miércoles, 17 de febrero de 2016

EL PRIMER ATEMPTAT CONTRA FRANCO



La nit del 14 de juliol de 1936 un grup de tres militants anarquistes (CNT-FAI) van intentar assassinar el general Franco, aleshores cap de la Regió Militar de les Canàries. Els tres faistes odiaven Franco sobretot per ser el principal responsable de la dura repressió de la revolta obrera d’Astúries, en octubre de 1934. A més, encara que no sabien els detalls del cop d’Estat militar que era a punt d’esclatar, era prou conegut que els militars conspiraven i que Franco era dels generals més conservadors i contraris a la República.

Els detalls de l’atemptat són ben coneguts gràcies a la recerca de Ricardo García Luis. Segons aquest historiador canari, l’intent de matar el futur dictador va ser el vespre/nit del 14 de juliol (potser el 13) de 1936, és a dir 3 o 4 dies abans de l’inici de la revolta de l’exèrcit del Marroc contra la República i del començament de la Guerra Civil. Com que ja s’havien pres mesures de seguretat perquè la conspiració era molt avançada o perquè els militars tenien confidents dins de la CNT, els tres homes foren descoberts abans d’entrar a les habitacions de Franco. L'atemptat va fracassar.

De seguida apareixen els plantejaments del tipus “com hauria canviat la història d’Espanya si haguessin reeixit!”. Francament, jo penso que n'hauria canviat més aviat poc. En comptes de franquisme haguessim patit molisme. Recordem que el “director” del cop era Emilio Mola.

Tornem a 1936. García Luis ens informa que el grup era format pel canari Antonio Tejera, pel català Martí Serarols i una tercera persona. La participació catalana en aquest atemptat fallit incloïa Maria Culi, propietària del bar on es reuní el grup abans d’intentar cometre-ho, i Antoni Vidal Arabi, al que García Luis considera com el “cervell” de l’operació. Vidal era un dirigent de la CNT i vivia a Tenerife des de l’inici de la Dictadura de Primo de Rivera en 1923, on va fundar la FAI en 1935.
Antoni Vidal Arabi

Després de l’atemptat fracassat i l’èxit de l’aixecament militar, Vidal va haver d’amagar-se sota una làpida del cementiri, un lloc que coneixia bé perquè treballava i vivia al costat. Setmanes més tard, el trobem en els serveis d’espionatge de l’exèrcit republicà, moment en el que va conèixer Emma Goldman, amb la que va establir una intensa relació. Finalment, va marxar a l’exili i va morir en un lloc i any desconegut, probablement en la dècada de 1960.
Emma Goldman visitant les terres col·lectivitzades a l'Hospitalet.

I per què parlem d’aquest episodi en un blog d’àmbit local hospitalenc? Perquè aquesta història té una relació amb la nostra ciutat. Atret pel seu germà gran Antoni, Emili Vidal va emigrar a Tenerife amb la seva dona, Madrona Roma. 

Aquest relat ens ho fa el senyor Albert Vidal Roma, el segon dels seus tres fills, que ha fet un recull de les dades de la seva familia al que ha titulat Morir en Canàries. Agraeixo al senyor Albert Vidal i al seu fill Ignasi la seva amabilitat i la informació que m'han proporcionat.

La història que es reproduïa en l’àmbit familiar en relació al seu oncle Antoni era que va ser el tercer dels participants en l’atemptat, que es va amagar en el cementiri i que el van venir a buscar les forces republicanes en un vaixell. Sembla, però, que va fugir pel seus propis medis.
Quan el cop d’Estat va triomfar a Sta. Cruz de Tenerife, la guàrdia civil va venir a buscar al seu oncle, l’anarquista Antoni, a casa del germà Emili. Com que no van trobar al germà anarquista es van portar detingut a Emili. Dies més tard van tornar a escorcollar tot l’edifici i per entrar en les habitacions, els guàrdies civils van utilizar a la seva mare, la Madrona Roma, aleshores embarassada, com escut humà, per si algú amagat els disparava. Emili Vidal, que no tenia cap mena de militància ni activitat sindical o política, fou torturat i obligat a fer treballs forçats en una carretera un parell de setmanes fins que va desaparèixer. Més tard, la família va saber que fou llençat al mar en un sac lligat de mans i peus amb d’altres 26 persones.
Finalment, la vídua i els tres fills, de 12, 9 i 3 anys van tornar a Catalunya, a casa de l’àvia materna, al número 9 del Carrer Xipreret de l’Hospitalet, on també vivien les tietes, Montserrat i Cèlia, que treballaven en dies alterns a Can Vilumara. La supervivència en aquells anys fou dura i els orfes Albert i el seu germà gran, Antoni, havien d’espavilar-se per anar a espigolar als camps...
El Carrer Joan Pallarès i, al fons, el Carrer Xipreret, en 1954.

Albert Vidal es va casar amb Dolors Canyelles, filla de l’encarregat de les filatures de la Tecla Sala, per la qual cosa va viure uns anys en els pisos adosats a l’Edifici Molí. Tots dos treballaren a la INDO. Per aquesta experiència laboral fou entrevistat per Natalia Piernas, que ha comissariat una exposició sobre aquesta empresa òptica. I gràcies a ella he tingut coneixement de les peripècies de la família Vidal i la seva relació amb l’Hospitalet. 

Serveixin aquestes línies de record i homenatge a les víctimes de la repressió política, de la violència i la barbàrie, conceptes en els que el franquisme va destacar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario