DE 1652 A 2017

Què tenen en comú 1652, 1714, 1844, 1924-5, 1934, 1938 i 2017?

En tots aquests anys, poc o molt, han estat retallades o suprimides les institucions d’autogovern o lleis pròpies de Catalunya.

I potser podíem haver afegit 1874 moment en el qual es van prendre mesures polítiques que van impedir el desenvolupament futur d’aquest autogovern (i de moltes més iniciatives polítiques).

Queda clar que la relació de Catalunya amb Espanya o la resta d’Espanya (cadascú que esculli) és un tema conflictiu des de fa més de 350 anys.

Queda clar que les retallades de l’autogovern han anat acompanyades de retallades en les llibertats del conjunt d’Espanya i l’ascens de governs o règims autoritaris i conservadors .

En l’última, 2017, la novetat és que trobem al PSOE en el costat espanyolista. 

Gairebé cada generació ha conegut una agressió espanyolista a l’autogovern català. Ja tenim la nostra.

1ª Postdata (2 de novembre de 2017)

Sempre s’ha dit que els principis de la democràcia actual eren les idees de la Il·lustració, i es concretava en Montesquieu, i la seva divisió de poders, Voltaire, i la seva tolerància i defensa de les llibertats, i Rousseau, i el seu contracte social, base del constitucionalisme.

Doncs bé, l’espanyolisme identitari es va carregar Rousseau quan va negar la possibilitat d’un col·lectiu de renegociar el contracte social, que ha de permetre a la població de Catalunya escollir el país en el que vol viure.

Es va carregar Montesquieu en posar les institucions judicials al servei de l’executiu. Els tribunals neguen evidències com ara que l’1 d’octubre no van haver agressions policials, i fan  tot el que convé al govern de Madrid. De fet, des de la composició del Tribunal Constitucional a partir del 2006 vivim en una situació d’excepcionalitat judicial.

I s’estan carregant Voltaire. Utilitzen figures jurídiques d’excepció per empresonar, multar i callar ideologies, opinions, accions polítiques pacífiques: un govern escollit democràticament a la presó, els jordis...

Si continua la revolta catalana, el següent pas és Locke. Tornarem a veure (potser ja ho estem veient) l’arbitrarietat de l’Estat. El dret diví justificava l’arbitrarietat del monarca absolut. L’origen gairebé diví de la nació espanyola (en qualsevol cas al marge de la voluntat dels seus membres) justificarà qualsevol acció, de forces policials o parapolicials tolerades.

Em temo que les apel·lacions a les persones demòcrates d’Espanya és inútil. De fet, l’aparell jurídic que s’utilitza per la repressió a l’independentisme català és de l’època de la lluita contra ETA. Érem pocs els contraris a la Llei de Partits, l’Audiència Nacional, etc.  Ja dèiem que era un tema de democràcia, que es podia tornar contra d’altres persones i col·lectius.

Europa? La mateixa Europa que assisteix al genocidi sirià es molestarà en el que passa a Catalunya? Bona part de les classes mitjanes ara s’adona del caràcter de la UE.

Les institucions són líquides, i els cops d’estat també. Ara, ni a Amèrica Llatina es treuen els tancs. Això que passa des del 2006 és un cop d’Estat disfressat de legalitat, impulsat pel Partit Gurtelar, recolzat pel recanvi prefabricat per si cal (Ciudadanos) i pel PSOE. 

Una portada de l'ABC val més que mil paraules

Si us plau, totes les persones que esteu a favor de la democràcia, entre d’altres mobilitzacions pacífiques, aneu a votar el 21 de desembre. 

Les eleccions han estat convocades de forma il·legítima, d’acord. Recordem el que va passar durant el franquisme, un règim que més il·legítim no podia ser. Les forces de l’oposició van practicar l’entrisme i es van presentar a les eleccions sindicals i ho van intentar a les municipals. Calia aprofitar tots els fronts de lluita i ho van fer amb força èxit. Ara, també cal.

2ª Posdata: todo esto ya lo he vivido, pero a la inversa
(5 de noviembre de 2017)

Anteayer estaba en una manifestación pidiendo la libertad de unos presos políticos, que habían padecido malos tratos en su detención, leves, pero malos tratos en definitiva. Y que no se detuviera a un president de la Generalitat que estaba en una especie de exilio.

