ALGUNES ELECCIONS A L'HOSPITALET

Què tenen en comú Baldomero Espartero, Lluís Companys i Xavier Domènech? Que han guanyat unes eleccions a l’Hospitalet. El 23 de juliol de 2023 és dia de les 16enes eleccions de l’etapa democràtica actual. Des de les primeres, el 1820 (les de les Corts de Cadis no es van fer aquí), se n’han fet moltes, unes 50 més. No podem parlar de totes, però podem fer alguns comentaris i destacar-ne algunes.

El sufragi al segle XIX

El dret de vot durant part del segle XIX va oscil·lar entre el 0,5% de la població quan governava la dreta conservadora i el 4-10% quan governaven els progressistes. Això era el sufragi censatari, és a dir, que només votaven els homes majors de 25 anys que tenien una certa riquesa.

Durant el Sexenni democràtic (1868-1874) hi va haver sufragi universal masculí, i ja tenia dret de vot un 24% de la població. El sufragi censatari va tornar amb la reacció conservadora del 1874: el electors eren només un 4%. El sufragi universal masculí fou imposat de nou el 1890.

ELECTORS A L'HOSPITALET

Data	Electors	% pob.	Font
Juliol 1836	9	0,4	AHDB 96
Set. 1837 i agost 1838	105	4,2	AHDB 100
Juliol 1839	118	4,6	AHDB 152
Gener 1840	148	5,8	AHDB 119
Gener 1841	168	6,6	AHDB 124
Juny 1842	169	6,6	AHDB 129
Gener 1843	167	6,5	AHDB125
Gener 1844	166	6,5	AHDB 127 i AMH “Bans, edictes, avisos…”
Maig 1848	6	0,2	AHDB 148
Desembre 1849	10	0,4	AHDB 148 i AMH “Varis s. XVIII-XIX….”
Març 1852	10	0,4	AMH “Bans, edictes, avisos…”
Febrer 1853	14	0,5	AMH “Edificis i terrenys públics….”
Maig 1854	19	0,7	AMH “Bans, edictes, avisos…”
Novembre 1854	297	10,6	AHDB 142
Agost 1857	17	0,6	AMH “Correspondència 1857”
Desembre 1868	827	24,3	AMH “Correspondència 1868”
1877-1878	140	3,8	AHDB 158
Maig 1891	1.028	23,3	AMH “Governació s. XIX-XX”

Fonts: Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMH). La proporció electors  / població calculada amb les dades demogràfiques que coneixem. 

De la majoria de les eleccions no tenim dades, però sí d’algunes, i en parlarem, i només de les eleccions al Congrés dels diputats.

Les eleccions de 1840

En aquell any, l’Hospitalet era cap d’un districte electoral, on eren també Cornellà, Castelldefels, Esplugues, Gavà, Prat, St Boi, St Climent, Sants i Viladecans. Les dades que tenim són del conjunt del districte.

La candidatura de la circumscripció a la que pertanyia el districte de l’Hospitalet escollia 14 diputats. Encara que hi havia dues llistes, els vots eren nominals.

El candidat més votat fou el general Baldomero Espartero, que encapçalava la candidatura “monárquico-constitucional”[i], amb 354 vots. Li seguien 13 noms de candidats de l’alta burgesia, amb 228-230 vots.

L’altra candidatura, més progressista, amb Pere Monlau, Joan Antoni de Llinàs, etc., va obtenir entre 124 i 126 vots. Pel que sembla, Espartero encapçalava també la candidatura demòcrata i es va emportar també els seus vots.[ii]

Pere Monlau

La dreta reaccionària era en aquells moments en les files del carlisme i havia estat derrotada militarment l’any anterior, després de set anys de guerra civil.

Les eleccions de 1891

L’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu, on s’escollia un diputat. Les eleccions de l’1 de febrer de 1891 van ser les primeres amb sufragi universal masculí després de molts anys. Era la prova de foc de la farsa democràtica organitzada pels liberals de Sagasta i els conservadors de Cánovas.

D’aquestes eleccions vaig escriure un article[iii]. En resum, els resultats reals van ser favorables al candidat republicà Josep Rubau. Tanmateix, es van fer diverses accions per consumar la tupinada electoral. 

Es van falsificar diferents actes, com les d’Esplugues, on figurava que havia votat el 100% de la població, i pel candidat liberal Comas. A l’Hospitalet, les actes dels interventors republicans donaven 313 vots a Rubau i 162 a Comas, però les que va entregar l’alcalde al jutge donaven 471 vots al candidat del règim, i 340 al republicà.

