jueves, 25 de junio de 2015

EL PASSAT HOSPITALENC DE MANUELA CARMENA

Poca gent havia sentit parlar de Manuela Carmena abans de març del 2015, quan es va anunciar que seria candidata a l’alcaldia de Madrid al capdavant d’una coalició d’esquerres, Ahora Madrid. Les persones més polititzades o avesades en la història recent d’Espanya potser fins i tot havíem oblidat el seu nom, el nom d’una important lluitadora antifranquista i figura progressista del món de la justícia.


Tanmateix, un grapat d’homes i dones de l’Hospitalet sí que la recordaven perfectament, perquè la van conèixer personalment, van compartir amb ella la lluita política i social i, fins i tot, van ser veïns! Sí, la Manuel Carmena, actual alcaldessa de Madrid va viure un temps, al voltant de 1967, al barri de Granvia Sud.
 
Una de les poques fotos que he trobat de Carmena amb una edat semblant a la que tenia quan va viure a l'Hospitalet
Les biografies que he pogut trobar en internet diuen que va néixer a Madrid l’any 1944 i que es va llicenciar en dret en 1965. La majoria, a partir d’aquí diuen que va ser una advocada laboralista i activista antifranquista, i que fou una de les fundadores del bufet d’Atocha que va patir el més important atemptat terrorista d’extrema dreta de la Transició, en gener de 1977, del que es va lliurar perquè va canviar la sala de reunions amb un company.

Cal recordar el que van significar els/les advocats/esses laboralistes en la segona meitat del franquisme. Van generar un dels principals fronts de lluita contra la dictadura i a favor dels drets humans. Més enllà de les defenses concretes amb les que van limitar les tortures, empresonaments, multes, acomiadaments, etc. de milers de persones, van empènyer perquè assolíssim un règim polític democràtic, i van salvar la dignitat de tot un col·lectiu professional, sovint còmplice del franquisme. 

El seu paper en la lluita antifranquista de l’Hospitalet ja ha estat tractada en algunes publicacions del Centre d’Estudis.
Tornant a Carmena, el que volem difondre és que en aquest parèntesi entre 1965 i 1977, del que gairebé ningú no parla (amb excepcions), va viure a Catalunya dos anys i escaig, i en concret a l’Hospitalet (1966-1968). 

En el text que va escriure per l’homenatge a Albert Fina, ella mateixa explicava que fou expulsada de la universitat madrilenya arran de la seva lluita antifranquista i que finalment va aconseguir la llicenciatura en dret per la Universitat de València. El seu promès, però, ho va haver de fer a la facultat d’arquitectura de Barcelona. Això va provocar que Carmena es traslladés a Barcelona el gener de 1966. No sabem si s’instal·là directament a l’Hospitalet o va viure en d’altres llocs. En 1968 tornà a Madrid.

Em comenta Mercè Olivares (entre d’altres coses regidora en el primer ajuntament post-franquista) que vers 1967 la va conèixer arran de la creació d’un grup d’una vintena de dones militants i simpatitzants del PSUC, del que també formava part Montserrat Roig. Un parell de reunions es van fer en el pis de Carmena. Per cert, segons ens diu Mercè, aleshores tothom la coneixia com “Manola Cármena”.

La fita més important d’aquest nucli va ser la creació a Catalunya d’un grup del Moviment de Dones Democràtiques i la realització d’una reunió de representants de tota Espanya d’aquest moviment a la parròquia de Sant Isidre Llaurador, casualment la parròquia a pocs metres del pis de Carmena.

En aquesta trobada, la filla de la Mercè, la nostra amiga per sempre enyorada, la Josefina Gómez, era una nena que començava a caminar, i fou batejada com “la mini democràtica”.
 
Propaganda electoral de 1977. Carmena és la número 23, la que hi ha a sobre de la M de Madrid.

Joan Camós, company del Centre d’Estudis, em recorda que Carmena va formar part de l’equip que va assistir a Pura Fernández arran d’una de les seves detencions, i he consultat l’entrevista que el Joan li va fer a Pura en setembre de 1995, quan començàvem la recerca per fer el llibre L’Hospitalet espai de memòria. En aquest moment, Pura ja era molt gran i en l’entrevista van participar en Jaume Valls i la seva filla, la Rosa Cruz.