Y tuve un déjà vu. Yo esto lo había vivido antes, en 1976 y 1977. Recordé cuando tenía 10 años y mi padre me llevó a las manifestaciones del 1 y 8 de febrero de 1976, o puede que solo a una de ellas. No puedo decir que viera muchas cosas, porque mi padre no me llevó a los lugares donde los grises repartieron a base de bien (com ahora hemos visto el 1 de octubre a los azules), pero recuerdo los gritos, las carreras y esconderme en algún portal.

Y recuerdo aquellos años de la Transición, con un franquismo agonizante y la calle presionando con una gran cantidad de huelgas, manifestaciones i movilizaciones de todo tipo. La represión era dura y violenta, pero cada vez más débil.

Las elecciones de diciembre se pueden parecer mucho a las de junio de 1977 (que luego fueron constituyentes sin haberlo dicho antes), con partidos ilegalizados, como los independentistas, recuentos más que discutibles, etc.

La memoria no es muy fiable, bien lo sabemos los que nos dedicamos a la historia y utilizamos los testimonios como fuente. Puede que me engañe. Tampoco quiero banalizar el franquismo. Es evidente que no nos encontramos en una dictadura, pero en aquellos años de 1976 y 1977 estábamos saliendo de una y dejaba de serlo gradualmente.

Por eso, anteayer me vi como hace 40 o 41 años, pero el sentido de la evolución política es el opuesto al de aquella época. Lo que ocurre hoy se parece cada vez más a lo que pasaba en aquellos años de 1976 y 1977. En aquel momento nos alejábamos del franquismo, hoy nos acercamos.

De hecho, el programa del posfranquismo que cristalizaría en la Alianza Popular de Fraga ya era eso, quedarse en una democracia liberal muy restringida, con grandes limitaciones en derechos y libertades. Sus sucesores lo están consiguiendo.

Lo que está ocurriendo en Cataluña no va de independencia, hace mucho tiempo que va de democracia. Lamentablemente, buena parte de los que tendrían que estar en el bando de la democracia, han optado por el españolismo identitario e intentan justificar lo injustificable, una deriva política autoritaria cada vez más parecida a la turca.

3ª Posdata: La unidad de España vale que nos carguemos la democracia (10 de marzo de 2018)

Ya es definitivo, hemos entrado en una espiral de destrucción de la democracia española. Un juez del Tribunal Supremo se impone a la resolución de un parlamento. ¿Y quien elige a ese juez? De forma indirecta, el Parlamento español. El mismo parlamento que votó en contra de la petición de un referédum legal y pactado que propuso el Parlamento catalán en abril de 2014.

La separación de poderes en España es en este momento un chiste. El respeto a las minorías, otro. El problema es que la mayoría de la población española se ríe. 

La represión política por acciones políticas respaldadas por una mayoría parlamentaria y por movilizaciones políticas pacíficas, continúa. Atención, porque comienzan las depuraciones por razones ideológicas: al juez Vidal no le dejan volver a ejercer por su "falta de lealtad" a la Constitución.

En octubre de 1930, en plena Dictablanda, la presencia de Francesc Macià en Barcelona, procedente del exilio en Bruselas, provocó que un grupo de políticos y sindicalistas catalanes fueran detenidos (Companys, Pestaña, Granier...). 

Imatges, 29 d'octubre de 1930. Presos polítics a la Model. Companys i el seu fill, al centre.

Hace unos meses me parecía que nos acercábamos a 1976. Seguramente que también nos acercamos a 1930, y estamos en una especie de dictablanda. La diferencia es que entonces veníamos de la dictadura y íbamos hacia la democracia. Ahora, el sentido es el opuesto. Por la unidad de España todo vale.

PROTESTANTS A L'HOSPITALET

La Reforma (1517...)

El proper 31 d’octubre serà el 500 aniversari d’un fet que es pot considerar com un dels més transcendents de la història de la humanitat: el frare catòlic (de l’orde dels agustins) Martí Luter va penjar a la porta d’una església de Witterberg (Alemanya Oriental) un full en el que denunciava la venda d’indulgències per part de la jerarquia eclesiàstica.

Un gravat i una pintura de Lucas Cranach el Vell amb els que va retratar a Luter, l'any 1526.

Avui tothom reconeix que la pràctica de vendre indulgències era un escàndol. Es tractava de comprar permisos, retallades en les penes de purgatori, etc. La prostitució dels principis espirituals de la religió catòlica era més que evident. Crítiques a la relació entre l’Església de Roma i els diners s’havien produït abans en moltes ocasions, i normalment eren tractades com heretgies i ofegades en sang i foc.

