EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyant de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf

CANDEL, MÉS QUE MAI

Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Aquest article procedeix del pròleg que vaig escriure per al llibre Candel, l'altre català, en el que es publicava l'obra de teatre escrita per Joan Soto amb aquest nom. En l'obra es dramatitzaven algunes escenes de les obres de Candel, i es va representar també en 2014, amb motiu del 50 aniversari d'Els altres catalans.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, en 1956, però eren novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

Aquesta obra és quatre anys anterior a la novel·la anàloga que es considera que va canviar la trajectòria de la literatura espanyola, Tiempo de silencio, però aquesta última transcorria a Madrid. I fou publicada nou anys abans que Últimas tardes con Teresa, un altre exemple pioner del gènere, en aquest cas, sí, situada a Barcelona i els seus barris perifèrics. 

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social. Aprofito per recordar el que en Genís Cinca va destacar: quins títols més extraordinaris posava el Candel!

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, com una forma més de practicar el seu compromís. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

L’octubre de 2014, amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Fundació Paco Candel, amb el suport de la biblioteca que porta el seu nom, vam fer la “Trobada d’estudis Els Paisatges de Paco Candel”.

Quines conclusions vam extreure d’aquelles activitats? Que Candel era vigent, que el que havia dit i escrit era aplicable a l’actualitat, que calia candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política. Una de les persones que va participar en la Trobada i que potser podia haver estat la gran veu candelitzadora dels nostres dies, en Jaume Botey, ens va deixar poc després.

Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels i de petits boteys perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes. Hem de promoure el candelisme i conjugar el ver candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats.

 

 

 

 

 

EL 90 ANIVERSARI DEL MERCAT DE SANTA EULÀLIA

El 19 de juliol de 1935 fou inaugurat el Mercat de Santa Eulàlia. En aquell moment, n'era el tercer de la ciutat, després del mercat del Centre i el de Collblanc.

Les fotografies antigues procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. La cita és AMHL 101 AF 0000987 /a.A. Merletti. A la dreta, podem veure les barraques que hi havia anteriorment i que probablement van mantenir-se alguns anys més.

Santa Eulàlia tenia uns 8 mil habitants, més o menys els mateixos que el Centre, lluny, però, dels 23 mil de Collblanc-la Torrassa. Per tant, hi era necessari un mercat.

No vol dir que no hi hagués un mercat a Santa Eulàlia, però es tractava de parades més o menys informals. L'any 1927 es va començar a construir un senzill cobert, amb pilars i una teulada, per aixoplugar els venedors.

Una altra imatge de 1935. Font: AMHL 101 AF 0000988 /a.A. Merletti

L'any 1930 es van aturar les obres per considerar-les insuficients i, mentre es feia un mercat digne, es van adjudicar uns espais per a posar barraques de venda. L'ajuntament republicà va recuperar el projecte del cobert, millorant-lo amb parets, paviments, etc. 

De fet, el Mercat de Santa Eulàlia va saltar a l'actualitat quan fou atacat i cremat durant la revolta anarquista de desembre de 1933. En les descripcions dels fets, es parla de que van ser cremades parades de venda fetes de fusta, qualificades també com barraques (El Diluvio, 10-12-1933).

Aquesta foto de desembre del 1933 es veu com eren les parades de venda del "mercat" de Santa Eulàlia. Font: Crónica, 17-12-1933

L'abril de 1934 s'aprovà un pressupost extraordinari perquè el cost de la dignificació de l'equipament excedia molt la capacitat del consistori (La Humanitat, 7-4-1934). 

Finalment, l'alcalde imposat pel Govern després dels Fets d'octubre, aconseguí el finançament fent pagar una bestreta als futurs venedors.

El procés de construcció del Mercat, explicat pel Ramon Puig i Gairalt. Font: Espill, 1-8-1935. Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L'obra inaugurada el juliol de 1935 és una obra dissenyada per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. Com ja havia fet amb les escoles, en Puig ja feia obres dins de l'estil més d'actualitat, el racionalisme.

Es tracta d'una creu grega, amb els quatre braços iguals, amb una disposició en forma de X en relació a les illes dels carrers del barri.

En aquesta foto aèria de 1987 es veu l'estructura del mercat. Ja es veuen les parades exteriors afegides.

