NEOCLASSICISME I ROMANTICISME (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET)

El Neoclassicisme

A mitjan segle XVIII, a Europa i Amèrica dominava l’estil Barroc. A certs nuclis cortesans i culturals, a més, havia triomfat el Rococó, al que podem considerar una darrera fase barroca. Tanmateix, el gust per les formes clàssiques de Grècia, Roma i del Renaixement no havien desaparegut mai del tot a alguns centres culturals, especialment a París i Roma i a l’arquitectura anglesa.

La Pubilla Casas és una vil·la suburbana neopalladiana, construïda vers 1771. La influència de l'arquitecte renaixentista Andrea Palladio no es va perdre mai a l'àmbit anglosaxó i durant la segona meitat del XVIII es va estendre per Europa.

El Barroc i el Rococó eren molt lligats a la monarquia, la noblesa i el clergat, els estaments privilegiats en aquell món feudal, que els utilitzaven en les seves esglésies i palaus per difondre el seu domini. Els grups socials no privilegiats, que anomenaven aquest sistema estamental, feudal i absolutista com “Antic Règim”, necessitaven d’un altre estil per a lluitar per als seus propis interessos.

Al llarg de la primera meitat del segle XVIII, diversos factors van fer que l’art clàssic s’anés posant de moda: les excavacions a Herculà i Pompeia, el desenvolupament de la disciplina acadèmica de la història de l’art (amb la culminació de l’alemany Winnckelmann i la seva Història de l’Art de l’Antiguitat, del 1764), els viatges per Itàlia de la noblesa anglesa (l’anomenat Grand Tour), etc.

El dibuix La desesperació de l'artista davant la grandesa de les ruines antigues, fet per Johann Heinrich Füssli vers 1780, il·lustra molt bé l'actitud d'una part dels artistes d'aquells anys en relació a l'època clàssica.

La Il·lustració va ser, però, el que va donar l’impuls definitiu a un estil que rebutjava el Barroc i el Rococó dominants i que volia imitar l’art de la Grècia i la Roma clàssiques i del Renaixement; un estil que coneixem com Neoclassicisme.

La Il·lustració va ser un corrent cultural que defensava l’ús de la raó i la ciència i que tenia un fort contingut polític, contrari a l’Antic Règim i favorable a l’exercici de les llibertats i un sistema polític en el que hi hagués la possibilitat de participar-ne d’alguna manera.

Els mateixos grups socials que criticaven l’Antic Règim (menestralia, burgesia i fins i tot una part de la noblesa) i que abraçaven les idees il·lustrades també defensaven l’art racional, auster i lligat als principis cívics que era el nou estil neoclàssic. El Neoclassicisme va esdevenir l’art de les forces revolucionàries de finals del s. XVIII. 

Al bitllet de 2 dòlars es reprodueix la casa que va dissenyar el segon president dels Estat Units Thomas Jefferson vers 1770. Aquesta vil·la neopalladiana fou coneguda com Monticello. La Casa Blanca, el Capitoli i la resta d'edificis oficials de Washington també són neoclàssics.

La pintura neoclàssica recuperà els trets de l’Alt Renaixement, amb predomini del dibuix, composicions geomètriques i equilibrades, realisme idealitzat, temàtica històrica o mitològica... Recordem que aquesta tendència no havia desaparegut del tot durant el s. XVII, a redós de les acadèmies i dels seguidors de Poussin. L’autor que va liderar aquest corrent va ser el francès Jacques Louis David.

El jurament dels Horacis (1784) fou una obra encarregada per la Monarquia francesa que va acabar sent un símbol del compromís polític contra l'Antic Règim. El seu autor, David, va arribar a ser diputat durant la Revolució i el pintor oficial de Napoleó.

L’escultura neoclàssica també va tornar als principis de l’estatuària grecoromana i renaixentista. En van destacar l’italià Antonio Canova i el danès Bertel Thorvaldsen.

Eros i Psique (ca. 1793) de Canova.

L’arquitectura neoclàssica també va començar a França, el focus cultural del segle XVIII, amb Jacques Gabriel, i es va estendre per tota Europa. En primer lloc, va ser l’estil oficial de l’Imperi Napoleònic (1804-1815). 

L'Església de la Madeleine de París es va començar a construir l'any 1806, com un temple dedicat a l'exèrcit francès. En formava part dels monuments d'inspiració romana que Napoleó va impulsar per glorificar el seu imperi, com l'Arc de Triomf o la Columna Vendôme. El projecte es deu a Pierre-Alexandre Vignon.