Per què la denúncia de Luter sí va reeixir i va donar lloc al més important trencament del cristianisme? Si voleu aprofundir, us recomano l’obra d’en Jaume Botey “A 500 anys de la Reforma Protestant” (en català i castellà). 
Si em permeteu el meu resum, Luter va triomfar perquè va trobar una fracció de la noblesa alemanya a la que li convenia i el va fer costat. Això no treu que no tingués raó. Però potser també la tenien d’altres i van acabar a la foguera.

Passional Christi und Antichristi, obra amb gravats de Lucas Cranach el Vell i textos de Philipp Melanchthon, de 1521. Amb aquestes obres comparaven Crist (en la imatge fent fora als mercaders del temple) amb el Papa, considerat l'Anticrist, que venia les indulgències.

Paral·lelament a les crítiques de Luter i els seus seguidors, va esclatar una revolta de 300.000 camperols a Alemanya el 1524. Luter els va deixar a l’estacada, al contrari que uns altres teòlegs protestants, com ara Thomas Müntzer. És clar l’alineament social i polític amb les classes altes del pare de la Reforma i perquè va ser recolzat a diverses regions d’Europa.

Entre 1517 i 1546, els debats entre papistes i protestants es van mantenir majoritàriament en l’àmbit de les idees, paraules i llibres. Sí que es van produir més revoltes socials impulsades per la Reforma, com la dels anabaptistes a Münster, magistralment descrita a la novel·la Q.  A partir de 1546 comença un segle en el que les guerres d’Europa van ser, poc o molt, guerres de religió entre catòlics i protestants.

Del segle de les guerres de religió a Europa, destaca la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), quan la barbàrie va assolir uns nivells especialment importants. De vegades els conflictes eren entre diferents branques dels protestants. La porta que va obrir Luter va permetre que molts altres líders polítics o religiosos creessin la seva pròpia versió del cristianisme (Calví, el rei anglès Enric VIII, etc).

Les grandes misères de la guerre, una sèrie de gravats de Jacques Callot de 1633 que podem considerar el primer reportatge gràfic d'una guerra. Mostra la crueltat de la Guerra dels Trenta Anys.

La Monarquia Hispànica va intentar que els territoris sota el seu control es mantinguessin fora de la influència dels protestants. El fonamentalisme catòlic es va imposar, i la ciència i la cultura en general a Espanya ho van patir durant segles. Especialment  important va ser la reunió d'alts càrrecs del catolicisme que anomenem concili de Trento, finalitzat l’any 1563.

Les diferents religions cristianes (la catòlica i les diverses que anomenem protestants) van esdevenir oficials cadascuna a un estat, i les altres eren perseguides. Tanmateix, algunes persones o comunitats il·lustrades es van convertir a les noves religions. A Catalunya destaca Pere Galès, executat per la Inquisició el 1595.

Val a dir que el qualificatiu de protestants és propi de les persones que no ho són. Les persones que professen aquestes religions es diuen a si mateixes evangèliques, reformades, luteranes... Algunes religions que són vistes com protestants des del catolicisme, perquè parteixen del mateix tronc, no són acceptades com a tals per d’altres persones: testimonis de Jehovà, mormons i adventistes.

Protestants a l’Hospitalet

Els pocs intervals en els que Espanya ha gaudit un règim més o menys democràtic també han estat els episodis de llibertat religiosa. El Sexenni Democràtic (1868-1874) va permetre que es difonguessin tímidament algunes creences procedents de la Reforma, i a l’Hospitalet va existir una escola metodista. El metodisme és una religió apareguda vers 1740 a Anglaterra i que es va difondre força per les colònies que poc després s’independitzarien com els Estat Units.

La llibertat religiosa conquerida en 1868 va esdevenir tolerància en les etapes polítiques posteriors. Segons Francesc Marcé i Marta de Planell, i les dades aportades per l'exposició "500 anys de Reforma Protestant", l’any 1876 foren inaugurades una escola i una església protestant al Carrer Xipreret, en concret evangèlica. Havia estat impulsada per l’estadounidenc Richard Pavía Cifré (Madrid, 1850-Las Vegas, 1884), enviat a Catalunya per l'American Baptist Missionary Union. 
L'èxit de l'escola fou tan gran que han de canviar de local i rep la visita del cònsol dels EE.UU. L'any 1879, el pastor Cifré, Jaume Mitjavila, Pere Antoni Prats i Pere Mestres demanaren una secció en el cementiri per a la seva comunitat religiosa. Mitjavila, que havia estat militar i seguidor de Prim, fou el primer en estrenar-ho.
La bona acollida a l'Hospitalet portà a obrir unes altres església i escola a Cornellà l'any 1878. Cifré marxà a Figueres l'any 1880 i la comunitat evangèlica entrè en decadència i la darrera notícia és de 1883. 

