Era dijous, com avui. Feia dies que les coses no anaven
bé per Wall Street, però aquell 24 d’octubre de 1929 va ser el primer
dia del pànic financer que va provocar la pitjor crisi econòmica del la
història del capitalisme (i potser l’ascens del nazisme, i la 2ª Guerra
Mundial...).
Com ja se sabia en aquella època, el sistema capitalista
necessita el creixement econòmic, però aquest augment de la producció no és
constant, es comporta amb la forma de cicles. La dècada de 1920 havia estat un
període d’expansió i ja “tocava” una frenada, una crisi econòmica. Per què
aquesta crisi va ser especialment dura? Per les especulacions borsàries.
La tardor de 1929 la borsa de Nova York tenia 1’4 milions
de clients, el doble que uns anys enrere. Això vol dir que 118 milions de
nordamericans no “jugaven” en borsa, però en van sortir ben escaldats dels jocs
dels altres. El que sí havia passat és
que la borsa havia adquirit una gran popularitat i la seva marxa ocupava les
converses de totes les classes socials, gairebé com la de la lliga de beisbol.
Un dels textos que millor expliquen aquell ambient és el
de les memòries de Groucho Marx:
“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención
y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por
primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un
negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba
aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quién lo necesitaba? Podías
cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y
la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve
beneficios. Parecía absurdo vender una acción a 30 cuando se sabía que dentro
del año doblaría o triplicaría su valor. Mi sueldo semanal en Los Cuatro Cocos era de unos dos mil, pero esto era
calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street.
Disfrutaba trabajando en la revista pero el salario me interesaba muy poco.
Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. (…) Un día concreto, el mercado empezó a vacilar. Unos cuantos de los clientes
más nerviosos cayeron presas del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió
hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que
caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería
comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las
ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen
juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores, que por entonces sólo
tenían el nombre de tales. Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar
reclamando los márgenes adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor
parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron
a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados.
Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el banco. Para evitar que
vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente, para cubrir los
márgenes que desaparecían rápidamente. Luego, un martes espectacular, Wall
Street lanzó la toalla y se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada,
porque por entonces todo el país estaba llorando. Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único
que perdí fueron 240.000 dólares. (O ciento veinte semanas de trabajo, a 2.000
por semana.) Hubiese perdido más, pero ese era todo el dinero que tenía. El día
del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante,
Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras, lanzó una
afirmación que, con el tiempo, creo que ha de compararse con las citas más
memorables de la historia americana. (…)Todo lo que dijo fue:”¡Marx, la broma
ha terminado!”. Antes de que yo pudiese contestar, el teléfono se había quedado
mudo.”
El dilluns 28 i el dimarts 29 d’octubre la borsa
s’enfonsà definitivament i milers de milions de dòlars de petits i grans inversors
es van esfumar. Com es possible que els diners desapareguin? En tot cas,
canviarien de mans... Doncs no, van desaparèixer perquè moltes de les
inversions es feien basades en préstecs que es tornarien quan s’aconseguissin
els beneficis. Però els beneficis finalment no van arribar. En alguns casos,
les empreses d’inversió en borsa eren meres estafes piramidals.
Del crac en la borsa de Nova York es va passar a una gran
depressió econòmica amb tres anys seguits de descens de la producció, les
rendes i els preus. Evidentment, l’impacte de la pèrdua de diners i la ruïna de
moltes empreses en el consum i l’atur van ser immediats. Però el que va portar
a la crisi global va ser l’enfonsament de bona part del sistema bancari, que
havia crescut de forma incontrolada gràcies al liberalisme econòmic dominant a
l’època.
El sistema financer, que ja era prou globalitzat, va ser
el principal mecanisme de transmissió de la crisi. A Espanya, en va arribar de
forma més feble que a d’altres països: “avantatges” de tenir una economia menys
industrialitzada i connectada amb el sistema mundial. Catalunya, però, sí que
era més desenvolupada i va ser més afectada. En qualsevol cas, aquesta situació
no va ser una bona base econòmica per la República i la Generalitat sorgides de
la revolta popular d’abril de 1931.
L’Hospitalet, un petit vaixell en el procel·lós oceà
econòmic mundial, va patir en aquells moments els efectes de la crisi.
L’octubre de 1931, una assemblea de centenars d’aturats demanaren l’acció de
l’Ajuntament, especialment per aturar els desnonaments per impagament del
lloguer. El Consistori, sense recursos, va haver de recórrer a la captació de
donatius per poder contractar aturats en unes brigades.
La situació, en els següents anys, no va millorar i un
informe de juny de 1935 parlava de 2 mil famílies sense jornal. La fàbrica més
important del moment, Trinxet, travessava greus dificultats, i des de 1933
amenaçava amb el tancament, fet que es va produir en alguns moments, com
l’agost de 1934.
Què podem aprendre de la gran crisi que a començar amb el
crac del 29? Que no podem deixar als agents econòmics sense control i l’activitat
econòmica sense regulacions, que no podem deixar que la distribució de la renda
es polaritzi en una minoria molt rica i una majoria molt pobre, que.. Déu meu,
no hem après res!
BIBLIOGRAFIA
CAMÓS, Joan. L’Hospitalet.
La història de tots nosaltres 1930-1936, 1986
L’any 1894 el gran líder obrerista i teòric del
socialisme Friedrich Engels escrivia:
“ (...) Barcelona -el centre fabril més important
d’Espanya, que té en el seu haver històric més combats de barricades que cap
altra ciutat del món- (...)”[i]
Un personatge com Engels tenia consciència de la
trajectòria indòcil de Barcelona, que no era de les ciutats que més podia
conèixer un alemany que es movia per Anglaterra, Holanda o França.
Realment era així? Va continuar així més tard?
Intentaré fer un recull breu de les revoltes que s’han produït a Barcelona (i
rodalies) en els darrers 200 anys.
És difícil afirmar quan un episodi històric és una
revolta. Més o menys el criteri ha estat quan les classes populars, obreres,
menestrals, etc. han sortit al carrer i han fet accions de força (no
necessàriament violentes), enfrontant-se a la legalitat establerta.
La primera manifestació del 1r de maig, el 1890, no la he considerada una revolta.
També és difícil quantificar-les. Dues accions en dos
dies diferents (per exemple, les del 1 i 8 de febrer de 1976) però que responen
a una mateixa dinàmica, les he posades juntes.
Evidentment, n’hi han hagut moltes més mobilitzacions
dins la legalitat, manifestacions i accions de tota mena. Recordem que quan el
president del EE.UU. George Bush va menysprear les manifestacions contra la Guerra
del Golf arreu del món va dir:
"Ningú pot permetre que la seva política sigui
determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona"
El febrer de 2003 s’havia produït a Barcelona la més
important manifestació antiimperialista del món. Com, el febrer de 2017, la més
important a favor de les persones refugiades.
Abans del segle XIX, en una època de pocs motins
populars, Barcelona (i rodalies) havia protagonitzat importants aixecaments els
anys 1640, 1687, 1773 i 1789. I, evidentment, en el procés de la Guerra de Successió,
la decisió d’enfrontar-se a Felip V per part de la Junta de Braços, el 1713,
també es pot considerar una revolta popular.
Si trobeu que falta alguna, ja m’ho direu...
- març de 1820. Revolta favorable al liberalisme
i contrari a l'absolutisme, amb l'assalt de la Casa de la Inquisició i l’alliberament
dels presos polítics que hi eren.
- juliol-agost de 1835. La primera de les bullangues.
Barreja d’anticlericalisme (en el context de la Guerra Carlina) i malestar
obrer (crema del Vapor Bonaplata). Uns dies després, una segona part de
l’avalot va acabar amb l’assassinat del General Bassa.
La Patuleia, una pintura que representa les bullangues de 1835. L'autor és incert, Arrau, Ferran? Font: https://www.sapiens.cat/preguntes-i-respostes/que-eren-i-per-que-es-produien-les-bullangues_200987_102.html
- gener de 1836. Assalt de les presons per matar els
presoners carlins.
- maig de 1837. Bullanga per a la reconstitució de la
Milícia Nacional i renovació de l’Ajuntament.
