COM S’HA FET L’HOSPITALET? 150 ANYS DE PLANIFICACIÓ URBANÍSTICA (2)

Aquest article és la segona part de la sèrie. Si voleu llegir el primer, ho podeu fer clicant aquí. Som a l'època en que la majoria de les urbanitzacions es fan per iniciativa i segons la voluntat dels propietaris de terrenys.

3.2. La segona tongada, de 1896 fins 1926

En 1891, Esteve Creus va presentar el primer projecte d’urbanització d’uns carrers que començaven a la Carretera de Collblanc. L’oposició d’uns altres propietaris ho va aturar. Tanmateix, una segona proposta, feta amb Frederic Bessacier, finalment fou aprovada en 1896. Neixien els carrers Creus (actual Llobregat), Occident i Besa. En 1898, Silvestre Pujós, Francesca Costa i Facundo Vaquer presentaren la seva proposta. El nucli de Collblanc es consolidava.

Mapa de les urbanitzacions promogudes per particulars que van generar el barri de Collblanc-Torrassa. Tret de la número 3, la resta són de 2 o 3 ha. Font: ROCA, Josep i DIAZ, Enriqueta. "La Torrassa, un antecedent de barri dormitori", L'Avenç, 28, 1980, pàg 444-445.

Les urbanitzacions de Collblanc-Torrassa. Font: Id.

L’any 1902 fou aprovat un altre projecte, dels germans Pere i Manel Romaní i de Climent Mas, per urbanitzar uns terrenys a la banda de la Torrassa. Destacava per la seva gran extensió, de 16 ha, davant la mitjana de les urbanitzacions privades de l’època, de 3 ha com a màxim. En els següents anys, fins 1932, es van crear gairebé tots els carrers de Collblanc-Torrassa.

Lázaro Cotonat i Dolores Albiol demanen en octubre de 1922 urbanitzar els seus terrenys. El projecte fou aprovat en febrer de 1923. Font: Centre d'Estuds de l'Hospitalet.

Als barris que ja existien també es van crear més vials per aquest sistema de la demanda particular dels propietaris. El cas més important i de més impacte va ser el de l’Eixample de la Rambla. La família Oliveras va demanar en 1906 d’urbanitzar la seva finca contigua a la Vila Vella, proposant un altre eixample ortogonal que imitava el de Barcelona. Fins i tot, hi preveia una Rambla que reproduïa el Passeig de Gràcia. 

L'Eixample de la Rambla i la fotografia de la finca abans de l'execució del projecte, amb la masia de Cal Tres al centre. Font: Museu de l'Hospitalet.

La gran urbanització dels Oliveras va impulsar que l’Ajuntament expropiés (de mutu acord) els terrenys de Maria Blanchart en 1910 i contribuís a urbanitzar aquest extrem de la Rambla. La lenta ocupació de l’Eixample del Mercat i de la Rambla va fer que no hi haguessin gaires projectes en els següents anys al Centre. En 1922, Gaspar Rosés demanà l’aprovació d’un carrer entre la Carretera Provincial i la del Mig, que correspon a l'actual Pau Casals, que li fou concedida a l’any següent.

A Santa Eulàlia, continuaven obrint-se carrers que partien de la Carretera o del Carrer Aprestadora. En 1904, Mateo Munné va crear el Carrer Àngel Guimerà. Els carrers Igualtat i Independència són del 1907, el de Buenos Aires, de 1910. Josep Rosell demanà urbanitzar les seves terres en 1914 i Amadeu Torner les seves en 1924. També es proposen prolongacions dels vials ja existents, com la que demanà Josep Arquès  en 1920 (i aprovada en 1924) del Carrer Comerç entre el Carrilet i el Carrer Aprestadora.

Mateo Munné demanà la creació d'un carrer, l'actual Àngel Guimerà, en 1904. Font: Arxiu de l'Hospitalet

També al llarg de la Carretera Provincial, a l’alçada del que més tard es coneixerà com barri de Sant Josep, els propietaris de terres les parcel·laven i creaven carrers, com Josefa Safont en 1896 (Carrer Estrella) o Joan Rodés en 1921. Els hereus de Josefa Safont demanaren en 1922 la ubanització dels terrenys a la dreta del Torrente dels Frares, entre ferrocarril i el Camí de Sant Joan, prolongant el Carrer Estrella i creant el Carrer Ebre, Guille i Passatge de la Estrella. Un d'aquests dos últims és l'actual Juan de Toledo i l'altre no es va fer.

En indrets aïllats del terme municipal, a la vora dels camins, van començar a construir-se cases i a fer petites promocions urbanístiques. En 1896 es va concloure afirmativament l’expedient de la demanda de crear dos carrers al davant de la fàbrica Basté (actual Tecla Sala), que correspondrien als actuals Rosalia de Castro i, potser Treball.

Antoni i Ramon Faus van rebre el permís en 1921 per fer la seva petita urbanització de tres carrers a l’actual Can Serra (Faus, Castellbó i Andorra) al costat del Camí del Molí. Antoni Ceravalls demanà la creació de quatre carrers a Les Planes (Ceravalls, Renclusa, Florida i Sant Ramon) a finals de 1921. 
 

Urbanització d'Antoni Ceravalls. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

Josep Valeta i el Marquès de Llinàs van demanar la primera urbanització del futur barri Sanfeliu en 1924, el mateix any en el que es construïen les primeres cases al Camí de la Fonteta.

En general trobem un gran increment de l’activitat urbanitzadora a partir de 1920, quan ja era palesa la gran arribada d’immigrants a la ciutat, i amb ells/es l’augment de la demanda d’habitatges. També sembla clar que vers 1930, quan arriba la Gran Depressió al país i s’atura la immigració, les urbanitzacions es frenen.

4. LA INICIATIVA PÚBLICA PREN EL PROTAGONISME

4.1. El pla de Puig i Gairalt

En la dècada de 1920, mentre es produïa a Catalunya el primer gran episodi immigratori del darrer segle, hi havia un gran debat urbanístic en relació al desenvolupament de Barcelona.  Especialment intenses eren les crítiques a l’urbanisme no planificat de les anomenades “barriades extremes”. En aquest context, l’Ajuntament de l’Hospitalet convocà un concurs en 1926 per crear un pla d’eixample local.

Que sapiguem, al concurs es van presentar l’arquitecte municipal de Cornellà, Bienvenido Marín Espinosa i Ramon Puig i Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal de l’Hospitalet, que fou qui el guanyà. L’existència d’un plànol de 1925, signat per Antoni Puig i Gairalt, germà de Ramon, amb les traces dels carrers de Pubilla Casas que després apareixeran en el Pla de l’any següent, semblen indicar-nos que el concurs tenia un guanyador des del començament.

El Pla d’Eixample i Sanejament Interior (1926), realitzat per Puig, partia dels nuclis ja construïts, en els que proposava algunes petites intervencions. On va poder dissenyar lliurement va ser en els espais sense edificar del Samontà i La Marina, fins a imaginar un terme municipal totalment urbanitzat. 

Pla de Reforma i Sanejament de Ramon Puig i Gairalt. Font: Descobreix l'obra de Puig i Gairalt a Collblanc-La Torrassa!, Ajuntament de l'Hospitalet

El Pla preveia la connexió amb Barcelona (Granvia, Diagonal, etc...) i el paper suburbial de l’Hospitalet. Tanmateix, el traçat dels carrers responia a una lògica local. La concepció i disposició dels carrers seguien els principis del noucentisme, el corrent estètic dominant aleshores. En el Pla de Puig els criteris esteticistes tenien més importància que els criteris funcionalistes -la forma era més important que la funció-  tot i que els principis higienistes i la creació d’una xarxa de clavegueram van ser uns dels motors del Pla d’Eixample i Sanejament.

Amb els plànols, Puig i Gairalt va fer uns dibuixos en els que imaginava un l'Hospitalet monumental. Aquest pont sobre el Llobregat ens va semblar prou colpidor com per fer-lo el cartell de l'exposició.

