El dia 24 d’abril de 2021 vam fer la X trobada
d’autors i autores de l’Hospitalet i la presentació de la guia que s’edita cada
dos anys Ciutat plural, llibres singulars
2019-2020. Vam poder fer una conversa pública amb la Montse Santolino, conduïda per Luis Fernández Zaurín.
Autores i autors assistents a la X Trobada, l'abril de 2021. Font: L'H digital
Tot va començar quan el Jaume Botey i el Joan Camós
van publicar una primera Bibliografia
sobre l’Hospitalet, l’any 1985. Era la primera publicació del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. D’aquí, en Carles Ferrer va decidir treure’n un
directori de les persones vinculades a la ciutat que havien publicat, i va
aparèixer la primera Ciutat plural...,
l’any 2003.
La Gemma Isern presenta l'acte de la X Trobada d'autores i autors locals.
Ja plenament en el temps d’internet, la Gemma
Isern coordina L’Hospitalet Escriu, i es a partir de les dades que conté aquest
web que faré una breu anàlisi de com són els/les autors/es locals i les seves
obres.
Si voleu veure el reportatge de l'acte, cliqueu aquí.
A L’Hospitalet Escriu hi ha 459 noms de persones
considerades autores i autors locals. Això no vol dir que no hi hagi més gent
que escrigui. Són, si més no, les persones que han vist publicada en paper alguna de les
seves obres.
Què és un autor local?
Això és difícil de dir. Qualsevol persona que té
una vinculació amb la localitat que prenem de referència. A partir de
l’observació de L’Hospitalet Escriu, he fet unes categories, en les que no puc
assegurar una gran exactitud, perquè no és fàcil esbrinar sempre on viuen i on han
nascut els/les autors/es.
La més important és la de les persones que no han
nascut però viuen a l’Hospitalet, un 33%. En una ciutat d’immigració com la
nostra, és normal.
Autores i autors de les publicacions del Centre d'Estudis de l'Hospitalet a l'stand de les Bilioteques el Sant Jordi de 2019. Asseguts, dues generacions de persones que viuen a la ciutat però no hi han nascut: la Irene Sabaté i l'Ildefonso Cabrera.
La segona és la dels que hem nascut i hi vivim, un
25 %, on trobem a la Matilde Marcé o el David Aliaga. La tercera és la dels
nascuts però que ja no hi viuen a la ciutat, un 19%. D’aquesta categoria són,
per exemple, els germans Adrià.
Jaime Martín, un dels autors de còmic amb més èxit. Font: www.jaimemartin.info
La quarta categoria és la de les persones que mai
han viscut a la ciutat, però que han tingut una vinculació amb l’Hospitalet,
especialment professional. Aquí hi són des del Paco Candel fins l’Agustí
Alcoberro; signifiquen el 18 %.
Finalment, les persones que van immigrar, van
viure a l’Hospitalet, però després van emigrar, categoria en la que trobem al
Jesús Vila o al Pepe Gutiérrez; el 4 % del total.
El gènere i l’edat dels autors/es
Tres quartes parts dels autors i de les autores
que són al directori l’any 2021 són de gènere masculí, en concret un 76 %.
A la primera guia Ciutat plural..., la del bienni 2001-02, les dones eren el 30 % del
total, 11 de 37. A la darrera edició, la del 2020-21, les dones han estat 46 de
190, és a dir, un 24 %. Sembla clar que la paraula escrita local no camina cap a
la paritat.
Pel que fa a la seva edat, seria al voltant dels
50 anys. És així perquè aquesta franja d’edat ja és la majoritària a la ciutat?
És perquè el jovent ha trobat uns altres canals (especialment el digitals) per
expressar-se?
A L’Hospitalet Escriu només hi són les persones
que han publicat en paper. És Morad un "autor" local? Si comptabilitzéssim aquests
altres canals, segurament que la mitjana d’edat baixaria.
La llengua de les obres
És més complicat de fer una anàlisi en relació a
aquest tema del que semblaria inicialment. Podem dir que el castellà és
majoritari en les publicacions que són llibres, mentre que el català és
majoritari en els articles.
Insisteixo, caldria un estudi més profund, però el
castellà sembla més freqüent en la ficció, mentre que el català ho és en la
literatura acadèmica, especialment en les abundants obres d'història i pedagogia.
Globalment, però, podem afirmar que el castellà és
majoritari; seria al voltant d’un 55-60 % de les publicacions dels autors/es
locals.
Si incorporéssim la literatura més purament científica de ben segur que ens apareixeria l'anglès.
Temes i gèneres de les obres
Uns anys ençà, el Carles Ferrer va escriure “L’Hospitalet
literari: més realitat que ficció”. Doncs, si a les aparicions literàries de l’Hospitalet
el realisme dominava, a l’obra escrita en general, encara més.
Entre Carles Ferrer i l'Amadeu Joan, impulsors de l'Espai de Lletres, el Jordi Canal, impulsor de L'H Confidencial, el premi de novel·la negra, etc.
La literatura, en prosa i en vers, significa el 38
% de les obres publicades. Si li sumem el còmic, puja al 45 %. El 55 % restant,
per tant, són obres temàtiques. Com ja hem comentat, destaquen la història i la
pedagogia.
Conclusió
El perfil de l’autor hospitalenc és el d’un home
d’entre 40 i 50 anys, que no ha nascut i que viu a la ciutat i que escriu assaig
o divulgació.
Martha Cecilia Cedeño, una de les millors poetesses de l'Hospitalet.
Com no és l’autor de la ciutat? Troben molt poques
dones i una absència gairebé total de persones procedents de la darrera
immigració. Com en d’altres aspectes de la vida local, no trobem la presència del
que és una tercera part de la població actual.
Per això, és molt important divulgar l'obra d'autores com Martha Cedeño o Cintia Maldonado.
Finalment, recordar que aquestes conclusions són provisionals i que L'Hospitalet Escriu es pot millorar amb la vostra col·laboració. Cal un estudi profund sobre el tema; confio que
aquestes ratlles siguin un impuls.
Com ja vam comentar en un altre article, l’habitatge és
una de les necessitats més importants de ésser humà. La classe treballadora hem
lluitat i hem aconseguit que sigui considerat un dret; els capitalistes ho consideren
un negoci.
L’habitatge és al centre de la lluita de classes, com
estem comprovant en l’actualitat, un cop més, arran del debat de la legislació
del límits dels lloguers, de la prohibició de desnonaments, etc.
Aquest article ha estat possible gràcies a la lectura d'aquest llibre. En primer lloc, recomano la seva lectura. A la portada podem veure un dels establiments que oferien llits per dormir una nit, per 60 o 85 cèntims.
Les mobilitzacions i reivindicacions al voltant d’aquest
dret s’han produït arreu del món. De vegades s’han portat a terme importants
vagues de lloguer: Roscommon (Irlanda, 1901), Buenos Aires y Rosario (1907),
Nova York (1907), Glasgow (1915), Londres (1959), Torí (1974)... Recentment a
Los Angeles o Toronto.
La vaga de Barcelona (1931)
Barcelona i la seva àrea metropolitana havia crescut molt
en els anteriors 16 anys, fruit de la immigració provocada pel gran creixement
econòmic. L’any 1930, però, havia arribat la crisi econòmica i l’atur.
Font: Mundo Gráfico, 27-5-1931, pàg. 16
Milers de famílies obreres hi vivien en condicions molt
dolentes en diferents situacions d’infrahabitatge: barraques, rellogats, pisos
compartits, passadissos, etc. N’han de dedicar entre un terç i una cinquena
part del sou a pagar el lloguer del pis. La propietat és a l’abast de molt
pocs, accessible gràcies a l’autoconstrucció i algunes cooperatives.
L’abril de 1931, residents del barri de la Barceloneta
van començar una vaga de lloguers, exigint la seva baixada [i].
La reivindicació s’estengué per la ciutat. El sindicat anarquista CNT la va fer seva i creà el Comitè de Defensa Econòmica per canalitzar-la, dins del Sindicat Únic de la Construcció.
Breu documental del programa "Valor afegit" de TV3 sobre la vaga de lloguers de 1931. Per veure'l, cliqueu aquí.
Pel mig, les eleccions municipals del 12 d’abril van
provocar la proclamació de la República. Les noves autoritats no van poder o no
van voler canviar les lleis relatives a l’habitatge, o més aviat fer-les,
perquè era un sector no regulat, sotmès al dictat del mercat, que és gairebé el
mateix que dir que era al dictat dels propietaris.
La consigna d’aquell any del 1r de maig del míting
central de la CNT va ser “Contra el paro,
la inflación y por la rebaja de alquileres”. Podem comprovar la importància
que tenia el tema de l’habitatge en les reivindicacions obreres.
Cua d'aturats per a recollir bons de diners que repartia l'Ajuntament de Barcelona. Font: Crónica, 13-9-1931.