- juliol de 1840. Avalot contra la Llei d’Ajuntaments.
- novembre-desembre de 1842. Revolta contra la
política d’Espartero, amb un episodi a l'Hospitalet. Va concloure amb el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc.
Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Bullangues
- setembre-novembre de 1843. La Jamància. Rebel·lió
contra les mesures conservadores del govern. També va ser sufocada amb el
bombardeig de la ciutat.
- març-abril de 1854. Aldarulls relacionats amb una
vaga obrera al sector tèxtil.
- juliol de 1854. Aixecament contra el govern moderat
i favorable a un règim progressista i democràtic i incendi de fàbriques que
tenien màquines modernes, les selfactines.
- juliol de 1855. Aldarulls relacionats amb la vaga
general obrera, considerada la primera de la història del país.
- juliol de 1856. Revolta contra el gir conservador
del govern. L’exèrcit la reprimí durament,
amb el resultat d’uns 500 morts.
- agost de 1867. Aixecament fracassat contra la
monarquia borbònica.
- setembre de 1868. Avalot contra la monarquia
borbònica a favor d'un règim democràtic.
- setembre-octubre de 1869. Revolta republicana
federal contra la deriva conservadora del govern espanyol.
"Plaça del Mercat del Padró, a Barcelona. Atac a la
barricada principal, la nit del 25 de setembre", Font: Le Monde Illustré, 25-10-1869.
La Plaça de sant Jaume durant la revolta. Font: Le Monde Illustré, 2-3-1872
- novembre-desembre de 1872. Manifestacions d'estudiants a Barcelona i motins a l'Hospitalet i d'altres poblacions contra el sorteig de la quinta, dissolts per l'exèrcit.
- gener de 1874. Revolta per defensar la República,
després del cop d’Estat militar.
Els voluntaris republicans, sota el comandament del Xic de Barraqueta, s'enfronten a l'exèrcit a Sarrià. Dibuix d'Eduard Fabrés. Font: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la Guerra Civil, 1987.
- març-abril 1882. Avalot contra els consums i a favor
del proteccionisme.
- setembre de 1898. Incident a Sants, amb un atac al burot de Collblanc.
- febrer de 1902. Aldarulls al voltant de la vaga general obrera.
"La huelga general en Barcelona. Aspecto de las Ramblas el día 18 del actual, según apunte del natural. Remitido por nuestro corresponsal", Nuevo Mundo, 26-2-1902
- juliol-agost de 1909. Setmana Tràgica o Gloriosa o Revolució de Juliol. L’embarcament
de tropes cap al Marroc fou el detonant del malestar obrer. Barricades i actes
violents anticlericals.
"Construcción de una barricada", Actualidades, 4-8-1909
- octubre 1912. Manifestacions, aldarrulls i enfrontaments amb les forces de l'ordre per part dels estudiants universitaris. Ja n'hi havien hagut el novembre de 1908.
Font: La Ilustració catalana, 10-11-1912
- agost 1917. Vaga General Revolucionària. La vaga,
convocada per la UGT i la CNT va ser ràpidament reprimida per l’exèrcit.
Obrers detinguts a Barcelona. Font: Mundo gráfico, 22-8-1917
- gener de 1918. Motí de les dones contra la pujada
del preu i l’escassetat dels articles de primera necessitat.
Font: La Hormiga de oro, 19-1-1918
- febrer-març de 1919. Vaga de la Canadenca. Vaga
general obrera que va paralitzar la ciutat durant uns dies.
Font: Nuevo mundo, 14-3-1919, pàgina 9.
- abril de 1931. Ocupació dels ajuntaments i proclamació
de la República.
Nuevo Mundo, 17-4-1931, pp. 4 i 9.
- setembre de 1931. Vaga general convocada per la CNT, especialment per la vaga de lloguers que s'estava portant a terme.
- desembre de 1933. Aixecament anarquista i
proclamació del comunisme llibertari a l’Hospitalet i Sants.
Font: Mundo Gráfico, 17-1-1934, pàg. 7. El peu de foto deia: "Carretera
de Sans. Cerca de los barrios de Santa Eulalia y la Torratxa, de la
Bordeta y de Hospitalet. Esta barriada viene a ser algo así como la
frontera entre la sociedad burguesa y las huestes del comunismo
libertario. En el fielato de las ideas, el matute se paga aquí con la
vida."
- octubre de 1934. Aixecament contra el gir
conservador del govern espanyol.
Font: Mundo gráfico, 17-10-1934, pàgina 14.
- juliol de 1936. Derrota de les tropes que s’havien
aixecat contra la República.
Barricada al Paral·lel. Mundo gráfico, 29-7-1909
- març de 1951. Vaga dels tramvies. Boicot als
tramvies de la població per la pujada dels preus.
- gener de 1957. Segona vaga dels tramvies. Un segon
boicot al principal mitjà de transport de l’època.
- febrer 1976. Manifestacions antifranquistes
convocades per l’Assemblea de Catalunya. També van haver importants mobilitzacions i càrregues policials en la manifestaació del 1r de maig d'aquell any.
Una de les famoses fotos de Manel Armengol del febrer de 1976.
- juny de 1977. Primera manifestació al país per la
despenalització de l’homosexualitat i la igualtat de drets del que avui
coneixem com col·lectiu LGTBI.
- Anys 70`s, 80’s, 90’s... Centenars d’actuacions veïnals
en tota l’àrea metropolitana de Barcelona, per reivindicar serveis, espais i
democràcia. Es van fer manifestacions, talls de carreteres, ocupacions d’espais
i edificis... fins i tot es va segrestar un autobús.
Manifestació veïnal tallant la Granvia, l'any 1998. Font: Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud.
- setembre de 1992. La Guerra del rebut de l’aigua.
Durant 10 anys milers de famílies van practicar la insubmissió fiscal.
- octubre de 1996. Resistència al desallotjament del
Cinema Princesa per part del moviment okupa. Val a dir que mobilitzacions de
diferent tipus i intensitat relacionades amb aquest moviment han estat molt
nombroses, com les que es van fer contra el desallotjament de La Vakeria, a l’Hospitalet,
el febrer de 1998.
- maig-juny 2011. Manifestacions i acampada a la Plaça de Catalunya dels "indignats" o del Moviment del 15-M. Va tenir un altre episodi important amb el setge del Parlament el 15 de juny.
- maig de 2014. Manifestacions contra el tancament del
Centre Social Autogestionat Can Vies, a Sants.
- octubre de 2019. Manifestacions contràries a la
sentència del Tribunal Suprem contra els líders polítics i socials del procés
independentista.
- febrer-març de 2021. Manifestacions de protesta contra l'empresonament del raper Pablo Hasél, que van ampliar-se a d'altres aspectes socials i polítics.
Per acabar, aportaré alguns textos que il·lustren
alguna de les revoltes, i com eren difoses des de Madrid, perquè veiem que no
hi ha res de nou.
Per començar, un fragment del discurs que va fer el
mestre Josep Fontana en referència a la revolta de la tardor de 1842:
“La situació va anar empitjorant encara en els mesos
de novembre i desembre del 1842, quan, com ens diu el cònsol francès a
Barcelona, que era en aquells moments Ferdinand de Lesseps, els catalans es van
revoltar contra “els rigors militars del general Zurbano”, contra els projectes
de tractat de comerç amb Anglaterra i contra l’intent d’imposar-los el
reclutament de les quintes. El moviment es va iniciar en un incident amb les
capes populars que la poca traça de les autoritats militars va convertiren una
revolta que va obligar la guarnició a abandonar la ciutat de Barcelona.
Aleshores, diu Lesseps, “quan els republicans s’han
vist amos de la ciutat, han cercat el suport en les altres classes de la
població contra el nou atac que preveien. Han tractat de reunir al seu entorn
els descontents de totes les opinions i de comprometre en la resistència els
homes de més consideració de Barcelona i, per a aquest objectiu, la Junta
consultiva ha estat formada per ells. Es tractava en aquest moment de fer
respectar les persones i les propietats en una ciutat immensa, enterament
lliurada a una plebs victoriosa.
No és pas sorprenent que els homes més interessats en
el manteniment de l’ordre hagin acceptat les funcions provisionals que se’ls
oferien”. Dels seus membres, quinze eren propietaris, hisendats, comerciants i
fabricants, un era noble, i hi havia, a més, set professionals liberals, un
argenter i un militar.
La Diputació de Madrid, però, explicava mentrestant
als habitants de la capital de la monarquia que a Barcelona es produïen
“lamentables escenas de horror y de sangre”, una afirmació que no corresponia
gens ni mica a la realitat, però que serviria per tal de justificar la
intransigència d’Espartero, que bombardejà la ciutat des de Montjuïc només pel
gust de fer un escarment, i s’apressà a empresonar un gran nombre de ciutadans
(81 van ser condemnats a penes d’entre sis i deu anys), a afusellar-ne 14, a imposar
una enorme multa col·lectiva, a desarmar la milícia nacional i a dissoldre
l’Associació de Teixidors."[ii]
En relació a la Setmana Tràgica (juliol de 1909)...
“El Ejército
Español, de la mà de Ricardo Espí, tinent coronel d’infanteria, publica un
dels textos més bel·ligerants del pensament dels militars, en portada i amb
títol contundent com una descàrrega tancada, diu què cal fer amb els catalans díscols:
«Castigo necesario»: «Nuevamente la capital catalana
vuelve a causar grave daño a la Nación. Por centésima vez el nombre de
Barcelona da motivos para ser pronunciado con horror por todos los buenos
patriotas y el estado de cosas que su actitud levantisca y criminal ha creado
arrastrando con su ejemplo a su hermana Sabadell, cuna de Morral, requiere una
pronta y enérgica represión, aplicada sin contemplación alguna, y en forma tal,
que su ejemplaridad deje eterno recuerdo, tanto más como el que dejó en ella
Felipe V en 1714, y más recientemente el general Rottan en Castellfullit en
1823. Hace un cuarto de siglo que la Ciudad Condal viene siendo la pesadilla de
la Nación […]
En 1714 hubo que tomar las medidas que están
consignadas en las historias, y que aún perduran en algunas masías de la alta montaña,
y fueron tan saludables que hasta el año de 1808 hubo paz […] y cesó la
pesadilla empezada en 1640. Después ha habido que castigarles en 1841, 1843,
1856, 1870 y 1874, y hora es que se repita lo de 1714, puesto que la
experiencia abona su buen resultado.»
Acaba tot explicant la pau a París després de 1871 i
demana que s’enviïn a Annobon i Corisco «todos ellos, hombres y mujeres» i a lluitar
sense quarter, o sigui afusellant in situ i sense causa, al mateix carrer. No
és una actitud d’un col·laborador aïllat. A la mateixa pàgina, s’hi escriu: «No
vacile el Gobierno, pues esta vez y esta ocasión, tiene a su lado, y para esto,
a toda España, harta de las cosas de Barcelona ». A l’article «Guardia civil
¡Sus y a ellos!» precisa: «hasta no dejar uno vivo de esos canallas».”[iii]
El que deia abans, algunes coses no canvien.
Cal aclarir que la denominació de Barcelona com “Rosa
de foc” és discutida. Segons el màxim especialista, Josep Termes,
no era un apel·latiu utilitzat abans de 1975, mentre que Joaquín Romero Maura aporta un document de 1909 en el que ja hi apareix.[iv]
Sembla que es confirma el tarannà indòcil de Barcelona
i les ciutats del seu voltant. Fins i tot, Marc Andreu ha proposat que existeix
un “model Barcelona” de moviments socials.[v]
[i]Ho va escriure a Els bakuninistes en acció. Memòria sobre l’aixecament a Espanya l’estiu
de 1873 . Es tracta d’una crítica als bakuninistes que eren majoritaris a
Catalunya i que havien fracassat en una convocatòria de vaga a Barcelona,
malgrat el gran nivell de mobilització de la seva classe obrera. Per això fa
aquest esment de Barcelona com la ciutat amb més revoltes populars fins aquell
moment. https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/1873-bakun.htm
