UNA PETITA HISTÒRIA DE SANFELIU

En primer lloc, haig de dir que aquest article no seria possible sense el que va escriure l’Antoni Mataix, “Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu”, l’any 1987.

Sanfeliu, 1984.

Abans de les primeres urbanitzacions

El barri de Sanfeliu és a un turó del Samontà, separat per la resta del terme municipal pel Torrent de Can Nyac i pel sud, per la franja de terra on es van construir el Canal de la Infanta (1819) i el ferrocarril (1854).

El ferrocarril i el Centre des de la Fonteta vers 1921. Font:
CELH_AF_0591_Fonteta / a. desconeguda d. Teresa Casals

Com a la resta de turons de l’Hospitalet, al de Sanfeliu hi havia vinyes, garrofers, etc., sense masies. Només hi era Ca n’Alemany, a la part baixa del barri, a tocar del poble. 

L’any 1901, el nou propietari del mas, en Lluís Buxeres, amb diners de les plantacions africanes, va començar a reformar-lo i en pocs anys va promoure el palauet que coneixem amb el seu cognom. 

També es van construir en aquesta època les properes Can Serra, Can Cervera (Esplugues) i Can Mercader (Cornellà).

La Casa Alta, Ca n'Alemany o Can Buxeres, abans de la remodelació de 1901. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/09/23/la-casa-alta-can-buxeres-a-finals-del-s-xix/

El Camí de la Fonteta unia el nucli de la Vila Vella amb les planes de Cornellà. Es deia així perquè al mig del recorregut hi havia una font. El camí era prou important com perquè quan es construí la via fèrria de Vilafranca, vers 1853, es fessin túnels. L’obra dels túnels del ferrocarril es conserva intacta. 

La zona era coneguda en aquells anys com Pujada, Muntanya, Canyet, Can Nyac o Fonteta.

Algunes parts del conjunt de Can Buxeres i l'aqüeducte de Can Nyac són els elements més importants del patrimoni de Sanfeliu del segle XIX.

El fet que va trencar la monotonia dels cicles agraris a aquesta contrada va ser la construcció d’una conducció d’aigua en la dècada de 1870, per part de l’Empresa concesionaria de aguas subterráneas del río Llobregat. N’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. 

Per salvar el gran desnivell del Torrent de Can Nyac es va construir l’aqüeducte que encara existeix. Segons David Rovira és de l'any 1878.

Les primeres urbanitzacions

Vers el 1921, algunes famílies comencen a construir-se, de mica en mica, casa seva al llarg del Camí de la Fonteta. El febrer i el març de 1924, Josep Valeta i Santiago Sanfeliu, respectivament, van demanar el permís per a urbanitzar uns terrenys que cadascú hi posseïa a la zona. Com era normal en aquella època, van decidir posar el seu cognom als nous carrers, al llarg dels quals es van crear les parcel·les que es van posar a la venda.

D’en Valeta no sabem res, només que era advocat i propietari d’aquelles terres. La família Sanfeliu era una de les més importants de l’oligarquia local: propietaris agrícoles i polítics durant els segles XIX i XX. La seva casa a la Rambla certificava la seva posició social i política.

Arran de l'assassinat del regidor Salvador Gil, el maig del 1933, tenim imatges dels camps de Sanfeliu i del Camí de la Fonteta.

El Camí de la Fonteta i els carrers Sanfeliu i Valeta eren tres més de les anomenades urbanitzacions, de les que n’hi van aparèixer al Samontà en aquella dècada de 1920: la Granota, Ceravalls, Faus, Pelegrí, etc. 

Es tractava d’operacions de petita escala, destinades al segment de la classe treballadora que podia comprar una parcel·la i fer-se, sovint ells mateixos, una caseta de planta baixa. D’aigua corrent, electricitat, clavegueram... ja arribarien amb el temps.

Fragment del plànol de 1937 exposat al Museu de l'Hospitalet.

A partir d’aquell moment començà un lent degoteig de construccions i assentaments. Som en el primer gran episodi immigratori de les darreres dècades (1915-1930), però els immigrants més pobres no eren els que venien a aquesta mena d’urbanitzacions.

Es conserven dues llicències de construcció de sengles casetes de planta baixa al Carrer Valeta de maig de 1924. Després, escassíssima activitat constructiva en els anys següents.