El 5 de juliol, en una assemblea general convocada pel
Comitè i celebrada al Palau de Belles Arts, s’acordaren les reivindicacions
bàsiques: 1) mantenir la convocatòria de la vaga de lloguers, 2) rebaixa dels
lloguers en un 40% i 3) suspensió dels lloguers als aturats.
El Comitè de Defensa Econòmica va declarar que gairebé 90
mil famílies secundaven la vaga de lloguers l’agost de 1931. Molt probablement
era una dada exagerada. Els desnonaments eren diaris i els conflictes al carrer
eren habituals. Sovint, tan bon punt era desnonada una família, el veïnatge
tornava a pujar els seus béns al pis. Per això, també sovint, la policia llençava els mobles per la finestra, perquè es trenquessin i no els poguessin torna a pujar.
La mobilització fou divulgada per mítings i una
propaganda molt activa. La Cambra de la Propietat es va adreçar a les noves
autoritats republicanes i, malauradament, es van posar del seu costat. La
campanya i les accions promogudes pel Comitè van ser considerades il·legals i
reprimides. En aquesta línia destacà el governador Josep Oriol Anguera de Sojo.
La premsa anarquista denunciava la gran quantitat de presos guvernatius, segurament per la conflictivitat derivada de la vaga de lloguers. Els presos anarquistes van començar una vaga de fam i després van protagonitzar un motí. Font: Nuevo Mundo, 11-9-1931.
La repressió era especialment dura en relació als
enfrontaments provocats pels desnonaments i en general per l’atur. La tensió
arribà al límit la primera setmana de setembre, quan la CNT convocà la vaga
general.
És molt significatiu que els enfrontaments més greus de la vaga general de setembre de 1931, amb el resultat de diversos morts i ferits, fossin a la seu del Sindicat Únic de la Construcció, al que pertanyia el Comitè de Defensa Econòmica. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
La vaga general, amb enfrontaments que causaren morts i
ferits, va significar el trencament entre la República i l’anarcosindicalisme.
La repressió contra la vaga general i de retruc contra la vaga de lloguers va
continuar i cap a final d’any aquesta última havia acabat sense que les seves reivindicacions
fossin ateses.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els protagonistes
Quines persones formaven les classes en lluita? Per una
banda, la classe obrera que havia vingut a viure a l’àrea de Barcelona a
treballar en la indústria i la construcció. En aquell moment, l’Hospitalet
havia arribat al zenit del seu primer episodi immigratori. Del 1914 al 1930
havia passat de 8 a 38 mil habitants. El gruix de la immigració s’havia
assentat a Santa Eulàlia i sobretot a Collblanc-Torrassa, que pujà de 2 a 21
mil habitants.
A partir del minut 43 podem veure una bona recreació de la immigració i l'habitatge a Collblanc-Torrassa. Recomano, però, el visionat de tot l'episodi.
Els problemes habitacionals a l’Hospitalet d’aquesta
immigració pobre procedent del camp aragonès, valencià i murcià van ser molt
greus: barraquisme, amuntegament en pisos, infrahabitatges com ara els passadissos, etc. I gairebé sempre, de lloguer.
Els episodis de rebuig de la immigració pobre de l'Hospitalet foren abundants. Podem destacar la creació del mite "dels murcians", del que ja vaig escriure un altre article.
En un reportatge sobre Collblanc-la Torrassa, signat per Francesc Madrid i publicat a La Rambla el 18-12-1933, arran de la revolta anarquista que s'hi havia fet poc abans, podem veure una foto amb el següent peu: "Fixeu-vos en aquestes cases. Hem estat en una d'elles. Es pitjor que l'infern."
A l'altra banda hi era la burgesia, que va veure en la onada
immigratòria un negoci immobiliari. Qui eren aquests burgesos? Pel que sabem
d’ells, sembla que no eren grans
propietaris. Des del 1919, els propietaris de finques urbanes havien
d’estar col·legiats obligatòriament en unes associacions anomenades cambres de
la propietat.
El president de la Cambra de la Propietat Urbana en aquests anys
era Joan Pedro Vidal, un dels socis fundadors de la Cooperativa Obrera La Torrassa. Això vol dir que era més aviat un petit empresari. Tornarem a parlar d'ell més endavant [ii].