Més tard, el Neoclassicisme fou incorporat per totes les monarquies que eren contràries als principis revolucionaris, ni que fossin tan moderats com els de Napoleó. Potser on van tenir més èxit va ser a Alemanya, i l’arquitecte més destacat hi va ser Karl Friedrich Schinkel.

Wallhalla, un temple en honor als germànics distingits, a prop de Ratisbona. Concebut l'any 1807 i conclòs el 1842 per Leo von Klenze. Es tracta d'una còpia del Partenó.

El Neoclassicisme es va mantenir com l'estil dominant durant les primeres dècades del segle XIX i després es va estendre més en el temps gràcies a la gran influència de l'Academicisme.

El Romanticisme

De la mateixa manera que el classicisme no va desaparèixer durant els segles XVII i XVIII en els que dominava el Barroc, el "barroquisme" tampoc no va desaparèixer durant les dècades de domini del Neoclassicisme. Molts autors formats en el Barroc i en el Rococó cortesà van continuar amb aquests estils. Tanmateix, en alguns casos van incorporar expressions de la seva individualitat, fruit de les tendències ideològiques revolucionàries. És el cas de l’espanyol Francisco de Goya.

 

Amb La càrrega dels mamelucs i Els afussellaments del 3 de maig (1814), Goya va descriure uns esdeveniments històrics, però per primera vegada els protagonistes no eren uns personatges concrets, reis o militars. El protagonisme era del poble, que es presentat com heroic però també com violent i com víctima de la repressió.

A Anglaterra també es va desenvolupar una important escola de pintura, que treballava entre la rigidesa de la clientela nobiliària i l’experimentació dels pintors; sempre, però, seguint els principis formals de la pintura barroca. En aquest sentit va destacar en William Turner.

En la dècada de 1820 el Neoclassicisme era l’estil oficial de la majoria dels països d’Europa, i les forces revolucionàries van optar per les formes de l’estil contrari, amb característiques neobarroques. El francès Eugène Delacroix o l’alemany Caspar Friedrich potser són els més importants pintors del moment.

Amb La llibertat guiant al poble, Delacroix va voler reflectir els esdeveniments de la Revolució de 1830 a París.

En literatura i música també es van estendre formes i tècniques que reivindicaven la llibertat front les normes rígides del Neoclassicisme. Aquest nou estil és el Romanticisme.

Monjo vora el mar és una obra de Caspar Friedrich (1810) en la que veiem l'afirmació de la individualitat, però també la incertesa de l'existència humana, dos trets del Romanticisme.

Una de les característiques del Romanticisme era la reivindicació del passat, de moltes èpoques del passat. Es va produir una coincidència amb el Neoclassicisme, que reivindicava unes parts del passat. En alguns casos es produeixen síntesis d’estils, com en pintors com Ingres o Gericault, o en part de l’arquitectura historicista.

Interior de l'església de La Madeleine de París. Realitzat en les dècades de 1830 i 1840, abandona el Neoclassicisme de l'exterior i incorpora elements de diferents estils del passat, des del romà i el bizantí fins el renaixentista o barroc. Font: https://mywowo.net/es/francia/paris/madeleine/iglesia-interior

És difícil acotar una arquitectura romàntica, que es barreja amb l'arquitectura que imitava estils del passat o de llocs considerats exòtics. L'escultura romàntica també va tenir poc espai a causa del gran pes de la tradició clàssica.

La Marsellesa és un dels relleus de François Rudé per l'Arc de Triomf vers 1835. N'és un dels pocs exemples clars d'escultura romàntica.

Bona part de les obres d’art de les primeres dècades del segle XIX no eren d’un estil concret i definit, sinó que recollien diverses experiències anteriors. L'art del s. XIX es debatrà entre l’Academicisme, la norma imposada des de l’autoritat política, i les alternatives de l’Avantguardisme.

Neoclassicisme i romanticisme a Catalunya i l’Hospitalet

La segona meitat del segle XVIII va ser una època de gran expansió econòmica per Catalunya, el que va permetre un important desenvolupament de les arts.

El Palau de la Virreina.

L’arquitectura neoclàssica triomfà a Barcelona durant la dècada de 1770, amb edificis com la Llotja de Mar, el Palau de la Virreina o el Palau Moja. Durant un temps van conviure iniciatives encara barroques amb el nou estil.

Un exemple de transició del Barroc al Neoclassicisme: dos projectes per a l'església de Vacarisses (Vallès Occ.). A l'esquerra, el de Josep Sitjas (1791) i a la dreta el de Mateo Medina (1792), Font: DA ROCHA, Óscar. La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico, 2011.

L'escultura neoclàssica catalana va gaudir d'una època de grans creacions, especialment gràcies a Damià Campeny i als relleus que decoraven molts edificis.

