ELS VELLS OFICIS JA DESAPAREGUTS

En algunes ocasions recordo a l’alumnat de les meves classes que la meitat d’ells i elles treballaran en oficis que ara no existeixen, i gairebé tots i totes treballaran en oficis que ja existeixen però ho faran d’una manera molt diferent.

Felicitacions nadalenques d'alguns gremis d'oficis, la majoria dels quals ja no existeixen. Font: Arxiu Municipal de Barcelona

Això ha estat una constant en els darrers segles. El nostre passat, el que nosaltres recordem com “el que hi havia abans”, ja era una novetat en relació al passat d’aquell moment. I de ben segur que hi havia nostàlgics que deien que havíem anat a pitjor.

La Marina de Cornellà, l'any 1917. Era habitual que gent de l'Hospitalet treballés a terres de municipis propers, i viceversa.

En el segle I abans de Crist, Ciceró ja cridava “O tempora, o mores” per recordar que els temps i els costums anteriors eren millors. Portem més de dos mil anys empitjorant? Avui pretenc recordar amb la dosi justa de nostàlgia, sense caure en la gran mentida de que el passat fou millor, quan en realitat el que passa és que en el passat érem joves.

Un altre advertiment previ. Com veurem, molts dels oficis eren majoritàriament femenins; les dones sempre han treballat fora de casa, i molt, sempre pitjor pagades que els homes. A més, havien de fer les feines de casa: la doble jornada, la doble explotació. Quan faci esment del oficis utilitzaré gairebé sempre un gènere, el que crec que n’era majoritari.

Un dels sectors amb més percentatge de treball femení era el tèxtil.

Els oficis desapareguts (a l’Hospitalet) són molts i de diferents èpoques. Alguns encara existeixen, però no a la nostra ciutat. Els he agrupat per sectors; comencem.

En primer lloc, els relacionats amb l’agricultura. L’Hospitalet va ser una potència agrícola fins la dècada de 1960. La gent que treballava al camp eren anomenats llauradors, encara que també jornalers si no eren propietaris de les terres. 

La Marina de l'Hospitalet en la dècada de 1950.

Algunes feines eren més específiques, com la dels segadors, d’una importància minvant a la comarca perquè els cereals eren també cada vegada menys importants.

Segadors al Barcelonès, l'any 1913.

També n’hi havien activitats ramaderes. Fins a la dècada de 1980 es podien veure per la ciutat pastors amb els seus ramats, com el del cabrero de Granvia Sud.També n'hi havia vaqueries, i per tant vaquers/es i granges de porcs relacionats amb els escombriaires.

Una vaqueria de l'Hospitalet i un ramat d'ovelles travessant Bellvitge, l'any 1973.

Una altra activitat primària desapareguda a la ciutat és la pesca. N'hi havia pescadors que pescaven al riu i a la platja. Recordem que l'Hospitalet arribava al mar fins l'any 1920. A la platja de la Farola n'hi havia un grapat de casetes de pescadors, que finalment van haver de ser enderrocades perquè el mar avançava.

L'anguilero pescant al riu (primera meitat del segle XX), i l'Oncle Nel·lo cosint la xarxa (1968)

Pràcticament tots els oficis de l’artesania han desaparegut. Podem destacar els espardenyers, per l’abundància de cànem, el material amb el que es feia la sola de les espardenyes, a la Marina de l’Hospitalet. Les espardenyes eren el calçat de la majoria de la població.

Espardenyeria Minoves al Carrer Miquel Romeu, l'any 1916. Font: AMHL 901 AF 0000547 /a.Autor desconegut/da /d.Pere Minoves Rufes

Durant el segle XIX va arribar a l’Hospitalet l’anomenat sistema domèstic. Consistia en que un empresari proporcionava matèria primera i potser la màquina als treballadors i treballadores i després els pagava una quantitat per la feina feta. La principal activitat d’aquest sistema va ser la de teixidors i teixidores manuals. L’any 1833 trobem 35 teixidors al padró, 48 l’any 1860 i el 1872 ja només 7[i].

