar l’evolució de l’art, i els temes van guanyar en importància:

- Dadaisme, provocador i una denúncia de la civilització que havia generat la guerra.

- Surrealisme, que vol mostrar la part inconscient de la ment humana. 

Nit de lluna (1935) de Leandre Cristòfol és una evocació del passat de l'autor, una manifestació del seu subconscient.

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) l’evolució de l’art continuà amb les anomenades segones avantguardes, les més importants de les quals van ser:

- Expressionisme Abstracte / Informalisme, que barrejava diferents estils anteriors per aconseguir la lliure expressió de l’inconscient.

Número 1 (1950), de Jackson Pollock, una obra cabdal de l'expressionisme abstracte, també conegut com action painting. La tècnica era el goteig (dripping) sobre el llenç tirat a terra. Aquest estil fou promogut per la CIA perquè afavoria la image de llibertat dels Estats Units, davant l'art oficial soviètic, el realisme socialista.

 

L'expressionisme abstracte es va dir informalisme a Europa. Creu i R (1975) d'Antoni Tàpies n'és un bon exemple.

- Pop-art, que incorporava imatges pròpies de la cultura de masses.

Sopa Campbell (1969), d'Andy Warhol, una de les moltes sèries d'objectes de consum o imatges representatives del consum de masses que va fer amb la tècnica de la serigrafia.

- Art Cinètic / Op-art, que incorporava o volia simular el moviment.

- Minimal Art, que cercava la màxima simplicitat.

- Art Conceptual, en el que el concepte a representar és més important que les formes.

Una i tres cadires (1965), de Joseph Kosuth, és una obra que supera les divisions tradicionals de pintura, escultura, fotografia, etc... Posa en evidència la relació entre significat i significant.

Moltes obres no pertanyen a un estil en concret. En la segona meitat del segle XX, el repertori d'"ismes" a l'abast dels i de les creadores permet que puguin escollir elements de diferents estils.

El marxisme sanarà els malalts (1954), de Frida Kalho, ens mostra una barreja d'estils i un retorn a la pintura com a arma propagandística, molt habitual en el muralisme mexicà.

Maman (1999) de Louise Bourgeois.

L’arquitectura avantguardista

L’avantguarda arquitectònica  és la que utilitzava els nous materials industrials (ferro i derivats, vidre, ciment, etc.) sense complexos i sense ocultar-los darrera unes façanes de materials tradicionals plenes d’elements historicistes. 

La Torre Eiffel (1889), una ostentació de poder econòmic i tècnic per part del govern francès i de les possibilitats de l'enginyeria per part del despatx de Gustave Eiffel.

On la nova arquitectura va triomfar abans va ser als Estats Units, una potència econòmica i tecnològica en expansió, on el pes de la tradició era molt menor. De mica en mica el funcionalisme (la funció feia la forma) s’imposava a d’altres consideracions estètiques.

L'edifici dels Magatzems Carson, Pirie, Scott and Co. (1898) és un dels millors exemples de la nova arquitectura de l'Escola de Xicago, i en concret de Louis H. Sullivan.

A Europa, la nova arquitectura s’obrí pas a poc a poc. Després d’alguns precedents van ser el franco-suís Le Corbusier i els mestres de l’escola alemanya Bauhaus (podem destacar Walter Gropius i Ludwig Mies van der Rohe) qui van difondre el Moviment Modern o racionalisme.

El Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, de Mies van der Rohe, una de les obres principals del Moviment Modern de lèpoca d'entreguerres.

Des de postulats progressistes (volien una arquitectura i un urbanisme que solucionessin problemes socials) els racionalistes van generar l’arquitectura contemporània. En Frank Lloyd Wright, tot i compartir les tècniques del racionalisme, es considera seguidor de l’organicisme, perquè adaptava els seus projectes als llocs on havien de ser-hi.

La Casa Kaufmann o Casa de la Cascada (1939), és una de les grans obres de Frank L. Wright, en les que materialitza la integració de l'edifici en l'entorn.

Després de la Segona Guerra Mundial, les possibilitats tècniques de l’arquitectura no han parat d’ampliar-se, i les propostes del racionalisme s’han imposat arreu del món per ser més pràctics i utilitaris, sovint pervertint els seus principis socials.

A partir de la dècada de 1970 es difon l’arquitectura postmoderna, que vol tornar a uns edificis amb elements decoratius, superant, però, la imitació dels estils del passat. Dintre d’aquesta tendència hi ha l’arquitectura deconstructivista, que concep l’edifici com una escultura.

El Museu Guggenheim de Bilbao (1997), de Frank Gehry. L'arquitectura deconstructivista forma part dels corrents que entenen l'edifici com una obra artística, un monument, una gran escultura.