En 1933, amb la llibertat republicana, es va establir una comunitat metodista a La Torrassa. Era l’any 1933 i es va dir Església Evangèlica de Bethel. Van arribar a tenir un local propi, que fou confiscat per les autoritats republicanes en els primers dies de la Guerra, coincidint amb la repressió que van patir totes les manifestacions religioses.

Malauradament, a partir de 1939 va venir el fonamentalisme del nacional-catolicisme franquista, amb el que els i les protestants van patir serioses dificultats, incloent agressions físiques. L’Església de Bethel va reiniciar els cultes a domicilis particulars, als carrers Pujós i Martorell. De mica en mica, la tolerància de les religions no catòliques va augmentar, fins la llei de llibertat religiosa de 1967.
D'altres comunitats protestants van arrelar a diferents barris de l'Hospitalet, com ara La Florida, Pubilla Casas, Sant Josep, etc, malgrat les dificultats del franquisme.

En les darreres dècades han tingut una presència creixent les religions protestants al país i a la ciutat. Els pioners van ser els testimonis de Jehovà, una església creada vers 1880 als Estats Units i que es va difondre força en la dècada de 1970.

El gran creixement de les esglésies protestants a Catalunya s’ha produït en relació a col·lectius concrets. En la dècada de 1980 s’estén per tota Espanya el credo evangèlic de caire pentecostalià dins de les comunitats gitanes, donant lloc a l’anomenada Església de Filadèlfia.

A partir de l’any 2000 s’ha produït un veritable “boom” de temples i col·lectius protestants a Catalunya protagonitzat per famílies procedents d’Amèrica Llatina. Però, en aquest subcontinent no eren catòlics? En les darreres dècades ha hagut una extraordinària difusió de les religions procedents d’Amèrica del Nord cap al sud del riu Bravo.

Les raons d’aquest “transvasament” de fidels és objecte de polèmica. Una conseqüència més de l’aculturació que pateixen els  països pobres per part del país dominant? Va haver una campanya premeditada a partir del moment en el que força individus i comunitats catòliques es van posar del costat dels moviments socials dels pobres? Recordem que en la dècada de 1970 no era estrany trobar capellans en les guerrilles llatinoamericanes, la gran difusió de la teologia de l’alliberament, etc.

En el seu excel·lent treball de recerca de 2n de batxillerat, Els temples religiosos a l’Hospitalet, Lidia Gómez va fer un exhaustiu treball de camp durant la tardor de 2015. Va trobar 42 temples de les diferents branques del protestantisme: 3 salons del regne de testimonis de Jehovà, 1 adventista, 2 de Filadèlfia, evangèliques, pentecostals... A Bellvitge n’hi havia 10, a Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia 7 a cada barri, a Pubilla Casas 5, al Centre i Can Serra 4, etc. Alguns dels noms dels temples eren en anglès, mostrant el seu origen al món anglosaxó: Living Faith Church, Spirit ot Thuth Bible, World of Christ Bible, etc. 

Una església de les que va documentar gràficament Lídia Gómez en el seu treball de recerca, al Carrer Joventut.

Fent una cerca de molts d’aquests temples en l’actualitat, trobem que a finals de 2017 s’han produït força canvis. La majoria d’aquests llocs de culte són poc més que un local comercial habilitat, i la seva mobilitat és considerable.

Una altra de les esglésies protestants que hi havia a la ciutat a finals de 2015, al Carrer Pau Sans. Fotografia de Lidia Gómez.

Caldria un estudi més acurat per esbrinar de quines branques del protestantisme són aquestes comunitats. En tres dels temples del 2015 es diu que pertanyen al pentecostalisme, una versió que podem qualificar de fonamentalista, ja que prenen de forma literal les pàgines bíbliques. N’hi ha més d’aquesta mena?

D’uns 20 anys ençà, el paisatge religiós hospitalenc ha canviat força, i les conseqüències del gest de Luter del 1517, han arribat a la nostra ciutat.