L'HOSPITALET EN 1925

Com era l'Hospitalet en 1925, 100 anys ençà? Molt diferent a com és ara, però ja havia començat a ser com és ara. Mirem de fer un repàs...

La Plaça Espanyola en una foto publicada en 1927

En primer lloc, parlem del territori. Feia 5 anys de la segregació de les més de 900 ha de la Marina. Però encara no s’havien segregat les 50 ha de Finestrelles. El terme municipal era, per tant, de 12,5 km2.

Plànol de l'Hospitalet vers 1915, abans de la segregació.

Encara que administrativament aquella part de la Marina fos de Barcelona, les vinculacions amb l'Hospitalet d'aquelles terres i aquelles gents no va canviar.

En segon lloc, parlem de la quantitat de persones, que en aquell moment creixia moltíssim. La població en 1925 era de 24 mil persones, i 10 anys abans era de 8.315. La població s’havia triplicat en 10 anys! 

Font: L'Espill, núm. 11, 15-5-1935

 

L'any 1925 era al bell mig del primer episodi immigratori de la Catalunya contemporània (1915-1930) i l'Hospitalet ve ser un dels seus principal escenaris. En termes relatius, va ser l'època de major creixement de la nostra història. Entre 1915 i 1936, la població local es va multiplicar per 6.

Dels 24 mil habitants, uns 14 mil (58%) vivien a Collblanc-la Torrassa, uns 4 mil a Santa Eulàlia i uns 6 mil al Centre-Sant Josep-la Marina. El municipi dividit en tres nuclis s’havia consolidat, i un dels nuclis secundaris havia esdevingut el més gran.

Plànol de l'Hospitalet vers 1923.

El creixement urbanístic va ser proporcional al de la població. El gran creixement, és clar, va ser a Collblanc-la Torrassa, després a Santa Eulàlia, en tercer lloc al que anomenem ara Centre-Sant Josep, després als masos i cases aïllades i finalment, a les incipients urbanitzacions del Samuntà.

El creixement de l'Hospitalet és el creixement de l'àrea metropolitana de Barcelona. Des del 1914, la neutralitat espanyola en la Gran Guerra va impulsar la industrialització i la immigració. Les obres del metro, a partir de l'estiu de 1921, i de l'Exposició Internacional, a partir de 1925, també en van contribuir.

La Plaça dels Pirineus en 1927.

Fins l’any 1926, el mecanisme de creació de teixit urbà era la petició del propietari. D’aquesta manera es va fer gairebé tot Collblanc-la Torrassa, bona part de Santa Eulàlia i Centre-Sant Josep. Com sabem, aquests propietaris donaven nom als nous carrers amb els seus cognoms. A partir de l’any següent es van haver de sotmetre a les directrius del Pla de Reforma Interior i Sanejament.

Urbanització de Pubilla Casas (1925)

Urbanitzacions de Collblanc-la Torrassa. L'any 1925 es van fer sis urbanitzacions, de la 19 a 22, la 6-C i la 6-D.

Com era l’habitatge en aquells moments? Com ara, bo pels rics i dolent pels pobres. Som al bell mig del boom dels passadissos. Un 32% dels habitatges construïts a Collblanc-la Torrassa del període 1915-1930 eren passadissos. 

Plànols de passadissos. Es veu l'estructura i l'alçat de la façana.

També tenim constància documental de barraquisme al voltant del Carrer Aprestadora de Santa Eulàlia i algun nucli a la Torrassa, especialment al llarg de la Riera Blanca.

Barraques a l'Hospitalet en una data i un lloc indeterminats. El carro i els porcs indiquen que era un nucli d'escombriaires. Font:AMHLAF0179677 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget 

De mica en mica, apareixen els primers blocs, de poques plantes encara. El més habitual és la caseta, de planta o planta i pis, sobretot a les urbanitzacions com la d’Antoni Cervalls (1922), que serà pionera a les Planes-la Florida, de Sanfeliu i Valeta (1924) a Sanfeliu, Faus (1925) pionera de Can Serra...

La Carretera de santa Eulàlia, també conegut com "carrer de la mitja galta".

L'any 1921 s'havia fundat una entitat anomenada Unión de inquilinos de Coll Blanc y Torrassa i un dels seus dirigents era Lorenzo Escudero. Escudero fou un personatge peculiar, líder de diverses iniciatives populars, conegut com "el apóstol de los murcianos", enemic polític de l'alcalde Tomás Giménez i futur regidor electe en la candidatura de la Coalició Republicana en les eleccions d'abril del 1931. Més endavant tornarem a parlar d'ell.

El problema de l'accés a l'habitatge digne és una de les manifestacions més pregones de la situació de pobresa i misèria en la que es troba una bona part de la població. Tenim molta documentació sobre l'acció de la beneficència municipal en 1924 i gener de 1925. A partir d'aquest moment desapareix. Què va desaparèixer, la pobresa o la beneficència?

Les expressions més punyents de pobresa que he trobat són aquests ajuts per poden enterrar als fills/es morts. Aquesta mena de documents, abundants en 1924, es deixaren de fer el gener de 1925. Val a dir que tots eren de famílies de Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia. Al Centre, les mutualitats cobrien aquestes contingències. Per tant, podem lligar la misèria a la immigració. Font: AMHL "Correspondència 1925"

En aquest moment no hi ha petjada documental del rebuig que provocava la població immigrant entre la població autòctona. Tanmateix, la virulència de l'esclat a partir de 1932 mostra que aquesta mentalitat s'havia covat anys enrere.

Les conduccions d’aigua potable es van estenent de mica en mica, a fonts públiques que l’ajuntament contracta amb la Societat d’Aigües de Barcelona, que ja té el monopoli, i que manté de forma deficient, segons podem veure en comunicacions d’aquesta empresa.

Instal·lacions de la Companyia d'Aigües a la Carretera de Collblanc en 1927.

 

Les clavegueres també són inexistents, i les aigües i residus fecals es filtren als aqüífers i són preses pel consum als pous. El resultat és que la febre tifoide tenia una certa prevalença entre la població. Aquell any, relativament bo, van morir 5 persones d’aquesta malaltia infecciosa i 35 de tuberculosi. La tuberculosi, la "pesta blanca", de la que gairebé no es parlava, com tampoc apareixen a la documentació, per raons diferents, les malalties venèries. 

L’agricultura era una activitat important i productiva. El Delta del Llobregat era probablement la zona agrícola més productiva d’Espanya. Terres de regadiu (gràcies al Canal de la Infanta i els pous artesians) que proporcionen diverses collites d’hortalisses o alfals que es venen sobretot a Barcelona però també s'exportaven a França.

La terra és de grans propietaris de Barcelona i d’alguns de l’Hospitalet. També hi ha masovers i arrendataris i unes desenes de jornalers del camp. A la Marina de l'Hospitalet i del que era l'Hospitalet hi havien més d'un centenar de cases i masies. El perill de les tempestes, com la del 18 de març, i els desbordaments era constant.

La Marina de l'Hospitalet al voltant de 1930. Font: AMHLAF0179605 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget

La indústria ha crescut molt en els darrers anys. El tèxtil és el sector principal (Trinxet, Rifà, Vilumara, Caralt, Trias...). L’any 1925 comença a produir Can Gomar, una fàbrica del ram de l’aigua. El sector de la ceràmica té una importància singular a l’Hospitalet. Precisament, 1925 es quan es posa en marxa la gran ampliació de Cosme Toda. 

Tintoreria Gabarró, a la Torrassa.

Però també destaquen empreses del metall (la Farga o Escorsa) o del sector químic (Sabadell i Henry, la primera refineria de petroli a Espanya, Brugarolas...), etc.

Més enllà de les grans empreses, n’hi havia desenes de tallers, com el de pirotècnia del Carrer Progrés, on va haver una explosió el juliol de 1925, en el que va morir una dona (de la que no sabem l’edat) i una nena de tretze anys i van resultar ferides una altra nena de 13 anys, dues nenes de 14 i un noi de 18.

També les activitats terciàries s’anaven desenvolupant, com l’empresa de transport Oliveras, que en el seu garatge de la Rambla, construït en aquell moment, en Puig i Gairalt utilitzà el formigó armat. Es concedí a Montserrat Farré el permís per instal·lar un sortidor de benzina.

Una activitat molt singular i de gran impacte a la ciutat era la dels i de les escombriaires, que recollien els residus de les llars de Barcelona, els portaven a uns patis de Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa, on feien una separació i els reutilitzaven. Les deixalles orgàniques es feien servir per alimentar porcs, dels que hi havien milers a la ciutat. Sis anys més tard, hi haurà un brot de pesta, sobretot a la zona de barraques i escombriaires de Santa Eulàlia.

Abocador de residus, amb persones buscant i porcs menjant. Podria ser la zona de Santa Eulàlia. Font: AMHLAF0179676 /a.Puig Gairalt, Ramon /d.Pauline Puig Roget

Després d'uns anys de màxima tensió social, en els que l'Hospitalet ha participat plenament en les mobilitzacions pacífiques i els fets del pistolerisme, la repressió de la Dictadura manté a la classe treballadora sotmesa i força immòbil. No tenim notícia de cap vaga durant 1925 i sí del tancament, l'octubre de l'any anterior, de la seu del Sindicat Únic, la CNT.

Els grups anarquistes s'organitzaren en la clandestinitat i gent com Severino Campos creen grups d'afinitat i organitzacions que poc després confluiran en la FAI. 

La majoria de les entitats i partits van continuar existint. Recordem que, inicialment, la dreta catalanista fins i tot va fer costat inicialment al dictador i que PSOE-UGT van fer alguna col·laboració amb el nou règim, que es presentava com provisional i regenerador.

L'abril de 1924 es va crear la Unión Patriótica, el partit afí al règim, mentre els partits que s'havien repartit el poder, Liberal i Conservador, desapareixien de facto. La Unión Patriótica, s'anava estenent de mica en mica i en 1928 van començar a treure una publicació quinzenal, La Voz de Hospitalet. Partits afins al règim, com el Partido Socialista Monárquico Obrero Alfonso XIII, començaven en 1925 a tenir una agrupació a la ciutat, en concret a Santa Eulàlia.

La seu de la Unión Patriótica era a la cruïlla de Baró de Maldà i Barcelona

El Centro Democrático Republicano, creat en 1901, era tolerat. La Harmonia, també, i per una banda assistien a les processons del Corpus i per altra programaven obres de teatre de Marcel·lí Domingo, el polític republicà que poc després conspirà contra la Dictadura i va haver d'exiliar-se. Una munió de mutualitats i cooperatives feien una extraordinària tasca de coixí social i cohesió de la classe treballadora.

Existien tres corals, una de les quals, de caire catalanista, va haver de canviar de nom de Doctor Robert a Hospitalense. La Societat Coral La Campestre demanà permís aquell any per construir la seva seu, l'edifici conegut com El Coro, enderrocat el 2017. La Campestre tenia bona relació amb el règim i l'any 1928 es va incorporar a la Unión Patriótica. El Centre Catòlic es trobava en expansió amb la nova seu de la Rambla en construcció.

El desembre de 1925, el govern, el Directori Militar, va ser substituït per un Directori Civil, amb una clara voluntat de perpetuar-se i seguint el model feixista italià. Una mostra d'aquest canvi va ser que el Centre Autonomista va haver de canviar de nom el maig del 1926 i va dir-se Casino del Centro.

L'alcalde era Tomás Giménez, propietari d'una serradora de marbre, que fou escollit l'octubre de 1923 en una sessió presidida pel comandant militar de l'Hospitalet. Seguint el decret del govern, Giménez, atenció a la frase, "ha de ser elegido Alcalde en votación secreta". Per què? Perquè entre els màxims contribuents, és a dir, els que pagaven més impostos, els més rics, era l'únic que tenia el títol de "bachiller".

 

Tomás Giménez. Font: AMHL 101 AF 0000023 /a.Autor desconegut/da

Qui acompanya a Giménez en el govern local? Destaquem a Esteve Carbó, el mestre Carbó, lligat al Partit Radical i a entitats musicals de Santa Eulàlia. L'home fort, però, de l'Ajuntament en aquell moment era Leopoldo Lomba. Qui era Lomba? Un advocat amb una carrera molt prometedora a Madrid, que es casà amb la filla d'uns marquesos, però que va desaparèixer de la vida pública i el trobem en 1925 com cap polític de la Unión Patriótica del Districte de Sant Feliu i regidor a l'Hospitalet.

Font: Mundo Gráfico, 3-5-1916

El gener, l'Ajuntament nomenà alcaldes honoraris al rei i la reina, i Giménez i un altre regidor se'n van anar a Madrid a l'acte d'homenatge als reis.

A canvi, el 3 de juny, dins de l'atapeït programa de la visita dels reis a Catalunya, la reina va visitar els dispensari de la Creu Roja de Collblanc i Santa Eulàlia. El desembre, un infant, de nom Ferran, va visitar la Remunta.

Font: La Hormiga de Oro, 11-6-1925

Amb l'oposició republicana i catalanista sotmesa i l'anarquista a la clandestinitat, la salsa política la posava Lorenzo Escudero. Segons Joan Camós, n'era del Partit Republicà Federal i denunciava públicament al ple municipal les que considerava irregularitats i corrupteles del govern de Giménez.

I saltà l'escàndol. El 23 de juny, el diari republicà El Diluvio publicà la notícia de que Escudero havia estat portat a un descampat per la força i amenaçat.

Aquest fet va provocar una denúncia contra Tomás Giménez per un presumpte segrest. Ho sabem perquè el Governador es va fer ressò i ho va explicar a la resta de periodistes amb els que es veia amb regularitat.

