domingo, 18 de octubre de 2020

DEMOCRÀCIA I PODER JUDICIAL: EL LAWFARE

L'abril de 2019 escrivia això per a la publicació digital "L'Estrella de l'Hospitalet":

"La democràcia ha estat una gran conquesta dels moviments socials i polítics dels pobres dels darrers tres segles i mig. Els rics la volen retallar i mantenir els seus privilegis sigui com sigui. La democràcia, també, és una qüestió que es diriemeix en la lluita de classes. Potser el problema és que ens hem oblidat a quina classe pertanyem.

Apertura de l'any judicial (2016)

Una de les grans conquestes de la democràcia va ser la separació de poders. El que ha passat és que mentre alguns posàvem l'accent en el legislatiu i l'executiu, que surten del vot popular, l'oligarquia ha trobat que pot limitar la democràcia controlant el judicial. I arriben a fer veritables cops d'Estat.

D'ençà de la caiguda del Mur de Berlín treure els tancs al carrer queda lleig, és poc justificable. Ara, per fer caure un govern, guanyar unes eleccions o carregar-te l'oposició només cal tenir un jutge amic, al que després faràs ministre. Hem vist exemples a Honduras, Brasil, Mèxic, etc., fins i tot a les eleccions presidencials dels EE.UU del 2000.

També a Espanya vam tenir el nostre episodi de neocolpisme, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. La composició d'aquell tribunal era conscientment i volgudament irregular, expressament per carregar-se la decisió d'un parlament i una població expressada amb un referèndum legal. Des de fa dècades que per ocupar alts càrrecs en el poder judicial espanyol tothom té clar quines coses has de fer. El silenci dels centenars de jutgesses i jutges de base és eixordador.

La repressió arbitrària va esquitxant a tort i a dret, i ja ens ha tocat a també a l'Hospitalet. Laia, Lluís i Rut tenen processos judicials oberts per manifestar-se. El jutge que va decretar la presó provisional per la Rut té una coneguda filiació política, com el que va paralitzar el trasllat del cadàver de Franco amb un motiu absurd.

La repressió al “procés” català arriba des del govern de la Generalitat fins a dues persones, Laia i Lluís, a les que la Fiscalia demana 8 anys de presó per manifestar-se davant la Delegació del Govern espanyol, basant-se en una declaració d'un guàrdia urbà. Ja ha quedat demostrat que la judicatura i la fiscalia espanyoles són molt més imaginatives amb els independentistes catalans que les belgues, alemanyes, britàniques o suïsses.

Potser penses que això no va amb tu, perquè no ets “indepe” o no vas a manifestacions. L'arbitrarietat del poder, però, ens pot afectar a tothom, que potser tenim una casa a prop d'una operació immobiliària, o que ens veurem involucrats en un accident de cotxe amb un poderós.

Qui ens protegeix de l’arbitrarietat del poder judicial? Hem de reivindicar no ja a Montesquieu, a Locke!. Cal aprofundir en la democratització del govern i la gestió del poder judicial. 

A més..., millor que no continuï. D'això..., el novembre de 1963 jo no hi era a Dallas; de fet no havia nascut, senyoria."

 

Que no hi ha dones a la magistratura?

Des d'aleshores la situació ha empitjorat. Tant, que s'ha populartizat el concepte que dona nom a la utilització perversa del poder judicial contra els altres poders de l'Estat (que pots fer si controles de forma perversa el poder judicial): lawfare.

Tant ha empitjorat la situació que es pot qualificar de cop d'Estat, tou.

Diem que la situació ha empitjorat perquè s'ha ampliat. Fins ara es feia especialment contra el "procés"; ara es fa contra el govern espanyol i Podemos. 

El següent pas serà la part progressista i no lligada a l'oligarquia del PSOE (i PSC).

El mecanisme és senzill: 

1) les clavegueres de l'Estat (alguns funcionaris de ministeris i/o cossos policials) s'inventen alguna investigació i alguna acusació 

2) un/a jutge/essa o fiscal amic/ga admet a tràmit l'informe i comença el procediment judicial

3) els mitjans de comunicació amics fan tot el soroll i el mal que sigui possible a la persona o partit acusat

Si les necessitats de l'oligarquia ho requereixen s'allarga el procés judicial, s'accepta que mirar malament a la policia i llençar fairy al terra és violència i potser arriba a haver una sentència condemnatòria. 

Normalment, les acusacions són tan absurdes que la magistratura honesta que queda, habitualment als esglaons més baixos del sistema judicial, ni admeten els informes policials o absolen a les persones acusades.

Aleshores, els mitjans de comunicació que van dedicar hores i hores a difondre les acusasions de terrorisme o corrupció, passen de puntetes o ni esmenten la notícia. 

El cas de l'adoctrinament a les escoles catalanes és de manual de manipulació político-mediàtica.

En d'altres ocasions els mitjans afins a les clavegueres de l'Estat es fan ressó de suposats informes policials. Jo he escoltat en una ràdio que s'investigava als CDR's perquè volien generar aldarulls a col·legis electorals on hi havia majories espanyolistes durant una jornada electoral. Qui pren la decisió d'emetre aquesta mentida?

La qualitat de la democràcia espanyola està en perill, perquè l'oligarquia, que va haver d'admetre-la el 1977, veu que el sistema pot anar més lluny del que està disposada a acceptar. 

La democràcia és el mecanisme que tenim els pobres, que som més, perquè els rics no ens trepitgin. El lawfare de la dreta és una amenaça greu.

 


 

miércoles, 9 de septiembre de 2020

QUÈ SE N'HA FET DE CA N'ALÒS?

