martes, 31 de marzo de 2020

EL FRANQUISME (4). ELS ANYS QUARANTA: FAM I REPRESSIÓ. CULTURA.

4. La cultura.

4.1. La cultura oficial.
L’Estat franquista, en tant que totalitari, va controlar i intervenir intensament en la cultura, entenent-la com un mecanisme per consolidar-se en el poder, difondre la seva ideologia i reprimir als contraris. Es va establir una censura prèvia de tots els productes culturals, i sense la seva aprovació no es podia estrenar una pel·lícula o publicar un llibre.
Durant tota la Dictadura, les autoritats eclesiàstiques honoraven Franco posant-lo "sota pal·li", una distinció reservada a grans personalitats.
La ideologia del règim franquista ha estat qualificada de nacionalcatolicisme. És a dir, es basava en un ultranacionalisme espanyol i una interpretació fonamentalista de la religió catòlica.
Font: https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/represion-franquista-cultura-catalana/20171121140851145531.html
En relació a l’espanyolisme, totes les llengües que no fossin la castellana van ser prohibides de l’àmbit oficial, públic o acadèmic, i el seu ús provocava càstigs. Es va utilitzar el nacionalisme per justificar la seva política (ells eren bons per a tota Espanya, mentre que els contraris eren l’anti-Espanya) i es va dissenyar una suposada essència i una idea d’Espanya monolítica.

Full volant repartit a A Coruña l'any 1947. Font: https://www.ribadeando.com/2015/09/unha-leccion-de-historia-un-manexo.html
El sistema educatiu va ser decisiu per introduir la nova ideologia. La depuració de milers de mestres i la regressió en el desenvolupament cultural i científic van ser una de les principals conseqüències. Els mètodes pedagògics també van ser els de dècades enrere. Bona part de les escoles van tornar a mans de l’Església.

A les escoles franquistes, segregades, la creu entre els retatsde franco i José Antonio. Font: https://laicismo.org/disposiciones-del-nacionalcatolicismo-para-la-nueva-escuela-en-la-barcelona-de-1939/
L’aliança entre el règim franquista i l’Església procedia del temps de la Guerra Civil, quan la majoria dels bisbes espanyols van fer costat als franquistes i van declarar que havien començat una “croada”, una guerra santa. Espanya va tornar a ser un Estat confessional i les normes i la moral de la versió més restrictiva de  la religió catòlica van esdevenir llei i norma social, especialment repressiva contra les dones.
Un exemple de la moral catòlica integrista dominant. Font: http://bibliotecadigital.jcyl.es/
En un país força illetrat, la ràdio, el cinema o els tebeos tenien una gran importància en la transmissió ideològica, dels valors del franquisme, de l’espanyolisme i de la moral catòlica. El govern nomenava els directors dels principals diaris i tenia el monopoli informatiu en la ràdio.

Tot i que la majoria de les pel·lícules de la dècada eren comèdies, des del règim es van impulsar obres de justificació i exltació del franquisme i de la Guerra Civil. Podem destacar, "Raza", el guió de la qual va ser inspirat pel mateix Franco.
4.2. La cultura al marge del règim
De mica en mica, la cultura al marge del règim franquista va fer-se un petit espai. En  primer lloc, a l’exili. El bo i millor de la intel·lectualitat espanyola, per ser partidaris de la República, o era a l’exili exterior o en una situació d’ostracisme que s’ha denominat exili interior, especialment important a Catalunya, País Basc i Galícia.

