Bellvitge
L’origen del topònim Bellvitge no és clar del tot. La teoria més acceptada és que procedeix d’un nom de dona d’origen visigot, Amalvígia, que volia dir, més o menys, dona valenta que lluita [i]. Un pergamí de l’any 995 esmenta el mas d’aquesta propietària. L’escassa documentació dels segles següents parlen del mas de Malvige o Malvitge, que tenia una capella.
A finals del segle XIII es fa el primer esment del mas de Benvige i de l’església de Santa Maria de Benvija. Per tant, segons aquesta teoria, el nom de Bellvitge procedeix del nom d’una dona d’estirp germànica, amb el canvi de la primera part, perquè sembla que comencés amb “mal” no sonava bé.
Darrerament, Mª Àngels García-Carpintero ha qüestionat que es produís aquesta successió de noms, d’Amalvigia a Bellvitge [ii]. Llavors, quin seria l’origen del nom? Bellvitge seria un exemple més de “marededeu trobada”, amb un nom amb significat propi, com Montserrat, Núria o Meritxell.
 |
| L'ermita que va donar nom al barri, els primers blocs del qual començaven a construir-se el 1965. Font: CELH AF 0112 Bellvitge / a. d. Josep Campamà |
Bellvitge, per semblança lingüística, podria fer referència al desig o la petició d’un bell viatge, el dels camperols pels camps del Delta del Llobregat o el dels mariners que utilitzaven els sorrals de la zona com port natural. Cal recordar que durant l’Edat Mitjana l’ermita es trobava a poca distància de la línia de la costa.
El primer projecte del barri, de l’any 1956, no incorporava el nom de l’ermita. No va ser fins el pla parcial de 1960 quan és batejat com “del Sector de Nuestra Señora de Bellvitge”. Vet aquí com el nom de l’església va passar al nou barri, els primers blocs del qual van ser habitats a partir de 1965 [iii].
 |
| Font: La Vanguardia, 18-12-1968 |
Centre
Al barri del Centre se li diu així perquè és la part antiga del municipi, i les parts antigues solen estar al centre. Dit d’una altra manera, les ciutats normalment han crescut al voltant del nucli originari, provocant que en quedi al bell mig. Però a l’Hospitalet no ha estat així.
El barri del Centre és a un extrem del terme municipal, de tal forma que gairebé és a Cornellà. La que havia de ser el nucli aglutinador del poble medieval, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, no va reeixir, i el petit hospital a la vora de la carretera, a tocar del límit de la parròquia, sí que ho va aconseguir en el segle XV. I va ser allà on es va desenvolupar la Pobla de l’Hospital.
El Centre, per tant, no és al centre geogràfic, encara que sí que és el centre administratiu del municipi. A més, el barri sempre ha tingut dificultats per exercir de centre de la ciutat, de lloc que atrau per la seva oferta cultural o comercial. Les raons s’han de buscar més en l’estructura urbana de la ciutat o la proximitat de Barcelona que en els demèrits del barri, però les conseqüències són les que són.
Als mapes de les primeres dècades del segle XX al nucli tradicional encara se li anomenava “Hospitalet de Llobregat”, tot i que ja existien els de Collblanc i Santa Eulàlia. A l'acta del ple municipal del 8 d'agost de 1923 s'aprovà el programa d'actes de "el barrio del Centro de esta localidad". L’any 1932, però, l’Ajuntament republicà ja reconegué que no es podia identificar aquest barri amb el poble i apareix la denominació de “Barriada del Centre” al plànol.
En Joan Casas, en les seves publicacions de la dècada de 1980 anomenava al barri Vila Vella i, francament, em sembla molt més encertat. En les activitats culturals i patrimonials, per exemple les del Museu de la ciutat, s’ha mantingut aquesta denominació.
 |
| Plànol de 1932 amb els noms de "les barriades": Centre, Collblanc-Torrassa, Sta Eularia, Les Planes i Marina. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF |
Can Serra
A Catalunya, la partícula “can” fa referència a una casa o edifici. És la contracció de “casa” i “en”; significaria “la casa d’en”. També podem trobar “cal”, producte de la fusió de “casa” i “el”. El llenguatge sempre tendeix a fer-se senzill i curt.