Pura Fernández i Felipe Cruz, militants del PSUC, havien estat dels fundadors de CC.OO. a Sant Medir, i en la seva barraca del barri de La Bomba es feien moltes reunions clandestines i s’amagava la vietnamita amb la que es feia la propaganda. També van ser impulsors de la Cooperativa d’habitatges de La Bomba i del moviment veïnal a Bellvitge

Milers de persones han tingut una vida millor gràcies a la seva lluita i el seu sacrifici personal. Això sempre és difícil de dir, però sense cap mena de dubte es trobarien entre els principals lluitadors antifranquistes de la ciutat.

En abril de 1968, en l’església de Santa Eulàlia de Provençana, es fa una reunió de les clandestines CC.OO., preparatòria de les accions pel proper 1r de maig. La policia enxampa un bon grup d’activistes, entre els que hi eren Felipe i Pura. Jaume Valls fou defensat per August Gil Matamala, Jaime Barluenga por Josep Solé Barberà i Felipe i Pura per “Manola” Carmena. Segons Pura “fue el primer juicio que hizo”. Segons Valls, Carmena els va escollir perquè:
Claro, si la Manola ha pasado por La Bomba, ya conoce su casa y ha tenido una relación de amistad; cuando llegan al Palacio de Justicia dice “éstos los llevo yo”.”
La relació entre clienta i advocada va ser molt estreta en aquells moments. En paraules de Pura:
Me ayudó mucho (...) la Manola, hoy juez, cuando estuve en prisión, en la Trinidad. Yo copiaba las letras de los potes de Nescafé y luego, en las visitas las corregíamos. Lo que podía hacer la abogada era muy poco para defenderte, prácticamente se trataba casi de la visita de un familiar. Te explicaba cómo estaban las cosas fuera y poco más…
Realment, aquest episodi de Carmena ensenyant a escriure a Pura en les visites a la presó és duríssima i tendra alhora; segurament una escena que il·lustra molt bé el que va ser el franquisme.

Quan tot el grup fou jutjat al Tribunal d’Ordre Públic a Madrid, en 1971, Felipe i Pura foren acollits al pis de Manuela Carmena, que ja hi havia tornat.
 
Els detinguts tres anys enrere, són a Madrid en 1971 per ser jutjats pel TOP. Felipe Cruz és a dalt i a la dreta. Pura Fernández, asseguda a l'esquerra.

Nelly Peydró, militant comunista a Bellvitge i gairebé una filla de Pura, em diu que en parlava molt bé de Carmena, de la que deia que era “una joven inexperta pero muy comprometida”.

No només la recorden des de l’Hospitalet. José Luis Lopez Bulla també ha escrit en relació al seu breu pas per Catalunya. Segons ens recorda, el gran lluitador hospitalenc Ángel Rozas li deia “Manolita”, per la seva joventut.

Valguin aquestes ratlles per recordar el pas de Manuela Carmena per la nostra ciutat, per recordar la seva trajectòria i gran humanitat. Tot el meu agraïment i suport des de la distància.
Carmena en 2003

  ANNEX:

Amb motiu del cinquantenari del barri de Granvia Sud, l'associació de veïns i veïnes es va posar en contacte amb ella i va tenir la deferència d'enviar un àudio parlant sobre el tema, que podeu escoltar aquí.


domingo, 14 de junio de 2015

Alcaldes (i alcaldessa) de l'Hospitalet II (segles XX i XXI)

Aquesta és  segona part de l’article sobre els alcaldes de l’Hospitalet. La primera la podeu llegir clicant aquí.


L'edifici de l'Ajuntament a començaments del segle XX.

     1. La llarga crisi de la Restauració (1902-1931)

El règim falsament democràtic de la Restauració va començar a entrar en crisi a Catalunya, especialment arran de les eleccions generals i municipals de 1901, en les que les candidatures catalanistes i republicanes van guanyar per primer cop als dos partits del règim. Liberals i conservadors van donar per perduda Catalunya a partir de la creació de la gran coalició catalanista i democràtica anomenada “Solidaritat Catalana” (1906-1909).

A partir d’aquell moment, la Lliga Regionalista i els republicans es disputaren l’alcaldia, gairebé sempre amb el triomf dels primers. Les raons de les victòries del catalanisme, conservador en lo social i reformista en lo polític, les podem trobar en que la classe treballadora s’abstenia massivament, bé per influència de l’apoliticisme anarquista o per d’altres raons. També avui hi ha més abstenció en els barris de renda més baixa. En dues ocasions (1916 i 1923), però, les autoritats superiors resolgueren a favor dels republicans en les disputes amb la Lliga.

En setembre de 1923 Primo de Rivera va donar un cop d’estat, va suprimir parcialment la constitució de 1876 i va instaurar una dictadura. Una de les primeres mesures va ser suspendre els ajuntaments per reial decret i el 2 d’octubre hi posava gent de la seva confiança. A la ciutat va posar a Tomás Giménez, industrial, molt conservador, hiperactiu i patològicament egocèntric; jo sempre he pensat que era una mena de Fraga hospitalenc. L’estatut municipal de març del 1924 marginava els partits democràtics i introduïa una paròdia d’eleccions municipals.

Giménez i Oliveras. Muntatge fotogràfic manllevat del blog https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/ .
Quan el dictador dimití, el gener de 1930, s’endegà un lent procés de transició vers el règim anterior al cop d’Estat. La solució pels ajuntaments va ser imposar uns regidors en part procedents dels majors contribuents i en part dels que ja ho havien estat abans del cop. Com que dels primers només va prendre possessió un, fou inicialment proclamat alcalde el republicà Josep Jordà. Ràpidament va haver una rectificació i va tornar al poder el líder local de la Lliga, i membre de l’oligarquia tradicional del barri Centre, Just Oliveras.


Ernest Mestres i Arrufat
gener-1902

Josep Parera i Gelabert
gener-1904

Pau Prats i Riera
1-1-1910
La llei de 1907 confirmava que l’elecció de regidors es feia per sufragi universal masculí. Els homes majors de 25 anys votaven cada 2 anys (desembre dels anys imparells) per renovar la meitat dels regidors. Tot i això la participació en les eleccions només era d’un 30%, majoritàriament partidaris de la Lliga, partit al que pertanyia Prats.
Francesc Marcé i Codina
1-1-1912
Alcalde de la Lliga Regionalista
Just Oliveras i Prats
1-1-1916
Alcalde de la Lliga Regionalista
Josep Rius i Casanova
16-3-1916
Va ser el primer alcalde republicà. Fou nomenat per una Reial Ordre que resolgué a favor de Rius l’empat a 7 regidors entre Lliga i republicans. Sembla que fou per influència del diputat republicà-reformista a les Corts pel districte de Sant Feliu Laureà Miró i Trepat.
Just Oliveres i Prats
1-1-1918
De la Lliga Regionalista. 
Josep Muntané i Almirall
24-3-1923
Un altre cop, el candidat de la Unió Republicana fou nomenat alcalde per una ordre governativa.
Tomás Giménez Bernabé
2-10-1923
La Dictadura va dissoldre els ajuntaments existents i imposa una altres. L’any 1924, per escollir 14 regidors van votar 56 persones de 22.019. Al final de final dictadura, quan eren 18 els regidors a escollir, només tenien dret a vot 72 habitants.
Josep Jordà i Polls
26-2-1930
De la Unió Republicana.
Just Oliveras i Prats
5-3-1930
De la Lliga Regionalista.

2. La II República (1931-1939)

Com és prou conegut, foren les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 les que precipitaren la proclamació de la II República. A l’Hospitalet, va triomfar una heterogènia coalició republicana, encapçalada pel vell líder republicà (tenia 71 anys) Josep Montané. De mica en mica Esquerra Republicana (ERC) es va fer amb el lideratge del republicanisme local, i el seu cap, Ramon Frontera, fou el triomfador en les eleccions de 1934. En aquestes eleccions trobem a la primera dona regidora de la nostra història, Justa Goicoechea.

Ramon Frontera
 
El mandat de Frontera, però, es va veure tallat per la dissolució de l’ajuntament i el seu empresonament arran dels “fets d’octubre” de 1934. El Govern Civil de la província va imposar primer al Comandant militar de la ciutat com alcalde (Alfredo Martín), i després un consistori en el que convivien els regidors electes de la Lliga amb d’altres nomenats per ell mateix. La Lliga no va voler participar-ne i el Partit Republicà Radical (PRR) i la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) van escollir  Hilario Rabal, del PRR.
Hilario Rabal, l'any 1935
 