Escriptors/es catalans que van patir l'exili exterior: Trabal, Artís-Gener, Rodoreda, Oliver, Riera, Prat, Jordana i Calders. Font: http://www.cccb.org/rcs_gene/dossier.pdf
En relació a l’exili exterior, recordem a figures com el cineasta Luís Buñuel, el científic Severo Ochoa, l’escriptora Mercè Rodoreda o el pintor Pablo Picasso, que ja vivia a França però que es va negar a tornar mentre governés Franco.
L’any 1947 es van poder tornar a editar alguns clàssics en català, però autors novells, com Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946) havien de fer-ho clandestinament.
El Premi Nadal de novel·la, creat el 1944 per Ediciones Destino a Barcelona, tot i procedir de persones del règim, va afavorir una literatura aliena, i fins tot amb tocs crítics de la realitat. El van guanyar, entre d’altres, Carmen Laforet o Miguel Delibes. L’any 1949 es va estrenar amb molt d’èxit Historia de una escalera, d’Antonio Buero Vallejo, que anys enrere havia estat a la presó condemnat a mort.

4.3. Manifestacions culturals a l’Hospitalet
A l’Hospitalet es van imposar totes les prohibicions i imposicions de la resta del país, amb les particulars de Catalunya. Entitats clarament partidàries de les forces republicanes foren suprimides i els seus béns requisats: l’Ateneu de Cultura Popular, els ateneus anarquistes, etc...
La política cultural de l’Ajuntament va ser, com a la resta d’àmbits, gairebé inexistent, més enllà de la repressió. On era més punyent aquesta inactivitat era en el gran dèficit d’instal·lacions escolars. Malgrat l’augment de la població no es va fer cap millora i en el curs 1943-43 només el 19% de la població en edat escolar hi anava a les escoles públiques, amb una ratio de 51 alumnes per mestre[i].
Qui va tenir un paper cabdal va ser l’Església. Les parròquies van ser els centres culturals cabdals d’aquells anys. La primera tasca que van haver de fer va ser la reconstrucció dels edificis religiosos, destruïts durant la Guerra. 
L'església de Santa Eulàlia de Mèrida en reconstrucció, l'any 1942. L'arquitecte de les obres públiques del moment fou en Manuel Puig i Janer.
El tarannà del rector decada parroquia era determinant pel biaix de la seva activitat cultural. Esment especial mereix mossèn Jaume Busquets a La Torrassa. Hi fou destinat perquè el barri era el més important focus de l’anarquisme català. Entre la seva intensa tasca religiosa i cultural podem destacar que des de l’any 1940 impulsà una processó inspirada en les que es feien a Espanya, “Los Pasos”, per setmana santa, que va esdevenir la més important de Catalunya.  

Processó "Los Pasos", l'any 1941. Font: http://www.l-h.cat/gdocs/d4132285.pdf
A la nova parròquia de Sant Isidre, mossèn Joan Bonet,
més catalanista, va impulsar l’Esbart Sant Isidre, que va fer la seva primera actuació l’any 1951. Al Centre Catòlic van acollir Acción Católica, una associació de seglars fomentada pel règim, però on es trobaven més còmodes els cristians menys integristes procedents d’una entitat anterior a la Guerra, la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Al marge del règim es van crear diverses entitats, com El Club Pimpinela (1946) i una secció de la Unió Excursionista de Catalunya (1947) a Collblanc-Torrassa, i l’Agrupación de Amigos de la Música (1947) al Centre. També va reprendre les seves activitats culturals la cooperativa El Respeto Mutuo de Santa Eulàlia. Teatre d'aficionats i vetllades musicals eren les seves activitats principals.
Una altra activitat que venia de lluny i va ser tolerada pel règim, prèvia depuració de les seves juntes directives, va ser la de les corals. El 1950 hi havia una desena d’aquestes entitats, de participació exclusivament masculina.
Mentrestant, la població omplia el seu oci en la desena de cinemes o escoltant la ràdio, amb programes com el Consultorio de Elena Francis (des del 1947).



[i] SANTACANA , Carles. Victoriosos o derrotats, 1994, pàg. 298.

jueves, 26 de marzo de 2020

EL FRANQUISME (3). ELS ANYS QUARANTA: FAM I REPRESSIÓ. DEMOGRAFIA I SOCIETAT.


3. Demografia i Societat a Espanya

3.1. Evolució demogràfica.

En la dècada de 1940 la població de Catalunya va créixer per sobre del ritme de la d’Espanya perquè es va reprendre lentament la migració del camp a les zones urbanes. Era una migració fugint de la misèria i la repressió, i no sempre trobava unes condicions favorables als llocs d’arribada.

POBLACIÓ ESPANYOLA I CATALANA (en milers)

CATALUNYA
creix. (%)
ESPANYA
creix. (%)
% Cat/Esp
1940
2.891

25.878

11,2
1950
3.240
12,1
27.979
8,1
11,6

A les àrees urbanes, moltes famílies nouvingudes van haver de viure als creixents barris de barraques i fins i tot dins de coves. Les autoritats franquistes perseguien els immigrants i els confinaven, i si no demostraven que tenien habitatge o feina els tornaven al seu poble.

Al "Palacio de las Misiones" o a l'Estadi de Montjuïc foren retingudes les persones immigrants que no podien justificar una feina o un entre 1945 i 1957. Si no ho feien eren tornats als seus pobles. 
L’última gran epidèmia va ser la del “piojo verde”, el 1942-3. Les vacunes i la creixent difusió de les sulfamides i la penicil·lina van reduir la mortalitat i pujar l’esperança de vida de la població, malgrat la situació social.

3.2. Societat.
L’aixecament del 1936 i el règim polític que se’n derivà tenien com a principal objectiu el manteniment del model social i econòmic capitalista. Ja amb la primera llei fonamental, el Fuero del Trabajo (1938), es consolidava la propietat i la iniciativa privada. Les primeres mesures del règim incloïen l’eliminació de la reforma agrària de la República i les col·lectivitzacions revolucionàries durant la Guerra Civil.
Cartilla de racionament. La pobresa i la carestia de béns de primera necessitat va ser la norma per a la classe treballadora. Font: https://www.mhcat.cat/exposicions/exposicions_realitzades/el_farcell_de_la_postguerra/
Al llarg del 1940 es va crear l’anomenat sindicalisme vertical, l’Organización Sindical Española (OSE), copiat de l’italià. Es basava en el principi feixista de la coincidència d’interessos entre burgesia i classe obrera i hi eren empresaris i treballadors junts. Els conflictes, però, hi eren inexorablement, i el sindicat gairebé sempre feia costat a l’empresari.
Logotip de l'Organización Sindical Española
També es van permetre algunes associacions professionals, cooperatives i entitats existents anteriorment, això sí, incorporades a l’OSE. També es van endegar polítiques socials, com el Instituto Nacional de la Vivienda (1939) o el Seguro Obligatorio de Enfermedad (1944), que van fer una tasca ben minsa en aquells anys.
La misèria general de la classe treballadora no va generar gaire conflictivitat. El terror i el control social gairebé la va eliminar del camp. A les ciutats, però, malgrat que fer vaga era un delicte que provocava la presó, es van fer mobilitzacions a partir del 1945, quan el règim se sentia feble per la derrota de l’Eix a la 2aGM. Podem destacar les vagues generals de Manresa (gener del 1946) i la Ria de Bilbao (maig 1947).