Avui, les parades exteriors no deixen veure clarament l'edifici de 1935. Les fotografies antigues ens mostren un edifici amb formes geomètriques, funcional, sense decoració.

Les cobertes tenen forma de teulada a dues aigües, tret la de l'espai central, a quatre aigües. Totes eren suportades per encavallades de fusta, com molts edificis industrials.

Font: AMHL 101 AF 0000985 /a.A. Merletti

Tot i ser una obra impulsada per l'ajuntament governat per les forces republicanes d'esquerres, la inauguració, com ja hem comentat, la va fer l'alcalde imposat pel Govern espanyol, després que el legítim fos destituït arran dels fets d'octubre de 1934.

Es tractava d'una de les moltes obres públiques que havia endegat l'Ajuntament republicà. Bé, més aviat hauríem de parlar de les obres  impulsades per les institucions polítiques republicanes: Generalitat i Govern espanyol. 

Poc abans s'havia inaugurat el Pont d'en Jordà i en novembre de 1934 l'escola Francesc Macià (la que molta gent de Santa Eulàlia va conèixer com Calvo  Sotelo), una de les moltes escoles dissenyades per en Puig i Gairalt.

És il·lustratiu comparar l'obra de l'etapa republicana, amb moltes obres públiques, sobretot escoles, amb l'escassa obra de les dictadures anteriors

EL 90 ANIVERSARI DEL PONT D'EN JORDÀ

 El diumenge 7 d'abril de 1935 es va inaugurar el Pont d'en Jordà, el pont que unia, que encara uneix, la Torrassa i Santa Eulàlia.

El Pont d'en Jordà era, encara és, una obra pública d'un impacte extraordinari. Unia els dos barris més poblats de l'Hospitalet.

Font: L'Espill, 1-3-1935

Collblanc-la Torrassa, que tenia la meitat de la població de l'Hospitalet en la dècada de 1930, s'havia de connectar amb Santa Eulàlia, especialment després de la inauguració de l'estació del metro, en 1932. 

Font: L'Espill, 1-3-1935. L'Espill era una publicació local

Baixar de la Torrassa a Santa Eulàlia era molt complicat i perillós, pels pendents i les vies del ferrocarril. Fins i tot, des d'una finca de la Ronda de la Torrassa partia un camí i els propietaris feien pagar un peatge.

En Josep Jordà, vell líder republicà (va arribar a ser alcalde) i propietari d'una casa a la Ronda de la Torrassa, portava molts anys promovent aquesta obra. Finalment, van ser les institucions republicanes les que van portar-la a terme.

Can Jordà, poc abans de ser enderrocada malgrat la mobilització de l'AVV del barri. Un altre exemple del patrimoni desaparegut de l'Hospitalet. Font: @ArcGairalt.

Tanmateix, després dels "Fets d'octubre de 1934", les autoritats municipals i autonòmiques eren les imposades pel govern espanyol i no pas les republicanes progressistes que havien impulsat l'obra.

Actualment, és una infraestructura de comunicació cabdal i un element patrimonial important, que requereix una intervenció de conservació urgent.

La inauguració va tenir molt de ressò a la premsa de l'època, i alguns comentaris són molt interessants i reveladors. Comencem amb La Vanguardia i Esplai, gràcies al blog de Luis Bagán. 

Continuem amb d'altres publicacions.

La publicació madrilenya Ahora (del dia 9 d'abril) era molt asèptica. Ens proporciona dades i a la fotografia mostra la gentada que va assistir a la inauguració.

El setmanari gràfic Nuevo Mundo (del dia 10 d'abril) posava l'èmfasi en les autoritats que van fer la inauguració. Hem de tenir present que després d'octubre de 1934, l'alcalde era el militar Alfredo Marín i el president interí de la Generalitat era Joan Pich i Pon. 

 

Al peu d'aquesta foto d'El Liberal (del 23 de febrer) es fa referència un dels mals noms de la Torrassa: "Chicago".

La publicació local Eco va dedicar la portada del seu primer número d'octubre de 1934 al Pont d'en Jordà. A l'editorial es torna a esmentar  que la Torrassa era coneguda com "Chicago" o "Murcia".