ANTON BUSQUETS I PUNSET, MESTRE I AGITADOR CULTURAL

Anton Busquets i Punset, l'home que ha donat nom a una escola de l'Hospitalet, va néixer a Sant Hilari Sacalm (la Selva) l’any 1876.

Va quedar orfe i la família es traslladà a la vila nadiua de la mare, Ripoll. Allà va començar a destacar en dues de les seves passions, la literatura i el catalanisme polític. Publicà el seu primer poemari amb 19 anys, Lliroya, i poc després participà en la fundació de la Joventut Catalanista de Ripoll.

Més tard estudià al seminari de Vic des d’on començarà a col·laborar amb algunes publicacions periòdiques en català i relacionades amb l’Església. L’any 1896, a Barcelona, fou un dels impulsors de la revista literària L’Atlàntida, sota la supervisió ni més ni menys que de Jacint Verdaguer, amb el que va tenir una estreta amistat.

Ara no farem la llarga llista de llibres que va escriure, les publicacions periòdiques que va impulsar i en les que va escriure, els jurats de jocs florals als que va pertànyer, les conferències que va fer, les excursions que va promoure i els premis que va rebre [i]. Només destacarem un parell de pàgines de la seva vida.

La primera, que fou retratat per Picasso. Segons la Viquipèdia va ser el premi que li van donar per guanyar els Jocs Florals de 1900. Picasso aleshores era un jove pintor que vivia a Barcelona des de feia cinc anys i era una promesa de l’avantguarda artística.

La segona, és la raó per la qual avui parlem d’ell i per la qual té una escola dedicada a l’Hospitalet. El gener de 1907 es publicava a la premsa:

“El conegut escriptor y ferm nacionalista en Antón Busquets y Punset, ha deixat voluntariament la Direcció del Foment de l’Instrucció de Sant Vicents dels Horts per anar á menar les tasques de l‘Escola del Dr. Robert, del poble vehí d‘Hospitalet.” [ii]

És a dir, en Busquets va venir a l’Hospitalet a treballar de mestre en l’Escola Catalana “Doctor Robert”. Però, quina escola era aquesta? Va ser el centre docent creat per la primera entitat catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista, fundat en 1906.

Una de les principals creacions del Foment va ser aquesta escola catalana, és a dir, en la que s’ensenyava en català. Com que el Dr. Robert era un mite en el catalanisme li van posar el seu nom. Per dirigir-la i treballar-hi van cridar en Busquets.

Un cop a la nostra ciutat, aleshores un poble d'uns 6 mil habitants, en Busquets també va fer el que portava anys fent: periodisme. El 5 de maig de 1907 apareixia La Ressenya. Periodich d’informació local, il·lustrat i literari. Finalment, van ser 23 números, fins que el 6 d’0ctubre de 1907 s’acomiadaren dels lectors.

Es tractà d’una publicació que va començar amb dues pàgines i va acabar amb quatre, amb continguts d’actualitat, culturals i d’opinió, sempre en la línia del catalanisme i catolicisme d’en Busquets. En les qüestions socials es movia entre el conservadurisme i el reformisme i en política es mostrava partidari de la coalició Solidaritat Catalana.

Més tard, els esforços publicistes d’en Busquets es van adreçar a una altra publicació, Ressenya literaria, de periodicitat quinzenal, entre novembre de 1907 i març de 1908, amb temàtica exclusivament cultural i la intenció d’arribar a tota Catalunya. En aquesta ocasió només van arribar als set números.

Vet aquí com aquesta figura important de la cultura i l’ensenyança de Catalunya va deixar una empremta en la nostra història: les primeres publicacions locals, l’any 1907. Si voleu consultar-les, l’Arxiu de l’Hospitalet les ha publicat en línia (cliqueu aquí). 

Font: La Ilustració catalana, 19-9-1915

Per esments a la premsa, sabem que era mestre a St. Mateu de Bàges en 1913 i, per tant, ja havia abandonat l’Hospitalet. L’any 1923 era a Calders, al Moianès, on va treballar i viure fins la seva prematura mort, l’agost de 1934, amb 57 anys.  

