ELS SAFAREIGS, LES CATEDRALS DE LES DONES DE LA CLASSE TREBALLADORA
La major part del que considerem patrimoni arquitectònic respon als interessos o necessitats de les classes altes: palaus, castells, temples...
Safareig de Roda de Ter. Font: Museu d'Història de Catalunya, que té una extraordinària exposició en línia.
Les construccions relacionades amb la classe treballadora
i el treball femení s'han perdut en la seva major part i les que
conservem són menystingudes.
Safareig públic a Caldes de Malavella (la Selva). A les ciutats amb deus i fonts sovint n'hi havia més d'un safareig públic. A Caldes de Montbui (Vallès Oriental) fins i tot són en ús.
Hi ha una tipologia d’elements patrimonials que em
semblem especialment importants: els safareigs. Per diverses raons:
- Responien a una necessitat vital i quotidiana (treball
reproductiu), rentar la roba.
- Eren un espai de relacions socials de les dones (d’aquí
ve l’expressió “fer safareig”).
- Són un dels pocs elements que visualitzen els sistemes pre-industrials
de subministrament i canalització d’aigua.
- En alguns casos són la resta d’una activitat econòmica
(treball productiu); potser el cas més conegut a l’àrea de Barcelona és el de
les bugaderes d’Horta.
Safareig d'Horta (Barcelonès). Foto @nataliapiernas del 2015. La zona de les bugaderes d'Horta ha patit una destrucció parcial enguany.
A moltes viles n’hi havia safareigs públics, i algunes
els han conservat i formen part del seu patrimoni. En molts casos es van construir com accions "socials" perquè evitaven que les dones haguessin de desplaçar-se a les ribes dels rius. És el cas de La Garriga (una ciutat que m'estimo molt), on l'Ajuntament el va encarregar a en Manuel Raspall, durant la II República.
"Tipos turolenses. Camino del lavadero a orillas del Turia". Font: La Hormiga de oro, 8-11-1913. El desplaçament de les bugaderes, a més dels problemes de salut que podia generar i el temps que feia perdre, significava, com tots els desplaçaments de les dones, un risc de patir agressions.
També hi ha elements de
caire privat a centenars de masies i cases antigues, potser ignorats i
menystinguts. Cal dignificar-los, recuperar-los i museïtzar-los.
El safareig públic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), construït el 1863, és un dels més "monumentals" dels que he vist. També és el primer dels safareigs públics dels que tinc coneixement. N'aprofitava l'aigua d'un canal.
M’agradaria posar en valor aquests elements humils, d’una
enorme importància en la vida quotidiana d’abans. No us ha passat mai que en
una visita a un palau ple d’obres d’art us heu preguntat on pixaven o cuinaven?
No heu volgut saber on i com vivien les persones que netejaven tot això?
A Sineu (Mallorca), l'aigua del safareig públic procedia d'un pou, com a tot arreu a l'illa.
A més, en l’anàlisi i conservació del patrimoni també hi
ha una perspectiva de classe i de gènere i de segons quines ètnies i del que
vulguem. Per exemple, ningú no s’ha plantejat una perspectiva d’edat?
Si posem en valor el patrimoni relacionat amb la classe
treballadora o les dones estem fent una acció que té un reflex polític en l’actualitat,
perquè d’alguna manera estem reivindicant la importància d’uns grups socials,
la subordinació dels quals requereix el menyspreu pel seu paper i la seva
cultura.
El rentador públic de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) es va fer aprofitant la canalització d'aigua d'origen medieval que travessa el poble.
Si els cellers cooperatius modernistes eren “les catedrals del vi”, els safareigs són les catedrals de les dones de classe
treballadora.
A l’Hospitalet també tenim la nostra petita i gran història
relacionada a la feina de rentar la roba que feien les dones. Que jo sàpiga no
n’hi havia un safareig públic. Imagino que l’abundància d’aigua de pou permetia
tenir-ne de privats cadascú a casa seva.
Rentant la roba al Canal de la Infanta al seu pas per l'Hospitalet. Font: un extraordinari blog que es dedica al tema https://www.lavaderospublicos.net
Una altra possibilitat era anar a rentar la roba al riu,
però a l’Hospitalet la riba era molt lluny. El Canal de la Infanta i les moltes sèquies que d’ell partien sí que eren molt utilitzats.
Per exemple, la sèquia (anomenat el “reguero”) que travessava el barri de
barraques de La Bomba fou utilitzat fins la dècada de 1960.
El més semblant a un safareig públic que tenim a la ciutat
és el que es troba a un dels corralons del Carrer Xipreret, on hi ha un conjunt
de quatre piques en un estat de conservació força millorable.
Els safareigs del Carrer Xipreret. Foto @nataliapiernas. Aquest element ha merescut l'atenció de diverses persones i institucions; podeu consultar aquí, aquí, aquí o aquí.
Una mica més a dalt, a Can Riera, es conserva un safareig
privat, al costat de les restes del pou d’on s’obtenia l’aigua. Al costat, passa el mateix amb Can Sumarro i més avall a Ca l'Esquena Cremat.
Estic segur que
si repassem les masies i edificis més antics de la ciutat en trobaríem més.
Pou i safareig de Can Sumarro
Pou i safareig de Can Riera
Safareig de Ca l'Esquena Cremat, un mas de 1880.
Un altre pas és el començar a conservar els safareigs d’època
industrial i que potser encara són més o menys utilitzats, però que en poc
temps les considerarem peces de museu. Caldria recuperar els elements dels blocs més antics, dels passadissos, etc.
