Les
persones que escrivim història intentem descriure el que va passar i explicar
per què va passar. Però sovint ens oblidem de tractar els projectes que van
fracassar, les alternatives que es van plantejar i que finalment no es van
portar a la pràctica.
A
més de ser un atemptat al rigor històric, aquesta omissió té una conseqüència
greu: pot portar-nos a pensar que el que va passar era l’única cosa que podia
passar, que era lo lògic o inevitable. Com que els projectes que guanyen són
habitualment els de les classes altes, aquesta pràctica pot portar a la
justificació del domini del grups dominadors.
Les
petjades dels projectes alternatius de vegades són difícils de trobar, però hi
ha un àmbit en el que solem trobar-los: l’urbanisme. Un bon exemple de tot això
és el primer pla d’eixample que es va fer a l’Hospitalet, l’any 1869, i que no
es va materialitzar.
 |
| L'objectiu de les forces progressistes el 1868 era enderrocar el "pont de la rectoria" i començar l'eixample de la ciuat per les terres de l'Església, a l'esquerra de la imatge. Font: MARCÉ, Francesc. L'Hospitalet i la Guerra del Francès, Ateneu de Cultura Popular, 2014 |
Situem-nos:
el setembre de 1868 (en pocs mesos farà 150 anys) una coalició de forces
progressistes van fer fora al govern del Partit Moderat (el PP de l’època) però
també a la monarquia, que s’havia identificat amb aquest partit.
La
“Revolució Gloriosa” va ser una barreja de cop d’estat militar i revolta
popular a diferents ciutats. A partir d’aquell moment començava una etapa en la
història d’Espanya que es coneix com Sexenni Democràtic (o Revolucionari,
encara que cada vegada se li diu menys així perquè, de fet, no es va fer cap
revolució).
Els
diferents grups socials van començar a desenvolupar ideologies i moviments
socials i polítics per defensar els seus interessos i arribar al poder. En
aquest marc d’entusiasme renovador, el nou ajuntament, escollit per primera
vegada amb sufragi universal masculí, va encarregar i presentar un pla
urbanístic per eixamplar el poble.
 |
| Proyecto de una plaza de un paseo y demas que se representa en este plano (1869) AMHL 101 E100186900001. Tots els plànols són consultables a https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/ |
La
característica principal del pla era que als nous terrenys edificables només es
preveien el que avui anomenaríem equipaments públics: cases consistorials,
escoles i cases pels mestres, jutjat, asil per pobres i malalts, dispensari
mèdic i presó. A més, part de les terres on es volia fer l’eixample eren de la
parròquia, i l’anticlericalisme i el lliurepensament eren forces puixants i es
trobaven en el grup de les que havien triomfat aquell setembre de 1868.
Es
creava una plaça (batejada “de la llibertat”) on fer els mercats, de la que
sortien dos carrers cap al sud lleugerament divergents. Un d’ells rebia el nom
de “Cadis”, la ciutat on es va fer la primera Constitució, considerada
progressista en relació a la vigent, i on va començar l’aixecament militar
contra el règim borbònic el 18 de setembre. L’altre vial era molt ample i es va
projectar com un passeig, potser amb el referent del Passeig de Gràcia de
Barcelona.
Doncs
bé, aquesta proposta urbanística progressista, que volia dotar a la ciutat
d’equipaments, no va passar de projecte. No sabem si els entrebancs van ser
polítics o econòmics, però no es va materialitzar.
Nou
anys més tard, el 1878, a l’empara d’una ultraliberal llei de desembre de 1876
que afavoria extraordinàriament als propietaris de terres que volguessin urbanitzar les seves parcel·les, els hereus de Josep Mestres presentaren la
seva proposta. Van demanar d’obrir un carrer de 7 m d’amplada i que era un
reflex del passeig que no es va fer i que havia de tenir 18 m. Això sí, a banda
i banda del vial, més de 70 parcel·les. El carrer fou batejat com Perutxo, però
avui el coneixem com Roselles.
 |
| Projecte del Carrer Perutxo (1878) AMHL 101 C110187800041B |
Finalment
el pla que va reeixir va ser l’aprovat el 1883. Es tractava d’un petit eixample
ortogonal, més extens que el de 1869, però bàsicament dedicat a la construcció
privada d’habitatges. L’autor era l’arquitecte municipal Francesc Mariné, que
uns 10 anys més tard dissenyà l’edifici de l’Ajuntament. La Plaza de la Libertad havia esdevingut plazuela i pels equipaments només
restava un edifici, un espai per fer el mercat i una estació per un hipotètic tramvia a vapor.
 |
| Pla d'eixample de 1883. AMHL 101 C110188300002 |
Resumint,
ja a finals del segle XIX la iniciativa privada imposava els seus interessos i
determinava la forma del creixement de la nostra ciutat. Ja n’hi havia
capitalisme, i des del 1874 governaven les forces de dretes, les que representen
als grans propietaris, les que diuen que es progressa deixant que els rics
guanyin més diners encara.
I
les forces esquerranes, les republicanes, les que defensen els interessos de
les classes treballadores, havien estat derrotades. El seu model de ciutat no
va ser el que es va imposar. Però no oblidem que existien alternatives i que
eren millors que els plans que sí es van realitzar.