L’avantguardisme a l’Hospitalet

L’avantguardisme arribà l’any 1926 a l’Hospitalet amb el pintor uruguaià Rafael Barradas que vivia al Centre, on va crear una tertúlia anomenada “el Ateneíllo”. Barradas va crear un estil propi, un dels molts “ismes” que van sorgir en aquells anys: el vibracionisme. 

Hospitalet. Paisaje, de Rafael Barradas

A l’Ateneíllo sabem que hi va anar Lorca, i que van tenir alguna mena de contacte amb el surrealista Dalí i el teòric del futurisme Marinetti, entre d’altres personatges de la cultura del moment.

El segon episodi de l’avantguardisme local el representen els germans Puig i Gairalt. En Ramon, arquitecte municipal, va fer moltes obres, la majoria amb poc contingut artístic. S’ha de destacar que en la dècada de 1930 va recolzar els joves del GATCPAC, els racionalistes catalans. També va fer diverses obres amb força influència d’aquest estil.

Escola de Can Pi (1932), l'obra més racionalista de Ramon Puig i Gairalt

N’Antoni té algunes obres de gran importància fora de l’Hospitalet, i també als anys 30 es va sumar al nou racionalisme.

La Casa Cervelló (1932), a Begues, d'Antoni Puig i Gairalt, és la "Ville Saboye catalana".

El franquisme va ser un fre a l’avantguardisme i una tornada a l’academicisme. Diversos grups de la ciutat van fer activitats culturals en les que van introduir la cultura més moderna. L’Agrupació d’Amics de la Música, a partir dels anys 60’s, van fer exposicions d’arts plàstiques i Alpha 63, obres de teatre. 

Activitats 'Alpha 63 l'any 1968. Font: Jaume Botey. Alpha 63, fets i llegat

Durant les dècades de 1960 i 1970 es formà la primera generació d’artistes locals avantguardistes. És difícil destacar noms: Miguel Capel, Ferran Soriano o Manel Rabinad... Cal fer un esment especial d’Agustí Fructuoso i Xaro Castillo, tant per les seves obres, com per la tasca que han fet al TPK. En els darrers temps, La Fundició ha estat una altra dinamitzadora del panorama creatiu local.

Mural (desaparegut?) d'Agustí Fructuoso a l'Àula de Cultura de La Florida

Pel que fa a l’escultura pública, els aires renovadors de l’alcalde Capdevila es van començar a notar l’any 1974 amb l’encàrrec de dues obres: Monument a l’escut de l’Hospitalet (Josep Mª Subirachs) i els relleus de ceràmica a la nova estació de la RENFE (Eduard Riu). Els murals ceràmics van tenir molta popularitat en aquells anys.

Amb la democràcia local, a partir de 1979, l’avantguardisme artístic es va imposar com part de la cultura oficial. En primer lloc es va crear el Centre Alexandre Cirici a l'antic escorxador. Més tard, es va fer una aposta per convertir l’edifici de la Tecla Sala en un centre d’exposicions d’abast metropolità, primer de forma esporàdica (la primera, la de Josep Niebla en 1990) i més tard de forma estable, sota la direcció artística de Victòria Combalia, amb una dotació econòmica important.

La segona gran exposició d'art al recinte fabril Tecla Sala va ser la de Cristóbal Gabarrón, l'any 1991. Aleshores, les antigues naus industrials eren cedides a creadors/es, grups com La Fura del Baus, etc.

Al voltant dels Jocs Olímpics es va reprendre la política d’escultures públiques, i les formes avantguardistes han dominat clarament. En els darrers anys destaca la presència als nostres carrers de Ferran Soriano i Eduard Arranz-Bravo, la Fundació del qual és a la nostra ciutat.

Mural (desaparegut?) Història de l'Olimpisme (1991), de Cristóbal Gabarrón.

 

Conseqüències d'equilibris (2001), de Ferran Soriano, és un homenatge a les lluites veïnals que van millorar el barri de Bellvitge i la ciutat en general.

L’arquitectura contemporània ha deixat petjada en els nostres barris, especialment als més recents. Per exemple, la Plaça Europa ha esdevingut un mostrari de diverses tendències, amb obres de Nouvel, Ito, Tusquets, Moneo... i una mica més enllà de Rogers. Des del punt de vista local, podem tenir la temença de que les signatures dels “arquitectes estrella” siguin la coartada per fer operacions immobiliàries multimilionàries.

L'Hotel Porta Fira en construcció (2009), de Toyo Ito. L'any següent, aquest edifici guanyà el premi al millor gratacel del món.

El Districte Cultural ha atret a la ciutat a artistes i galeries. Ara per ara tenen escàs impacte en la cultura local. Paral·lelament, desenes de persones practiquen la creació artística, de forma aïllada o en una de les moltes associacions que hi ha a l’Hospitalet, sovint acollides als centres culturals. El festival Per Amor a l'Hart porta molts anys als nostres carrers. L’Escola Serra i Abella també és un viver de grans artistes. Ja s’està escrivint el futur del nostre avantguardisme.