Les puntaires, que aleshores era una feina i no una afició, significaven el 20% de la població femenina adulta de la ciutat en la dècada de 1850[ii]. Existia una gran demanda de les blondes per a les peces de la indústria tèxtil, i milers de dones del Baix Llobregat, Maresme, etc... en treballaven a casa.

Puntaire de l'Hospitalet. Font: Feminal, febrer de 1913

Els constructors de carros eren fonamentals, perquè el seu producte era la base del transport de persones i mercaderies, fins que el ferrocarril i després el camions els van substituir. L’any 1850 hi eren empadronats tres, en Rafael Vidal i els seus dos fills[iii]. Els basters eren igual d’importants, perquè eren els que feien els arreus necessaris per a les bèsties de tir dels carros, les cadires de muntar, etc.

Font: Temps de carros

 

 

Dins de la indústria, molts dels oficis també s’han perdut. El sector pioner va ser els de la moltura de grans, i els moliners de la ciutat treballaven als molins que s’hi van instal·lar aprofitant els salt d’aigua del Canal de la Infanta. L’any 1833 n’hi vivien setze al poble i l’any 1868 només dos[iv]. Alguns artesans van aprofitar les farines per fer de semolers i fer pastes de sopa; al padró de 1864 n’hi havia un parell [v].

Filadores de Tecla Sala i teixidores de Trinxet.

El tèxtil era el sector més important de la indústria. El pas de la fibra (cotó, cànem, jute o seda) a la tela, tenia molts passos i molts oficis: sortejadores, teixidores, filadores, metxeres, contramestres, cardadores, bataneres, tintorers, aprestadors i pel manteniment serrallers i manyans.

Manteniment de la maquinària de Can Vilumara, 1958.

D’altres sectors industrials també han tingut força importància en algun moment de la nostra història. El molí paperer va fer que hi haguessin algunes famílies de l’Anoia que practicaven l’ofici de paperer. Des de finals del segle XIX i fins mitjan s. XX, la ceràmica va ser el segon sector més important de la indústria local, per la qual cosa hi havia molts rajolers, que feien maons i d’altres productes ceràmics.

Una portada de juliol de 1904 de La Ilustración obrera.

També van ser molt importants durant la primera meitat del s. XX els constructors de pous. A Les Planes hi havia unes cases conegudes com dels boters. Vol dir que n’hi havia algun fabricant de botes? El sector del vidre va tenir una considerable expansió en aquell temps, i també n’hi havia vidriers, entre els que també n’hi havia oficis específics, com ara els bufadors.

Una industria del vidre de Collblanc i el vitrall de la Cooperativa Obrera S.A. de La Torrassa.

Moltes activitats industrials tenien els seus oficis particulars. Les treballadores de la Vanguard, Lámparas Z o els operaris de Rosich o La Farga de ben segur que tenien oficis o categories sòcio-professionals concretes. Per exemple, a la INDO hi eren les muntadores o les polidores.

Muntadores de la INDO, 1969.

Les activitats del terciari també han canviat molt i algunes han desaparegut, com els serenos o els acomodadors dels cinemes. Els carreters eren els transportistes. Desconeixem si a l’Hospitalet van haver bugaderes: una altra característica del treball femení és que sovint era a l’economia informal, i no deixava registre documental. La de telefonista va ser una feina que va durar unes dècades.

Centraleta telefònica automàtica de l'Hospital de Bellvitge, l'any 1972.

Una activitat especialment important a l’Hospitalet va ser la dels i les escombriaires, amb més de 100 carros i desenes de sitials en la dècada de 1950. Recollien les escombraries de Barcelona i als patis feien la tria i dels residus feien recursos.

Carros d'escombriaires i dues dones fent la tria al sitial.

Finalment, volia comentar la feina d’informàtic/a. Entre les dècades de 1970 i 1990 a moltes empreses i organismes públics hi havia unes persones que eren les que sabien d’aquella novetat que era la informàtica. Treballaven amb uns ordinadors que eren com armaris i amb discs que eren com ensaïmades de Mallorca.

Fotografies dels serveis informàtics de l'Ajuntament de 1989 i 1990

Recordeu o teniu informació d’algun ofici important a l’Hospitalet que s’hagi perdut?

---

[i] AMH, “Estadística. Padró d’habitants 1833 i 1850” , “Estadística. Padró d’habitants 1857-1860-1864 i varons nats fins al 1896” i “Estadística. Padró d’habitants 1872”

[ii] CASAS, Joan. La formació de la indústria a l'Hospitalet del s. XIX, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1985, pàg. 16

[iii] AMH, “Estadística. Padró d’habitants 1833 i 1850”

[iv] AMH, “Estadística. Padró d’habitants 1833 i 1850” i “Estadística. Padró d’habitants 1868”

[v] AMH “Estadística. Padró d’habitants 1857-1860-1864 i varons nats fins al 1896”

COMPLIM A L'HOSPITALET ELS OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE ? (I)

El setembre de 2015 va ser aprovada per l'Assemblea General de l'ONU l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible, que es desplega en 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS), amb els que es proposa abordar els grans problemes mundials: la pobresa, el canvi climàtic, l’educació, la salut, la igualtat de gènere, la pau, etc. Cada ODS inclou diferents metes, que en total són 169.

Les metes són mesurades amb un indicadors numèrics, el que permet veure la situació d’un territori, la seva evolució en el temps i la comparació amb d’altres llocs. Recentment ha estat publicat l’informe Los ODS en 100 ciudades españolas, en el que hi és l’Hospitalet.

En aquest gràfic es veu quins són els objectius en els que anem millor i pitjor.

És un document en el que trobem moltes dades de la ciutat i en el que veiem en quins aspectes sí que complim amb els objectius i en els que hem de millorar. Cal recordar que el compliment d’aquests objectius no és una opció benintencionada, és una necessitat en la que ens juguem la supervivència, tant la nostra particular, com la global com espècie.

Objectiu 1. La fi de la pobresa

Ratio 20/20 de desigualtat de renda. És el percentatge dels ingressos del 20% més pobre de la població respecte als ingressos del 20% més ric. A l’Hospitalet és 8,08 %. És un valor relativament alt en el context de les ciutats espanyoles (que oscil·len entre 4,75 i 10,73 %), però ens està dient que el 20 % de les famílies més riques de l’Hospitalet són 12 vegades més riques que el 20 % de les famílies més pobres.

Pressupost municipal dedicat a serveis socials. A l’Hospitalet és de 95,8 € per càpita (2018). Es troba a prop dels 100 € que l’informe considera el llindar del que és correcte, però no arriba.

Taxa de població en situació de pobresa alta. A l’Hospitalet el 10,9 % de la població té uns ingressos per sota del 40 % de la mitjana espanyola (2017), una situació intermèdia en els termes que proposa l’informe.

Taxa de pobresa infantil. A l’Hospitalet el 32,8 % dels menors de 18 anys tenen uns ingressos per sota del 60 % de la mitjana espanyola (2017), que és una dada relativament alta en el context espanyol.

Taxa de població en risc de pobresa. A l’Hospitalet el 21,8 % de les famílies tenen rendes per sota del 60 % de la mitjana espanyola, també una dada en una zona intermèdia respecte a les ciutats de l’informe.

Objectiu 2. Fam zero

Agricultura ecològica. La superfície d’agricultura ecològica respecte a la superfície agrícola total és de 5,89 % (2015), molt més a prop del pitjor valor (0,2) que del millor (26,6).

Preus de consum d’aliments. Índex de 106, 39 (l’índex 100 és l’IPC de maig del 2020), dels més alts de les ciutats analitzades.

Taxa d’ocupació en agricultura. 0,3 % de la població activa (2018), molt baixa.

Explotacions agràries i forestals. 0 %

Les terres agrícoles de Can Trabal són un factor de desenvolupament sostenible, de millora de la nostra vida. No hauríem de plantejar-nos la seva destrucció!

Superfície de conreus. Només un 1,91 % del terme municipal (2014), molt baixa.

Objectiu 3. Salut i benestar

Fertilitat adolescent. De cada mil noies de 10 a 19 anys, 5,57 són mares (2018), el que és una de les dades més altes del país.

Mortalitat infantil. És de 5,48 nadons morts en el seu primer any de vida per cada mil naixements (2018). Aquesta dada, que és especialment sensible, és més aviat a la franja alta de les ciutats de l’informe. Hem de tenir en compte que la mortalitat infantil a Catalunya l’any 2018 va ser de 2,42. A l’Hospitalet és a prop de ser el doble!

Morts prematures. Morts de menors de 65 anys, 306,63 per 100 mil habitants (2018). També en la franja alta de les ciutats espanyoles.

Morts per suïcidis. A la ciutat la taxa és de 9,06 per cada 100 mil habitants (2018), mentre que a Catalunya és de 6,9.

Morts per accident de trànsit. Tenim un 0,38 per cada 100 mil habitants (2017), el que és una dada molt baixa. La mitjana a Espanya és de 3,7 i a la UE és de 5,1.

Esperança de vida. Una dada cabdal; a l’Hospitalet és de 83,25 anys (2018). A Catalunya és de 83,6 anys i a la Unió Europea és de 81 anys. A més, l’esperança de vida ha pujat en relació a l’informe de dos anys ençà, quan era de 82,99 anys.

Després hi ha un seguit d’indicadors relacionats amb morts per diverses malalties, en les que tenim dades bones i dolentes (del 2018):

Tuberculosi. La millor de les dades possibles, 0 morts. Tumors del sistema respiratori. Una dada molt relacionada amb el tabaquisme o la contaminació: 117,77 morts per cada 100 mil habitants. Som en la franja alta, malauradament. Malaltia infecciosa del sistema respiratori. És de 19,25 per mil habitants, en la franja baixa del país.

Hepatitis vírica. És de 3,77 per mil habitants, en la franja alta. VIH i SIDA. A l’Hospitalet, la taxa és de 1,89 morts per mil habitants, en la franja alta.

Abús de drogues i alcohol. A l’Hospitalet és 1,51 per mil habitants, en la franja alta del país. Malalties no transmissibles. 849,68, més a prop del llindar dolent que del bo.

Aconseguir els ODS també és el fruit de les lluites socials.

Objectiu 4. Educació de qualitat

Població matriculada en una titulació superior. Una dada preocupant, només 10 per cada mil habitants (2017), molt baixa.

Despesa municipal en educació. Arribem als 47,96 € per habitant (2018), a la franja alta però no a la més alta.

Accés a serveis en l’educació preescolar. Un 53,87 % de la població de 0 a 4 anys (2018), una dada de les més baixes de les ciutats analitzades.

Població amb nivell d’educació màxima de secundària. Un 42,04 %  de la població de 25 a 64 anys té fins a aquest nivell d’estudis (2018), una dada alta, el que ens situa en la franja dolenta de les ciutats de l’informe.

Població amb nivell d’educació màxima de 2n cicle de secundària. Un 26,61 % de la població 25-64 anys té com a màxim aquesta titulació (2018), el que és un valor alt.

Població amb nivell d’estudis superior. Tenim un 31,35 % de la població 25-64 amb aquesta titulació (2018), el que és una dada intermèdia.

Objectiu 5. Igualtat de gènere

Bretxa salarial en pensions. Les pensions de les dones són un 31,19 % inferiors a les dels homes (2018), una bretxa de les pitjors a les ciutats de l’informe.

Bretxa salarial en assalariats. Els salaris de les dones són un 23, 73 % inferiors als dels homes (2018), una bretxa superior a la mitjana de les ciutats analitzades.

Violència i explotació sexual. El valor és de 52,09 agressions sexuals per cada 100 mil habitants (2019), en la pitjor franja de les ciutats de l’informe.

Violència de gènere. La dada és de 87,26 denúncies per aquesta raó per cada 10 mil habitants (2019), en la franja baixa.

L'antiga masia de Can Colom acull el Centre d'Atenció i Informació a la Dona (CAID).

Paritat en càrrecs electes. El 48,15 % de les regidories són ocupades per dones (2019), incloent l’alcaldia; en això sí que hem arribat a la paritat.

Algunes conclusions

Totes i cadascuna d’aquestes dades mereixen una anàlisi profunda. Però podem començar amb algunes conclusions de les que són més importants.

Tenim molt de camí per recórrer per tal de millorar el desenvolupament sostenible de la població de l’Hospitalet i contribuir al de la població mundial. Recordeu: actua localment, pensa globalment.

La pobresa és un greu problema, una pobresa que pateixen especialment les dones. Ja sabem que l’Hospitalet és una ciutat de classe treballadora, de gent més aviat pobre. Veiem que la despesa municioal en assistència social hauria de millorar. La pobresa, però, s’ha de combatre d’altres maneres, des d’àmbits polítics i socials per sobre del marc local.

Tanmateix no hem de renunciar a fer-ho. Hem d’afavorir la creació d’un teixit productiu local d’alt valor afegit, amb generació de rendes dignes. Això es diu Economia Social i Solidària, cooperativisme, etc. Els sectors on podem fer-ho: la rehabilitació d’edificis, la transició energètica, la reducció de la bretxa digital...

L’agricultura ecològica i de proximitat és un dels ODS. Ara resulta que els terrenys agrícoles que encara tenim són un factor de desenvolupament! I se’ls volen carregar!

És més que evident que hauríem de mantenir i ampliar aquestes terres de conreu, regenerar un sector agropecuari local que, a més, fos un focus d’educació mediambiental.

Les terres de conreu de Can Trabal han de ser ampliades.

A veure si ho tenim clar tots plegats: el PDU Granvia-Llobregat i tota la resta de plans urbanístics que afecten el Delta del Llobregat són un atemptat directe als Objectius de Desenvolupament Sostenible. 

Alguns aspectes de la salut de l’Hospitalet són molt millorables. Cal amb urgència un estudi epidemiològic que ens expliqui les causes de la mortalitat infantil tan elevada que patim, més propera a la de Sèrbia o Bulgària que a la d’Itàlia o França.

Alguns altres indicadors també ens mostren que cal incidir en els aspectes més socials i emocionals de la salut per a reduir les addiccions i els suïcidis.

 

Hauríem d'aconseguir que hi haguessin més flors de veritat

L’educació ha de millorar, especialment en l’etapa 0-6 anys. Tothom coincideix que és una etapa clau pel desenvolupament cognitiu i emocional de les persones. Hem de millorar la xarxa d’escoles bressol, per les que va lluitar tant la Montserrat Company, que en ha deixat fa molt poc.

Els centres de primària i secundària i les escoles d’adults destaquen per les seves bones pràctiques, però lluiten contra un sistema social desigual. Els calen més recursos, evidentment. Mentrestant, la titulació acadèmica de la població de la ciutat no és gaire alta.

La igualtat de gènere també és lluny d’assolir-se. Els indicadors de l’informe són els monetaris, prou importants, però els altres que percebem en la nostra vida quotidiana també ens ho recorden. Allà on poden arribar amb eficàcia les lleis, com ara en la formació de llistes electorals, sí que se n’aconsegueix. I encara hi ha qui critica les lleis paritàries!

La violència masclista continua sent una realitat. A la ciutat la patim, amb unes 150 agressions i unes 2000 denúncies per violència de gènere per any. Hem d’acabar amb això, eliminant la pobresa de les dones, millorant l’educació, repensant l’urbanisme...

(continuació amb una segona part de l'article)

 

Layret i Companys (II). L'assassinat d'en Layret.

Aquest text és la segona part de l'article. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí

La tensió social dels anys 1919 i 1920

L’any 1919 va ser el de la Vaga de la Canadenca. Durant dues setmanes de març l’aturada va ser total. La classe obrera catalana havia demostrat qui feia que tot funcionés, i el que era capaç si actuava amb consciència de classe i unida.

Francesc Layret, en un reportatge fet arran de l'escàndol generat per la seva intervenció al Congrés en la que acusava a l'exèrcit d'intervenir en les lluites socials del costat de la burgesia. Les seves paraules crítiques amb l'exèrcit no van ser oblidades. Mundo Gráfico, 13/8/1919.

El context internacional era el de revolucions socials, comunistes o anarquistes, a Rússia, Alemanya, Hongria, Itàlia, etc. i també al camp d’Andalusia. La burgesia veia perillar la seva situació i la seva reacció no va trigar.

Al llarg de 1919 i 1920 la lluita de classes es manifestà de forma intensa. Per una banda hi havia un moviment obrer fort i combatiu, però dividit entre sindicalistes i grups d’acció, la majoria violents. Per altra, una patronal en la que també guanyaven pes els partidaris de la repressió violenta, dins o fora de la legalitat.

Mundo Gráfico, 8/12/1920

La repressió del moviment obrer la portava una brigada específica de la policia. Quan calia, en ocasions puntuals, es treia l’exèrcit al carrer. Però amb policia i exèrcit de forma puntual ja no n’hi havia prou. Durant la Vaga de la Canadenca de rerefons, fou creat el Sometent de Barcelona com a guàrdia cívica contrarevolucionària (com els freikorps alemanys). Els sometents ja havien mostrat la seva utilitat en la lluita social, del costat burgès, en d’altres poblacions.

Però amb un grapat de burgesos amb fusells i barrets tampoc no acabaven amb el moviment obrer. Llavors, la patronal més reaccionària amb la complicitat de les autoritats van crear bandes parapolicials, de pistolers o sicaris, que actuaven contra els sindicalistes, especialment de la CNT.

Les dues primeres bandes parapolicials

La primera banda parapolicial va ser la de l’excomisari de la brigada repressora del moviment obrer Manuel Bravo Portillo, que havia estat expulsat de la policia, acusat de ser un espia al servei dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial. La banda de Bravo Portillo va ser en actiu durant la primera meitat de 1919. Bàsicament, feien el mateix que quan eren policies, però amb més impunitat, amb l’objectiu d’assassinar i a canvi de grans quantitats de diners pagades pels empresaris.

Cadàver de Bravo Portillo, assassinat per les seves accions antisindicalistes. Mundo Gráfico, 10/9/1919

Quan Bravo Portillo va caure en desgràcia el va succeir un dels seus pistolers, el fals Baró de König. Van continuar assassinant dirigents dels sindicats, sempre a demanda de la patronal. El maig de 1920, però, també perden la protecció oficial i König és expulsat del país. La patronal es troba, aleshores, sense braç executor.

El Sindicat Lliure

L’octubre de 1919 es va crear a Barcelona un nou sindicat d’inspiració catòlica i carlina que s’anomenava Sindicato Libre, molts dels membres del qual pertanyien al sometent. Des del seu origen tenen clara la seva orientació antagònica respecte l’anarquista CNT.

En principi, un sindicat no era del gust de la patronal, però els contactes dels libreños amb els sectors més ultres de la patronal  (al sometent, als cercles carlins i a les empreses) van fer que la nova organització sindical fos acceptada i recolzada per la burgesia. De fet, al si del Lliure va sorgir un grup de pistolers, que de mica en mica va ocupar l’espai que havia deixat lliure la banda de König.

Com ja hem comentat en d’altres ocasions, el primer episodi de l’enfrontament armat entre pistolers del Lliure i anarcosindicalistes es produí a l’Hospitalet, al Carrer de Santa Eulàlia, l’11 d’agost del 1920: un tiroteig entre un grup format per l’empresari de la construcció Joan Coll i quatre membres del Lliure, per una banda,i un dirigent de la CNT, Manuel Figuerola, per l’altra, que resultà mort. Els trets van atraure als serenos i van matar en Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona [i].