Font: Catalunya Ràdio, 15-7-1933

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana en el seu epitafi el va assenyalar com un dels pioners d’aquesta entitat. En la seva trajectòria en el camp de l’ensenyament en destacaven el seu pas per l’Hospitalet:

“Fou un bon escriptor i un bon orador. També fou un mestre excel·lent que intervingué en l’organització de moltes escoles i, sobretot, a les Escoles del Dr. Robert de l’Hospitalet. Publicà un dels primers reculls de poetes i prosistes catalans, que ha estat durant molt de temps el llibre escolar que ha fet conèixer els nostres literats”. [iii]

Finalment, us deixem amb un dels seus poemes.

 

Font: Emporium, 3-9-1905

 

---

[i] Si voleu saber més, entreu a la página de l’ARCA (cliqueu aquí) i on diu Cerca general poseu “Busquets i Punset”

[ii] Acció catalana, 15-1-1907, p. 3

[iii] Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, núm. 35 (oct. 1934), p. 471-172.

EL 50 ANIVERSARI DEL GORNAL. L'ORIGEN DEL BARRI.

El Gornal és l’últim barri de l’Hospitalet pel que fa al seu naixement. Si atenem al moment de les primeres arribades d’habitants, el setembre de 1974, veiem que tot just ara fa 50 anys. 

El Gornal en construcció en 1975, encara envoltat de camps.

L’espai, abans dels blocs

El Gornal és a la Marina de l’Hospitalet, la plana que forma part del Delta del Llobregat. Es troba més o menys on desguassava el Torrent Gornal, el que passa entre la Florida-les Planes i Collblanc-la Torrassa, per on ara hi ha l'avinguda que porta el seu nom.

Hem de recordar que la Marina, durant l’Edat Mitjana era coneguda com Banyols, perquè era una zona plena d’aiguamolls, una situació que es va mantenir fins el segle XIX. Els topònims antics, Joncs i Sangoneres, ara al nomenclàtor de carrers, ens proporcionen una idea de la fauna i la flora d'aquesta humida zona.

Com a tot arreu de la Marina, abans dels blocs aquest espai era totalment agrícola. Després de la inauguració del Canal de la Infanta, el 1819, les sèquies i canalitzacions travessaven l’espai en sentit mar-muntanya. Recordem que durant moltes dècades aquestes terres van ser les més fèrtils i productives del país.

Als camps de la Marina, les masies es distribuïen sobretot a les vores dels camins. De camins n’hi havia en sentit Barcelona-Llobregat i mar-muntanya. En relació als primers, el futur barri tenia el Camí del Mig (actual Carrer de l’Aprestadora) per dalt i la Carretera del Prat per sota.

A l'espai del futur Gornal no hi havia cap masia. Pels voltants, sí, com Cal Gotlla. Font: AMHL 901 AF 0000361 /a.Autor desconegut/da /d.Ferran Navarro

Un camí especialment important passava pel mig del barri, el que unia els nuclis habitats de l'Hospitalet (el Centre, Santa Eulàlia, etc) amb la costa: el Camí de la Farola. Aquest camí va començar a ser urbanitzat en les primeres dècades del segle XX, donant lloc als carrers Miquel Romeu i Campoamor.

Un altre camí, en aquest cas de ferro, es va inaugurar l’any 1881: la línia de ferrocarril de Barcelona a Vilanova. De mica en mica, les influències de la expansió industrial i urbanística de Barcelona van arribar-hi, com la fàbrica tèxtil de Can Trias (1903). o la Granvia (1928). 

Guia urbana de 1960. L'espai on es construirà el Gornal, a l'esquerra, a tocar de les vies, eren camps de conreu.

La Granvia fou prolongada fins el límit de l'Hospitalet en 1928, on s'hi va instal·lar la Caserna de Lepant, i ampliada a via de dos carrils fins l'aeroport en 1950.

Vers 1930 es va crear el barri de Can Pi, quan escombriaires de Barcelona es van instal·lar a l’altra banda de la Granvia. També s’hi van situar escombriaires als límits de Santa Eulàlia, en la direcció d’on es construiria el Gornal.

Can Pi, la Marina i Bellvitge. El Gornal encara no ha començat a construir-se. Font:AMHL 901 AF 0000498 /a.Autor desconegut/da /d.Salvador Pañella - Alós

El gran creixement industrial i urbà que començà a partir de la dècada de 1950 va fer créixer les fàbriques i els blocs i va anar arraconant els camps. L’Hospitalet passà de 70 mil a 240 mil habitants entre 1950 i 1970. 

La immigració procedent del camp espanyol omplia pisos però també diverses formes d’habitatges precaris, com coves o alguns nuclis de barraques, el més gran dels quals era la Bomba, al sud de la Granvia.