Autoconstrucció d'una casa al Carrer Miquel Romeu durant la dècada de 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot
El vicepresident, des del juliol de 1930, era Ramon
Castelló Martínez, del que sabem que era industrial, que havia format part de
la Unión Patriótica, el partit de
Primo de Rivera i havia estat regidor durant la Dictadura [iii].
L’any 1931 era a la llista republicana de les eleccions municipals del 12 d’abril
pel districte tercer i l’any 1933 era vicepresident de la junta local del
Partit Radical [iv].
No eren els únics polítics republicans de la junta de la
Cambra. El vicepresident 2n era Josep Jordà Polls, vell i destacat dirigent del
republicanisme local. Va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde una setmana de
1930, i l’any 1931 era regidor. També formava part de la junta ni més ni menys
que l’alcalde Josep Muntané.
La Casa Pons, més coneguda com el Gratacel, en una fotografia de 1933. Font: CELH_AF_0589_Gratacel / a. desconeguda, Algo, 20-5-1933, pàg. 9
En la junta de la Cambra de l’Hospitalet no trobem grans
propietaris. Dels cognoms de l’oligarquia tradicional només trobem a Antoni Oliveras Norta, regidor al consistori republicà per la Lliga Regionalista, i Francesc Pastor Goyta. Dels promotors
de les urbanitzacions de l’època, només trobem a Antoni Ceravalls.
Projecte d'urbanització dels terrenys d'Antoni Ceravalls, a l'actual Les Planes. La proposta fou aprovada l'any 1922. Font: Portal d'imatges de l'AMH
Els promotors de pisos i
passadissos que coneixem són majoritàriament petit-burgesos de fora de
l’Hospitalet, com l’actor
Enric Borràs, promotor de les Cases d’en Borràs. També n’hi havia, però, de
propietaris del poble.
En resum, pel que fa a l’Hospitalet no trobem grans
empreses de la construcció, sinó petits i mitjans propietaris que van aprofitar
les terres que hi tenien o els estalvis per comprar-les per a fer un petit
negoci i assegurar-se unes rendes.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els fets
Els barris de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia eren una
extensió de Sants des de tots els punts de vista i un dels principals escenaris
de les lluites socials de tot el país. Aquesta vaga no va trigar en arribar-hi.
Un passadís de Collblanc, en una foto de 1992.
Durant l’any 1930 es van
produir 228 desnonaments a l’Hospitalet [v]. Segons la Cambra de la Propietat, durant l’any 1931:
“Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de
pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la
fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal,
produciéndose alborotos y desórdenes públicos que no han ocasionado víctimas
por verdadera casualidad y gracias a la serenidad y paciencia recomendadas
reiteradamente por la Cámara y extremadas al límite.” [vi]
Aquests aldarulls eren les
resistències de les famílies afectades i els veïns als desnonaments, com quan
el veïnatge va tornar a pujar els mobles d’una que acabava de patir aquesta
situació tan terrible a Collblanc, el 23 de juny [vii].
La campanya de mítings del
Comitè de Defensa Econòmica va arribar a l’Hospitalet, i el 27 de juliol es va
fer un al cinema Oliveras [viii]. Algunes cròniques de la
premsa anarquista destacava que la majoria de les persones assistents a aquests
actes eren dones.
La Vanguardia, 21-7-1931
La resposta no va trigar. La
Cambra de la Propietat local va fer una assemblea el 5 d’agost:
“ (...) a fin de tomar acuerdos ante las graves circunstancias por que
atravesaba la Propiedad y está todavía atravesando a causa de la rebeldía de la
casi totalidad de inquilinos en el pago de los alquileres. En la misma se dió
cuenta por la Presidencia y Secretaría de la génesis del conflicto iniciada por
la llamada Comisión de Defensa Económica, filial de la C.N.T. y alentado por
mítines y campañas demagógicas que por indisciplina en unos casos y por
coacción en otros ha lanzado a todos los inquilinos a la rebeldía.”[ix]
Realment era “la
casi totalidad” dels llogaters de l’Hospitalet els que secundaven la vaga?
És el més probable; als propietaris no els interessava sobredimensionar el
seguiment de la mobilització. Segons Severino Campos, dirigent de la FAI i
aleshores resident a la Torrassa, “una
gran mayoría dejó de pagar el alquiler” [x]
Els actes violents de la vaga general de setembre de 1931 també es van produir a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
El 3 de novembre es va ver una altra assemblea de la
Cambra local, amb seu a Collblanc, per rebre al president de la Cambra de
Barcelona Joan Pich i Pon, empresari i dirigent del Partit Republicà Radical
(arribarà a ser alcalde de Barcelona l’any 1935). Per la crònica de La Vanguardia podem saber que el
conflicte es mantenia ben viu. Els oradors van demanar fermesa als propietaris
perquè sinó es podia esfondrar l’ordre social, com a Rússia, perquè els
propietaris de l’Hospitalet també eren obrers i tenien dret a defensar els seus
interessos i perquè la vaga el que pretenia era sabotejar la República [xi].