Font: http://aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus/es/foto/mu-58820/
Seguint els principis feixistes, el nou Estat franquista va intentar sense gaire èxit desenvolupar el model totalitari. El partit únic, Falange, i l’Estat, sense distincions clares, volia tenir organitzada a la població en les seves organitzacions (Frente de Juventudes i Sección Femenina, Sindicato Español Univesitario, Auxilio Social...) i institucions (OSE, Església...). Tanmateix, part del teixit associatiu anterior va ser tolerat i va poder mantenir algunes activitats al marge del règim.
Font: https://elcarrodeheno.granadaimedia.com/2014/03/26/mujeres-de-granada-iv-la-seccion-femenina-1934-1977/
Un sector que patir una regressió enorme en la seva millora durant les dècades anteriors va ser el de les dones. Van ser condemnades a la subordinació en relació als homes, a la pèrdua de drets civils i a les tasques de la llar.
La concepció del paper social de les dones, la veiem en el preàmbul a la Llei de 18 de juliol de 1938:
“Es consigna rigurosa de nuestra revolución elevar y fortalecer la familia en su tradición cristiana, sociedad natural, perfecta y cimiento de la nación. En cumplimiento de la anterior misión ha de otorgarse al trabajador (...) la cantidad de bienes para que aunque su prole sea numerosa –y así lo exige la patria- no se rompa el equilibrio de su hogar y llegue a la miseria, obligando a la madre a buscar en la fábrica o taller un salario con el que cubrir la insuficiencia del conseguido por el padre, apartándola de su función suprema e insustituible, que es la de preparar a sus hijos, arma y base de la nación en su doble aspecto espiritual y material.”
Les condicions de vida dels treballadors van empitjorar. Els preus van pujar més que els salaris, que eren dictats per llei. Moltes empreses pagaven uns extres en formes de lots de productes. El menjar estava racionat i aconseguir-los a l’estraperlo era prohibitiu per a la majoria de la població.

Despeses i ingressos d’una família de Sabadell (1936=100)

1940
1950
Ingressos
104
373
Despeses
240
571
Font: MOLINERO, C. I YSÀS, P. Patria, justicia y pan, Barcelona, 1985

3.3. Demografia i societat a l’Hospitalet.
L’Hospitalet va passar de 51 a 72 mil habitant de 1940 a 1950. Aquest creixement, del 40%, es va basar en la immigració. Moltes persones fugien dels pobles però a l’Hospitalet no trobaven feines ni habitatges. Van desenvolupar-se nuclis de barraques a La Bomba, Riera Blanca, Matacavalls, etc. i de coves a Pubilla Casas, Sanfeliu, etc.
Reportatge a la revista Destino del 3 de novembre de 1945 sobre les coves de Pubilla Casas. al barranc de Can Rigalt.
Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia significaven el 70% de la població, barris separats del Centre-Sant Josep i de les masies de la Marina. En aquells barris més propers a Barcelona, la meitat de la població era procedent de fora de Catalunya[i].
Entitats de caire religiós i conservador, com el Centre Catòlic, el Casino del Centre o el Casino de Santa Eulàlia (antic Foment Eulalienc), etc. van reprendre la seva activitat. També ho van fer clubs esportius, sempre amb juntes formades per persones que, com a mínim, no tinguessin un informe desfavorable com desafectes al règim.

Programa de la festa major del 1948 del "Casino Nacional", l'actual Casino del Centre. Font: http://celh.cat.5comms.com/sites/default/files/2020-03/6-4_SEGLE%20XX.pdf
Paral·lelament es van crear o mantenir entitats al marge del 
règim, en les que s’intentava recollir la tradició associativa anterior a la Guerra. El Club Pimpinela i La Alianza a la Torrassa o la cooperativa El Respeto Mutuo a Santa Eulàlia n’eren dos exemples.

"Díptic amb el programa d'actes de l'homenatge al músic i compositor hospitalenc, Jaume Ventura Tort, amb motiu de l'estrena de la seva sardana "Les noies de la Torrassa" que li va encarregar l'entitat Unión Recreativo-Cultural Alianza, la qual li ret homenatge." Font. AMHL 902-151 PM 0001245
Com al conjunt de Catalunya, la Falange no va tenir gaire èxit a l’Hospitalet, ni entre la gent conservadora, malgrat els avantatges que s’obtenien. En un informe de 1947, només n’hi havien 114 afiliats a la ciutat[ii].

Amb aquesta notícia ens assabentem de la conflictivitat social a Trinxet, l'any 1946, i de com actuaven els empresaris, pagant un "plus" o amb lots de menjar, al marge de la llei.
L’onada de vagues de 1945 al 1947 va afectar plenament l’Hospitalet, on la CNT en la clandestinitat tenia força importància. Tanmateix, quan va ser palès que el règim franquista no seria enderrocat per les potències democràtiques, l’antifranquisme més estrictament polític i el moviment obrer es van esllanguir de mica en mica.