Naixement del barri

En aquest context d’immigració i creixement de la població van néixer molts barris a l’àrea metropolitana de Barcelona. Molts d’aquests nous barris van ser dissenyats amb la forma de polígons, com Bellvitge, construït a partir de 1964.

El Pla Comarcal de 1953 ja sacrificava l’ús agrícola de l’indret i preveia que fos zona urbanitzada. Aquesta panificació més general havia de ser concretada en plans parcials, i en 1960 es va aprovar un Pla Parcial d’Ordenació del Sector Granvia Nord, que preveia dos polígons a banda i banda del Carrer Amadeu Torner i un gran centre cívic i cultural.

El 1962 van començar els treballs d’elaboració d’un pla parcial que promogués un polígon d’habitatges d’iniciativa pública. L’any 1964 es va delimitar el perímetre del pla i el maig de 1968 es va aprovar. És el futur barri del Gornal. 

Camps on es construirà el Gornal, el Carrer Campoamor i Bellvitge, l'any 1970.

En la documentació de 1968 ja s’anomena al polígon com “Gornal”. És d’agrair que escollissin un nom sorgit de la tradició local, del Torrent Gornal que hi desguassava.

El centre cívic i cultural previst havia d’incloure un institut laboral, un altre d’ensenyament mitjà i d’altres edificis dedicats a escoles i també pistes esportives, etc. 

L’ajuntament, sota el mandat de Matías España, va renunciar a fer aquests equipaments públics i va cedir el terreny a l’Opus Dei per a que fessin escoles privades: Xaloc (1964) i Pineda (1972). Vet aquí, com un conjunt d'equipaments públics va passar a ser dues escoles privades de l'Opus.

Finalment, es va aprovar la segona reforma, la definitiva, del Pla Parcial d’Ordenació del polígon “el Gornal” el maig de 1968. Segons va escriure la Marta Jové l’any 1990:

"Les obres s'adjudicaren a la Constructora Internacional SA el maig de 1972 i s'iniciaren el juliol del mateix any. El projecte preveia la construcció d'un total de 4.244 habitatges (dels quals sols se n'han edificat 2.252, 1.796 durant la primera fase i 456 en la segona) en una superfície de 43,5 ha."

El Gornal en construcció i la part inferior del Carrer Campoamor en ple enderroc.

Per fer el nou barri es van expropiar i enderrocar les cases del carrer de Campoamor (amb d’altres vials de més petits, com Finestrelles, Tito Livio...) que hi havia per sota de la via. La quantitat oferta a les famílies d’aquest nucli va ser inferior del que les persones afectades consideraven justa i van haver-ne conflictes.

Inundacions al Carrer Campoamor l'any 1974. El Gornal, al fons, en construcció.

Com el polígon era d’iniciativa pública, els pisos tenien un cost per sota del preu de mercat, entre 518 i 738 mil ptes, i eren adjudicats a diferents col·lectius. En la primera fase, un terç eren pel Sindicat oficial i una quarta part per diferents organismes oficials, per als seus treballadors. L’objectiu és que la majoria fossin per atendre necessitats socials, en especial per a les famílies que vivien en barraques.

Els primers habitants

Els primers habitants del Gornal van arribar el setembre de 1974. Com que era una promoció de protecció oficial, els pisos s’adjudicaven amb una resolució administrativa. Per exemple, 252 pisos es van sortejar el març de 1976 per a les famílies que habitaven les barraques de la Bomba. Com que el setembre encara no s'havien donat les claus i d’altres pisos es començaven a habitar, el veïnat de la Bomba va tallar la Granvia, una manifestació dissolta amb brutalitat per la policia. Finalment les i els van entregar el pisos durant l’octubre i novembre.

El Gornal l'any 1976, encara a mig fer. Font: AMHLAF0004011 /a.Autor desconegut/da

Uns 500 pisos eren destinats a persones expropiades per fer el polígon, i 600 pel sindicat vertical i uns 150 per diverses institucions, tals com la Policia o l’Audiència. En total, més d’un terç dels pisos eren per institucions del règim, sovint adjudicades a persones que no els necessitaven. Això va generar que alguns pisos restessin buits durant molts mesos i que finalment fossin ocupats de forma il·legal per 52 famílies procedents de Can Pi. Més tard, van regularitzar la seva situació.