La prolongació de la Granvia jugava un paper molt important en la ciutat dissenyada per Puig, concebuda com una imitació dels bulevards parisencs. Hom ha trobat semblances entre el Pla de Puig i el de Haussmann per París. 

Font: Néstor Cabañas; https://nestorgeo.wordpress.com/2012/05/

Recordem que la Plaça Espanya havia de jugar un paper de gran centralitat en la nova Barcelona arran de les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona, que havia de fer-se en 1929, les obres de la qual ja havien començat. També en 1926 s’havia inaugurat la primera línia de metro de Barcelona, que unia la Plaça Catalunya amb la Bordeta, ampliat en 1932 fins Santa Eulàlia.

Les iniciatives urbanitzadores dels propietaris dels terrenys a partir d’aquell moment s’havien d’ajustar al pla prèviament existent. On més es van materialitzar eIs plantejaments de Puig va ser a Pubilla Casas i La Florida, on van haver diverses iniciatives urbanitzadores entre 1926 i 1936. 
A Pubilla Casas, Puig havia dissenyat una ciutat-jardí amb carrers estrets disposats de forma radial, que havien d’acollir casetes unifamiliars. Els hereus de la finca de la Pubilla Casas es van afanyar a urbanitzar-la.

També, però, trobem propostes en d’altres zones del terme municipal. Tenint en compte el paper que jugava la Granvia en la futura ciutat, no és estrany que els Antoni Vidal i Germans demanessin la materialització dels carrers previstos en el Pla de 1926 en els seus terrenys situats per on s’havia de prolongar la Granvia. En 1929 van crear, entre d’altres, els Carrers  Literatura i Ciències.

El degoteig de carrers de Santa Eulàlia continuà, al marge del Pla de Puig, seguint la dinàmica del barri: Bacardí (1930), Gonçal Pons (1931), Santiago Rusiñol (1934). Al Centre i Collblanc-Torrassa la inactivitat urbanística és gairebé total en aquests anys. Com hem dit abans, era època de crisi i en tota la dècada de 1930 i a tota la ciutat les urbanitzacions que hem trobat no superen la desena.

Aquest plànol realitzat en 1937, ens mostra els terrenys urbanitzats en aquell moment.

4.2. L’urbanisme del primer franquisme

Fins 1956, l’ajuntament franquista va tenir una política urbanística gairebé inexistent, com en la majoria dels temes. Només a partir de l’alcaldia de Ramon Solanich el consistori va executar obres públiques de certa trascendència, com l’Avinguda Isabel la Catòlica (1957) o el túnel que eliminava el pas a nivell entre els carrers Santa Eulàlia i Prat de la Riba (1961). Tot i això, la gairebé total desaparició de les peticions privades, fa que aquesta escarransida política pública prengui importància.
Les actuacions urbanístiques més importants que van fer els primer ajuntaments franquistes van ser l'acolliment de promocions d’habitatges públics, com els Blocs del Caudillo, i els Blocs Onésimo Redondo.

Els Blocs del Caudillo foren tres edificis inaugurats entre 1941 i 1966. La seva disposició generà un plaça allargada (l’actual Plaça Guernica). Els Blocs Onésimo Redondo (actuals Blocs La Florida) van ser una promoció de la Obra Sindical del Hogar, un organisme del Sindicat Vertical franquista. Foren inaugurats en 1955 i van ser el primer polígon d’habitatges de la ciutat, amb la generació de teixit urbà tan singular que provoquen els polígons.

Fotografia de l'interior dels Blocs Florida publicada en 1959. Els polígons d'habitatges generen un urbanisme molt concret, amb edificis aïllats, amb quatre façanes, sense els clàssics carrers.

En la dècada de 1940 també té un enorme creixement l’urbanisme informal. Les persones immigrants, sovint molt pobres, no trobaven oferta d’habitatges i generaren espais urbans espontanis. Podem dir que les zones rurals d’Espanya generaven una expulsió de població per raons econòmiques i polítiques, però l’àrea metropolitana de Barcelona no atreia població perquè el seu teixit industrial no creixia gaire.

Les persones que arribaven a Barcelona, després de fugir de les autoritats que podien detenir-los i deportar-los al seu poble d’origen, intentaven aconseguir un estatge. En les parets dels turons del Samontà (Sanfeliu, Pubilla Casas...) van excavar coves, sovint on ja s’havia fet durant la Guerra per construir refugis antiaeris. 

Una revista tan important com Destino, dedicava un reportatge de pàgina i mitja a les coves de Can Rigalt, en novembre de 1945.

A diversos indrets com la Riera Blanca, Sant Josep, i sobretot a La Bomba, van fer barris de barraques. 
 

Fotografia aèria de La Bomba, principal barri de barraques de l'Hospitalet, de 1957. N'hi havien dos carrers longitudinals, al voltant dels quals es distribuïen els habitatges. L'urbanisme popular no era pas caòtic.

D’aquest urbanisme espontani i popular avui no queda cap petjada, però en el seu moment representava un percentatge molt significatiu de la població hospitalenca.

Barraques a Sant Josep, a la vora del Pont de Matacavalls, en una fotografia publicada en El Correo Catalán en desembre de 1952.

El tercer article de la sèrie el podeu llegir si cliqueu aquí.

COM S’HA FET L’HOSPITALET? 150 ANYS DE PLANIFICACIÓ URBANÍSTICA (1)

He tingut el plaer de ser el comissari de l’exposició “Com es fa una ciutat? 150 de planificació urbanística a l’Hospitalet” que es pot veure al Museu de l’Hospitalet entre el 7 de juliol i el 18 de setembre de 2016. Aquesta exposició pretén explicar el procés de disseny dels vials de la ciutat, fent un repàs de les principals formes i etapes de l’urbanisme hospitalenc. 

També intenta difondre la reflexió urbanística, mostrant com la creació d’espai urbà és un producte de cada època i de les relacions socials que s’hi desenvolupen; el resultat de la pugna d’interessos entre diferents agents, un dels quals som els habitants de la ciutat.

En resum, pretén que sapigueu perquè els carrers de l’Hospitalet són com són, i que us entrin ganes de participar en el debat urbanístic.

L’exposició està estructurada en unes parts que també utilitzarem en els següents articles, que volen acompanyar-la i ampliar-la.

1. El naixement de l’urbanisme modern

En 1860 és aprovat el Pla d’Eixample i Reforma de Barcelona proposat per Ildefons Cerdà (1815-1876). La proposta d’aquest enginyer i polític republicà no va ser la que guanyà el concurs municipal, però fou la que va imposar el govern. 

Pla Cerdà, elaborat en 1859.

L’impacte del debat urbanístic de Barcelona i del Pla Cerdà va ser tan gran que va provocar l’aprovació de la Llei d’Eixamples de desembre de 1861. L’experiència barcelonina també impulsà els projectes d’eixamples de moltes altres ciutats, com Madrid (1860), Bilbao (1863), Sant Sebastià (1864), Sabadell (1865), Elx (1866), Terrassa (1878), València (1884), etc.

L'Eixample de Bilbao és una barreja de radiocèntric i ortogonal.

A l’empara d’aquesta nova legislació, els germans Morat van presentar a l’Ajuntament de l’Hospitalet el primer pla urbanístic de la nostra història local. En l’acta municipal d’aprovació de la seva petició de setembre de 1863 es parla d’un carrer anterior, encara que no hem trobat la documentació concreta. Foren anomenats Migdia i Castillejos, noms que conserven encara avui.

Aquestes primeres iniciatives urbanístiques d’una mica més de 150 anys ençà han estat l’excusa per fer un recorregut a les nombroses iniciatives privades i públiques destinades a fer o modificar carrers i places a l’Hospitalet.

2. Abans dels plans urbanístics

Els primers carrers foren els camins i les carreteres. L’origen mateix de la nostra ciutat es deu a l’existència d’un camí. El primer nucli de l’Hospitalet sorgeix vers el segle XII al voltant d’un hospital construït a la vora d’un camí, d’origen romà; amb molta seguretat podem afirmar que es tractava de la Via Augusta. Aquesta carretera, al seu pas pel nucli habitat, va esdevenir el primer carrer de la nostra història, el Carrer Major, quan diversos edificis es van disposar a les seves voreres. En el segle XIX ens arribarà amb el nom de Carretera Provincial.

En aquest mapa, que és de 1800, aproximadament, veiem alguns dels antics camins. La Carretera Antiga del Prat apareix com Carretera del Gual dels Tarongers. La Carretera del Mig, com Carretera de la Barca.

De mica en mica, un grapat de carrers van sorgir amb una disposició més o menys paral·lela i perpendicular a aquest vial, producte del successiu alineament de les cases. Es tracta de Xipreret, Sant Roc, Eures, Canal, Centre, Santa Bàrbara, Molines, Parral...

En aquest dibuix que va fer Valentí Julià pel Museu de l'Hospitalet, podem veure com era el poble vers 1715. A l'eix principal del Carrer Major s'afegia un altra de perpendicular que correspondria al Carrer Xipreret.

Més enllà del petit poble, per l’allargat terme municipal de 20 km2 entre Finestrelles i el mar, foren creats diversos camins. Paral·lels a la costa, procedents de Barcelona i Sants, ens travessaven la Carretera a Madrid (actual Carretera de Collblanc), la Travessera (Travessera de Les Corts, de Collblanc i Carrer Antiga travessera), el camí de Sant Joan (Avinguda Josep Tarradellas, Carrer del Bruc i de Sant Joan, etc...), l’esmentada Carretera Provincial (Carrer Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major), el Camí del Mig (Carrer Aprestadora i Carretera del Mig) i l’Antiga Carretera del Prat (avui només es conserva un petit tram a la Marina).

En sentit mar-muntanya podem destacar el Camí de la Vallparda (Carrers Mistral, Vallparda i Creu Roja), del Molí i la Fabregada, de la Farola (Carrers Miquel Romeu, Campoamor i Miguel Hernández) , de la Processó (més o menys l’actual Avinguda Mare de Déu de Bellvitge) i de la Marina-Feixa Llarga. N’hi havia molts més camins i cada un pot haver tingut més d’un nom.

En el mateix sentit mar-muntanya, les rieres i els torrents, gairebé sempre sense aigua, també han estat utilitzats com vies de comunicació. Es tracta de, de llevant a ponent, la Riera Blanca, el Torrent Gornal, la Riera dels Frares, de la Creu i de la Vall del poble (o de l’Escorxador). Les sèquies del Canal de la Infanta també afavorien la penetració al llar de la Marina, encara que podien ser un obstacle en la comunicació est-oest.

Fragment corresponent a la Marina de l'Hospitalet del plànol del Canal de la Infanta de 1908. Podem veure la densa xarxa de camins, sèquies i rieres, de vegades coincidint.

Al llarg d’aquests camins i rieres es construïren cases i gairebé tots ells han deixat petjada en el nostre plànol actual. Els podem identificar pel nom, ja que conserven “torrent”, “riera”, “camí” o “carretera”. També es poden detectar pel seu traçat sinuós.

3. Els primers plans

3.1. La primera tongada, fins 1896

Com hem comentat abans, a partir de la llei de 1861, el desenvolupament urbanístic es feia a partir de propostes presentades a l’Ajuntament, que havien d’anar acompanyades d’un plànol i una documentació en la que es deien algunes de les característiques de la nova zona urbana. La majoria foren iniciatives privades: els propietaris traçaven els carrers en les seves parcel·les i demanaven el permís a l’Ajuntament, que normalment i amb algunes correccions, el concedia. A més, ells mateixos proposaven el nom dels nous carrers i solien posar el seu cognom a algun dels carrers que creaven.

La Llei d’Eixamples fou modificada en 1864, i la nova situació fou aprofitada pel Marquès de Castellvell, que proposà l’any següent la creació del Carrer de l’Església en la seva cèntrica parcel·la. També s’aprofità del trasllat del cementiri que hi havia a la sagrera del temple cap a les noves instal·lacions de Les Planes.

El projecte del Carrer Església en un plànol de 1865. Es veu el traçat amb dificultat, amb dues línies de punts. Existien el Carrer Major, la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba), el Carrer del Centre i la Riera de la Creu. Font: SALMERÓN, I. "El carrer Església", Progrés, núm. 86, juny 1992, pàg.18.

Una nova modificació de la Llei d’Eixamples, aprovada en desembre de 1876 , va tenir molta més influència en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. A partir de 1877 va haver un degoteig constant de peticions d’urbanització. En aquell any Clotilde Balcells va demanar el permís per crear un carrer perpendicular a la Carretera Provincial a l’alçada del Pont de Matacavalls. No sabem si es tracta de l’actual Carrer Sant Josep o del Carrer Muntanya...

Aquell mateix 1877, Alodia Salvador i Josep Maluquer van promoure una altra petita urbanització al barri de Santa Eulàlia. En la memòria justificativa diuen: “así como en la edad media, en donde se construia un templo, allí se construia de seguro un pueblo, en el siglo actual ha variado completamente puesto que allí donde se contruye una fábrica es seguro que se construiran casas formando primero una barriada y luego despues un pueblo”

També de 1877 és la petició de Miquel Masanet per crear un carrer que correspondria probablement a l’actual Sant Antoni. En 1878 s’obrí el Carrer Perutxo, actual Roselles, al Centre com l’anterior. 

Plànol de la petició d'urbanització del Carrer Perutxo, actual Roselles (1878). Font: Arxiu de l'Hospitalet

La petició de Josep Salat d’obrir un carrer en 1886, probablement l’actual Castelao, fou la primera d’un seguit al barri de Santa Eulàlia. En el mateix any Pau Rodés creà l’actual Carrer Comerç. En 1889, Onofre Muns demanà permís per obrir les actuals Muns, Dr. Flemig i Josep Anselm Clavé. En aquell mateix any Francesc Elias proposà la creació de l’actual Carrer General Prim.

En realitat, tots aquests projectes inicials corresponen només a trams dels carrers actuals. El que passava era que un cop fet un primer traçat, les següents peticions havien de seguir els vials ja existents.

Les iniciatives públiques foren escasses i afectaren només la Vila Vella. En 1869 va haver un projecte propi dels temps revolucionaris que es vivien. A les terres de l’Església es va voler crear un petit eixample on es localitzarien edificis per oferir serveis públics. No va reeixir, com la Revolució.

En 1883 sí que es va portar a terme un eixample d’iniciativa pública i que el podem considerar la imitació local del Pla Cerdà: sorgeix com una prolongació del casc urbà tradicional, amb una forma ortogonal. El seu autor va ser l’arquitecte municipal Francesc Mariné (1845-1902), que també fou el dissenyador de l’edifici de l’Ajuntament una dècada més tard. 

Dibuix de l'Hospitalet en 1900, realitzat per Valentí Julià. Veiem els carrers de l'Eixample del Mercat molt poc ocupats.A la dreta, els carrers Església i Roselles. A la part superior, el nucli antic de l'Hospitalet, amb una forma semblant a un trapezi.

Es tractava de 3 carrers longitudinals (els actuals Rossend Arús, Príncep de Bergara i Sant Roc) i 4 de transversals (els actuals Josep Prats, Provença, Josep Maria de Sagarra i una altra que havia de dir-se Bellavista però que no va arribar a desenvolupar-se arran de la instal·lació del Carrilet en 1912). Al mig del projecte s’hi preveia una placeta per a un mercat, motiu pel qual en fou conegut com “l’Eixample del Mercat”.



Aquest article és el primer d'una sèrie. Si voleu llegir el segon, cliqueu aquí, i si voleu llegor el tercer, cliqueu aquí.