Les eleccions de febrer de 1936 guanyades pel Front Popular van significar, entre d’altres coses, l’amnistia dels presos polítics i la restitució dels ajuntaments de 1934. L’esclat de la Guerra (19 de juliol) no va significar cap canvi formal a l’ajuntament. Tanmateix, el poder real passà, com a molts altres llocs, al Comitè Local de Milícies Antifeixistes (CLMA), dominat per la CNT-FAI. L’enfrontament entre ERC i CNT (amb els aliats respectius) va esclatar a l’Hospitalet a finals de 1936.
Font: Umbral, 29-1-1938
 
L’abandonament dels càrrecs municipals per part dels representants d’ERC i UGT deixà el govern en mans de la CNT i del seu líder Josep Xena. La situació es redreçà unes setmanes més tard, però la tensió entre l’ajuntament amb un alcalde d’ERC (segons el resultat electoral de 1934) i les organitzacions controlades pels anarquistes fou constant.


Josep Muntané i Almirall
15-4-1931
Republicà. Amb una participació propera al 45%, la Coalició Republicana va obtenir 2.023 vots, front als 1.013 de la Lliga.
Ramon Frontera i Bosch
1-2-1934
Les primeres eleccions municipals amb vot femení. Amb una participació del 42%, ERC va obtenir 5.214 vots, la Lliga, 3.540 vots i la resta (4 candidatures) uns 1.500 vots.
Alfredo Martín i Velazco
14-10-1934
Militar imposat pel Govern.
Hilario Rabal i Meroño
2-5-1935
Del Partit Republicà Radical.
Ramon Frontera i Bosch
4-3-1936
D’ERC.
Miquel Romeu i Monmany
23-9-1936
Frontera passà a ocupar un càrrec de la Generalitat i Romeu, també d’ERC, fou una solució provisional.
Francesc Muntané
30-9-1936
El CLMA (dominat pels anarquistes) entrà al govern municipal que canvià de nom i es digué Consell d’Economia i Defensa. El nou alcalde també era d’ERC.
Francesc Martínez i Alves
31-10-1936
D’acord amb un decret de la Generalitat, es reestructurà el Consell Municipal, amb un nou alcalde d’ERC.
Josep Xena i Torrent
29-12-1936
Amb la CNT en solitari, el consistori tornà a dir-se Consell d’Economia i Defensa.
Francesc Martínez i Alves
9-2-1937
Les negociacions entre Tarradellas i Xena retornaren la situació anterior a la crisi municipal de desembre.
Rafael Domingo i Recio
24-12-1937
La minoria d’ERC va ser totalment substituïda, incloent l’alcalde. Domingo també era d’ERC.
Vicenç Fort i Sancho
3-6-1938
També d’ERC. Substituí Domingo quan marxà al front.

 3.       El llarg túnel del franquisme (1939-1979)

Durant el franquisme, els alcaldes eren escollits pel Govern o pels Governadors de les províncies. Fins l’agost de 1939 qui manava als municipis eren els caps militars d’ocupació. Per tant, sense ser alcaldes, els que manaren entre gener i agost foren el coronel Andrés Arce i el capità Juan Carlos Lázaro. El primer alcalde franquista va durar poc, perquè en octubre fou empresonat arran d’una denúncia, de la que sabem ben poca cosa.

El seu successor va ser Enric Jonama, el dominador de la política local durant els següents anys. Tampoc sabem gaire sobre les circumstàncies que envoltaren la seva substitució per Josep Puig durant poc més d’un any. Cal reconstruir aquests episodis polítics, no tan llunyans i força desconeguts.

El franquisme no va trobar en l’Hospitalet gaires figures polítiques de relleu per ocupar els càrrecs del govern municipal. No es refiaven dels procedents de la Lliga ni de les famílies de l’oligarquia tradicional. Finalment, Jonama, que tenia una forta oposició interna, fou destituït arran d’uns enfrontaments amb el regidor (i exalcalde) Tomás Giménez.

Primera sessió del primer consistori de Ramon Solanich en 1956.
Josep Tayá i Ramon Solanich són contemporanis a l’inici de la gran transformació de l’àrea metropolitana de Barcelona, del Pla Comarcal i els primers plans parcials, de l’acceleració de la immigració, etc. Com a mínim, van sortir de la inacció de Jonama. Solanich, vinculat a la Tecla Sala, España i Muntades, vinculat a La España Industrial, representen una època en la que domina la vida local el gran capital, el que es va notar en la seva política d’afavoriment constant de les gran empreses en detriment dels interessos dels vells i nous habitants del municipi. La protesta social en 1973 era tan gran als barris que España fou destituït.