[ii] SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats, 1994, pàg.164.

domingo, 22 de marzo de 2020

EL FRANQUISME (2). ELS ANYS QUARANTA: FAM I REPRESSIÓ. ECONOMIA.

2. Economia

2.1. L’evolució econòmica

La situació econòmica d’aquesta dècada fou molt dolenta. El 1950, la població espanyola encara era més pobre que la de 1935.

PIB/càp. Espanya (1935=100)
1935
100
1940
80
1945
82
1950
86

La propaganda del règim deia que això era degut a les destrosses de l Guerra Civil, a l’aïllament, la sequera, etc... Però la raó real era la nefasta política econòmica, l’autarquia, el nacionalisme portat a l’economia.

L’autarquia consisteix en generar una economia autosuficient, reduint al màxim les importacions i les exportacions. Aquesta política econòmica és pràcticament suïcida en un país que tenia grans mancances (per exemple d’energia). A més, fou especialment greu per l’oportunitat perduda en ser neutral (o gairebé neutral) en una situació de guerra mundial. 

El primer franquisme va generar la més important depressió econòmica de l'Espanya contemporània, i va tenir un cost econòmic difícil de calcular.
 
El gasògen fou un artefacte que es va haver d'instal·lar a molts vehicles per la manca de petroli. Era fomentat pel règim, que assegurava que trobaria fonts d'energia pròpies, i va gastar molts recursos en desenvolupar-los. Font: La Vanguardia Española, 18-4-1944, pàg. 16.

Llavors es produïa una situació paradoxal. En un règim que defensava el liberalisme econòmic, es van desenvolupar molts mecanismes d’intervenció política de l’economia, però amb escassíssims recursos públics, perquè la política fiscal era molt favorable als rics i es recaptaven pocs diners. A més, aquesta intervenció subordinava l'economia a objectius polítics, com ara la consolidació del règim i l'exèrcit. 


L'autarquia va tenir nefastes conseqüències en la productivitat. El descens en la productivitat agrària va generar carestia d'aliments. Font: http://www.joaquinolona.com/wp-content/uploads/2014/04/EVOLUCI%C3%93N-Y-TENDENCIAS-DE-LA-AGRICULTURA-ESPA%C3%91OLA-140403-031.pdf
La República havia pujat la despesa pública al 13,5% de la Renda Nacional, i el 1955 havia baixat al 9,6%[i]. El 1935, els impostos directes, els que afecten més als rics, eren un 9% superiors als indirectes. El 1950, els impostos indirectes, el que afecten al consum en general, a la classe treballadora, eren un 16% superiors als directes[ii].

Es van crear organismes oficials com el Servicio Nacional del Trigo, l’Instituto Nacional de Industria, etc. Volien controlar la oferta i la demanda, les exportacions i les importacions. Això va provocar l’escanyament de la producció, per falta de recursos, l’esgotament de les divises i la pujada dels preus.


Els mitjans de comunicació feien propaganda de la política econòmica autàrquica, però la realitat de pobresa i depressió era palesa. 
Els béns de primera necessitat s’havien de vendre al govern perquè el distribuís de forma racionada a preus taxats. Això i la pobresa van generar un important mercat negre, l’estraperlo. El gran estraperlo el feien els grans productors que eren alhora els jerarques del règim. La corrupció era la norma, no l'excepció.

La victòria de la classe dels terratinents en la Guerra Civil va condemnar al camp espanyol, la base de l’economia i on vivia la majoria de la població, al manteniment de les estructures de propietat i les tècniques de producció procedents dels segles anteriors. 