Una altra imatge de la vaga general a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931.
Vers el desembre, la vaga de lloguers havia acabat amb la
victòria dels propietaris. Els desnonaments van continuar en els següents anys.
Es van mantenir focus de resistència i no sabem si els barris obrers i amb
forta penetració anarcosindicalista de l’Hospitalet van ser d’aquests. Com a
mínim, centenars de famílies van veure alleugerida la seva situació per no
haver de pagar el lloguer durant molts mesos.
La qüestió de l’habitatge en els anys posteriors
La qüestió de
l’habitatge es va mantenir ben intensa en els anys següents. El conflicte es
mantenia latent i en absolut resolt. Per tant, no és estrany que quan es produí
la revolta anarquista de desembre de 1933 fossin assaltades les seus de la
Cambra de la Propietat i del Partit Radical (molt vinculat a la Cambra, com hem
vist).
Quan va començar el procés revolucionari, el juliol de
1936, les col·lectivitzacions van començar pels mitjans de producció clàssics,
terres i fàbriques. De seguida, però, van començar les municipalitzacions dels
habitatges durant la tardor, i a l’Hospitalet també es va portar a terme.
La repressió desfermada pels incontrolats a partir del
juliol del 1936 reflectia els odis acumulats durant els anys, les dècades més aviat,
anteriors. Una de les persones que van estar a punt de ser assassinades va ser Joan
Pedro, el president de la Cambra. Segons va testificar en el judici a Joan
Peiró, l’any 1942, el Comitè de la Torrassa el volia matar i
Peiró, del que havia estat company de feina, va intercedir i el va salvar [xii].
Aquests episodis ens mostren com de central era el
conflicte de l’habitatge en la dècada de 1930. Ara potser torna a ser-ho.
[i] Les dades de la
vaga a nivel global les tenim gràcies a AISA PÀMPOLS, Manel. La huelga de alquileres y el Comité de
Defensa Económica, Barcelona, Associació Cultural el Raval “El Lokal”, 2014.
[ii] Fou nomenat president "por orden gubernativa" en ser destituïda la junta anterior; La Vanguardia, 4-5-1929, pàg. 27.
L’any 1930 passà a ser-ne vocal; La
Vanguardia, 10-7-1930. L’any 1931 tornà a la presidencia; CÁMARA OFICIAL DE
LA PROPIEAD URBANA DE HOSPITALET. Memoria
1931, l’Hospitalet, Imprenta J. Sanroma, 1931, pàg. 7. Pel que sabem, l’any
1936, quan començà la Guerra, també ho era; BALCELLS, Albert. “El consejo de
guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso
representativo y a la vez singular”, Hispania Nova, núm 2 (2001-2002).
L’any 1939 el franquisme el tornà a posar al capdavant de la Cambra; La
Vanguardia, 16-5-1939, pàg. 7.
[iii] Vocal de la dirección local de la UP; La
Vanguardia, 26-1-1926. Regidor en representació de Santa Eulàlia; La Vanguardia, 20-3-1926. Vicepresident
de la Cambra de la Propietat; La
Vanguardia, 10-7-1930.
[iv] Llista encapçalada pels obrers Esteve Campreciós i Ramon Frontera, seguida
pels industrials Eusebi Font i per Castelló; La Vanguardia, 4-4-1931, pàg. 7. El líder local del PRR l’any 1933
era Domingo Saret Casas, i com secretari de la junta fou escollit Hilario Rabal
Meroño, que ocuparia el càrrec d’alcalde després dels fets d’octubre de 1934
per designació governativa; La Vanguardia,
4-8-1933.
[vi]Cámara
oficial de la propiedad urbana de Hospitalet. Memoria elevada al Exmo. Señor Ministro de Trabajo y Previsión, de los
trabajos realizados durant el ejercicio de 1931, Hospitalet, Imprenta J.
Sanroma, 1931, pàg. 18.
[vii]La
Publicitat, 24-6-31, cit. a AISA, op. cit, pàg. 67 i Ahora, 24-6-31, pàg. 7.
