(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP)
fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el
franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la
protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta
visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.
 |
Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.
|
El franquisme, la versió
espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar
i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores
per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.
Però, segurament, la raó
principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els
llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina
del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de
les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938,
encara en plena guerra civil.
El franquisme va ser per
davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va
esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de
la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el
que mig país vivia en la pobresa.
Per tant, la repressió dels
moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir
diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista
va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va
caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres
de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves
lluites per part dels amos.
Amb el pas dels anys, el
règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a
mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser
acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.
El TOP va formar part
d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del
règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials
favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre
del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de
repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el
que sovint es jutjava encara en tribunals militars.
Val a dir, però, que els
consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el
Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975.
L’existència del TOP (desembre
1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el
seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin
accions amb l’objectiu de “subvertir los
principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra
en la conciencia nacional”[i].
Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica,
segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.
La primera sentència, el
gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del
compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii].
Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits
de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.
 |
Cartell de l'acte del 14 de novembre.
|
Moltes de les accions del
TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens
farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que
començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada
Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes
d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel
tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.
Com hem comentat, la repressió
del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les
reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la
classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que
més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora
per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.
Dins d’aquest moviment
obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La
major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi
CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.
La repressió es va desfermar
contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les
CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera
que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la
participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la
dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat.
Una primera caiguda d'una part de
la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26
de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà
il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit
Comunista”. El 21 d’abril fou decretat
l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot
arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb
l’empresa basca “Laminados de Bandas”.
Les detencions durant
la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968
dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de
maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta
repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran
d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així)
Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser
l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.
També vull destacar
que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia
gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren
a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran
aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar
del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que
aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.
Tan importants eren
les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt
progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la
parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van
dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que
comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la
Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.
Durant els anys de la seva
vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més
de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més
d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre
1973-1977, quan l’antifranquisme.
Una altra dada significativa
és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a
Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El
treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball
reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués
estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies
antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de
molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un
suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també
hi era.
Més de la meitat dels
processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de
l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè
els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren
d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.
Perquè recordem que entre 1961
i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya
va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si
més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les
que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil
habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades
superior al de Barcelona.
Quan Candel va passejar-se
per Catalunya per escriure el seu Els
altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona,
especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia
conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia,
per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba,
que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va
ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que
es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de
CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i
tots els tops que hi havia en aquells anys.
Vull acabar aquest breu
repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra
el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els
camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics,
per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat
que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir
detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.
Vull donar les gràcies a les
que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí,
a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè
aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van
funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de
la Brigada Político-Social...  |
| Un servidor, fent la xerrada. |
Us vull dir ben fort,
mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser,
gràcies a la vostra lluita, el vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest
objectiu principal.
