4.1.
La cultura oficial.
L’Estat
franquista, en tant que totalitari, va controlar i intervenir intensament en la
cultura, entenent-la com un mecanisme per consolidar-se en el poder, difondre
la seva ideologia i reprimir als contraris. Es va establir una censura prèvia
de tots els productes culturals, i sense la seva aprovació no es podia estrenar
una pel·lícula o publicar un llibre.
Durant tota la Dictadura, les autoritats eclesiàstiques honoraven Franco posant-lo "sota pal·li", una distinció reservada a grans personalitats. |
La
ideologia del règim franquista ha estat qualificada de nacionalcatolicisme.
És a dir, es basava en un ultranacionalisme espanyol i una interpretació
fonamentalista de la religió catòlica.
Font: https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/represion-franquista-cultura-catalana/20171121140851145531.html |
En
relació a l’espanyolisme, totes les llengües que no fossin la castellana van
ser prohibides de l’àmbit oficial, públic o acadèmic, i el seu ús provocava
càstigs. Es va utilitzar el nacionalisme per justificar la seva política (ells
eren bons per a tota Espanya, mentre que els contraris eren l’anti-Espanya) i
es va dissenyar una suposada essència i una idea d’Espanya monolítica.
Full volant repartit a A Coruña l'any 1947. Font: https://www.ribadeando.com/2015/09/unha-leccion-de-historia-un-manexo.html |
El
sistema educatiu va ser decisiu per introduir la nova ideologia. La depuració
de milers de mestres i la regressió en el desenvolupament cultural i científic
van ser una de les principals conseqüències. Els mètodes pedagògics també van
ser els de dècades enrere. Bona part de les escoles van tornar a mans de
l’Església.
A les escoles franquistes, segregades, la creu entre els retatsde franco i José Antonio. Font: https://laicismo.org/disposiciones-del-nacionalcatolicismo-para-la-nueva-escuela-en-la-barcelona-de-1939/ |
L’aliança
entre el règim franquista i l’Església procedia del temps de la Guerra Civil,
quan la majoria dels bisbes espanyols van fer costat als franquistes i van declarar
que havien començat una “croada”, una guerra santa. Espanya va tornar a ser un
Estat confessional i les normes i la moral de la versió més restrictiva de la religió catòlica van esdevenir llei i
norma social, especialment repressiva contra les dones.
Un exemple de la moral catòlica integrista dominant. Font: http://bibliotecadigital.jcyl.es/ |
En
un país força illetrat, la ràdio, el cinema o els tebeos tenien una gran
importància en la transmissió ideològica, dels valors del franquisme, de
l’espanyolisme i de la moral catòlica. El govern nomenava els directors dels
principals diaris i tenia el monopoli informatiu en la ràdio.
4.2.
La cultura al marge del règim
De
mica en mica, la cultura al marge del règim franquista va fer-se un petit espai.
En primer lloc, a l’exili. El bo i
millor de la intel·lectualitat espanyola, per ser partidaris de la República, o
era a l’exili exterior o en una situació d’ostracisme que s’ha denominat exili
interior, especialment important a Catalunya, País Basc i Galícia.
Escriptors/es catalans que van patir l'exili exterior: Trabal, Artís-Gener, Rodoreda, Oliver, Riera, Prat, Jordana i Calders. Font: http://www.cccb.org/rcs_gene/dossier.pdf |
En
relació a l’exili exterior, recordem a figures com el cineasta Luís Buñuel, el
científic Severo Ochoa, l’escriptora Mercè Rodoreda o el pintor Pablo Picasso,
que ja vivia a França però que es va negar a tornar mentre governés Franco.
L’any
1947 es van poder tornar a editar alguns clàssics en català, però autors
novells, com Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946) havien de
fer-ho clandestinament.
El
Premi Nadal de novel·la, creat el 1944 per Ediciones Destino a Barcelona, tot i
procedir de persones del règim, va afavorir una literatura aliena, i fins tot
amb tocs crítics de la realitat. El van guanyar, entre d’altres, Carmen Laforet
o Miguel Delibes. L’any 1949 es va estrenar amb molt d’èxit Historia de una
escalera, d’Antonio Buero Vallejo, que anys enrere havia estat a la presó
condemnat a mort.
4.3.
Manifestacions culturals a l’Hospitalet
A
l’Hospitalet es van imposar totes les prohibicions i imposicions de la resta
del país, amb les particulars de Catalunya. Entitats clarament partidàries de
les forces republicanes foren suprimides i els seus béns requisats: l’Ateneu de
Cultura Popular, els ateneus anarquistes, etc...
La
política cultural de l’Ajuntament va ser, com a la resta d’àmbits, gairebé
inexistent, més enllà de la repressió. On era més punyent aquesta inactivitat
era en el gran dèficit d’instal·lacions escolars. Malgrat l’augment de la
població no es va fer cap millora i en el curs 1943-43 només el 19% de la
població en edat escolar hi anava a les escoles públiques, amb una ratio de 51
alumnes per mestre[i].
Qui
va tenir un paper cabdal va ser l’Església. Les parròquies van ser els centres
culturals cabdals d’aquells anys. La primera tasca que van haver de fer va ser la reconstrucció dels edificis religiosos, destruïts durant la Guerra.
El tarannà del rector decada parroquia era determinant pel
biaix de la seva activitat cultural. Esment
especial mereix mossèn Jaume Busquets a La Torrassa. Hi fou destinat perquè el
barri era el més important focus de l’anarquisme català. Entre la seva intensa
tasca religiosa i cultural podem destacar que des de l’any 1940 impulsà una
processó inspirada en les que es feien a Espanya, “Los Pasos”, per setmana
santa, que va esdevenir la més important de Catalunya.
L'església de Santa Eulàlia de Mèrida en reconstrucció, l'any 1942. L'arquitecte de les obres públiques del moment fou en Manuel Puig i Janer. |
Processó "Los Pasos", l'any 1941. Font: http://www.l-h.cat/gdocs/d4132285.pdf |
A la nova parròquia de Sant
Isidre, mossèn Joan Bonet,
més catalanista, va impulsar l’Esbart Sant Isidre,
que va fer la seva primera actuació l’any 1951. Al Centre Catòlic van acollir
Acción Católica, una associació de seglars fomentada pel règim, però on es
trobaven més còmodes els cristians menys integristes procedents d’una entitat
anterior a la Guerra, la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Al marge del règim es van crear
diverses entitats, com El Club Pimpinela (1946) i una secció de la Unió Excursionista
de Catalunya (1947) a Collblanc-Torrassa, i l’Agrupación de Amigos de la Música
(1947) al Centre. També va reprendre les seves activitats culturals la
cooperativa El Respeto Mutuo de Santa Eulàlia. Teatre d'aficionats i vetllades musicals eren les seves activitats principals.
Una altra activitat que venia de lluny i va
ser tolerada pel règim, prèvia depuració de les seves juntes directives, va ser
la de les corals. El 1950 hi havia una desena d’aquestes entitats, de
participació exclusivament masculina.
Mentrestant, la població omplia el seu oci en la desena de cinemes o escoltant la ràdio, amb programes com el Consultorio de Elena Francis (des del 1947).
Mentrestant, la població omplia el seu oci en la desena de cinemes o escoltant la ràdio, amb programes com el Consultorio de Elena Francis (des del 1947).