Eva Duarte, "Evita", esposa del president argentí Perón, va visitar Espanya el juny del 1947. La visita va significar una excepció a l'aíllament polític espanyol i la possibilitat de comprar blat, que escassejava al país. Font: NO-DO.
La situació fins el 1945 fou especialment dolenta, amb una gran mancança de fonts d’energia, collites insuficients, pagament del deute a Alemanya i Itàlia, etc. El resultat era la fam dels més pobres i la misèria d’un alt percentatge de la població.

El PIB/càpita d’Espanya va caure en relació a la resta de països occidentals, malgrat la 2a Guerra Mundial. Veiem com Espanya s’havia empobrit fins i tot en relació als perdedors de la guerra. En allò que sí va afectar l’aïllament va ser en que no va arribar-hi el Pla Marshall dels Estats Units per reconstruir l’economia europea.
 
% del PIB/càp. d’Espanya respecte al PIB/càp. de diversos països

Alemanya
EE.UU.
França
G. Bret.
Itàlia
1929
76
46
76
60
98
1950
78
33
58
54
95

A Catalunya, la regió més industrialitzada del país amb diferència, les fàbriques van patir molt les mancances de matèries primeres i energia. Sovint havien d’aturar la producció. D’altres sectors es van afavorir de no tenir competència i van poder mantenir-se o fins i tot créixer.


2.2. L’economia a l’Hospitalet.


El 1939, l’Hospitalet combinava una important indústria amb una molt productiva agricultura. La indústria estava composada per grans empreses, sobretot tèxtils (Trinxet, Trias, Caralt, Vilumara, ATASA, Rifà, Gomar, Anònima de Torcidos, etc.) , ceràmiques (Cosme Toda, Goyta, Llopis, Oliveras, Batllori, etc.) i alguna metal·lúrgica (Escorsa, “la Farga”, etc.), i desenes de fàbriques i tallers de tots els sectors.


Interior de Can Trinxet, en una fotografia publicada l'any 1959. El sector tèxtil era el més important encara, amb el 35% de la contribució industrial del 1950. tanmateix, ja no significava el 49% del 1930.
Els bombardeigs feixistes havien provocat destrosses a algunes instal·lacions, però la reanudació de la producció no va trigar. Fins i tot, s’hi van localitzar noves empreses com FEMSA o INDO.

Els problemes venien pels talls elèctrics. Sabem que a Tecla Sala van instal·lar-hi un generador aprofitant el salt d’aigua del Canal de la Infanta. També hi havia problemes amb l’escassetat de matèries primeres. Per exemple, el cotó pel tèxtil era repartit en uns “cupos”, que sovint depenien de les bones relacions amb els jerarques del règim.
 
Font: Arxiu del centre d'Estudis de l'Hospitalet

Per a la majoria de la població la pobresa era generalitzada. Fins i tot és analitzada com una forma més de repressió contra la població que era reconeguda com contrària al règim. Per contra, la burgesia feia grans negocis i vivia amb luxe. 

Un nou grup de burgesos arribistes per la seva relació amb el règim. Julio Muñoz Ramonet o José Manuel Lara en serien el millors exemples. El primer va entrar en l’accionariat del grup d’empreses Trinxet, la indústria més important de la ciutat.

L’agricultura intensiva de les terres de la Marina produïa vàries collites l’any d’hortalisses, fruites, alfals, etc. L’agricultura no havia perdut gens ni mica de la seva puixança. Només que la indústria i els serveis creixien més ràpidament. Els escombriaires eren un altre sector puixant. 

Masia de Can Puig. Home menant un matxo que tira d'un carro carregat d'escaroles pel mig dels camps ple d'escaroles a la Marina. Font: AMHL 901 AF 0000494 /a.Autor desconegut/da /d.Josep Puig
L’Hospitalet, per la seva proximitat a Barcelona, el gran centre de consum, era un dels llocs on es descarregaven les mercaderies d’estraperlo, llençades des dels trens al seu pas pel Centre, Sant Josep i Santa Eulàlia-la Torrassa. Collblanc-Torrassa era un mercat on venien a comprar moltes persones de Barcelona, i així no es pagaven els consums.