L'abril de 2019 escrivia això per a la publicació digital "L'Estrella de l'Hospitalet":
"La democràcia ha estat una gran conquesta dels moviments socials i polítics dels pobres dels darrers tres segles i mig. Els rics la volen retallar i mantenir els seus privilegis sigui com sigui. La democràcia, també, és una qüestió que es diriemeix en la lluita de classes. Potser el problema és que ens hem oblidat a quina classe pertanyem.
 |
| Apertura de l'any judicial (2016) |
D'ençà de la caiguda del Mur de Berlín treure els tancs al carrer queda lleig, és poc justificable. Ara, per fer caure un govern, guanyar unes eleccions o carregar-te l'oposició només cal tenir un jutge amic, al que després faràs ministre. Hem vist exemples a Honduras, Brasil, Mèxic, etc., fins i tot a les eleccions presidencials dels EE.UU del 2000.
També a Espanya vam tenir el nostre episodi de neocolpisme, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. La composició d'aquell tribunal era conscientment i volgudament irregular, expressament per carregar-se la decisió d'un parlament i una població expressada amb un referèndum legal. Des de fa dècades que per ocupar alts càrrecs en el poder judicial espanyol tothom té clar quines coses has de fer. El silenci dels centenars de jutgesses i jutges de base és eixordador.
La repressió arbitrària va esquitxant a tort i a dret, i ja ens ha tocat a també a l'Hospitalet. Laia, Lluís i Rut tenen processos judicials oberts per manifestar-se. El jutge que va decretar la presó provisional per la Rut té una coneguda filiació política, com el que va paralitzar el trasllat del cadàver de Franco amb un motiu absurd.
La repressió al “procés” català arriba des del govern de la Generalitat fins a dues persones, Laia i Lluís, a les que la Fiscalia demana 8 anys de presó per manifestar-se davant la Delegació del Govern espanyol, basant-se en una declaració d'un guàrdia urbà. Ja ha quedat demostrat que la judicatura i la fiscalia espanyoles són molt més imaginatives amb els independentistes catalans que les belgues, alemanyes, britàniques o suïsses.
Potser penses que això no va amb tu, perquè no ets “indepe” o no vas a manifestacions. L'arbitrarietat del poder, però, ens pot afectar a tothom, que potser tenim una casa a prop d'una operació immobiliària, o que ens veurem involucrats en un accident de cotxe amb un poderós.
Qui ens protegeix de l’arbitrarietat del poder judicial? Hem de reivindicar no ja a Montesquieu, a Locke!. Cal aprofundir en la democratització del govern i la gestió del poder judicial.
A més..., millor que no continuï. D'això..., el novembre de 1963 jo no hi era a Dallas; de fet no havia nascut, senyoria."
 |
| Que no hi ha dones a la magistratura? |
Des d'aleshores la situació ha empitjorat. Tant, que s'ha populartizat el concepte que dona nom a la utilització perversa del poder judicial contra els altres poders de l'Estat (que pots fer si controles de forma perversa el poder judicial): lawfare.
Tant ha empitjorat la situació que es pot qualificar de cop d'Estat, tou.
Diem que la situació ha empitjorat perquè s'ha ampliat. Fins ara es feia especialment contra el "procés"; ara es fa contra el govern espanyol i Podemos.
El següent pas serà la part progressista i no lligada a l'oligarquia del PSOE (i PSC).
El mecanisme és senzill:
1) les clavegueres de l'Estat (alguns funcionaris de ministeris i/o cossos policials) s'inventen alguna investigació i alguna acusació
2) un/a jutge/essa o fiscal amic/ga admet a tràmit l'informe i comença el procediment judicial
3) els mitjans de comunicació amics fan tot el soroll i el mal que sigui possible a la persona o partit acusat
Si les necessitats de l'oligarquia ho requereixen s'allarga el procés judicial, s'accepta que mirar malament a la policia i llençar fairy al terra és violència i potser arriba a haver una sentència condemnatòria.
Normalment, les acusacions són tan absurdes que la magistratura honesta que queda, habitualment als esglaons més baixos del sistema judicial, ni admeten els informes policials o absolen a les persones acusades.
Aleshores, els mitjans de comunicació que van dedicar hores i hores a difondre les acusasions de terrorisme o corrupció, passen de puntetes o ni esmenten la notícia.
El cas de l'adoctrinament a les escoles catalanes és de manual de manipulació político-mediàtica.
En d'altres ocasions els mitjans afins a les clavegueres de l'Estat es fan ressó de suposats informes policials. Jo he escoltat en una ràdio que s'investigava als CDR's perquè volien generar aldarulls a col·legis electorals on hi havia majories espanyolistes durant una jornada electoral. Qui pren la decisió d'emetre aquesta mentida?
La qualitat de la democràcia espanyola està en perill, perquè l'oligarquia, que va haver d'admetre-la el 1977, veu que el sistema pot anar més lluny del que està disposada a acceptar.
La democràcia és el mecanisme que tenim els pobres, que som més, perquè els rics no ens trepitgin. El lawfare de la dreta és una amenaça greu.