Guerra i postguerra

Els pendents del turó on s’estava desenvolupant el nou barri eren gairebé verticals en molts indrets. Quan van començar els bombardeigs de l’aviació feixista la gent del barri Centre va començar a excavar-hi coves per fer de refugis. El caràcter argilós del terreny ho facilitava. 

Coves semblants van ser excavades a Sant Josep, Cornellà, etc. Una d’elles, a tocar de Can Nyac, va ser construïda d’obra per l’Ajuntament, i encara es conserva. 

Imatge del reportatge de Televisió de l'Hospitalet del refugi de Can Nyac. Si el voleu veure sencer... https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/14939673

A partir de 1939, van començar a arribar-hi nous immigrants, molt pobres, sovint fugint de la repressió política. Ocuparen les coves i van generar diverses formes d’infrahabitatge. Al voltant de l'any 1950 hi havia més veïns i veïnes vivint en coves i barraques que en cases edificades.

El Carrer Alt, l'any 1957. Font: AMHL_101_C411_1957_00410_001

L’any 1960 ja no n’hi havia gairebé habitants al refugis, mentre el barri creixia lentament, amb la modalitat de les dècades anteriors, tot i que ja començaven a fer-se cases de dues plantes.

POBLACIÓ DELS NUCLIS DEL BARRI

	1930	1945	1950	1955	1960
Valeta	37	99	166	192	297
Centre		37	96	389	1004
Canyet	25	97	150	180	250
Refugis / barraques		68	590	98	23
Total	62	301	1002	859	1574

Font: Mataix, 1987: 244. L'Antoni Mataix posa molt d'èmfasi en el seu article en el sorgiment de diversos nuclis, que no arribaran a contactar entre ells fins la dècada de 1960.

L’any 1941 arribà al límit del barri, al Torrent de Can Nyac, un veí de molta consideració: “La Industrial Ladrillera”, una bòbila que va ser en funcionament fins la dècada de 1980. La bòbila Torns, la de la xemeneia quadrada, va ser de les darreres que va restar oberta a la ciutat.

El “desarrollisme” urbanístic

Com a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953 afectà el barri i el va convertir en zona residencial. Els plans parcials, a partir de 1963, van concretar com havia de ser. En tots aquests plans una imposició amenaçava Sanfeliu: hi havia de passar, pel bell mig, l’anomenat 2n Cinturó.

Pla Parcial de Sanfeliu (1968). Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia

Les grans transformacions de la segona part de l’època franquista també es deixen notar als voltants de Sanfeliu amb l’extensió dels blocs de la Ciutat Satèl·lit de Cornellà (Sant Ildefons) a partir de 1959. 

La creació de la primera escola del barri, l'Escola Sanfeliu, l'any 1961, ja ens diu que el nucli adquireix prou entitat. Per cert, aquest centre és en perill de desaparèixer just quan fa els 60 anys.

Can Nyac, l'any 1971.

Al barri, els blocs van aparèixer des de 1964 quan es començaren a plantejar les permutes d’un solar amb caseta per un o dos pisos en el bloc que s’hi construiria. No es va produir un augment demogràfic semblant al d’altres barris, però ja es deixava notar el gran episodi immigratori que s’estava produint a Catalunya.

L’edifici del “mercadillo”, del 1968, i sobretot els grans blocs del Passatge Llunàs, del 1976, van significar l’arribada del gran bloc, la tipologia constructiva pròpia de l’especulació del franquisme. L’any 1976 també va ser el de l’arribada del metro.

L'any 1969, Sanfeliu era un terreny apte per fer una cursa de motocròs

El Parc de Can Buxeres, a partir del 1972, oferia una zona verda més aviat a la població del Centre, però també a la de Sanfeliu.

Desenvolupament de la vida social

La primera entitat del barri va ser, probablement el C. D. La Plana, un club de futbol, de l’any 1960 com a mínim. L’any 1965 es va crear la parròquia del barri, i arribà un capellà amb forta personalitat i dels que no portaven sotana, Mariano Roncalés. Fou el motor de la primera vida associativa de Sanfeliu.

Una de les primeres botigues del barri, l'any 1973.

En aquells temps les parròquies i els seus rectors tenien força importància, i a iniciativa seva es va crear el primer grup organitzat del barri. Es van creure que les Asociaciones de Cabezas de Familia, un invent del règim franquista, podien ser útils, i van fundar una l’any 1966. Evidentment, no va servir de res, i va desaparèixer poc després.