A finals de setembre, Lorenzo Escudero va anar a plantejar el seu cas davant el sots-secretari de Governació, a Madrid. Afirmà que l'alcalde, acompanyat de tres agents de policia "obligó al denunciante a ocupar un automóvil que condujo a todos ellos a despoblado, donde, obligando a descender al Sr. Escudero Lozano, que, en presencia de aquellos agentes fué insultado por el alcalde y escuchó de sus labios la amenaza
de ser maltratado de obra si persistía en abogar por la buena administración en aquel Ayuntamiento, cuyo presidente lo conminó, además, a que se ausente de la ciudad en lo que resta de mes." (El Sol, 25-9-195)

Des del Ministeri enviaren un telegrama al Governador Civil perquè esbrinés què havia passat. Ràpidament, aquell matí del dia 26, una comissió formada pel Comandant Militar, el rector, la majoria dels regidors i altres "personalitats" van visitar al Governador, el general Milans del Bosch, del que van treure una reafirmació de suport a Giménez. Ja veiem com va acabar la denúncia política. No sabem com va acabar la denúncia judicial. Segons Camós, el que va anar a la presó va ser Escudero.

Carta d'adhesió a Giménez per part d'Antoni Ceravalls, propietari de cases i promotor de la primera urbanització del que avui coneixem com les Planes. No dubta en qualificar a Escudero com "corrosivo Microbio". Font: AMHL "Correspondència 1925".

A la tarda es convocà una sessió extraordinària del consistori per proclamar l'adhesió a Giménez. Curiosament, un regidor es va abstenir, el que li va valdre la reprovació de la resta. La reunió, portada per en Lomba, va concloure amb l'acord de la petició del títol de ciutat. Es confirma que tot plegat va ser una maniobra de propaganda, en la que les connexions de Lomba a la Cort, van ajudar.

Els fets relacionats amb la concessió del títol de ciutat, el 15 de desembre, van acabar amb un acte d'homenatge a Tomás Giménez, el 23 de desembre. En aquell acte, possiblement sota els efluvis etílics, es van fer greus acusacions sobre els ajuntaments anteriors, especialment contra Just Oliveras, el que també va provocar visites al governador civil en defensa de l'ofès.

Foto posterior al banquet d'homenatge a Tomás Giménez, el desembre de 1925. Font: AMHL 901 AF 0000251 /a.Merletti /d.Família Tomás Giménez

Aquesta mena d'actes d'homenatge amb discursos  grandiloqüents, concessions de títols i medalles, etc. era un mecanisme habitual de propaganda del règim, dels ajuntaments al Dictador, de les institucions superiors a l'alcalde... El gener del 1926, l'Ajuntament decretà l'homenatge al Dictador, encara que no hi ha l'acord de declarar-ho fill predilecte, com diu una placa que ell mateix va inaugurar uns mesos més tard.

Durant tots aquests anys, es mantenia el tràgic rerefons de la Guerra del Marroc, que anava força malament per l'exèrcit espanyol fins que a mitjan de 1925 van començar les accions conjuntes de França i Espanya. Tenim diversos testimonis de nois de la ciutat que van haver d'anar-hi, fins i tot els rics. Abans del Desastre d'Annual, els rics pagaven i no anaven a Àfrica: eren els "soldats de quota". Després, els soldats de quota també hi foren portats.

L'hospitalenc Josep Maria Argente (el tercer per la dreta) a un "blocao" al Rif, a finals del 1924 o començaments de 1925. Font: Família Argente.

L'any 1925 s'inaugurà el sisè cinema en funcionament a la ciutat, l'Oliveras, al Centre, i es demana el permís del setè, a la Carretera de Collblanc i que va tenir com darrer nom, Continental. Al Centre n'hi havien dos més, a Collblanc-la Torrassa dos més també, i a Santa Eulàlia, el Victòria. L'oci per a moltes persones eren el cinema i els espectacles, sovint al mateix local. Els bars i les tabernes, on es jugava a cartes, de vegades amb jocs il·legals, i les entitats cobrien les diverses formes de vida social.

Les festes majors eren esdeveniments importants. Les tradicionals del poble eren al voltant de Sant Roc, a l'agost i les activitats eren promogudes per les entitats: Casino (encara Centre Autonomista), Harmonia, Centre Catòlic... Ja n'hi havia festes, a més de les del Centre, a Santa Eulàlia i a Collblanc-la Torrassa. 

Programa de festes de Santa Eulàlia de la Unió Hortènsia i un club de futbol. La Unió Hortènsia era una entitat creada el Mestre Carbó. Atenció a la importància social que ja tenia el futbol. Font: AMHL "Correspondència 1925"

Si entrem en pàgina de successos, la premsa venia farcida. Per exemple, informa de que l'1 de maig, un individu, qualificat com a boig, es va voler fer amb el control d'una locomotora a l'estació de l'Hospitalet.

També podem ressenyar que, el juny, el recaptador d'impostos municipal va desaparèixer amb les 3.011 pessetes corresponents a les parades del Mercat de Collblanc.

El 1925 va ser un any carregat de tota mena de fets, habituals o extraordinaris. Va tenir, fins i tot un terratrèmol, l'11 d'octubre, que va provocar, segons la premsa, el pànic entre els veïns i les veïnes, que van sortir massivament al carrer.