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure [ii]. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

L’espiral de la violència, atiada pels pistolers dels dos bàndols, pujava sense aturador. A començaments d’agost de 1920 fou assassinat el Comte de Salvatierra, que havia deixat de ser governador de Barcelona feia molt poc, sens dubte com a represàlia per la seva actuació antiobrerista a la capital catalana; una bomba va esclatar al Cabaret Pompeya, el setembre de 1920, com un revers de la bomba del Liceu de 25 anys enrere...

La patronal exigí una acció política dura contra el moviment obrer, tant el que era violent com el que no ho era. L’opció era que l’acció que portaven a terme les clavegueres de l’Estat, aquestes bandes de sicaris, passessin a ser l’acció oficial. En paraules del polític conservador Ángel Ossorio:

“El gobierno, despavorido y desorientado, se sale de su órbita y acuerda crear un organismo para competir en el asesinato. En adelante, ya no lucharán la ley y el crimen, sino una banda de criminales sostenida por las organizaciones obreras, frente a otra banda de criminales pagada por el Gobierno Civil.” [iii]

En aquell moment, el governador civil era el moderat i dialogant advocat madrileny Federico Carlos Bas, i els partidaris de la mà dura amb el moviment obrer, tant amb el violent com amb que no ho era, feien tot el possible per desestabilitzar la situació i que el fessin fora. Segons va publicar un periodista, que afirmava que va assistir a la conversa, Bas va dir a una comissió d’obrers:

“Ayer hubo una reunión de autoridades y elementos patronales, donde se convino que había que poner término al estado caótico de Barcelona, que va extendiéndose a toda España, aunque haya que sacrificar a los obreros por millares. Se me ha encomendado la realización de ese plan. Yo he contestado que podré ser un gobernador fracasado, pero nunca un gobernador asesino. Entonces, el gobernador militar, general Martínez Anido, ha declarado que él se sentirà muy honrado con llevar a cabo el proyecto que yo repelía. [iv]”

L’assassinat d’en Layret

Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Barcelona, fou nomenat governador civil el 9 de novembre. En tenia el suport total del govern i de la burgesia local, per tant podia fer el que volgués, i el que va voler fer va ser una barreja de repressió política del republicanisme i de repressió social del sindicalisme. Layret i Companys pertanyien als dos grups.

Martínez Anido. Mundo Gráfico, 17/11/1920

La primera escomesa repressiva es va desfermar el 30 de novembre. La policia va detenir una trentena de líders sindicals, entre els que hi eren Lluís Companys i Salvador Seguí i d’altres que mai van tenir res a veure amb cap fet violent i fins i tot els condemnaven i s’enfrontaven amb els grups d’acció.

Aglomeració a la porta de la casa d'en Layret al començament de l'enterrament. Nuevo Mundo, 10/12/1920

La dona de Companys va anar a casa d’en Layret perquè actués com advocat del seu amic i col·laborador professional i polític. Layret, a més d’advocat, era diputat de les Corts que s’acabaven de dissoldre i candidat per les eleccions que s’havien de fer el 19 de desembre següent; també havia estat regidor i alcalde accidental de Barcelona; era el personatge de les esquerres més important i influent. Quan va sortir del seu portal, al Carrer Balmes, li van disparar. Va morir poques hores després.

El fèretre d'en Layret portat entre els cops de sabre de la Guàrdia Civil. Mundo Gráfico, 8/12/1920

Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general i l‘enterrament d’en Layret va esdevenir una manifestació de dol però també de protesta. Martínez Anido no va respectar ni això, i va enviar la Guàrdia Civil a carregar contra la multitud. L’enterrament fou presidit pel regidor de la Lliga, Nicolau d’Olwer, que anys més tard ho recordava així:

“Vaig tenir la trista satisfacció de presidir l’enterrament de Francesc Layret, en nom de la ciutat –de la qual ell havia estat regidor i alcalde. Tot s’encarrilava que l’enterrament finís en un veritable pogrom. Vaga general. Portes tancades. Tota la Guàrdia Civil de Barcelona, amb l’arma a punt, barrant el pas de la Rambla, cobrint el trajecte del Carrer de Balmes a Can Tunis i omplint el Cementiri Nou. El taüt de Layret va rebre cops de sabre, la mànega d’un dels que el duien a pes dels braços, fou esqueixada d’un tall... Tanmateix, la vara de l’autoritat municipal fou respectada, isolats els provocadors, i un dia de dol per Barcelona fou estalviat.