Una iniciativa que sí va reeixir va ser el de la Comissió de Festes, que des del 1967 va organitzar la festa major. Un equip de futbol, una parròquia i una festa major: és la certificació que ja s’ha consolidat el nou barri, tot i que encara hi havia una certa recança per dir-li barri i se li deia “Sector Sanfeliu”.

Sanfeliu, 1980

Les forces polítiques antifranquistes, especialment el PSUC, van generar una xarxa associativa, com a tots els barris, que va protagonitzar la vida associativa durant els 70’s. 

La reivindicació per solucionar els greus dèficits del barri la va protagonitzar l’Associació de Veïns, legalitzada la tardor de 1975. Però també es van generar entitats com el Club Infantil i Juvenil o les APA’s (avui AFA's) de les escoles que es van construir-hi, l’any 1979, Joanot Martorell i Ausiàs March.

Els anys de la democràcia estrets pel cinturó

La dècada dels 80’s va ser de crisi econòmica i aleshores es va popularitzar la frase que “ens havíem d’estrènyer el cinturó”, fent referència als sacrificis que ens tocava fer (sempre als mateixos). Però a Sanfeliu hi havia un altre cinturó encara més perillós.

La Plaça dels Cirerers, amb l'institut al fons, el 1985.

La dècada va començar bé, amb l’Aula de Cultura (antecedent de l'actual Centre Cultural), inaugurada l’any 1979, i l’Institut Apel·les Mestres, del 1983. 

El creixement demogràfic es va aturar i l’ebullició associativa va reduir-se, o més aviat es va diversificar en una munió d’entitats, cadascuna d’una activitat concreta.

Imatge aèria de Sanfeliu vers 1987

L’AVV va patir una crisi forta l’any 1981, però l’amenaça del 2n Cinturó va fer que a finals de la dècada tornés a haver una important mobilització, especialment quan, arran de l’atorgament a Barcelona dels Jocs Olímpics, es va fer l’impuls definitiu a la seva construcció, amb el nom de Ronda de Dalt.

Enderroc de l'edifici del "mercadillo". La foto és de Foto-Viva, una de les entitats més importants del barri. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/1-municipis-barris/sanfeliu/

Finalment es va concretar amb l’enderrocament de l’edifici del “mercadillo”, el setembre de 1991, i el pas de la Ronda soterrada, coberta amb una llosa. Per sobre es va construir la Plaça de les Comunitats. 

Urbanització de la Ronda de Dalt al seu pas per Sanfeliu, 1993.

Les darreres dècades

La població es va reduir durant la dècada de 1990 i s’ha estancat entre els 6 mil i 6.500 habitants. La superfície del barri és de mig km2, el que dona una envejable densitat de població, si la comparem amb la resta dels barris, de 12 mil h/km2.

POBLACIÓ DEL BARRI DE SANFELIU

1970	1975	1981	1986	1991	1996	2001	2011	2018
2.705	3.745	6.792	6.704	6.906	6.825	6.288	6.313	6.232

Font: Anuaris Estadístics de l’Hospitalet

L’episodi immigratori dels darrers temps, el de les persones procedents d’arreu del món, ha afectat menys a Sanfeliu que a d’altres barris. A hores d’ara, un 20% de la població ha nascut a l’estranger, el que és un dels percentatges més baixos de la ciutat.

Sanfeliu, 1993.

Les promocions immobiliàries en marxa a l’extrem nord del barri i ja a Esplugues poden, però, canviar aquesta situació i enfilar la quantitat de població de la zona un altre cop. Aquí també caldria aturar la construcció, ben poc justificable en una ciutat com la nostra.

El nucli del Camí de la Fonteta, poc abans de ser destruït, l'any 2015. Font: CELH AF 0151 Fonteta / a. d. Cristina Contreras Garcia

Mentrestant, la lenta dotació d’equipaments ha anat produint-se, destacant la inauguració del poliesportiu, l’any 2005. També ha calgut lluitar contra la seva reducció o desaparició, com quan l’any 2011 les retallades en la salut pública van posar en risc el CAP del barri.

La lluita que més ressò mediàtic va tenir va ser la que es va fer perquè fessin fora al rector de la parròquia que feia misses en honor de la División Azul, processons de legionaris i discursos homòfobs. Finalment va ser apartat l’any 2017.

Una imatge del Club Infantil i Juvenil de Sanfeliu-Sant Ildefons.

Vull acabar aquest repàs a la història del barri amb una referència al sofà del Club Infantil i Juvenil, una metàfora del barri. És petit, la gent hi arriba i seu, i comparteix la seva vida, tot constatant que col·lectivament és molt millor.

L’ART BARROC i ROCOCÓ (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

Durant la segona meitat del segle XVI, les diferents escoles artístiques d’Europa evolucionaven des del model de l’Alt Renaixement, especialment des del desenvolupat a Roma per Miquel Àngel, Rafael, Bramante, etc. La pintura veneciana basada en el color i el Manierisme eren les propostes més influents.

Judit decapintant Holofernes (1612), de la pintora romana Artemisia Gentileschi. En aquesta època trobem algunes pintores dones, que exercien el seu ofici amb moltes dificultats. Una obra en la que es mostra el caravaggisme ja triomfant.

Els esdeveniments aliens a l’art també foren decisius. Les diferents religions sorgides de la Reforma de Luter, difoses a partir de la dècada de 1520, rebutjaven les imatges religioses. Les guerres entre catòlics i protestants començaren en la dècada de 1530 i s’allargaren durant més d’un segle.

Una imatge del Concili de Trento.

Al Concili de Trento, convocat el 1545 per reunificar les diverses religions cristianes, es va concloure l’any 1563 amb el trencament definitiu i amb moltes mesures per lluitar contra la Reforma protestant. Per això diem que és l’inici de la Contrareforma. En relació a l’art, podem destacar aquestes propostes:

“Ensenyin amb cura els Bisbes que mitjançant les històries de la nostra redempció. expressades en pintures i altres còpies, s’instrueix i confirma el poble recordant-li els articles de la fe, i pensant-s’hi continuament en ells. (…) perquè s’exposen als ulls dels fidels els saludables exemples dels sants, i els miracles que Déu ha obrat per ells, amb la finalitat que donin gràcies a Déu per ells, i arreglin la seva vida i costums als exemples dels mateixos sants; així com per a que s’excitin a adorar, i amar a Déu, i practicar la pietat.”

És a dir, les imatges eren considerades com positives, per la seva funció didàctica i devocional. L’art sempre havia estat subordinat en bona mesura a la propaganda, però durant l’epoca barroca és un dels moments en el que les manifestacions artístiques van ser més al servei de la religió o d’una ideologia política.

No és estrany, per tant, que Roma fos un dels principals focus del Barroc. Tanmateix, no va ser fins les primeres dècades del segle XVII quan es va concretar un estil artístic que servís per a la propaganda contrareformista.

L'allargament de la Basílica de Sant Pere i la seva façana, a càrrec de Carlo Maderno (1607-14), signifiquen un abandonament del model clàssic de planta central. La façana introdueix el trencament del pla únic. Els cossos laterals són un afegit posterior.

En primer lloc, els canvis es van produir a la pintura, gràcies a les propostes de Caravaggio, que havia après l’ofici al Nord d’Itàlia, seguint els principis de la pintura veneciana, basada en el color, no en el dibuix. La seva obra incorporava naturalisme, tenebrisme, dinamisme, desequilibri compositiu, expressions extremes... Després de la seva mort, el caravaggisme es va estendre per tota Europa.

La mort de la Verge (1606) de Caravaggio

El jove Peter Paul Rubens va assistir al triomf del caravaggisme i el va portar a la part catòlica de Flandes. Des del seu taller d’Anvers i durant els seus viatges per Europa, en els que també feia de diplomàtic, va desenvolupar un estil més amable, més adient als seus principals clients, els monarques.

Rubens va viatjar per les corts europees, i a la cort espanyola va fer retrats com el del Duc de Lerma (1603). Les tres Gràcies (avall) fou fet per Rubens per a ell mateix.

El caravaggisme també va arrelar a la part protestant de Flandes, que en aquell moment lluitava per la seva independència de la monarquia espanyola. Rembrandt va ser el més important pintor d’un seguit de generacions d’artistes neerlandesos. 

La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp (1632), de Rembrandt, se sol utilitzar com il·lustració als llibres d'història de la Revolució científica que va començar, sobretot, als països protestants: empirisme a dins i fora de l'obra d'art. Pertany al subgènere dels retrats col·lectius.

Als Països Baixos, la clientela principal era la burgesia no catòlica. Van sorgir una gran gran quantitat de gèneres nous, en el marc una pintura descriptiva, no narrativa, generalment de petit format: paisatge, costumisme, bodegons, etc. 

Molí d'aigua (1662), de Meindaert Hobbema

Jan Vermeer, per exemple, va desenvolupar un subgènere de pintures d’interior.

L'al·legoria de la pintura (1666), de Jan Vermeer.

A Espanya, el caravaggisme va triomfar plenament i es va desenvolupar en la pintura religiosa i la cortesana. Diego Velázquez fou el pintor de la cort entre les dècades de 1620 i 1650. Moltes persones consideren que la seva tècnica, basada en la pinzellada solta, taques de color quan les veiem de molt a prop, és la culminació de la pintura realista.

Velázquez, com pintor de la cort, havia de fer les pintures de les victòries militars del seu rei, com La rendición de Breda (1635).

Las Meninas (1656), de Diego Velázquez.

S’ha de recordar, que durant tota l’època barroca va existir un corrent d’artistes que volien mantenir el llegat del classicisme. En pintura, el model era l’Alt Renaixement, amb el predomini de la línia, les composicions equilibrades, etc. El seu principal exponent era el francès Poussin. Durant la segona meitat del XVII un dels principals debats de la pintura europea era entre poussinistes i rubenistes.

Et in Arcadia ego (1638), de Nicolas Poussin

Pel que fa a l’escultura, a Espanya també es va crear un estil nou de la mà de Gregorio Fernández, a partir de 1600. En les seves imatges religioses de fusta, en va abandonar el manierisme dominant i va incorporar els principis de la Contrareforma, amb una temàtica i un realisme que incitava la devoció per la via del pathos, de la exaltació dels sentiments.

Gregorio Fernández va fer diverses versions del Crist jacent (ca. 1630), una de les seves imatges on es mostra l'estètica i el missatge barrocs, al servei de la Contrareforma.

La imatgeria barroca espanyola va tenir una etapa de crisi en les dècades finals del segle XVII i les primeres del XVIII, com la pintura i com gairebé tots els aspectes del país. La recuperació econòmica del XVIII va permetre l’existència d’una important activitat artística, i en l’escultura destacà el murcià Francisco Salzillo.

L'oració a l'hort (1754) és un dels passos processionals que Salzillo va fer a Múrcia.

Tanmateix, va ser l’escultura italiana la que va tenir més impacte arreu d’Europa, especialment l’obra de Gianlorenzo Bernini, que va treballar a Roma al servei dels papes i de les famílies nobles d’on sortien els papabiles. En la sèrie d’obres de joventut de la dècada de 1620 per a la família Borghese va crear el llenguatge barroc: moviment, expressivitat, desequilibri...

Apol·lo i Dafne (1623) fou una de les escultures que va fer el jove Bernini per encàrrec del cardenal i nebot del papa Scipione Borghese, amb les que va desenvolupar l'estil barroc.

Com en la pintura i l’arquitectura, les escultures barroques generen un espectacle en les que conviden a l’espectador a participar-hi, tot trencant la frontera entre l’espai de l’obra i l’espai de l’espectador. Les obres no volen fer reflexionar, volen fer sentir. Tots els recursos, com la llum, els colors, els temes, etc., són al servei de la propaganda. El teatre, que va arribar al seu zenit en aquests anys, va influir molt en les arts plàstiques.

La Capella Cornaro (1644-1652) de l'església Sta Maria della Vittoria, a Roma, és una obra en la que Bernini pretenia la integració de totes les arts. En va dissenyar l'arquitectura imitant un teatre, on els membres de la família Cornaro contemplaven l'escena de l'èxtasi de Sta. Teresa. Va executar l'escultura central i les laterals, i va indicar com havien de ser les pintures de la part superior.

L’arquitectura barroca va tenir un precedent important, l’Església del Gesú (1568-1584), a Roma. Va ser la primera església d’un nou orde religiós, els jesuïtes, considerats els més ferms i agressius defensors de la Contrareforma. L’edifici partia de les formes renaixentistes i les modificava. El seu model, considerat idoni per a la predicació, es va estendre per Europa i Amèrica Llatina.

