De
mica en mica anem tenint treballs i monografies de les indústries més
importants de la història de la ciutat (Cosme Toda, Trinxet, INDO,
Vilumara...). En d’altres casos, hi ha projectes en marxa (Tecla Sala,
Trinxet-Gras, Trias?,...).
Encara
resten moltes, però, esperant que algú tiri endavant una recerca. Una fàbrica
que m’ha sortit en diverses ocasions en la documentació i llibres d’història, i
no per coses bones, com ara veurem, és Caralt, coneguda popularment como “el
cànem”, perquè utilitzava aquesta fibra pera la fabricació de diversos
productes.
 |
| Fotografia de 1919, presa des del pont que passava per sobre del Carrilet, i que ara correspondria al Carrer Buenos Aires. |
El
1863 Pelegrí Marquès i Delmir de Caralt van crear una empresa de filar i teixir
cànem[i],
que el 1873 va localitzar-se a l’Hospitalet. S'hi van instal·lar a dins de les naus buides
de la que havia estat la primera indústria moderna del municipi, La Aprestadora Española. Allà hi feien
sobretot cordes i soles d’espardenya[ii].
Marqués, Caralt y Cia va prosperar
tant, que el 1892 va ampliar les seves instal·lacions[iii].
En
una relació d’efectes de la crisi provocada per la derrota en la Guerra de
Cuba, el 1898, es deia que “Marqués, Caralt y Cia” només hi treballaven 4 dies a
la setmana, però conservaven la plantilla de 250 homes i 500 dones[iv].
Si aquestes dades són certes, era la indústria més gran de la ciutat, amb molta
diferència respecte la segona.
 |
| La fàbrica de l'Hospitalet, l'any 1916. |
Delmir
de Caralt era una figura pública important. Fou president de l’associació dels
patrons, el Fomento de la Producción
Española (1884-1886)[v],
i diputat del Partit Conservador pel
districte de Mataró, amb tots els tripijocs propis del caciquisme[vi].
Amb la mort de Marqués, el 1906 la família Caralt es fa amb el control de
l’empresa, que començarà a anomenar-se Caralt
y Cia[vii].
Delmir
de Caralt morí el 1914, i el substituí al capdavant de l’empresa el seu fill,
Josep de Caralt. Del pare també va heretar l’interès per l’activitat política.
Fou president del Foment del Treball entre 1913 i 1917, mentre pertanyia a la
Lliga Regionalista.
 |
| L'abril de 1915, el comte de Romanones, líder del Partit Liberal, va fer una fugaç visita a Barcelona, i una de les visites que va fer va ser la fàbrica de Caralt de Santa Eulàlia. Això ens mostra com de ben conectat amb el poder era l'empresari. Romanones és el segon per l'esquerra amb la gabardina clara. Caralt és el que hi ha a la seva esquerra. |
Va iniciar un gir a la dreta, i fou premiat amb el títol
nobiliari de Comte de Caralt el 1916. Es manifestà contra l’autonomia catalana
i es va passar al Partit Liberal. Va arribar a ser ministre d’Hisenda uns pocs
dies del març de 1918, i més tard senador vitalici. Va acabar donant suport a
les dictadures de Primo de Rivera i Franco.
Els Caralt, pare i fill, van començar a destacar per ser uns empresaris envoltats
de connotacions negatives. La Junta de Reformes Socials de l’Hospitalet, un
organisme que havia de vetllar per resoldre els conflictes entre Capital i
Treball, va haver de sortir del seu ensopiment el gener de 1909 (la tercera
intervenció en 9 anys) per tal de nomenar...
 |
| Font: El Poble Català, 4-3-1909, pàg.2 |
“...una Comisión con el encargo de pasar otro dia, si se cree conveniente, á practicar una visita de inspección en la fábrica de tegidos de cáñamo de los Sres Marqués y Caralt, sita en el barrio de Santa Eulalia ó Mitja-Galta de este término municipal, en vista del hecho raro y sospechoso de haberse dado en la misma en pocos años tres accidentes de trabajo, con desgarros inmensos y muerte casi súbita, de obreros dedicados á la misma mecànica o trabajo.”[viii]
La
visita es va fer uns dies després, i la Comissió es va manifestar satisfeta per
les reformes que havien fet els propietaris[ix].
