Durant la dècada de 1950 el règim franquista va
sortir del seu aïllament i va ser gradualment acceptat pels països capitalistes
desenvolupats.
Per una banda, des del 1947, el món occidental ric
(Amèrica del Nord, Europa Occidental i Japó) protagonitzava una fase de creixement econòmic com no s’havia conegut mai, i necessitava territoris per a la seva expansió.
Espanya oferia unes bones condicions per a la inversió (mà d’obra barata i submisa,
infraestructures mínimes...).
 |
| Espanya va ingressar a l'ONU l'any 1955. |
 |
| A França, aquest període d'extraordinari creixement econòmic se'l coneix com "els 30 gloriosos". Fou un fenomen comú als països de l'Europa Occidental, Japó, Canadà, Austràlia... i liderat pels EUA, que van imposar el seu model d'"american way of life". |
 |
| La visita del president dels EUA, Eisenhower, a Madrid, el desembre del 1959 va significar la certificació de l'acceptació del règim franquista per part del bloc occidental. Poques fotografies han tingut tanta significació política i econòmica com aquesta. |
L’any 1953 es van signar uns pactes entre Espanya i
els EUA. Espanya cedia el seu territori per a usos militars (inclòs l’armament
nuclear) i a canvi rebia suport polític i econòmic. L’any 1955 Espanya era
acceptada a l’ONU, el principal organisme internacional que uns anys abans
havia condemnat el règim franquista.
Tanmateix, el 1957 es creava la Comunitat Econòmica
Europea, i els països amb règims dictatorials, com Espanya o Portugal, no eren acceptats.
5.2. Evolució política del règim
L’any 1951 es va produir un important canvi de
govern. En les carteres d’economia apareixien les primeres figures contràries a
l’autarquia. En les carteres polítiques, hi havia una majoria de conservadors,
però també algun reformista. Les tensions entre les diferents famílies del
règim i les mobilitzacions polítiques van provocar nous canvis l’any 1956 i 1957, amb una
inestabilitat com no havia conegut el règim fins aleshores.
El govern de 1957 finalment deixava el poder
econòmic en mans de “tecnòcrates”, contraris a l’autarquia, i la política en mans
de conservadors. Fins i tot, va entrar al govern Pere Gual, sense cartera, per representar la burgesia catalana, tradicionalment poc o gens representada als governs franquistes.
L’any 1958 s’aprovava una nova llei fonamental, la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que reafirmava el sistema, i començava així:
 |
| Joaquín Ruiz-Jiménez fou nomenat ministre d'Educació el 1951. Pertanyia a la família dels "catòlics" i era del sector més liberal i reformista del règim. Arran de les mobilitzacions universitàries del 1956, el sector més conservadors va aconseguir la seva destitució. |
L’any 1958 s’aprovava una nova llei fonamental, la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que reafirmava el sistema, i començava així:
“Yo, Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España,
Consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
I- España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado y tarea colectiva de todos los españoles.
II - La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación.
III - España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada, aspira a la instauración de la justicia y de la paz entre las naciones.
IV - La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. Los Ejércitos de España, garantía de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán poseer la fortaleza necesaria para el mejor servicio de la Patria.”
5.3. L’oposició política.
Aquesta dècada va ser la de menor activitat
antifranquista. La derrota de les guerrilles va portar a la pràctica
desaparició de la lluita armada, amb algunes excepcions, com la de
l’hospitalenc Quico Sabaté. La repressió de la protesta política, la homosexualitat, etc. va continuar. Les execucions van ser escasses, però la presó i la tortura van continuar com abans.
Les mobilitzacions socials també van ser escasses,
de les que parlarem en un altre apartat. Per la seva significació política, hem
de destacar les vagues dels tramvies a Barcelona (març de 1951 i gener de 1957) i
les de la Universitat de Madrid (febrer de 1956). En aquesta última, per primera
vegada els fills dels vencedors de la Guerra Civil es manifestaven a favor de
la democràcia, en contra del règim i les seves organitzacions, especialment
l’estudiantil SEU.
 |
| Quico Sabaté vivia a França i feia incursions per Catalunya. Finalment fou mort el 1960. |
El Partit Comunista va saber llegir la situació i va
proposar una Política de Reconciliació Nacional (juny de 1956), en la que
proposava la superació de l’enfrontament de la Guerra i la creació d’un bloc a
favor de la democràcia. La gairebé total inactivitat de les grans
organitzacions progressistes del passat (CNT-FAI, UGT-PSOE, ERC, etc.) va fer
que el PCE (el PSUC a Catalunya) esdevinguessin els principals partits de
l’antifranquisme.
5.4. La política exterior.
Ja hem comentat la gradual integració d’Espanya al
bloc occidental i als organismes internacionals durant la dècada, des de l’OMS
el 1950 fins l’OCDE el 1959. Els ambaixadors de gairebé tot el món van tornar a
Madrid.
La contrapartida a la incorporació a l’ONU va ser l’acceptació
de la política de descolonització, amb l’abandonament de la retòrica i la
pràctica imperialista, tant del gust del règim. El 1956 van haver de concedir
la independència al Protectorat del Marroc, però es van reservar alguns petits
territoris, com l’Ifni. Això va provocar una absurda guerra l’any 1957 entre
Espanya i el Marroc.
 |
| La Guerra de l'Ifni, un conflicte volgudament amagat. Font: https://www.elnacional.cat/es/cultura/guerra-ifni-1957-espana_214917_102.html |
5.5. Evolució política de l’Hospitalet.
La inactivitat de l’alcalde Enric Jonama aixecava
tensions fins i tot en els partidaris del règim. Les tensions van provocar la
seva destitució i la substitució per Josep Tayà el febrer de 1952.
El nou equip de govern va encetar un conjunt d’obres
públiques que començaven a pal·liar els extraordinaris dèficits en habitatge
(Blocs Florida, 1954-55) o escoles (Grupo Escolar Santa Eulàlia, 1954). Era ben
poc, però es començava a fer alguna cosa.
La incorporació dels “tecnòcrates” al govern local
es consolida amb l’arribada a l’alcaldia del metge, vinculat a l’empresa Tecla Sala, Ramon Solanich, el març del 1956. Amb ell s’incorporaren d’altres
professionals lligats les indústries de l’entorn: España, Cottet, Riviere...
Calia que l’Hospitalet participés de la gran
transformació econòmica i urbanística que començava, i calia un equip que
gestionés la situació a gust del capital.
L’activitat del nou equip fou important i, sempre
molt per darrere de les necessitats d’una població en constant creixement, es
van tirar endavant diverses obres i equipaments: Grupo Escolar Pubilla Casas
(1957), Camp del Centre d’Esports l’Hospitalet (1957), Mercat de La Florida
(1959)...
L’oposició política local passa per una situació
semblant a la del conjunt de Catalunya. Les organitzacions importants de
dècades anteeriors, fins i tot en la clandestinitat, com l’hegemònica CNT,
desapareixen. A partir de militants com Ángel Rozas i Felip Gómez a Collblanc o
Felipe Cruz i Pura Fernández a La Bomba es crearen uns primers nuclis del PSUC.
 |
| Fins i tot per ser taxista havies de tenir un informe polític favorable. Font: Boletín de Información Municipal, núm. 13, 1r trimestre de 1957. |
 |
| L'alcalde Solanich encapçala el grup d'autoritats en la inauguració del Mercat de La Florida. Font: AMHL 843 AF 0001461 /a.Juan Ripoll /d.Ramon Solanich i Riera. |