Per tant, després de “can” o “cal” s’ha de posar el nom, cognom o malnom de la persona o família propietària. A l’Hospitalet tenim alguns exemples que han perviscut en el temps: les fàbriques de Can Trinxet o Can Vilumara (avui un institut), la vil·la de Can Rigalt, les masies de Can Trabal, o Can Sumarro (avui una biblioteca), etc...
En aquest cas es confirma la norma. Can Serra era un gran casalot, gairebé un palauet, que hi havia al primer pendent del barri, venint des del Centre. Es va construir vers 1870 i es deia així perquè el promotor i primer propietari fou en Josep Serra, un ric navilier [iv]. De “can serres” n’hi ha unes quantes a tot el país, car Serra és un cognom força freqüent.
La finca era una segona residència i tenia una família de masovers que en tenien cura. Durant la Guerra Civil fou expropiada i destinada a clínica de maternitat. Aquests primers estreps del Samuntà al voltant del 1900 garantien un cert aïllament, contacte amb la natura i bona comunicació amb Barcelona. D’altres exemples d’edificis semblants i propers són Can Buxeres o Can Cervera, ja a Esplugues.
Finalment, l’hereva de la gran finca de Can Serra, que ocupava la meitat del futur barri, va ser una de les principals promotores del primer pla parcial del sector, l’any 1959. Se n’hi projectava el “Polígono Can Serra” . Els diners fàcils van provocar que els successius plans del barri anessin augmentant l’edificabilitat, i també que l’extraordinari casalot fos enderrocat. Al seu lloc s’alçaren els primers blocs, allà per l’any 1966.
Com en d’altres casos de la ciutat, això de “polígon” va caure de la denominació del barri, que es va quedar només amb “Can Serra”. D’aquesta manera és incorporada al nom de l’associació de veïns, creada al llarg del 1973 i legalitzada l’any següent.
 |
| Imatge publicitària de Can Serra de 1968. |
Collblanc
El topònim Terrers Blancs (o Terrarios Albos) és conegut en el s. X. Està relacionat amb Pedras Albas (Pedralbes) i Riera Blanca. Es deu al tipus de roques que hi ha per la zona, calcàries, de color blanquinós. Per tant, segona part del topònim té un origen ben clar, mai millor dit.
El mot Collblanc està documentat en el s. XIV. Anteriorment s’havia conegut com Coll de Codines, però al segle XV el nom actual ja s’havia imposat [v]. Però, què és un coll? Un coll és un punt baix entre dues elevacions del terreny, altes muntanyes o petits turons. Per aquesta raó és el lloc per on passen els camins que van d’una a altra vessant d’una gran serralada o minsa serra.
Pel nord, els pendents de la Serra de Collserola són prou evidents. Pel sud, la pujada del turó de la Torrassa, que té el punt més alt a la Plaça Espanyola, no és tan costeruda, però la Riera Blanca i el Torrent Gornal generaven considerables obstacles per a la comunicació.
Per aquestes raons, des de molt antic, un dels principals camins de Barcelona cap al Baix Llobregat passava per aquest coll. A la cruïlla del camí que unia Sants i Esplugues amb un altre de molt important, la Travessera, s'hi instal·là un hostal durant l'Edat Moderna. En la dècada de 1760 fou construïda la carretera de Barcelona a Madrid pel traçat de l'antic camí.