Tota la ciutat patia en aquells moments de deficiències urbanístiques i d’equipaments, però a un barri nou com el Gornal, la situació era pitjor: carrers sense urbanitzar, manca de tot, fins i tot de botigues... A més, els blocs i els pisos també tenien problemes.

El setembre de 1973 s’havia legalitzat l’Associació de Veïns del Carrer Campoamor, que en traslladar-se les famílies al Gornal, va passar a ser l’entitat veïnal del nou barri.

A partir de l'arribada al barri, la lluita personal, familiar i col·lectiva per millorar i tenir una vida digna va ser la que podem anomenar "típica" als barris de l'Hospitalet de les dècades de 1970 i 1980. En un context de crisi econòmica i règim democràtic en construcció, el barri va anar dotant-se dels serveis i equipaments necessaris molt lentament. 

A la publicació municipal de 1980 es mostrava el primer parc infantil del barri.

 Aquestes peripècies del barri ja les explicarem un altre dia.

Manifestació; any 1990.

ELS LOGOTIPS DE LES ENTITATS DEL PASSAT

Les associacions han jugat un paper fonamental en la vida cultural, social i política de l’Hospitalet i d’arreu. Un element important fa 150 anys i avui és el logotip, amb el que volen mostrar el seu tarannà.

Farem un cop d’ull a alguns d’aquests logos fins el 1939 i així ens aproparem a la història de la nostra ciutat. Durant l'època franquista, la manca de llibertat no permetia l'existència de moltes entitats ni que les que n'hi havia tinguessin els símbols que volguessin.

Segell de la Cooperativa El Respeto Mutuo en l'època franquista: havien de fer servir el de l'organisme oficial del Sindicat vertical.

Començarem amb les mutualitats, les associacions en les que les persones associades pagaven una quantitat cada mes per a rebre un ajut en cas de malaltia, mort, etc.

El Montepío de San Antonio de Padua fou fundat en 1851. El seu primer logotip era religiós, però el seu caràcter progessista es va veure reflectit en aquest nou logo, amb un triangle i eines, d'inspiració maçònica. Malauradament la qualitat de la imatge no ens permet concretar més.

El Montepío de San Antonio Abad fou fundat en 1852 i sempre va conservar la imatge religiosa.

Aquestes tres mutualitats femenines foren creades entre 1881 i 1885. Com veiem totes tres tenien la simbologia pròpia de la seva advocació religiosa.

El Montepío hospitalense fou fundat en 1884 i els seus dirigents eren el líders del republicanisme i de l'obrerisme. El seu logotip incorpora un dels símbols més potents i habituals en el món obrerista i progressista: l'encaixada de mans.

Veiem que la majoria dels més antics tenen nom i logo religiós, però també n’hi ha dos que incorporen simbologia laica.

El símbol de l’encaixada de mans, del pacte entre iguals, de l’acord, de l’ajuda mútua, també es dona d’altres tipus d’associacions, com veurem. Per exemple, en les cooperatives, on també trobem la balança, un altre símbol d’igualitarisme.

Les entitats sindicals i patronals tenen també imatges relacionades amb la seva temàtica. Trobem sovint la forma triangular. El triangle amb l’ull era un símbol adoptat per la maçoneria. Potser per aquí es va incorporar en les organitzacions progressistes.

 

La UGT encara conserva el vell símbol de l'encaixada de mans.

Aquesta entitat va ser fundada en 1912 i es una baula en l'actiu moviment camperol de l'Hospitalet.

Les associacions polítiques tenen símbols més explícitament ideològics, com el republicà barret frigi, les catalanistes quatre barres, el comunista estel roig...

El Centre Democràtic Republicà va ser fundat el 1901 i va ser la primera entitat republicana de la fase de la consolidació definitiva d'aquesta facció política a l'Hospitalet

El Foment Autonomista va ser la primera entitat catalanista de la ciutat, fundat el 1906.

Els ateneus eren unes entitats amb força implicació política o ideològica i així ho mostraven als seus logotips.

L'Ateneo La Unión fou fundat en 1888, molt lligat a les entitats obreristes del poble.

D'aquesta entitat no tenim gaire informació, només la seva existència.

D'aquest ateneu tampoc no tenim gaire informació.

El Casino va haver de canviar de nom en 1926, de Centre Autonomista a Casino del Centro, tot incorporant simbologia referent a la indústria, l'agricultura i la ciència.