Ca n’Alòs era una de les masies més importants de l’Hospitalet, tant per la seva arquitectura com per la seva rellevància en la història local, en la que el passat agrari és importantíssim.

AMHLAF0027491 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Al famós mapa de finals del segle XVIII de la ciutat en el que es destaquen un grapat d’edificis, n’és un dels reproduïts.

Fragment del plànol de 1782 on podem veure els edificis importants de l'Hospitalet. De nord a sud i d'est a oest: Can Girona (Can Rigalt), Can Casas (la Pubilla Casas), Can Clota i Can Cervera són d'Esplugues, Ca n'Alemany (actual Can Buxeres), la Torrassa (Castell de Bellvís), Ca n'Alòs, Can Borràs (?), Can Sunyer (?), Can Agustí (l'actual Remunta), l'Església de Santa Eulàlia, el poble de l'Hospitalet, Can Famades (de Cornellà, però molt propera), Can Paperayre (?), Església de Bellvitge, Col·legi (Torre Gran?) i Can Vehils.

Aquesta masia, propera a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, va subsistir fins l’any 1970. En la dècada de 1960, quan moltes masies van ser destruïdes en el procés de creixement urbanístic de l’època, va mantenir-se dempeus.

Ca n'Alòs el gener de 1961, el dia de la inauguració del túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep. Font: https://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/

Fins i tot, en una publicació de l’Ajuntament de 1969 és un dels vuit edificis destacats com a elements importants del patrimoni local, amb les esglésies de Santa Eulàlia i Bellvitge, Can Rigalt i la Pubilla Casas, Can Sumarro, etc.

Font: Hospitalet. Noticia geográfica

Malgrat aquest reconeixement oficial de que era un dels principals edificis del patrimoni arquitectònic de l’Hospitalet, com que no tenia cap mena de protecció legal, va desaparèixer. Què va passar?

Font:

Doncs, que la finca va ser comprada per Joan Cahué, per tal d'ampliar la seva fàbrica d’electrodomèstics, comercialitzats amb la marca Vanguard, i la masia va ser eliminada vers l’any 1971. La Vanguard va funcionar a ple rendiment uns 10 anys més, i va subsistir uns altres 5 anys, envoltada de polèmiques en relació a subvencions, desinversions, etc.

Amb aquesta imatge podem veure com la construcció del nou edifici de la Vanguard no va significar la destrucció de Ca n'Alòs. Font:

AMHLAF0027460 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Diem que Ca n’Alòs va ser eliminada però no destruïda. Cahué coneixia perfectament el valor històric i artístic de la masia i el que va fer va ser desmuntar-la, pedra a pedra. No sabem si Ca n’Alòs va ser reconstruïda i si és així, a quin lloc. Potser és a Fornells, un poble de Menorca, on Cahué va comprar una finca amb un molí vell, que va restaurar, i on es va fer construir una casa nova.

La façana de Ca n'Alòs, amb les pedres numeradies pel seu desmuntatge i trasllat. Font:

AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

De fet, a l'Arxiu Municipal es conserven unes fotografies de la masia d'una data indeterminada, però en les que ja existeix el nou edifici de la Vanguard; per tant han de ser de 1970 o anys posteriors. En concret, sorprenen 13 fotos en les que veiem destacats amb rotulador uns "elements" i numerades les pedres. La conclusió sembla evident: l'Ajuntament va col·laborar amb el desmuntatge de la masia que poc abans havia inclòs en la llista d'edificis patrimonials més importants.

Les fotos que demostren el desmuntatge de la masia, o si més no d'una bona part d'ella. L'Ajuntament havia de conèixer per força aquest atemptat contra el patrimoni local. Font:

AMHLAF0027473 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027479 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027485 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Com és que Cahué va actuar amb tanta impunitat? Per una banda, en aquell consistori tardofranquista no hi havia gens de sensibilitat ni valoració envers el patrimoni. Però si algú va alçar la veu, li recordarien que uns mesos enrere “Cahué Industrial, S. A. – Vanguard” havia estat escollida “Empresa Modelo” de l’any 1969, amb cinc empreses més. La cerimònia d’entrega del premi es va celebrar el 18 de juliol, al Palau d’El Pardo. 

Font: La Vanguardia, 19 de juliol de 1969

Una altra prova de la bona relació de Cahué amb les jerarquies del règim va ser la visita de l’aleshores president del govern Carlos Arias i de quatre ministres a l’empresa el juny del 1974.

Cahué (al centre, amb les mans agafades) mostra la sala de muntatge de la Vanguard al president del govern, Arias Navarro (el segon a la dreta de Cahué), i a quatre ministres (De la Fuente, Carro...).

En conclusió, una de les pèrdues patrimonials més escandaloses, en les que un empresari sense escrúpols i un ajuntament còmplice ens van deixar sense un dels elements més importants del nostre passat. 

 

Quan a classe parlem del feudalisme i amb l’alumnat anem a visitar el Castell de Bellvís i l’Església de Santa Eulàlia de Provençana, sempre trobo a faltar Ca n’Alòs, que representaria l’estament dels pagesos, la majoria de la societat, el grup explotat i oblidat.

En unes notes manuscrites, amb les fotos abans esmentades, podem llegir el testimoni d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969. La finca era propietat de la família Ponsich, que va començar a reduir-se a partir de 1928, quan es van començar a vendre parcel·les per a usos urbans o industrials.

La masia va ser el centre d'una explotació agrària fins el 1960. L'any 1969 en Ponsich va vendre el que quedava de la finca, amb el mas inclòs, a Cahué, i van haver d'abandonar la casa.