Relleu al Palau del Marquès d'Alfarràs (1802), a l'actual Parc del Laberint d'Horta.

La mort de Cleòpatra (ca. 1804), de Damià Campeny. Font: MNAC.

A l’Hospitalet tenim dos extraordinaris edificis neoclàssics, dues vil·les suburbanes neopalladianes: la Pubilla Casas i Can Rigalt. La primera és un prisma amb pilastres adossades d'ordre corinti realitzada vers 1771. La segona respon més al model de vil·la que és un centre d'explotació agrària, amb un cos central i dues ales. Tots dos casos tenien sengles jardins de caràcter versallesc.

Can Rigalt

Podem dir que l'eix Can Rigalt-Pubilla Casas fan de l'Hospitalet un dels principals nuclis del Neoclassicisme a Catalunya.

De l'època del Romanticisme, conservem a l'Hospitalet molts pocs edificis, i no sabem si el que es conserva és de mitjan s. XIX o de reformes posteriors. Potser el cas més important és Ca n'Arús, construïda vers 1851.

Sala noble de Ca n'Arús, amb decoració historicista: pintures amb pilars corintis, grotescos, etc.

També podem destacar els pintors que es van sentir atrets pels paisatges de l'Hospitalet, considerats "pintorescos". 

Torre del Cap del riu Llobregat, una aquarel·la del francès Adolphe Delamare (1826), que també va fer molts dibuixos d'Algèria: les terres exòtiques començaven al sud dels Pirineus. Font: MNAC.

 

 

La pintura paisatgista va evolucionar durant el s. XIX i en l'etapa del Realisme, gràcies a la invenció dels tubs de pintura, es van fer les obres in situ per primer cop. Podem destacar la francesa Escola de Barbizon, l'exemple de la qual no trigà en arribar a Catalunya.

La Riera Blanca (1876), de Joan Rabadà. Font: lhospitaletdellobregat.wordpress.com.

 

Els grans propietaris de terres de l'Hospitalet durant el s. XIX eren a Barcelona. Per tant, els encàrrecs artístics eren allà, com els de la nissaga de la baronia de Maldà, que ara es poden veure al teatre Maldà. Font: https://www.teatresdeproximitat.cat

ANNEX FOTOGRÀFIC

Casa de la Caritat de Barcelona (1749)

 

Portada de l'església de la Pobla de Claramunt (1793)

Palau Episcopal de Solsona, de Francesc Ponç (1776-1792)

Campanar de l'Església de Sant Pere de Canet de Mar, de Pedro Garrido (1793-1805)

David va fer en la dècada de 1780 diverses pintures que defensaven les idees de la Il·lustració i el sacrifici per aconseguir-les.

La mort de Sòcrates (1787)

Els lictors porten a Bruto els cossos dels seus fills (1789)

El mite de Eros i Psique, una metàfora de "les llums" del segle (el segle XVIII ha estat qualificat com "el segle de les llums" per la difusió de la Il·lustració davant l'obscurantisme de l'Església i l'Antic Règim), va ser representat per d'altres artistes en aquells anys. El mateix Canova va fer un Eros i Psique dempeus (ca.1798).

Al·legoria de l'Amor, Cupido i Psique, de Goya (1798-1804), en la que es mostra el triomf del desig de conèixer de Pique per sobre de la irracionalitat de les passions.

 

Eros i Psique (1798), de François Gérard

Eros i Psique (1817), de Jacques-Louis David

Cupidell i Psique (1817), de François-Édouard Picot

Canova va fer diverses obres representant els membres de la família Bonaparte com divinitats romanes. En la imatge, l'emperadriu Mª Teresa com deessa clàssica.

Les obres "romanes" de Napoleó:

Goya va començar com pintor de cort rococó, però va desenvolupar un art molt personal, molt carregat d'ideologia progressista, especialment en els seus dibuixos i gravats. Les seves "pintures negres" són una de les primeres expressions de l'art contemporani.

La gallina ciega és un cartró per fer un tapís per decorar un dels palaus del rei (1788).

Asta su Abuelo, un dels gravats de la sèrie los Caprichos, publicada l'any 1799.

Por casarse con quien quiso.

Dos viejos, una de les pintures negres, fetes entre 1819 i 1823.

Delacroix, com David 40 anys abans, va fer en la dècada de 1820 diverses obres amb fort contingut polític, sempre en la línia de les ideologies contràries a l'Antic Règim: liberalisme, nacionalisme, etc.

La massacre de Quios (1824) denunciava la repressió turca contra la revolta independentista de Grècia.

La mort de Sardanàpal (1827)