A d’altres llocs, com Sant Joan Despí o Sants, la cosa va anar pitjor. L’estratègia era enviar als col·legis electorals que sabien que eren més partidaris del republicanisme un grups perquè provoquessin aldarulls i el jutge declarés nul aquell centre de votació.

Les eleccions de 1907

Les eleccions d’abril de 1907 també foren especials. Després dels fets del Cu-Cut i la legislació d’excepció pensada per reprimir les expressions polítiques d'equerres i catalanistes, una majoria de partits de Catalunya van decidir de crear una coalició. Agrupava des de republicans a tradicionalistes i es va dir Solidaritat Catalana. Donats els resultats de les eleccions provincials del mes de març, el diputat liberal Roig i Bergadà ja va anunciar que ni es presentava.

El Gràfic, 15 de desembre de 1908

Com és conegut, aquesta coalició va arrasar en les eleccions, obtenint a Catalunya 37 diputats (entre ells, l’hospitalenc Felip Rodés), per 11 totes les altres candidatures. La nostra ciutat era al districte de Sant Feliu. Dintre de la coalició solidària hi va haver una pugna entre dos possibles candidats, el republicà “unitari” Laureà Miró i el republicà federal Ramon Roig i Armengol[iv]. Finalment la comissió de les candidatures imposà el primer, que va guanyar amb la pràctica totalitat dels vots.

No tenim dades concretes de l’Hospitalet, encara que no és difícil imaginar que van ser en la mateixa línia del conjunt del districte. De Cornellà, sabem que Miró va obtenir 141 vots i el lerrouxista Pich i Pon, només 1 vot. Al conjunt del districte, a falta d’11 seccions, Miró obtingué 3.566 vots i Pich, 34.[v]

Les eleccions de 1931

Poc després de proclamar-se la 2a. República espanyola es van convocar eleccions a Corts Constituents. L’Hospitalet era al districte de la província de Barcelona. Basant-nos en el llibre de Joan Camós, tenim les dades de l’Hospitalet incompletes (falten 5 seccions de 18). Amb més de 2/3 de les dades, podem afirmar que els candidats d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb en Lluís Companys al capdavant, van guanyar, amb un 75-80% dels vots.[vi]

Campanya electoral del juny de 1931 a Barcelona

El segon lloc, el va ocupar el partit Extrema Izquierda Federal (21%), el tercer, la Lliga Regionalista, dretana i catalanista, (6%) i el quart, el Partit Republicà Radical (6%), el partit republicà espanyolista de Lerroux que dècades abans havia estat rellevant a la ciutat i en aquell moment ja era residual. Van ser les darreres eleccions generals en les que no van poder votar les dones. Com és sabut, les Corts sorgides d’aquestes eleccions aprovaren el sufragi femení.

Les eleccions de 1977

Les primeres eleccions després del franquisme, en les que no tots els partits havien estat legalitzats encara, en les que el dret de vot era als 21 anys i que van ser constituents encara que no s’havia anunciat, van portar-se a terme el juny de 1977.

Cartell electoral pel Senat. Els senadors més votats d'Espanya. Font: http://cartelestransicion.blogspot.com

Va ser la primera d’onze victòries consecutives a l’Hospitalet per part del PSC-PSOE. En aquella ocasió van treure el 43% dels sufragis, amb en Joan Reventós al capdavant. En segon lloc, el principal partit de l’antifranquisme, el comunista PSUC, va obtenir un 23%. El partit del govern, el que va guanyar al conjunt d’Espanya, la UCD, només va treure un 13%.

Les eleccions de 2015

Per primera vegada en l’etapa democràtica actual va guanyar una candidatura diferent a la socialista. Es tractava d’En Comú-Podem, la coalició que reunia a les forces d’esquerra, encapçalada per l’historiador Xavier Domènech. Els estralls de la crisi i la fragmentació del vot provocada pel conflicte entre Catalunya i Espanya van impulsar aquesta coalició fins el primer lloc, amb un 30% dels vots.

La segona força, el PSC, va treure un 26% dels vots, mentre que PP i C’s van ser al voltant del 14%. Els resultats van ser molt semblants en les eleccions de l’any següent. 

Per l'anàlisi de les eleccions en els darrers anys, teniu l'article de Pere Ríos. Les dades, aquí.

---

[i] El guardia nacional, 15 de gener de 1840, pàg. 1

[ii] AHDB 111

[iii] DOMÍNGUEZ, Manuel. “El fracàs de la democràcia española. Les eleccions de 1891 a l’Hospitalet i el districte de Sant Feliu”, Quaderns d’Estudi, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 115-121

[iv] La Vanguardia, 5 i 6 d’abril de 1907

[v] La Vanguardia, 22 d’abril de 1907

[vi] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 60-61

90 ANIVERSARI DEL CRAC DEL 29

Era dijous, com avui. Feia dies que les coses no anaven bé per Wall Street, però aquell 24 d’octubre de 1929 va ser el primer dia del pànic financer que va provocar la pitjor crisi econòmica del la història del capitalisme (i potser l’ascens del nazisme, i la 2ª Guerra Mundial...).