Tanmateix, quan un grup d’obrers es va presentar davant la Junta per
reivindicar seguretat a les fàbriques, el març del 1912, posaven Caralt com
exemple d’instal·lació perillosa. Els representants dels obrers deien:
“... que en alguna fábrica le consta que están en muy mal estado las calderas, con peligro evidente de la vida de los obreros, tanto que son frecuentes los paros forzosos para reparar averías. Cita la fábrica de los Sres. Caralt y Compañía y cree que importa hacer en ella una visita de inspección de algún individuo técnico.”[x]
La
fàbrica Caralt era un dels escenaris més candents de la lluita de classes de
Catalunya. La gran vaga del tèxtil (sobretot de
les dones) de l’estiu del 1913 va començar a dues fabriques de Sants i dues de
Santa Eulàlia: Caralt i Cia i Rifà. Informava la premsa que la plantilla de Caralt que anava a la vaga era de 1.400 persones. Fins i tot quan la vaga havia acabat i les obreres tornaren a la feina, Caralt va voler imposar certes condicions i el conflicte s'allargà a la fàbrica, i va haver d'intervenir el governador civil.[xi]
Això va fer que l’empresari creés una patronal propia i més dura: la Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet. Segons l’escriptor anarquista Mauro Bajatierra, Caralt també va organitzar la primera banda de pistolers de la patronal aquell mateix any[xii].
 |
| La fàbrica, l'any 1916. |
Durant l’època del pistolerisme també trobem
diferents episodis relacionats amb l’empresa. El març de 1920 van esclatar dos
artefactes explosius, un a la fàbrica i un altre a la casa de l’amo, al Passeig
de Gràcia[xiii]. El 4 de febrer fou
tirotejat i ferit al braç Antonio Esparza, treballador de Caralt, quan passava
per la Riera de la Bordeta[xiv].
D’aquest episodi, la premsa va publicar:
“Antonio Esparza (...) perteneció al Sindicato Único hasta hace unos meses, en que hubo una huelga en la fábrica donde trabajaba Esparza, y al ser resuelto el conflicto, los obreros entregaron a sus patronos los carnets del Sindicato. Después, el Sindicato libre ha hecho gestiones para conseguir la adhesión de dichos obreros; y como consecuencia de todo ello, han estado continuamente recibiendo anónimos los obreros de esta Casa. Esparza era uno de los que más amenazadores anónimos recibía.”[xv]
Paral·lelament, Caralt
establia relacions cada vegada més estretes amb Enrique Pérez y Hermanos, l’altra gran empresa catalana del sector
del cànem. De fet, des del 1910 constituïen un càrtel que controlava la
pràctica totalitat de la producció de cànem del país. El 1919 acordaren la seva
fusió i crearen Hilaturas Caralt-Pérez,
S.A.[xvi].
 |
| Font: Mercurio, 1917 |
Potser van ser aquests
moviments empresarials van provocar que la fàbrica de l’Hospitalet anés reduint
la seva producció fins el tancament, l’any 1923[xvii].
Potser la causa va ser l’incendi que va patir la factoria el novembre de 1921,
en el que va resultar ferides nou treballadores[xviii].
El fet és que els beneficis de la S.A. durant 1921 van ser 1,76 milions, i
durant 1922 van baixar a 1,41 milions[xix].
Potser el tancament es degué
a que van deslocalitzar la producció a una fàbrica de Renteria que van comprar
el 1920 (la tercera, amb les del Carrer Floridablanca de Barcelona i la de l’Hospitalet).
Atenció com ho anunciava la premsa i la referència als negocis de l’època de la
Gran Guerra (1914-1918):
“La Sociedad catalana Hilaturas Caralt Pérez, S. S., cuyas manufacturas de cáñamo son conocidísimas desde hace más de cincuenta años, como una de las más importantes del mundo, como lo demostró durante la pasada guerra, en que después de abastecer cumplidamente el mercado nacional y el de Ultramar, pudo servir miles de toneladas a los ejércitos beligerantes, en su plausible afán de ampliar sus negocios, acaba de adquirir la fábrica de Rentería Manufacturas de yute, con el salto de agua de Oyarzun y todos sus anexos.”[xx]
Tenim notícia que el 1928 la
fàbrica de l’Hospitalet era en funcionament[xxi].
L’any 1931 declaraven maquinària per fer sacs, fusos per a cànem i també,
atenció, per a cotó, a més d’instal·lacions d’aprest i blanqueig de teles. Per
tot plegat, deien tenir una plantilla de 550 persones, el que era la tercera
més gran de la ciutat, però gairebé igual que la segona (Trias, amb 556) i molt
lluny de la primera (Trinxet, 1.200)[xxii].