Una altra recerca que caldria fer és quan es construeixen els safareigs públics, si la construcció respon a una política social d'uns partits o uns altres: Castelló d'Empúries, 1863; Sta. Coloma de Gramanet, 1868; Agramunt, 1882; Guissona, 1890; l'Espluga de Francolí, 1904; Vallbona de les Monges, 1907; Prats de Lluçanès, 1911; Vallbona d'Anoia, 1913; Vilaverd, 1929; la Garriga, 1931...
A Dosrius es va fer un l'any 1916, com una ràpida substitució a un altre d'anterior que es destruïa per construir una carretera.
Safareig del Comú a Dosrius (1916). La coberta és de la dècada de 1950.
El món de l'art és el testimoni gràfic que tenim del passat més llunyà. A les obres Vista del Pont de Tortosa i Vista del Pont de Martorell, dues de les 118 vistes de tota Espanya que va fer Mariano Sánchez entre 1781 i 1803, veiem com els rius eren els safareigs en aquell moment.
Els artistes van començar a parar atenció en les bugades a partir de l'època del realisme. Són desenes les obres que es van dedicar a aquestes dones, algunes amb una mirada de denúncia i d'altres de complaença i "pintoresquisme". Reprodueixo la que va fer en Santiago Rusiñol, per la proximitat, i la de Joan Roig, que mostra un pedregós llit d'un riu.
Santiago Rusiñol, Bugaderes de la Barceloneta
Joan Roig, Rentadores, 1885.
A la premsa podem trobar d'altres testimonis gràfics.
Font: La Ilustración Ibérica, 21-11-1891, pàg. 8
Font: La Ilustración Obrera, 28-5-1904
La lavandera, de Manuel Cara y Espi. Font: La Ilustración española y americana, 8-3-1904
Bugadera a Olot. Font: La Hormiga de Oro, 13-5-1911
Safareig a Xàtiva. Font: La Hormiga de Oro, 31-8-1912
"...lavadero de una casa de vecinos de Sevilla". Font: Mundo gráfico, 12-3-1913.
Fotografia del Museu del Ter (Manlleu, Osona). Desconec si la foto és de Manlleu mateix. El que sembla és que es va fer una intal·lació tipus safareig a una riba del Canal del Ter.
Finalment, algunes imatges actuals de safareigs, normalment ben conservats i tractats com un bé patrimonial.
Safareig públic la Portalera de Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Una altra imatge de La Portalera de Caldes de Montbui, Fotografia de @nataliapiernas
El
safareig d'Agramunt (Urgell) es va construir l'any 1882. A la dreta de
la imatge veiem la caseta que pujava les aigües del Canal d'Urgell, la
conducció del qual també es veu a la foto. Es tracta de dues piles en
forma d'U, una per rentar i l'altra per esbandir.
Safareig de la Font de la Mina, Caldes de Malavella (la Selva).
Safareig privat a la Casa Puig i Cadafalch d'Argentona (Maresme). També va ser dissenyat pel gran arquitecte?
Un safareig a la Coma i la Pedra, a la Vall de Lord (Solsonès).
A Guissona (Segarra) es van aprofitar unes fonts d'origen medieval, com a mínim, i a final del segle XIX, entre 1886 i 1890, es van construir les instal·lacions que podem veure actualment.
Safareig públic a Vallbona de les Monges (Urgell)
Safareig privat a Vallbona de les Monges (Urgell)
A Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) es va fer el safareig amb l'aigua de la déu que origina el riu Gaià.
Palafolls (Maresme)
Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès)
Safareig a la Font Major de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Hi ha una placa de reconeixement de les dones del poble a l'Ajuntament per la construcció del "rentadó publich en l'any 1904".
El safareig del Palau del Marquès d'Alfarràs, al Parc del Laberint d'Horta. A sobre hi ha una conducció d'aigua i una bassa. L'aigua cau a aquest artístic safareig.
Colònia Sant Corneli, Cercs (Berguedà).
El safareig de Sant Corneli apareix en la pel·lícula Hogueras en la noche (1936)
Sobre aquest safareig, s'ha fet un vídeo des del Museu de les Mines de Cercs.
Colònia de la Fàbrica de Ciment Asland, Castellar de N'Hug (Berguedà). Malauradament, es fa servir de magatzem.
Safareig de Castellar de N'Hug (Berguedà)
Safareig a Bagà (Berguedà)
Cercs (Berguedà)
Safareig a Can Minguet, Tossa de Mar (la Selva).
El safareig de Vilaverd (Conca de Barberà) fou construït l'any 1929.
Safareig a Cal Cassoles, mas de Pacs del Penedès (Alt Penedès). Les estructures adjuntes són el pou i el dipòsit.
El quadrat de la dreta era el safareig de la casa annexa a l'Ermita de Sales, a Viladecans (Baix Llobregat). A les masies i cases aïllades trobem els safareigs al costat dels pous. Un geni el va omplir de formigó.
El rentador d'Alcover (Alt Camp) fou construït en la dècada de 1940 al lloc on hi havia un altre de més antic.
A Banyoles (Pla de l'Estany), també els en diuen rentadors. Les cases amb límits als recs tenien una sortida i un rentador propi.
Magraners, Lleida, (Segrià)
Safareig de la Font Vella, Corbera de Llobregat (Baix Llobregat)
Salàs de Pallars (Pallars Jussà)
Castell-estaó (Pallars Jussà)
Fotografies procedents del Museu de la Dona, a Tossa de Mar (la Selva)
Foto exposada a un aparador d'una botiga de Begur (Baix Empordà). A les localitats costaneres sembla que els rentadors es posaven a les desembocadures de les rieres.
A l'exposició Recs. Banyoles i l'aigua, comissariada per Ramon Folch, també es tracta el tema dels rentadors a aquesta localitat.
.jpg)
.jpg)
-side.jpg)
.jpg)
.jpg)
-down.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario