L’HOSPITALET, 1924. POBRESA I CONTROL SOCIAL.

A l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat (Correspondència 1924, caixes 40109 i 40110) es conserva una col·lecció de documents molt interessant, però trista alhora. Es tracta d’uns certificats expedits per l’alcalde de barri sobre una persona que viu a l’Hospitalet. Són papers oficials, impresos per a aquesta funció.

Per una banda, trobem junts, uns que diuen “Auxilios que necesita”, amb d’altres que diu que tal persona “ha observado buena conducta y su comportamiento ha sido inmejorable” en els que en ocasions s’afegeix que és per un auxili de tipus social.

En total, es conserven 330 documents d'aquesta mena.

Al seu costat, n’hi han uns altres que són per aconseguir la “cédula personal”, un document que era una mena d’antecedent del DNI, un comprovant de que s’havien pagat uns impostos, etc. D’aquests, es conserven més d'un centenar.

Fixem-nos en els certificats dels ajuts socials. Penso que aquesta col·lecció mereix una recerca exhaustiva, però jo ara només faré unes pinzellades.

Primer, podem veure els barris que hi havia en aquella època: Santa Eulàlia, Collblanc (escrit Coll Blanch), Torrassa i Torrent Gornal, que també seria l’actual Collblanc-Torrassa. Dins de Collblanc trobem com carrer “barrio Ceravalls”, a l’actual la Florida-les Planes.

No n’hi ha cap certificat del que avui anomenem Centre o Sant Josep. No hi arribava la immigració més pobre? Les mutualitats existents ja evitaven els casos de pobresa extrema?

Per tant, la pobresa era als barris propers a Barcelona, que estan creixent a causa de la gran immigració del període 1915-1930. Recordem que l’Hospitalet passà de tenir 8 mil habitants en 1914 a 40 mil en 1930.

POBLACIÓ DELS BARRIS DE L’HOSPITALET

ANYS	CENTRE	STA. EULÀLIA	COLL.-TORR.
1910	3.231	1.415	1.104
1930	8.634	6.124	21.185

Les condicions de vida d’aquesta immigració pobre eren molt dolentes, amb mancances en alimentació, habitatge, assistència mèdica... En alguna ocasió, el certificat informa que la persona vivia a una barraca. 

Això no vol dir que el Centre, el nucli tradicional del poble, no tingués els seus problemes. Per exemple, en aquells moments patia un brot de febre tifoide.

Però fins i tot en els brots epidèmics, els barris d'immigrants superaven la Vila Vella, i en 1931 n'hi van tenir un brot de pesta.

El següent document, també de 1924, és molt significatiu i poca cosa podem afegir. És la carta d’un metge de la Creu Roja a l’alcalde:

“La niña enfermita hija de Franco Guillén Vila tiene dos años de edad, es natural de Archena y hace sólo dos meses que viven en una de las barracas de Santa Eulalia (Pasaje Franco Elías, 92). Padece gastro-enteritis crónica por mala alimentación y la madre esta embarazada de ocho meses. Procede de Santa Coloma de Gramanet y el padre no trabaja. La historia de siempre: un murciano inmigrado que se muere de hambre por no ganar dinero. Esta clase de criaturas deberían ingresar en una clínica de puericultura, donde se les vigilaria y no cometerían las (...) de su regimen alimenticio.”

Aquest cas és comentat com “la història de sempre”, és a dir, que era freqüent. Sobre l'estigmatització de la immigració murciana, vaig escriure un altre article.

La carta era per assistir a una nena. De fet, un dels motius més abundants de les ajudes era per pagar l’enterrament dels fills/es.

O intentar que no morissin “in extremis”.

El que també vull destacar és que una part d’aquestes ajudes eren concedides en uns documents amb els que les autoritats certificaven que la persona que la rebia havia tingut bona conducta.

Què volia dir bona conducta per l’ajuntament d’una dictadura (la Dictadura de Primo de Rivera) que havia arribat  al poder per esclafar el moviment obrer i les protestes per la Guerra del Marroc?

Em sembla evident que la concessió d’ajudes era un mecanisme més per controlar i/o castigar una població que s’havia mostrat molt organitzada i reivindicativa en els anys anteriors, des de les vagues pacífiques fins el pistolerisme.

En qualsevol cas, veiem com, cent anys ençà, a la ciutat es combinava immigració i pobresa i com la difícil situació es concentrava a uns barris. Fa cent anys només?

 

 

ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.

El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.

La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.

A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.

Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.

L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.