El meu caríssim Gabriel Alomar (...) anys després em deia: “Aquell enterrament us va marcar per sempre.”

Al moment de cloure la tomba, davant la gernació aplegada al seu entorn, vaig retre homenatge a la vida austera i a la mort estoica de Francesc Layret.”[v]

Càrregues de la Guàrdia Civil en l'enterrament d'en Layret. Mundo Gràfico, 8/12/1920

Qui va matar en Layret?

L’impacte del magnicidi va ser tan gran, que l’abril de 1931, una de les primeres accions judicials de les noves autoritats republicanes va ser endegar la investigació policial i judicial que no es va fer en 1920. Els noms dels pistolers que van intervenir en l’assassinat d’en Layret eren ben coneguts, entre d’altres coses perquè no se n’amagaren d’haver-ho fet en aquells moments de 1920-21. 

Mundo Gráfico, 5/6/1931

Es tractava del grup de pistolers format a l’ombra del Sindicat Lliure format per Inocencio Feced, Paulí Pallàs (tenia el nom del que deia que era el seu pare, el militant anarquista que havia atemptat contra el general Martínez Campos l’any 1893, fet pel qual va ser executat) o Fulgencio Vera. Vera afirmava ser el gendre de Ginés Mirete, i es feia dir “Mirete” des de la seva mort [vi]. 

La figura d'en Layret i la dels seus assassins no fou mai oblidada. L'any 1971 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre amb motiu del cinquantenari del crim. Si la voleu veure, cliqueu aquí.

Els autors reals van ser Martínez Anido, el govern espanyol i la burgesia catalana que el van nomenar. Va ser un crim polític de l’Estat i un crim social de la patronal.

Anido es reuneix amb el nou president, Allendesalazar, després de l'assassinat de Dato a mans de pistolers catalans anarquistes. El nou govern va refermar el suport al governador de Barcelona. Mundo Gráfico, 4/5/1921.

Companys, el successor de Layret

El 19 desembre es van fer les eleccions que s’havien convocat perquè el Partit Conservador d’Eduardo Dato pogués governar amb comoditat. Tanmateix, les divisions internes dels dos partits del règim i els conflictes que patia el país permetien cap majoria electoral còmoda. Dato, a més, fou assassinat per pistolers procedents de Barcelona el març del 1921.

A les eleccions, Companys fou escollit diputat per Sabadell, en el lloc d'en Layret, per la qual cosa va poder abandonar el presidi de la Mola, a Menorca, abans que els seus companys detinguts el 30 de novembre. Companys, futur governador, ministre, president de la Generalitat, empresonat en tres ocasions més, fou assassinat 20 anys després.

Mundo Gráfico, 12/11/1930

No és absurd pensar que l’espai polític que va ocupar Companys en els següents anys hauria estat ocupat per Layret. També és plausible pensar que Layret i Seguí vius haurien aconseguit una certa confluència entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme.

ANNEX. 

Articles referents a l'assassinat i la figura d'en Layret.

Un de fa un parell d'anys de  David Companyon.

Una entrevista a Vidal Aragonés, que ha publicat una biografia, part de la introducció del qual popdeu llegir aquí. 

 

---

[i] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45

[ii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.

[iii][iii] OSSORIO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys, Barcelona, Memorial Democàtic de la Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 55

[iv] El testimoni fou publicat pel periodista Francisco Madrid al llibre Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona, cit. a OSSORIO, op. cit. pàg. 55

[v]  NICOLAU D’OLWER, Lluís. Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pàg. 567

[vi] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.