Il Gesú va ser la primera església dels jesuïtes i un model per les esglésies que aquest nou orde religiós van construir a gairebé totes les ciutats dels països catòlics en les següents dècades. Eren concebudes com un mecanisme de predicació i exaltació de la fe.

Tanmateix, el llenguatge purament barroc no es va desenvolupar fins les primeres dècades del segle XVII. També va ser Bernini el principal creador de les formes arquitectòniques barroques, en els grans encàrrecs que rebia. Per contra, Francesco Borromini, no va tenir aquest èxit, i rebia encàrrecs menors, potser perquè les seves modificacions de les formes clàssiques eren considerades massa extravagants.

Interior, cúpula (1634-1644) i façana (1664-1680) de San Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini, a Roma.

La intervenció de l’arquitectura en l’espai que envoltava l’edifici, tan pròpia del Barroc, va fer que l’urbanisme tingués un desenvolupament molt important. Les autoritats polítiques i els artistes van promoure la creació de places i carrers, sempre al servei de la propaganda.

La Plaça de Sant Pere (1656-67), de Gianlorenzo Bernini, fou un encàrrec del Papa Alexandre VII, com un pòrtic de la Basílica "que mostri que rep, amb els braços oberts, maternalment, als catòlics per confirmar-los en la fe, als heretges per reunir-los amb l'Església i als infidels per il·luminar-los cap a la veritable fe".

França va esdevenir al llarg el segle XVII la potència hegemònica a Europa, sobretot durant el regnat de Lluís XIV (1643-1715). La monarquia francesa va optar per fixar un art oficial més aviat classicista, considerat més adequat a la propaganda del seu poder polític. L’any 1648 es va crear una institució que havia de vetllar per l’ensenyament i difusió de l’art impulsat des de la monarquia, cada vegada més absoluta: l’Acadèmia.

El Palau de Versalles fou ampliat a partir de 1668 per ordre del rei Lluís XIV. Hi van intervenir molts arquitectes i artistes, però solen ser destacats l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, autor de les grans ales i la Sala del Miralls i André Le Notre, dissenyador dels jardins. Totes les monarquies d'Europa van imitar-lo i van construir un palau semblant.

A la cort francesa, al llarg del segle XVIII, es va desenvolupar un estil derivat del Barroc, amb una gran abundància d’elements decoratius, el Rococó. En arquitectura, es van crear nombrosos palauets i dependències de palaus que imitaven Versalles segons aquest estil.

El rei Frederic II de Prússia va encarregar el palauet conegut com Sanssouci, una de les obres mestres del Rococó. Fou construït entre 1745 i 1747.

Per tota Europa es va desenvolupar una gran activitat pictòrica i escultòrica, en bona mesura continuadora de l’estil barroc, com vam veure abans. Una part de les creacions d’ambient cortesà i religiós sí que les podem qualificar de rococós.

El gronxador (1768), de Jean H. Fragonard, és un dels màxims exemples de la pintura rococó cortesana, amb formes rubenistes i contingut eròtic.

 

També es va desenvolupar moltíssim la pintura de gènere, paisatge, costumisme, natures mortes, etc. Un dels gèneres que va excel·lir en aquests anys va ser el retrat, amb una noblesa i una burgesia cada vegada més riques que demandaven aquesta mena de pintures. L'escola anglesa o Goya a Espanya en són uns bons exemples. 

Autoretrat amb barret de palla (1782) d'Élisabeth Vigée-Lebrun. Aquesta pintora era la retratista de la reina de França Maria-Antonieta. Després de la Revolució fou cridada a les principals corts d'Europa.

El Barroc a Catalunya i a l’Hospitalet

L’activitat artística catalana del segle XVII va ser menor que la del segle anterior, donada la situació econòmica desfavorable, la Guerra de Separació (1640-1652), l’absència de clients potents, etc. Tanmateix, el redreç de final del segle i sobretot el cicle expansiu del XVIII sí van deixar nombroses obres, especialment religioses, per la geografia catalana.

L'Església de Betlem de Barcelona, construïda entre les dècades de 1680 i 1720, era l'església jesuítica de Barcelona. Malauradament l'interior fou destruït en una revolta anticlerical. La façana mostra columnes salomòniques i frontó mixtilini.