Com ja se sabia en aquella època, el sistema capitalista necessita el creixement econòmic, però aquest augment de la producció no és constant, es comporta amb la forma de cicles. La dècada de 1920 havia estat un període d’expansió i ja “tocava” una frenada, una crisi econòmica. Per què aquesta crisi va ser especialment dura? Per les especulacions borsàries.

La tardor de 1929 la borsa de Nova York tenia 1’4 milions de clients, el doble que uns anys enrere. Això vol dir que 118 milions de nordamericans no “jugaven” en borsa, però en van sortir ben escaldats dels jocs dels altres.  El que sí havia passat és que la borsa havia adquirit una gran popularitat i la seva marxa ocupava les converses de totes les classes socials, gairebé com la de la lliga de beisbol.

Un dels textos que millor expliquen aquell ambient és el de les memòries de Groucho Marx:

“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a 30 cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal en Los Cuatro Cocos era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Disfrutaba trabajando en la revista pero el salario me interesaba muy poco. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. (…)
Un día concreto, el mercado empezó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos cayeron presas del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores, que por entonces sólo tenían el nombre de tales.
Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando los márgenes adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente, para cubrir los márgenes que desaparecían rápidamente. Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando.
Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron 240.000 dólares. (O ciento veinte semanas de trabajo, a 2.000 por semana.) Hubiese perdido más, pero ese era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras, lanzó una afirmación que, con el tiempo, creo que ha de compararse con las citas más memorables de la historia americana. (…)Todo lo que dijo fue:”¡Marx, la broma ha terminado!”. Antes de que yo pudiese contestar, el teléfono se había quedado mudo.”

El dilluns 28 i el dimarts 29 d’octubre la borsa s’enfonsà definitivament i milers de milions de dòlars de petits i grans inversors es van esfumar. Com es possible que els diners desapareguin? En tot cas, canviarien de mans... Doncs no, van desaparèixer perquè moltes de les inversions es feien basades en préstecs que es tornarien quan s’aconseguissin els beneficis. Però els beneficis finalment no van arribar. En alguns casos, les empreses d’inversió en borsa eren meres estafes piramidals.

Del crac en la borsa de Nova York es va passar a una gran depressió econòmica amb tres anys seguits de descens de la producció, les rendes i els preus. Evidentment, l’impacte de la pèrdua de diners i la ruïna de moltes empreses en el consum i l’atur van ser immediats. Però el que va portar a la crisi global va ser l’enfonsament de bona part del sistema bancari, que havia crescut de forma incontrolada gràcies al liberalisme econòmic dominant a l’època.

El sistema financer, que ja era prou globalitzat, va ser el principal mecanisme de transmissió de la crisi. A Espanya, en va arribar de forma més feble que a d’altres països: “avantatges” de tenir una economia menys industrialitzada i connectada amb el sistema mundial. Catalunya, però, sí que era més desenvolupada i va ser més afectada. En qualsevol cas, aquesta situació no va ser una bona base econòmica per la República i la Generalitat sorgides de la revolta popular d’abril de 1931.

L’Hospitalet, un petit vaixell en el procel·lós oceà econòmic mundial, va patir en aquells moments els efectes de la crisi. L’octubre de 1931, una assemblea de centenars d’aturats demanaren l’acció de l’Ajuntament, especialment per aturar els desnonaments per impagament del lloguer. El Consistori, sense recursos, va haver de recórrer a la captació de donatius per poder contractar aturats en unes brigades.

La situació, en els següents anys, no va millorar i un informe de juny de 1935 parlava de 2 mil famílies sense jornal. La fàbrica més important del moment, Trinxet, travessava greus dificultats, i des de 1933 amenaçava amb el tancament, fet que es va produir en alguns moments, com l’agost de 1934.

Què podem aprendre de la gran crisi que a començar amb el crac del 29? Que no podem deixar als agents econòmics sense control i l’activitat econòmica sense regulacions, que no podem deixar que la distribució de la renda es polaritzi en una minoria molt rica i una majoria molt pobre, que.. Déu meu, no hem après res!

BIBLIOGRAFIA

CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, 1986

GALBRAITH, John K. El crack del 29, 1976

MARX, Groucho. Groucho y yo, 1972