Tanmateix, la premsa informava que un desbordament de la Riera Blanca va
provocar la suspensió de les feines i l’atur de 900 obrers[xxiii].
Al Centre d’Estudis conservem
una fotocòpia d’una publicació sobre les indústries col·lectivitzades durant el
procés revolucionari paral·lel a la Guerra Civil. Ens informa que el juliol de
1936 la gestió de la fàbrica fou presa per un Comitè de Control, encara que la
col·lectivització no fou regulada fins el gener de 1937. També sabem que es
creà una Agrupació Cultural i Esportiva[xxiv].
 |
| Il·lustració de la publicació de 1937. Al fons podem veure Can Colom i el Carrer Buenos Aires. |
Aquell
any, el conjunt de
l'empresa tenia 1.524 empleats/des, amb la fàbrica de l'Hospitalet com el centre
més important, amb 590 obrers/es. S'hi treballava amb cànem i lli. D'aquesta
darrera fibra n'hi tenia maquinària de la més moderna. La fàbrica ocupava una superfície
de 23.200 m2, amb un camp de conreu annex de 36.051 m2. Les següents seccions:
pentinatge, preparació, filatura, retorts, polits, cabdells, aspis i acabats i
blanqueig (que incloïa el tenyit i aprest).
La lluita de classes es va tornar a manifestar de
forma violenta en aquells anys. Abans de la Guerra, sabem que un artefacte
explosiu va esclatar a la finestra del director, l’octubre del 1933[xxv]. Després
de la Guerra, es va fer un homenatge als assassinats per raons polítiques, a
mans de les patrulles de control, relacionats amb l’empresa: José de Caralt
(conseller i hereu), Rosendo Moncunill, (enginyer municipal i de la fàbrica),
Juan de Dios Espinosa (administrador), Francisco Pallarès (bidell) i Domingo
Oliva (cap de secció)[xxvi].
Després de la Guerra, els antics amos van recuperar la
propietat. L’any 1947, l’empresa implementà algunes de les indicacions de
l’organisme del Sindicat oficial anomenat Educación
y Descanso, consistents en equips esportius i un guarderia infantil. Si més
no, és el que deia la premsa[xxvii].
L’any 1964 s’anunciava el llançament d’un nou
producte, el polièster-lli[xxviii].
Això significava la introducció de les fibres artificials, com feien la resta
de fàbriques tèxtils en aquells anys.
 |
| L'espai de Caralt, ocupat pels blocs de Granvia Center i el Parc de l'Alhambra, l'any 1987. |
Curiosament, sabem més d’aquesta fàbrica dels anys 20’s
que dels 60’s o 70’s. Cal recollir testimonis de la memòria de les persones que
hi van estar vinculades i reconstruir la història d’aquesta important
indústria. A tall d’exemple, puc dir que em van comentar que les treballadores
patien de malalties respiratòries pel polsim que produïen les fibres amb les
que es treballava. Teniu records?
[i] BLASCO, Y. i BADIA, M. “La industria del cáñamo en Barcelona: de la
sociedad en comandita a la sociedad anónima )1863-1919)”, Actes del
X Congrés
d’Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901, Arxiu Històric de
la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007, pàg. 13 http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/sites/default/files/ArxiuHistoric/Continguts/Documents/Fitxers/badiatext.pdf
[ii] CASAS, Joan. La formació de la
indústria a l’Hospitalet del s. XIX, Centre d’Estudis de l’Hospitalet,
1985, pàg. 47
[iii] BLASCO, Y. i BADIA, M., pàg. 13
[iv] CASAS, Joan. “Industrialització a les portes de Barcelona”, dins
CALVO, Àngel (ed.). El pas de la societat
agrària a industrial al Baix Llobregat , Centre d’Estudis Comarcals del
Baix Llobregat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pàg. 474
[vi] COSTA, Francesc. “El poder del cacic. Eleccions generals
a Mataró els anys de la Restauració”, Sessió
d’Estudis Mataronins, núm. 7, 1990, pàg. 113 https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113232/141001
[vii] BLASCO i BADIA, pàg. 15
[viii] Arxiu Municipal de l’Hospitalet, 45007 Serveis Socials
[xi] El Correo Español, 29/7/1913, pàg. 2, La Correspondencia de España, 3/9/1913, pàg. 3 i DOMÍNGUEZ, Manuel. “El pistolerisme a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, núm. 25, 2011, pàg.95 https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000/357497
[xxii] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La història de tots nosaltres
1930-1936, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 45