L'Ateneu de Cultura Popular recuperava el compàs maçònic. Va existir entre 1932 i 1939. Fou recuperat anys més tard i ara és una de les entitats més importants de la ciutat.

Els casinos, entitats culturals, etc tenien una simbologia menys explícitament ideològica, potser per atreure més públic, encara que totes tenien la seva tendència.

L'Harmonia era una de les entitats més antigues de l'Hospitalet, fundada en 1868 i lligada al republicanisme federal. A finals de segle, però, va desaparèixer. Tanmateix, al voltant del 1900 trobem una altra associació anomenada La Nueva Harmonía, on es feien mítings republicans. Malauradament, no podem distingir qui és la figura femenina del logo; probablement una al·legoria.

Aquest logo no sabem si és de l'entitat que després es coneixerà com Casino del Centre o d'un altre Casino Económico que fou fundat l'any 1871, que va desaparèixer després i va reaparèixer al voltant de 1884. Sembla que es veuen eines del camp.

El Centre Catòlic fou fundat en 1904. El seu logo era neutre.

El Saltadiç era una associació excursionista, fundada en 1918. Tenia tendència catalanista i durant uns anys es va incorporar com secció del Casino.

Palestra era una entitat cultural de caràcter catalanista, amb diverses delegacions. El logo, que reprodueix el David de Miquel Àngel, era el de l'associació.

La Unió Hortènsia fou creada en 1904 i era una de les entitats més importants de Santa Eulàlia. Malgrat el seu lligam al republicanisme, no veiem en aquest logo de 1917 cap símbol.

Les corals són les més neutres, no n'he trobat cap logotip amb un símbol de cap tipus.

D'entitats esportives d'abans del 1939, trobem alguns logotips que mostren elements propis del seu esport, com pilotes de futbol o bicicletes: 

Com sempre, estic obert a crítiques, aportacions i suggeriments.

ANNEX

Per xarxes m'han arribat els logos de dues entitats de Sant Joan Despí

A Sant Pol de Mar han fet una exposició virtual: https://logotipssantpolencs.omeka.net/exhibits/show/logossantpolencs

 

 

 

 

 

 

 

 

LES EPIDÈMIES DE 100 ANYS ENRERE

En les dècades finals del s. XIX la salut pública a l'Hospitalet havia millorat en relació al passat. Només la darrera pandèmia mundial de còlera va pertorbar la vida d'aquell poble d'uns quatre mil habitants al voltant de 1885. 

El paludisme també va originar una epidèmia al Delta del Llobregat entre 1886 i 1893, però no en va afectar l'Hospitalet, tot i que aquesta malura hi era endèmica i provocava malalts de forma regular.

El personal i el material dels dos dispensaris de la Creu Roja, de Collblanc i Santa Eulàlia a la porta de l'Ajuntament, l'any 1910. Font: AMHLAF0025780 /d.Família Isern - Matilde Marcé

L'Hospitalet era un poble majoritàriament rural, amb una política de salut pública pròpia de l'època, molt bàsica i a càrrec de l'Ajuntament, i una assistència mèdica comunitària, a càrrec de les mutualitats. Podem dir que hi havia una de les millors cobertures que podia tenir la classe treballadora de l'època. 

En la primera meitat del segle XX ja no es patien a Europa Occidental les grans pandèmies del passat. La pesta de l'Edat Mitjana i Moderna o el còlera del segle XIX ja no assotaven la nostra ciutat. Fins i tot, el nou gran brot de paludisme (1919 i 1922) tampoc no va afectar gaire a l'Hospitalet.

L'avenç de la ciència i els serveis mèdics de l'Ajuntament de Barcelona van fer que les epidèmies no fossin tan mortíferes a la capital catalana i la seva àrea metropolitana en formació. Font: La Ilustració catalana, 25-11-1906, pàg. 4.

Aquesta evolució positiva es va capgirar segons avançava el s. XX. La immigració va començar a ser significativa i el creixement urbanístic en males condicions va afavorir l'expansió de noves epidèmies. 

Vers el 1900, l'Hospitalet tenia uns 5 mil habitants i 30 carrers. En 1930, en tenia uns 38 mil habitants, que vivien a 128 vials (carrers, passatges, etc).

No només hi havien més carrers, també van aparèixer nuclis de barraques a Santa Eulàlia, que havien despertat l'atenció de les autoritats per la gran pobresa dels seus ocupants i la dolentíssima situació higiènica.