A més, les formes renaixentistes es van mantenir durant algunes dècades del segle XVII. No trobem obres plenament barroques fins la segona part del segle, quan es fan noves esglésies o s’amplien o renoven les existents. La façana de la Catedral de Girona (gòtica) n’és l’exemple més conegut d’aquests afegits barrocs.

Façana de l'Assumpció (1769) de la Catedral de Solsona, un altre exemple d'afegit barroc a un edifici majoritàriament gòtic.

La decoració interior d’aquestes esglésies, especialment els retaules, constitueix el gruix de l’obra escultòrica i pictòrica de l’època. S’hi van incorporar els grans trets artístics dels focus culturals de l’època, amb un context de gran exaltació religiosa i violència misògina, social i política.

Capella de la Mare de Déu dels Colls (1773-1784) a Sant Llorenç de Morunys, obra de Josep Pujol.

 EL BARROC A L'HOSPITALET

A l’Hospitalet trobem escassa activitat artística durant el segle XVII, després d’enllestir l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (1600) i els principals retaules, encara renaixentistes. Tanmateix, les quatre pintures que hem conservat del tercer dels retaules, conegut com “de les santes”, ja incorporen l’estètica (pinzellada, tenebrisme...) i el missatge (el martiri) del Barroc.

Una de les pintures del Retaules de les santes. Tant per la forma com pel contingut ja veiem com ha arribat a l'Hospitalet el Barroc.

La primera (i única?) obra arquitectònica del barroc local és la reconstrucció de l’Ermita de Bellvitge, portada a terme l’any 1718. Es van refer els murs i a la façana es va incorporar un frontó amb quatre trams ondulats. Com ja vaig escriure, aquest fet tan significatiu potser és el primer exemple a Catalunya i és atribuïble a l’enginyer militar francès (venia amb les forces d’ocupació borbòniques) Alexandre de Rez.

El frontó de l'Església de Bellvitge.

No coneixem quin aspecte tenien altres construccions i reformes del segle XVIII amb estètica barroca, ni encàrrecs de pintures o escultures. Hem perdut l'edifici religiós que hi havia a l'actual barri de Sant Josep. Potser alguns dels estris devocionals de les esglésies eren d’aquesta època, potser alguna masia encara ens reserva alguna sorpresa. En qualsevol cas, és sorprenent l'escassa obra conservada (potser perquè va haver poca obra realitzada) d'una època de prosperitat econòmica a l'Hospitalet i al país.

Al conegut plànol de l'Hospitalet del 1782 veiem les principals construccions. Què és aquest "Colegi" més enllà de Bellvitge? Peer què no està pintat amb el mateix traç que els altres edificis, era un projecte? I l'edific anomenat "Borras" a Sant Josep?

Quan tornaren a fer-se grans construccions a finals del XVIII, ja es van executar amb un altre estil, el Neoclassicicsme.

ANNEX FOTOGRÀFIC

Façana barroca de l'església de Sta. Maria del Giglio, a Venècia, obra de Giuseppe Sardi, vers 1680.

 

Pòrtic de la Cartoixa d'Scala Dei (Priorat).

Portada a Caldes de Malavella

Columnes de la portada de l'església de Moià

Façana de l'església de Sant Celoni

Interior de la nau de Sant Vicenç de Tossa de Mar (dècada de 1770)

 

Porta lateral de l'església de Sineu (Mallorca).

Façana de l'Ajuntament de Pamplona, de mitjan segle XVIII.

Sant Miquel (s. XVII), Museu de Moià.

 

Retaule a Arenys de Mar, elaborat per Pau Costa entre 1706 i 1709.

Escultura central del Retaule de la Mare de Déu dels Dolors, a la Catedral de Girona, obra de Pau Costa (1717)

Retaule del Santíssim Misteri, a l'Església de Santa Maria de Cervera (Segarra). Fou fet per Jaume Padró i alguns altres col·laboradors, entre 1788 i 1802.

Pintura al Museu de Moià (Moianès). Un exemple de com el caravaggisme arribà a les obres devocionals de tots els racons del món catòlic.

Pintura devocional al Monestir de St. Benet de Bàges.

Pintures de la cúpula de la Capella Brancacci, a l'església de Sata. Maria del Carmine, a Florència, fetes per Vincenzo Meucci vers 1748.