Al llarg del segle XIX es van instal·lar alguns edificis a banda i banda de la carretera, més aviat com a conseqüència del creixement de Sants. Des del començament, els documents oficials, vers 1860, ja anomenen al nou barri com Collblanc.
 |
| En aquesta fotografia publicada en 1932 veiem com es va escriure el nom del barri durant molts anys: Coll-Blanch |
La Florida
El nom de "la Florida" és incert. Diversos testimonis han comentat l’existència de camps de conreu de flors on després es construirà el barri. D’altres fins i tot esmenten el nom del veí i propietari d’aquestes terres, en Juli Peris.
La meva opinió és que va ser el Carrer Florida el que va donar nom al barri. Sabem que els carrers dels districtes de La Florida, Les Planes i Pubilla Cases foren dissenyats per l'arquitecte municipal, en Ramon Puig i Gairalt, al seu pla urbanístic, aprovat el 1927. Aquesta zona havia de ser una ciutat-jardi, amb casetes amb pati. Els noms dels carrers, per tant, tenien relació amb el món vegetal o el cicle solar.
Un document del 1932 ens informa de l'existència de la "urbanització La Florida", una més de les que s'estaven fent o ja s'havien creat a la zona. Les urbanitzacions s'anaven fent a trossos, en funció de la demanda dels propietaris dels terrenys. El Carrer la Florida era un dels pioners, més importants i centrals de la zona, i crec que és el que va acabar donant nom a tot el barri. Només és una hipòtesi, però em sembla la més raonable.
L'any 1956 es va aprovar el Pla Parcial de la Florida, que afectava una part del que avui considerem Collblanc. En qualsevol cas, el nom ja era l'oficial per anomenar el nou barri que estava creixent de forma vertiginosa en aquell moment.
 |
| El nom modern de La Florida s'nava imposant al tradicional de Les Planes. Font: Guia Oficial de la ciudad de Hospitalet, 1958, p 95. |
Gornal
El barri del Gornal li deu el seu nom al torrent del mateix nom que va a desembocar a la zona on s’hi va construir. Els torrents, rieres i rambles són els rius que no porten aigua gairebé mai, només quan plou molt. Les seves lleres eixutes són típiques del domini climàtic mediterrani.
El Torrent Gornal separa els turons on després es localitzaran els barris de Collblanc i la Florida. Després baixava pels límits de Santa Eulàlia i Sant Josep i es diluïa a la plana de la Marina, més o menys on es farà el barri del Gornal.
Però, quin és l’origen del nom de Gornal? Sembla que procedeix d’un nom d’home d’origen germànic, Warnald [vi], que té connotacions bèl·liques. És a dir, que un visigot molt guerrer tenia unes terres per aquestes contrades, i va deixar el seu nom al torrent que hi passava per allà.
El primer projecte de fer-hi un polígon d’habitatges és de l’any 1959, i el Pla Parcial definitiu es va aprovar l’any 1965, en el qual ja se’l batejava com Polígon Gornal [vii]. Si tenim en compte que 10 anys abans es va batejar l’altre polígon de promoció oficial de la ciutat amb el nom d’un líder feixista (Onésimo Redondo), va ser molt lloable la decisió d’escollir un topònim local per anomenar el segon.
I així és com el barri, des de la inauguració de la primera tongada de blocs, la primavera de 1974, porta un nom ben nostrat, amb el permís del poble de la riba del Foix, pàtria de la cantant Marina Rosell.
Finalment, comentar que la denominació oficial va caure això de “polígon”, no sé si per a fer-ho més curt, o perquè el concepte té connotacions pejoratives per a algunes persones.
 |
| El Gornal en construcció, l'any 1973. |
[ii] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/
[iii] HORMIAS, BESTRATEN i DOMÍNGUEZ, Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de Hospitalet, 2015.
[iv] BOTEY, FEBRERO, TRAYNER. Can Serra: 50 anys d’història, 2016.
[v] MORAN, Josep. Josep. “Toponímia antiga de l’Hospitalet de Llobregat”, Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a l’Hospitalet, 2016