El 3 d'abril de 1973, Vicenç Capdevila prenia possessió de l'alcaldia hospitalenca, substituint Matias España Muntadas. Capdevila, jurant el seu nou càrrec, en presència d'España i del governador Tomás Pelayo Ros.

Vicenç Capdevila és, per entendre’ns, el Suárez local. Procedent del franquisme, va fer un gir en la política abans comentada i va aturar alguns estralls urbanístics. Va dimitir per presentar-se a les eleccions en la candidatura de la Unió del Centre Democràtic, en la que va ser escollit diputat en 1977. Va deixar l’alcaldia a Joan Perelló, una persona que no era pas franquista, que havia entrat en l’ajuntament, com alguns d’altres, seguint els aires reformistes de Capdevila i que es va trobar abandonat pels franquistes i atacat pels antifranquistes.
 

José Wenceslao Marín i López

3-2-1939

Enric Jonama i Darnaculleta

2-11-1939

Josep Puig i Miracle

4-5-1944

Enric Jonama i Darnaculleta

2-10-1945

Josep Tayá i Solanes

2-2-1952

Ramon Solanich i Riera

28-3-1956

Josep Matias España i Muntades

2-11-1962

Vicenç Capdevila i Cardona

3-4-1973

Joan Perelló i Masllorens

25-4-1977


4.       L’etapa actual (1979-2015)

Els ajuntaments democràtics van trigar molt en arribar, i, vistos els resultats en les principals ciutats d’Espanya, i especialment a Catalunya, els temors de l’oligarquia que intentava dirigir la Transició eren fundats: es va produir el triomf de les esquerres amb uns grans resultats dels comunistes. En les eleccions d’abril, a l’Hospitalet el PSC-PSOE va obtenir 12 regidors/es (2 eren dones) i el PSUC, 11 (1 era dona), d’un total de 27, quantitat global que s’ha mantingut fins avui. 
Arjalaguer, Valls, Olivares, Ruiz i Saura, del PSUC, el dia de la presa de possessió de l'ajuntament democràtic de 1979.

A partir de 1983 el PSC ha guanyat sempre amb majories absolutes fins 2011. Tot i tenir la majoria, en 2003 els socialistes van oferir un pacte de govern a la coalició ICV-EUiA (hereus de l’antic PSUC), pacte que s’ha mantingut fins 2015.

Els canvis en l’alcaldia s’han degut a raons no electorals. Ignacio Pujana va haver de dimitir per la seva implicació en casos de corrupció i per l’oposició dins del seu partit, encapçalada per qui el va succeir, Celestino Corbacho. Pujana va ser jutjat per diversos afers, i va ser condemnat per tràfic d’influències en 1995. Corbacho deixà de ser alcalde quan va ser nomenat Ministre de Treball en abril de 2008 pel president Zapatero, càrrec que ocupà fins octubre de 2010. La seva successora, Núria Marín, ha estat primera dona que ha ocupat l’alcaldia de la nostra ciutat.

Els plantejaments interns del PSC o els desitjos de canvi de Marín han provocat un nou relleu dins del partit, i el juny de 2024 ha pujat al càrrec David Quirós.

Notícia publicada per El País el 13 de març de 1994  


Juan Ignacio Pujana

19-4-1979

Del PSC-PSOE.

Celestino Corbacho

13-5-1994

Del PSC.

Nuria Marín

19-4-2008

Del PSC.

David Quirós

15-6-2024

Del PSC.

Aquest text es basa en els articles que va publicar Francesc Marcé en el Boletín de Información Municipal, en els números 82 al 88, del 2n trimestre de 1974 al 4t trimestre de 1975. Com és evident, els noms posteriors tenen d’altres fonts.

Fotografia de la presa de possessió de Davís Quirós

Per l’època de la Dictadura de Primo de Rivera i la 2ª República tenim el llibre de Joan Camós L’Hospitalet, la història de tots nosaltres 1930-1936. Per l’època de la Guerra Civil, l’article de Carles Santacana “Poder local i canvi socioeconòmic: l’Hospitalet de Llobregat (1936-1939)”. I pel primer franquisme, el llibre de Carles Santacana, Victoriosos i derrotats.