Els petits brots de malalties infeccioses es succeïen i eren detectats i tractats amb celeritat per les autoritats: verola (1901 i 1922), rubèola (1907)... També van aparèixer i es van ampliar els dispensaris de la Creu Roja, especialment el del Carrer Progrés, a Collblanc, l'any 1917. Però la pobresa creixia molt més de pressa.

La pandèmia mundial de grip de 1918 va venir per raons totalment alienes a la situació local, però la seva afectació sí que va ser determinada per circumstàncies locals. Per saber-ne més, us recomano el gran reportatge de l'Enric Gil.

Encara que no tenim dades concretes de l'Hospitalet, sabem que provocà una "sobremortalitat" de 130 persones, un 1,2% de la població.

El Centre i el futur Sant Josep, l'any 1923.

El brot de febre tifoide de 1924

Els brots de malalties infeccioses més freqüents eren els de febre tifoide, provocats pels deficients o inexistents sistemes de clavegueram i abastiment d'aigua potable.

La febre tifoide és generada per un bacteri del grup salmonella i es difonia perquè els excrements i orines humanes es filtraven i arribaven als aqüífers d'on s'extreia l'aigua per a beure.

L'Hospitalet creixia vertiginosament en aquells anys i la urbanització no es feia sempre amb les infraestructures del cicle de l'aigua que exigien els principis sanitaris bàsics.

Tenim notícia de brots de febre tifoide a l'Hospitalet en 1903, 1914, 1924, 1928 i 1935. Cal destacar que el brot de 1914 sí va arribar a ser una epidèmia a Barcelona.

Font: Nuevo Mundo, 14-11-1914, pàg. 30.

Fixem-nos en el que va passar fa 100 anys, en 1924, del que he trobat tres documents fets pel Dr. Santiago Prats.

El Dr. Santiago Prats

Santiago Prats i Comas (1884-1952) fou metge municipal i avui el recordem sobretot perquè va ser el propietari de Can Sumarro que va cedir aquest mas a la ciutat al seu testament.

L'Arxiu Municipal de l'Hospitalet conserva tres documents en els que en Prats certifica sis casos d'aquesta malaltia, tots al barri del Centre. Això no vol dir que no n'hi haguessin més.

 

En definitiva, a les cases del Centre que obtenien l'aigua als pous van aparèixer aquests casos de febre tifoide.

El brots de pesta de 1905 i 1931

La pesta havia deixat de provocar epidèmies a Europa Occidental des de les primeres dècades del segle XVIII, però hi van haver diversos brots d'importància, que generaven la lògica alarma.

A Barcelona, va haver-ne un els anys 1905-6, especialment important a la zona de Sants, la Bordeta i Hostafrancs, amb focus relacionats amb dipòsits d'escombraries i fems. 

També es va difondre als nuclis de barraques, com ara el que hi havia a la platja de Can Tunis, entre els termes de Barcelona i l'Hospitalet, conegut com el Vidriol.

Finalment, es van certificat 52 casos amb 10 defuncions, encara que segurament van ser molts més. Entre les mesures preses, es van cremar sitials d'escombriaires i nuclis de barraques. Entre les mesures recomanades, el trasllat dels dipòsits d'escombraries a zones més despoblades. La zona despoblada més propera era l'Hospitalet.

Podem dir que la pesta de 1905-6 va afectar l'Hospitalet "de rasquis". Quan les instal·lacions dels escombriaires s'hi van situar, el següent brot de pesta es va donar a la nostra ciutat plenament. 

El Heraldo de Madrid, 27-8-1931, pàg. 16

Podem seguir el brot del 1931 gràcies a l'article del Dr. Claramunt. Entre l'agost i el novembre es van tractar 26 casos, dels quals 14 eren de l'Hospitalet: 2 dones de la Torrassa, 3 al mas de Cal Tocayo (on ara hi ha la Fira) i la resta a Santa Eulàlia.

A l'Hospitalet van morir una nena de 13 anys de la Torrassa, 3 persones de Santa Eulàlia (una d'elles, habitant d'un nucli de barraques) i un dels tres germans de Cal Tocayo que la van contreure. 

A l'article mèdic es diu clarament que els focus principals van ser els sitials d'escombraries i les sèquies del Canal de la Infanta. La propagació es va produir als carrers que no tenien clavegueres, el que feia que les rates convisquessin amb les persones.

Aquests episodis epidèmics ens mostren com era la situació de la majoria de la població de l'Hospitalet ara fa 100 anys.